El salt al buit és fer el pas endevant enfocat a esbrinar què hi ha en la zona inexplorada del l’existència on no hi ha cap horitzó deliniat o visible, aquella zona on tot està en blanc i simplement existeix el desconeixement de qui no sap res però te tot per aprendre.

El buit és la materia primària del big bang de l’experiència, és l’ingredient on encara res te forma i tot està per moldejar.

(IMATGE “One of the old dives” COSTA DVOREZKY)

Quan en la vida ens trobem davant del precipici del canvi, saltar al buit és de les accions més valentes i més confrontatives que existeixen :

El salt al buit és obrir una escletxa en la rutina hipercompactada per permetre que entri la incertesa, i amb ella la novetat, l’espontaneitat, la brisa fresca de noves trobades i sobretot, la possibilitat de que situacions meravelloses arribin a tu.

Posar un rumb cap al desconegut és donar permís als esdeveniments, el “si vull” a la novetat i abraçar-la sense cap condicionant, és un acte d’obertura total a la vida i a qualsevol cosa que pugui aparèixer en el horitzó de successoss (inclús obrir-se a acceptar que es poden aproximar situacions desagradables, però escollint confiar que si apareixen, tindrem elements per sortir-nos-en).

És l’espai on permets que la vida es manifesti amb tota la seva potència, on dones la mà a la imaginació, als somnis i a la possibilitat de consentir que allò que només existeix en el camp de les idees es materialitzi en realitat.

FER UN SALT DE VIDA FOT POR

Aquesta manifestació de la màgia de la vida sorgeix a posteriori de defensar una decisió que d’inici no te gaires arguments que la recolzin, on la principal motivació és una necessitat de canvi , un anhel de milloria, o una força interna que t’incita a sortir d’on ets.

Malauradament això de no tenir garanties és de les coses que menys sedueix a la ment, però el salt de fe funciona en aquest ordre:

1. Primer creus que ho pots fer
2. T’ARRISQUES,
3. Quan t’has arriscat , apareix la màgia de la vida.

Què poc ens agrada això d’arriscar-nos sense garantíes! La ment fot uns monòlegs de terror i un xivarri quan saltes sense veure si portes paracaigudes o la coltxoneta el.làstica que t’espera… Però en això consisteixen el salts al buit, en visualitzar una possibilitat, una idea de destí o futur, i anar a cercar-la encara que no es tingui resposta als coms i ni als quans, i malgrat els xisclets d’advertències de la ment.

He de dir que aquests moviments de canvis i incertesa venen de la mà d’un alçament del terror sobre el futur inminent.

En l’imprevisible i en el desconeixement, la ment sovint es desborda en pensaments catastrofistes sobre el que podria venir i et xiscla tota mena de perills. Així que l’acció de saltar la fas carregant tots els temors al damunt. La bona notícia és que enmig del salt els terrors es dissipen i comences a experimentar les sincronicitats de la vida, i l’altre benedicció, citant la tercera llei de Newton, és que tota força negativa presenta el seu contrari o que per cada acció i ha una reacció igual i en sentit oposat.

Com antídot psíquic al temor, dins neix teu una empenta equiparable a les pors percebudes, experimentes una espècie de inèrcia moguda pel desig de trobar les esperances que t’ompen el cor, i aquesta força t’ajuda a propulsar-te a fer el salt de fe en la direcció escollida. Per això remarco la valerositat que s’amaga darrere en fer un salt de vida, perquè he viscut en la meva pell al terror intern al que et confrontes quan transites canvis.

Tot i la col.lecció de riscos i aventures, us asseguro que cadascuna de les vegades que m’he encarat a un trànsit el meu cap ha estat un niu de dubtes .

Tot i tenir una xiquetet d’experiència en fer incursions fóra de la rutina, sóc de les persones que tibuteja en les desicions, se’m genera debat intern sobre què escollir i li dono unes quantes voltes, i un cop feta la desició, sovint em replantejo si l’el.lecció triada és la correcte. Fins i tot he intentat desfer la tria… vaja, que és sorprenent veure co el cap intenta desfer allò sentenciat i lluita per rependre el que s’ha deixat enrere tot i saber que no podem invertir el temps, però així és el meu cap).

Com veuràs en altres posts, els meus millors mestres han estat els viatges, perquè són zones buides de previsió i preconcepció. En la majoria de viatges m’hi llenço invertint els estalvis que tinc, primer factor amb el qual la ment s’hi baralla:

“ara et gastaràs els estalviiiiis” (collons, si els estalvis els vull per fer de la vida màgia.)

Seguidament ve la temeritat de fer-ho igualment malgrat el temor per finalment adquirir la pràctica d’anar fent incurisons en el buit i tornar reforçada . Però clar, aquest últim és l’exemple del que us explicava més amunt , sense el risc no hauria acumulat l’experiència, i sense el cúmul d’experiència no hauria constatat tot aquest mecanisme d’ajuda universal del que us parlo sobre saltar al buit sense més.

Així que com et deia abans: primer es fa el pas de fe per veure com s’alinia la vida sencera per recolzar-te.

La dificultat del salts al buit és que la incertesa ve coberta per un núvul de pors, que actua com un holograma que convida al defuig projectant películ.les de terror, i que quan més t’aproximes més dens sembla, però quan s’escull l’acció de creuar, es dissol tal com va arribar. I quan creues, trobes que darrere l’holograma s’hi amagava tot allò que havies somiat.

Si vols aprofundir en el tema, et recomano la lectura dels següents posts, pots clicar al damunt per accedir directament al contingut:

• “Aprendre a tenir confiança en la vida”
• “Les senyals en el camí de la vida”

Espero que la lectura t’hagi recolzat, i com sempre, t’envio una càlida abraçada;

Carolina Muscatelo