EL VALOR DE L’ARTISTA

L’art és la forma com el ésser humà és va diferenciar de la resta d’intel.ligències, és l’estabiment e vincle entre l’home i el cosmos, l’art posa de manifest la dimensió profunda i mística de l’home.

He cregut indispensabe escriure’n tant per ajudar-me a mi mateixa com a tots els artistes que necessiten un buf d’esperança, d’il.lusió i confiança en les seves capacitats. Unes capacitats que tenen l’arrel en la profunditat de la vida, i que necessiten de l’aliment creatiu per prosperar. L’art gratifica els sentits i posa en pau a l’ànima.

  1. PERQUÈ L’ART ÉS VALUÓS
  2. FER ART ÉS ESFORÇ
  3. EL MÓN INTERIOR DE L’ARTISTA
  4. EL LLENGUATGE DE L’ARTISTA
  5. PERQUÈ COSTA QUANTIFICAR L’ART

1. PERQUÈ L’ART ÉS VALUÓS

L’art te un valor lligat a l’ànima humana, ve d’una dimensió diferent al pensament lògic, sorgeix del món de les il.lusions i les idees, és el nostre contacte entre el univers de la forma i el del intagible, on les coses pertànyen a l’abstracte per posteriorment, agafar una dimensió en el món de la forma. Una persona que conecta amb l’univers de l’intangible te moltíssimes més opcions de conectar amb l’essència de la vida, amb la intuïció, i amb els demés des de la profunditat. Coneix la interioritat de l’home des d’un punt de vista privilegiat, i te la capacitat de donar el suport necessari perquè sap com resoldre les turbulències del món emocional.

Imagino que si ets llegint aquestes línies és perquè necessites recarregar la sensació de valor i utillitat del que fas. Potser t’has trobat que t’han dit masses vegades que busquis una «feina de veritat», que «això de viure de l’art és complicat» o «que va bé com a hobbie», i arrossegues aquests veredictes com a pedres dins del cor, i per molt que t’esforces en tirar cap endevant, sents que avances poc ( clar coi, qui pot avançar amb aquest pes a dins?)

… o també pot ser que sentis que per molta evolució personal que hagis fet, no camines pel camí de la prosperitat. Hi ha masses impediments a dins la ment.

Per començar a desencallar impediments NECESSITES CONECTAR-TE amb la creença de que el que fas és VALUÓS i FABBULÓS. Per fer-ho jo t’ajudaré través d’aquest post, i a tu et correspondrà la part aventurera de sortir a la cerca d’una font d’energia que et recàrregui l’autovàlua.

què vol dir això?

Una de les coses que més ajuden a crèixer és rodejar-te d’un entorn nutritiu i col.laborador, és a dir, de persones que t’estimulin i contribueixin a generar el sentiment que estàs en possessió d’un do fantàstic. Si sents que el que fas no te reconeixement es fa necessari encaminar-te cap a un ambient que SI et porti a la sensació de mereixement. Si vols fer crèixer el teu arbre de talents ÉS INDISPENSABLE anar a la recerca de la terra adeqüada.

Agafa la motxilla del talent i surt a buscar l’abraçada d’una familia professional: rodeja’t d’altres ànimes sensitives com tu, ampara’t sota asociacions d’artistes, suma’t a entitats culturals … fes accions que et duguin a sentir-te recolzat, comprés i fabulós. Fins i tot canviar de país si cal, cap a un on el que fas si te expectació obre les portes a la possibilitat i és un xut a l’autovàlua i l’autoestima.

A mi personalemnt, una de les coses que més empenta em va donar va ser aterrar a Zürich on tot era una expressió al disseny, al art, a la conversa filosòfica entre obra i creador, on els museus d’art són els entreteniments dels caps de setmana. Em vaig sentir tan acollida i reafirmada pel lloc que em resistia a tornar a Barcelona.

Com el caparró racional necessita de la descripció lògica per tenir fe, llistarem els aspectes concrets de l’utilitat de l’art:

MÉS MOTIUS PER CONVENÇE’T DEL VALOR DE L’ART

  • L’art ajuda a autoexplorar-nos (és millor que qualsevol sessió de psicoteràpia)
  • Ens omple de sentit
  • potencia el procés creatiu
  • dona pau interior
  • desencalla la ment
  • es deslliga de defensar únicament els processos racionals de la ment per passar més a l’acció de ser i fer ( si ,el famós mindfullness) .
  • S’assimila molt a la meditació i apropa als mateixos beneficis sumats a la potenciació de les capacitats.
  • S’amplia el potencial de ressolució de problemes al fomentar el desenvolupament de l’hemisferi del cervell enfocat en saber donar respostes innovadores als conflictes ( com continuo aquesta obra? què li puc posar? com la combino? com arribo als altres? )
  • el simple procés creatiu és un bàlsam per l’esperit.

Són un bon grapat, i estic convençuda que t’hauràs vist reflectit en alguns, no? Copia-te’ls a l’escriptori de l’ordinador, imprimeix-te’ls i penja-ho al mirall del lavabo ( eh, va de perles llegir coses positives mentres et rentes les dents) , llista’n de nous… el que calgui. Ah si, la sensació no és gratis , una mica de feina hem de fer per estimular l’autovàlua des de dins.

2. FER ART ÉS ESFORÇ!

CREAR REQUEREIX ENERGIA ( I MOLTA), CONCENTRACIÓ, i EMPENTA per forçar a sortir cap a l’exterior aquella projecció que s’amaga a l’interior. La capacitat creativa d’un ésser per posar en el món quelcom que te una projecció difusa en el seu interior és com el procés de donar a llum: ha d’haver contracció i força de voluntat inquebrantaable per materialitzar una idea que prové de l’univers de l’abstracte.

No és quelcom fàcil , pot semblar que pel fet d’estar en possessió del do artístic l’esforç queda alleujerit i facilitat del talent, però establir aquesta relació és tan desconsiderada com dir-li a un corredor que se li dona bé fer kilòmetres que allò no li suposa esforç… Un esportista que te facilitat per còrrer només vol dir que te una predisposició genètica que el fa destacar i obtindre millors resultats que la mitja, però li costa el mateix esforç i s’ ha d’entrenar com tothom per millorar.

Dir-li a algú que s’entrena: «ai, però a tu això se’t dona bé» o « t’és fàcil de fer» és menysprear el volum de feina que recolza el fet de ser un bon corredor.

Amb l’artista passa el mateix. Quan se’l devalua perquè la feina que exerceix «se li dona bé» o «li és fàcil» , és menysprear-li l’esforç, és dir-li amb altres paraules que allò que fa no te l’apreciació ni el valor que es mereix.

les hores dedicades queden plasmades en un paper.. un paper fa justícia al temps invertit?

Tot i l’esforç i el treball de donar a llum una idea, i malgrat les xerrameques exteriors sobre si és valuós o no, la satisfacció de veure el concepte materialitzat en el món és tan gratificant que és fa difícil de descriure.

El sentit que agafa la vida i la felicitat que t’invaeix quan aconsegueixes l’expressió amb forma d’aquell contingut que vivia en el teu interior és una experiència gairebé mística, la vida pren un sentit difícil d’explicar. I questa és una de les sensacions per les quals l’artista no pot deixar de crear, per la satisfacció de ser capaç d’expressar una composició que només escolta i veu dins seu i fer que la escolti i vegi tothom. El art és el resultat de la traducció dels continguts entre el món de les idees i el món «real», és el llenguatge de les profunditats humanes, i qui precisament està més conectat amb allò que necessitem, ens fa bé i ens ajuda a ser millors.

3. EL MÓN INTERIOR DE L’ARTISTA

L’artista te un jardí viu a dins seu, abundant, mòbil , canviant i ric d’idees i conceptes. És una exhuberància que necessita d’amplitud d’espai i temps per crèixer i prosperar. Si se li dedica poc temps, la pròpia abundància corre el risc de comprimir el pit de l’artista i esterilitzar-li el cor.

Aquesta abundància creativa és com un riu cabdalós, necessita estar en moviment i remodelar-se sovint, ha de circular per transportar cap enfora el que es du a dins. Si se l’estanca, la creativitat no flueix i acaba morint ofegada. Una creativitat que no se li donen mitjans d’expressió, que no se li permet parlar i se li tapa la boca, senzillament no pot respirar i mor.

Una persona creativa i amb sensibilitat madurada ha de beure del temps lliure de pressió per posar-se en contacte amb si mateix i explorar aquest àmpli espai intern per anar-lo moldejant i organitzant en funció de les seves necessitats. És el que manté en equilibri la psique i l’estructura de la personalitat que la sustenta.

Al igual que un jardí real s’ha de tenir cura constant de podar i treure herbes invasores per permetre a les plantes més delicades puguin florir, l’artista ha de crear espai en els marges de la vida perquè la creativitat pugui desenvolupar-se, reproduïr-se i florir. Florir és permetre que la reproducció de la prosperitat de la psique doni fruit.

3. EL LLENGUATGE DE L’ARTISTA

L’ artista coneixedor de les riqueses que el colmen, necessita fer partícip al món de les troballes i els tresors que s’amaguen dins de l’ésser humà. És el místic que fa de pont entre la vida subterrània i la vida mundana, qui posa en contacte la ment conscient amb la regió amagada de l’inconscient.

El que passa és que l’artista comunica en el llenguatge provinent del món subterrani, es mou bé en les dimensions interiors i insondables de l’existència, te les claus que obren panys a coneixements savis del món de l’inconscient. Però a aquesta benaventurança sovint li costa de connectar amb el llenguatge d’una actualitat superficial i afanyada.

El comportament que precisament és una brújola útil en el món interior, pot resultar incomprensible pels qui només saben moure’s en la dimensió superficial de la vida, i en aquesta incomunicació l’artista queda definit amb les etiquetes del introvertit, el tímid o el excèntric.

En un món on tot es mou ràpid calen persones que sàpiguen capbussar-se i connectar amb els racons de l’interioritat humana, són els exploradors de les línies fines entre el que és real externament i internament. Necessitem tant de qui sàpiga moure’s en el món ràpid de la ment racional, com de qui es capbussa a cartografiar el terreny inexplorat de l’inconscient, perquè és el que crea equil.libri en la vida entre el sensorial i el racional.

L’artista vol conquerir terrenys inexplorats de la ment, necessita de l’exploració i del silenci del món per submergir-se i trobar la concentració fructífera que connecti amb els racons de la interioritat humana.

Però per una societat dominada pel materialisme, aquesta habilitat queda delegada al espai del hobbie, sembla que qui sap bellugar-se per la faceta de la vida que transcorre més a poc a poc i centrípeta, no se’l aprecia. Tot ha de respondre a l’exigència de la pressa i a la generació de capital. I això és una punyetera condmena per qui ha obtingut el do de la sensibilitat artística, és com dir-li: » ho sentim molt, però les seves capacitatats no encaixen amb el que estem cercant. Molta sort ( dit així , amb condescendència). Que diguin que el que a tu se’t dona bé correspón a la facció de la vida destinada al oci i el temps lliure és dir-te directament que el que fas no és útil ni indispensable.

I la conseqüència sovint és l’autocàstig de qui poseeix un do que no és econòmicament solvent.

Quan el que fas no troba l’abraçada de l’autorrealització econòmica s’estableix un diàleg intern patològic autodestructiu que va destrossant sense pietat aquells cultius de la personalitat que ningú vol tastar. «Perquè se’m dona bé això que no serveix de res» o «quina merda de talent que tinc», substitueixen les ganes de viure de la màgia del que se’t dona bé, i a la llarga s’abandona el jardí interior iniciant un procés d’autodestrucció de la creativitat.

No trobeu que en un món on les presses són el denominador comú, on la malaltia de l’estrés sembla el conte de tothom, on la vida transcorre rere l’hostilitat d’ hores de treball mecàniques que t’esterilitzen el cor, les persones creatives i plenes d’imaginació són precisament les que retornen l’il.lusió al món? ( que li diguin a NETFLIX).

No són precisament les persones que expliquen històries esperança i que viuen il.lusionades per la pròpia il.lusió de somiar a qui els hi brillen els ulls i irràdien felicitat en el somriure?

No trobeu que viure de l’entusiasme és un dret?

No trobes que precisament el que omple el món de color és la cançó que et fa vibrar, el missatge de llibre que et fa rumiar, la pel.lícula que t’enamora o el quadre de casa que et fa sentir que ets a la llar? tot respón a una il.lusió que prové precisament d’aquest món subterrani

La creativitat és l’ingredient que fa de vincle entre l’art i l’expressió humana, és la capacitat que permet establir conexions originals per arribar a resultats innovadors, per això l’art ho ha acabat abarcant tot, i s’ha dit que tot és art. PERQUÈ EN TOT S’HI LLEGEIX LA CREATIVITAT HUMANA.

2. Perquè costa quantificar l’art

Un dels motius de dificultat de valoració de l’art és l’efímer que resulta… moltes vegades és quelcom que no es pot posseïr, emmagatzemar, o mesurar: una obra de teatre, una melodia, un concert, una pel.lícula o inclús un àpat són experiències transitòries que ocòrren en el moment i se’n van, tot i que deixen en el cervell el valor de l’experiència, una actualitat enfocada en el tenir, en l’acumular i emmagatzemar no sap com quantificar la transitorietat de la vida. Des del pensament de la nostra permanència creiem que el valuós és allò que genera una durada en el temps, quan precisament la vida s’encaparra en ensenyar-nos la futilitat de les coses.

I en altres situacions el valor material és el resultat de l’esforç aplicat i no del material en si. Una quadre pintat en tela, o en paper,

Aquests dos components (fugacitat/impermanència) desentonen amb el sistema econòmic sobre el que està organitzada l’actualitat, i malgrant els beneficis humans són enormes, al respondre més a una necessitat interna de l’home que a un requeriment físic de cobertura de necessitats, fa que l’eina del art quedi definida com un suplement de la vida i no com la necessitat d’expressió de l’ànima que és.

Però vaja, que tret del menjar, l’aigua i el sostre, tot el demés material que tens a casa no respón a cap necessitat estrictament vital ,no? i estàn reconeguts i has de pagar per ells, no? Doncs tu també pots optar a la plaça dins el món capital, perquè tota habilitat te per dret propi la possibilitat de ser remunerat. APUNTAT-HO AMB SUBRATLLADOR.

No sé a què et dediques , si ets escriptor, pintor, músic, cuiner, dissenyador, modista, però el que fas segur que te un públic delerós de veure la teva obra. L’has de trobar. Demanar a la vida que T’AJUDI A CONNECTAR AMB LES ÀNIMES QUE DONIN VALOR A LA TEVA FEINA.

Per exemple, has vist la série de Netflix » Queen’s Gambit»? (si no, no llegeixis les següents línies):

Recordes l’útlim capítol, quan la Beth Harmon és a Rússia, un lloc on realment la fan sentir com a casa, on allò que se li dona bé te un acolliment i una expectació fabulosa? Quan realment conecta amb l’entorn que aprecia l’activitat ? Doncs aquesta sensació és la que ha de guiar els teus passos, la que ha de ser el sensei de les teves desicions. Mereixes sentir que el que fas és megafantástic, per dret pròpi i pel fet d’estar viu és un dret universal.

Deixa que la teva ànima guii els teus passos perquè és qui veritablement sap cap a on encaminar-te a la prosperitat de l’esperit.

Una abraçada;

Carolina Muscatelo

Deja un comentario

A %d blogueros les gusta esto: