LES SENYALS EN EL CAMÍ DE LA VIDA

LES SENYALS EN EL CAMÍ DE LA VIDA

Començo amb molta il.lusió aquest post perquè és una referència a la màgia amb la que la vida fa una posada en escena per orientar-nos.

Les senyals de la vida són la meravella de la coincidència, és quan la sincronia es manifesta en el panorma vital amb un missatge amorós sota el braç, i quan el llegeixes, t’invaeix una sensació d’extrema connexió amb el món sencer. T’explicaré què són les senyals de la vida, com veure-les i diferents històries viatgeres de casualitats aventureres que he viscut en el darrer any com a exemple. T’animes a obrir la lectura sobre la màgia del món?

Acompanya’m en el post.

1. Què són les senyals de la vida?

En el soroll de l’exterior, en el tumult del suposat caos, existeix el panorama perfecte per aprendre a afinar l’ofacte caní de l’ànima. Com si d’un quadre es tractés, l’exterior exposa davant un atzib d’interioritat, és com una gran obra d’art on observar i ressignificar el que veiem, i si acluquem els ulls per evitar que els excessos del món ens deslumbrin, podrem llegir les repostes en les coincidències, observar i ressignificar les casualitats amb una mirada renovada.

Les senyals a la vida són preciosos indicadors de cap a on avançar referent a dins la nostra línia vital, són respostes simbòliques que indiquen un si/no al les preguntes que inquieten la ment o al que volem fer en un futur inmmediat. Conviden a seguir avançant o replantejar-se el camí.

Arriben en formats que ens són familiars, sota forma de casualitats, troballes o simbolismes que per a nosaltres tenen significat. I a mesura que aprenem a llegir-les, es fan més intenses i/o el nostre ull intern es torna més perceptiu a elles. Perquè la vida te una forma de comunicar-se que ràu en el llenguatge de símbols, d’imatges i de casuístiques, es comunica a través de la subtilitat però els missatges que transmet són inmensos.

Missatge a la platja dels hippies de Vilanova, abans d’arriscar-me al viatge que t’explicaré més avall

La vida no pot entrar per la porta i cridar-te: «ep , vas pel bon camí!». o «això no és bo per tu!» perquè la comunicació ha de respectar les lleis físiques de l’univers, per això recau en la subtilesa. Però si que es manifesta a partir d’un missatge en una cartellera, d’un video de whatsapp que algú casualment t’ha enviat, d’una pàgina de llibre escollida a l’atzar, d’una cançó que tot just sona a la ràdio… en tot l’atzarós, la vida te una forma de comunicar-se i mostrar-te respostes als anhels profunds de l’ànima.

Fixa’t sinó com hi ha moltes branques de la societat enfocades a l’interpretació del terreny que pertany al món dels símbols: des de l’anàlisi del llenguatge corporal per part de la psicologia, passant per la biodescodificació i la bioneuroemoció, les constelacions familiars, les lectures del medi natural dels chamans, o l’interpretació de l’inconscient de l’artista a través de la història de l’art. Ja sé que tot és perifèric al que es considera avui dia «científic» (m’hi capbusso més avall), però el simbolisme és el llenguatge del món. El que cal és aprendre-ho a llegir i observar des d’una nova posició, ja que pertànyen al regne del no influït pel pensament lògic però si per l’observació de la conciència.

Les senyals de la vida són aquelles expressions simbòliques que donen resposta a les inquietuds que ens conmounen per dins, respostes que arriben a través d’un llenguatge universal molt sutil, però molt precís. Hi ha senyals en les sincroníes, en les anomenades casualitats, en el que veiem i en el que escoltem en moments determinats, hi ha màgia i manifest del que cerquem i el que anhelem en l’ambient que ens rodeja. Només cal aprendre a observar, amb una mirada d’infant i la curiositat d’un arqueòleg per fer d’intèrpret del que ens ensenya la realitat.

2.Com són les senyals de la vida?

No hi ha aprenentatge més profund que el viscut a través de l’experiència de viure-ho per un mateix, però que algú t’ensenyi a COM APRENDRE a través del TEU INTÈRPRET INTERIOR, facilita moltíssim el procés de creixement en l’observació de la vida.

Aprendre a captar les senyals és com aprendre a veure els ocells en la jungla: al inici només veus fulles i branques i necessites entrenar l’ull i l’atenció en el foliatge per identificar el que estàs cercant. Que algú que ja ha aprés a veure dins l’espessor dels arbres t’expliqui com i on parar atenció, és un procés facilitador.

I aquest és el motiu pel qual trobo que la millor forma d’explicar-te com apareixen aquestes meravelloses guíes, és a través d’exemples, i utilitzaré els de collita pròpia com a material didàctic.

Al igual que em sol passar amb la intuïció, aquesta intervenció divina se’m presenta ben sovint en els viatges, sobretot en solitud, perquè allunyada de la inèrcia o les expectatives d’un grup, puc llegir millor els rumbs interns.

En el context viatger, quan no sabia com continuar, apareixia una persona, una lletra , una carta o un poema que contenia una resposta tan adeqüada al moment que semblava inverosímil. En els moments que la por m’ofegava o l’incertesa que experimentava era forta, apareixíen troballes que donàven suport i clamàven una gran benedicció sobre el pas triat. Enmig de viatges i en la desconeixença de com prosseguir, allà venia una casualitat al rescat.

2.1. Històries viatgeres que conmouen l’ànima

Doncs bé, comencem:

Em trobava a l’inici d’un viatge sola per Europa amb el cotxe i la tenda d’acampar al damunt.

L’aventura la vaig iniciar a Serdegna el mes de maig, i em vaig trobar amb que no hi havia masses viatgers per l’illa i els hostels eren tancats, per tant l’interacció social era escassa tirant a nul.la, i als pocs dies em va començar a pesar la soledat.

Vaig arribar al punt de plantejar-me si realment aquella era la classe d’aventura que volia viure o preferia fer mitja volta i tornar al confort de la llar. Va ser en aquesta cruïlla quan vaig parar atenció en un paperot doblegat en un racó de l’habitació on m’allotjava. Al xafardejar-lo, vaig trobar-me aquestes paraules que algún viatger devia haber deixat enrere:

«Fes silenci,

Amaga’t, ( o reculle’t) i deixa que els teus pensaments i anhels emergeixin i s’assentin al més profund del teu cor.

Deixa que els somnis es moguin en silenci com a estrelles, meravellats més del que pots dir.

Deixa que t’omplin – i siguin encara…«

Autor desconegut

Per la casualitat de com ho vaig trobar, pel moment que em trobava i pel missatge que contenia, aquesta carta va tenir un gran impacte dins meu. Va ser l’invitació a tenir paciència i a seguir endevant, a mantindre la confiança en allò que estava fent perquè venia del anhel de trobar felicitat.

Vaig decidir deixar en mans del món el que hagués de passar, i per a sorpresa meva, a l’esmorzar del matí següent, una parella que just havia arribat al allotjament i em van convidar a acompanyar-los d’excursió i al vespre a sopar. Se’m va pujar l’ànim i vaig seguir l’aventura. I al parell de dies, en una cala salvatge i solitària, vaig conèixer una colla de nois maquíssims amb qui compartir 4 dies meravellosos d’aventures. Vam conectar amb una facilitat que va ser com si trobés familia de cop i volta. Em van donar tant de suport, tant caliu, que en ells se’m va recarregar la confortable sensació de que sempre trobes un espai segur on sentir-te acollit i estimat, i que la vida t’acompanya. Em van convidar a quedar-me al seu allotjament, vam connectar moltíssim i vam fer excursions en llanxa per la costa de Sardegna i un descens a un canyó natural. I a l’últim dia, vam improvitzar un sopar i una festa a l’apartament. M’ho vaig passar tan i tan bé que em va omplir el combustible del cor amb la valentia necessària per fer el salt de Serdegna a Itàlia, i seguir amb l’aposta del viatge per Europa.

la sincronía i bon rollo entre nosaltres era fàcilment palpable

I com d’aquestes històries, en tinc tantes que la seva abundància em porta a compartir aquesta teoria que la vida t’acompanya i t’orienta, i que serveixi per apropar al món la pròpia benevolença del propi món, i ensenyar que la màgia actua en els confins de la llògica i així que vosaltres mateixos poguéu participar de la benaventurança dels símbols de la vida.

2.2. Més exemples dels missatges de la vida :

  • En un moment de bajona, caminant pel carrer capcota, vaig trobar-me aquesta estrella rosa cara avall. Alguna cosa em va empényer a recollir-la, i per a sorpresa meva, al girar-la, vaig trobar aquest meravellós missatge:

«És de valents seguir el camí que marca el cor»

Considero que parla per si sol.

  • Als pocs dies de fer el salt a Itàlia en el viatge del que us parlo més amunt, em vaig trobar aquest poema penjat en la nevera d’un hostel. El vaig llegir JUST DESPRÉS d’una conversa telefònica amb una amiga a qui li deia:

«`Per mi la vida ha de ser aquella història que, en el moment de la meva mort, recordis amb un somriure de satisfacció.»

  • De passeig pel meu barri un dia plujós i meditatiu, em vaig anar trobant diferents quadradets amb missatges al llarg de la meva passejada. Veuràs que éren diferents llocs perquè el terreny és diferent en tots. I cada missatget era com un sutra al moment. Va ser com una gimcana de la vida, perquè avançava per diferens carrers i els anava trobant. Massa casual per ser una simple coincidència 😉
  • Ara ja sabem que la vida es presenta en sinronicitats, doncs bé, aquesta és una original. Un parell de dies abans d’embarcar-me a visitar les illes més allunyades de tota costa (Hawaii) , com sempre la poruguesa anava rondant pel meu cos perquè tenia cangueli d’esgotar els estalvis. Estava pensant en si la desició era encertada quan , en el parc que atravessava, em vaig trobar una familia sencera de conills. Sé que aquesta trobada és més chamànica que altre cosa, però pels que us interessa, el conill és el tótem de la sort. I va ser dit i fet. Hawaii va ser dels millors viatges de la meva vida.

2.3. Més històries boniques que reconforten el cor

Aquesta comença amb un inici agitat:

Fa un parell de mesos, vaig empendre rumb a Suïssa per empènyer un projecte artístic, però enmig del viatge, el cotxe em va patinar i me’n vaig anar contra el guardarraíl… i si… col.lisió… i un daltabaix… perquè havia perdut el control del cotxe que era el meu company de viatge i perquè, el sols fet d’estar a l’extranger, sola, amb un temporal horrible, baixava la moral de qualsevol.

el meu company de viatge després d’haver patit els danys de la col.lisió

Doncs bé, era enmig del desplaçament d’un poblet de l’interior a la capital, on em disposava a passar el cap de setmana a casa d’un conegut del hostel que molt amablement s’havia ofert a allotjar-me aquell cap de setmana perquè pogués seguir explorant les meves opcions artístiques a Zúrich.

Vaig arribar a la ciutat feta un nyap de l’ansietat i de tant plorar. Aquest noi em va venir a rebre d’una forma molt càlida amb una abraçada, em va ajudar a pujar tot el contingut del cotxe amunt encara que li emplenés la habitació (l’habitació era gairebé tan gran com la meva casa, així que no patiu, que els articles que transportava només van ocupar una cantonada) i va preparar el sopar pels dos. Quan la calma s’havia tornat a instal.lar en el meu cor, em va proposar fer-me una infusió i em va indicar on es trobàven. A l’obrir l’armariet on éren, per a sorpresa meva, em vaig trobar aquesta capsa:

Doncs resulta que aquesta mateixa capsa la tinc jo a la meva cuina per un regal de suïssa que em van fer fa un grapat d’anys, i és l’única cosa decorativa que hi tinc al laboratori dels fogons. La trobo preciosa, d’una amorositat tendre i càlida i si alguna cosa transmet és amistat i suport inocent.

És certament un producte peculiar de trobar i què curiós que aquell noi (que tan sols és suís) la tingués allà, a la prestatgeria de les seves infusions.

Va ser com veure la promesa de que em sentiria com a casa i que estaria acompanyada i recolzada per una persona amorosa. I efectivament així va ser. No solament vaig quedar-me molt més del acordat (15 dies) sinó que va resultar ser una benedicció, un intercanvi molt nutritiu i curatiu dels entrebancs del viatge.

Aquesta troballa va fer que relaxés definitivament tot l’estrés que portava al damunt, que m’alliberés al descans de saber que estava acollida per la vida i sincerament, n’estic infinitament agraïda, perquè aquell símbol en aquell moment determinat va permetre el descans de la meva ment sota el pensament de: «tot està bé».

3. QUAN LES SENYALS SÓN ADVERTENCIES

I si, no sempre rebem missatges encoratjant-nos a l’optimisme. Hi ha vegades que l’advertència és necessària per salvaguardar-nos d’un resultat que no ens agradarà, i s’expressa a través de petits entrebancs previs, i sobretot, amb malestar en el cos.

M’encantaria dir-te que totes les senyals són afavoridores, però hi ha ocasions que vénen a portar-te el missatge de la precaució i la re-evaluació de la desició. La forma més fidedigne de saber-ho és a partir del malestar i en mal rollo que sents, que són formes de percebre que allò o aquella persona no són bones per a tu.

I la senyal, és l’aparició d’una circumstància que verifica que aquell mal rollo te una raó de ser. Et poso un exemple molt gràfic:

Vaig convidar una amiga a casa amb l’intenció de fer una ruta plegades. Les dues volíem anar al mateix destí i vaig pensar que, quina millor manera de conduir 12 hores que de la companyía d’algú que també s’hi adreçava. Tenia els meus dubtes, però per telèfon ella es va mostrar molt entusiasta amb la idea i col.laboradora en donar suport al meu salt, i vaig pensar que, amb la companyía d’algú al meu costat, potser rebaixava les pors que se m’estàven generant per dins.

Però al arribar, les sensacions de por i invasió van anar a més. Pensava que potser era quelcom que m’havia de treballar i gestionar fins que, aquell mateix vespre, de forma inexplicable, la mà de Fàtima que tenia penjada a la paret va sortir volant com si explotés el clau que la mantenia al lloc. El clau era sólid i mai s’havia caigut del lloc, com podia ser que sortís disparada darrere d’un soroll de petardo?

Pels qui no sapigueu, la mà de fàtima simbolitza la protecció, i la tenia penjada d’ençà que vaig arribar a casa on visc.

Malgrat vaig saber llegir l’advertència de que la seva arribada alterava la meva protecció, tot i fer la lectura del simbolisme darrere aquell esdeveniment, vaig escollir seguir endevant amb el projecte intentant fer oídes sordes al que acabava de veure, i creure que era un esdeveniment fortuït.

Doncs bé, la confirmació de l’advertència no va trigar a arribar…. el viatge va ser com estibar un trineu amb els frens posats, i als tres dies d’arribar al destí, va començar a mostrar-se irritable per la meva presència i a fer-me el buit, malgrat haver estat la meva hosta per 4 dies. Sota el pretext de sentir-se invaïda, m’evitava, i a part es mostrava molt gelosa i distant. Jo sé que en cert grau em feia de mirall del la sensació d’invasió que jo havia sentit i no m’havia atrevit a dir, però em va activar les ferides del rebuig. Finalment vaig decidir marxar però em va deixar una càrrega de despreci a sobre.

El que us vull dir és: FIEU-VOS DE LES SENYALS!

I si, com jo en aquest cas, no les heu escoltat, beneïu-les perquè són una forma que te la vida de dir-vos que us estima i vol el millor per a vosaltres, ho vol tant que et fa arribar inclús l’advertència perquè puguis rectificar.

Si et trobes experimentant la conseqüència, perdona’t , hi ha vegades que el soroll mental és molt fort i alt, i l’el.lecció de voler fer allò que ens ve de gust tot i l’advertència, forma part del nostre trapella interior, que vol jugar a pilota a la carretera encara que els pares l’han avisat de que la carretera és un lloc perillós per jugar, perquè pot venir un cotxe. Mentres estiguis aquí per explicar el resultat, vol dir que el cotxe no t’ha atropellat, potser t’has quedat sense pilota amb la que jugar, però per la propera ja saps que és millor que juguis on et recomanen fer-ho, en el camp o al jardí, i no a la carretera.

5. LA MÀGIA EN ELS CONFINS DE LA MENT LÒGICA

Sé que amb aquest post trepitjo el terreny de la no-lògica, i que pot exposar-se a la crítica i l’acusació per part de la ment racional, tal com a l’edat mitjana es tildava de bruixeria al coneixement de les virtuts de les plantes simplement perquè allò que no s’explicava des de la perspectiva religiosa posava en risc l’estabilitat sobre la que la ment comprenía la realitat, alterava la comprensió religiosa del moment i automaticament causava rebuig. Que quelcom no relatiu a la pregària fós curatiu, era una amenaça per la ment.

En aquell llavors, el moviment de pensament social era que tot era relatiu a Déu, mentres que ara tot és relatiu al home i la seva contrastació a través del mètode científic, sense etablir un camí del mig, on Déu (la realitat superior, el tao, el cosmos, les energies, el prana o com més t’agradi) i l’home, treballen plegats.

Per a ments massa pragmàtiques, el fet de tractar quelcom que no és evaluat per un mètode que es pugi mesurar i demostrar de forma tangible, és automàticament rebutjat.

I és normal que passi, hi ha hagut massa estafa sobre les vulnerabilitats humanes, s’han rentabilitzat els nostres anhels amb falses promeses de curació per pseudo-mísitcs i gurús que prometien sol.lucions per les nostres ànimes, deixant-nos ressecs i amb la sensació de que no solament ens pesava l’ànima, sinó que li sumàven el pes de l’estafa d’haver-nos buidat la butxaca. Això ha provocat un comprensible rebuig genèric sobre el misticisme i alhora una desconnexió del mateix .

Però com tinc una faceta de Sherlock dins meu sumat a un entusiasme explorador, no me’n fa gens de por investigar els límits de la realitat on conflueix amb els llindars del món místic, m’hi he llençat a escriure-hi de plé. De fet en aquests llindars trobo riqueses de valors incalculables i puc tornar al món per ensenyar-los.

Sé que amb els temes místics, passa igual com va passar amb l’ull indígena i l’arribada dels colons, que al no haver vist mai cap vaixell, no van saber veure les regates extrangeres que s’apropàven a les costes. Una ment que no ha gaudit o no s’ha experimentat en la sincronía amb la vida, rebutjarà allò que no respongui a la fòrmula matemàtica prèviament aprovada com un valor fiable verificat pels altres. Ens fiem de l’experiència externa sense posar-nos a investigar la interna.

Però fixa’t que la fòrmula matemàtica del llibre, abans d’aparèixer com estament en la teoria que veneres, va aparèixer en la imaginació d’algú ( la imaginació és el terreny de les idees) va ser una inspiració, una il.lusió i una suposició en el cap d’algú, que a costa de posar-la a prova, va verificar el seu resultat. i a base d’aplicar-la a altres escenaris i obtenir el seu funcionament, va poguer validar el seu ús.

Amb les senyals de la vida ocorre exactament el mateix. És la fórmula que no es pot verificar més que des de l’experiència pròpia contrastada amb la resta de l’humanitat. En la coincidència del casual s’estableix la norma, s’assenten les bases de l’aprovació teòrica de que les casualitats i les coincidències són esdeveniments més simbòlics i nodrits de significat que qualsevol definició de diccionari.

La forma que te la natura de comunicar-se amb nosaltres és a través dels símbols, és el llenguatge universal del món, en el que els animals i les plantes es comuniquen amb la meteorologia, els successos terrestres, i les estacions. De fet, és la manera primigènia que tenia el ésser humà de comunicar-se, a través del simbolisme de la pintura rupestre. Hi han tradicions que han preservat aquesta savia lectura, com es el chamanisme o les interaccions tribals entre home natura, però la ment racional les ha anat desplaçant com atractius turístics, o com allò que ha passat a formar part d’un record ancestral i no pas com una autoritat divina que poseeix més certesa que els nostres instruments més afinats, i mereix el respecte i la humiltat de qui venera una relació sacra entre home- cosmos.

Les senyals de la vida són preciosos missatges per a tu amagats darrere esdeveniments casuals, lletres de cançons, paraules escrites en un mur llegides el precís instant en que recorres aquell carrer. Són joies expressades fóra dels aparadors dels Tiffany’s de la ment, però fetes per ser llegides en mans de l’ànima.

Desitjo de tot cor que aquestes paraules t’ajudin a veure més lluny de les formes físiques.

Com sempre, t’envio una abraçada;

Carolina Muscatelo.

5 respuestas a “LES SENYALS EN EL CAMÍ DE LA VIDA”

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Blog de WordPress.com.

A %d blogueros les gusta esto: