Estava aquí asseguda sentint profundament la soledat, aquella soledat que es percep com indesitjada quan he volgut conectar amb les meves amisats properes perquè m’allunyéssin provisionalment del buit, per sentir la proximitat d’aquells per a qui sóc valuosa o important. Després de fer algunes trucades sense resposta, m’he preguntat a què m’empeny la vida en aquesta situació, per entendre que m’està portant a fer-me amiga de mi mateixa, a extreure d’aquest buit l’or que existeix dins meu, trobar en mi aquella amiga que estic buscant a fora, aquella amiga que consisteix en una veu que aporta positivitat, aprenentatges , amb qui compartir l’alegria de trobar la millor versió d’un mateix. Així que, tot i el sentiment de soledat que migra en tristesa o en ocasions, en desesperança, he decidit anar a buscar-me per dins. En comptes de caure en la desesperança, he escollit agafar aquest material de soledat per invertir-la en una acció de profit. I d’aquí surt el post que ets llegint. Desitjo que et pugui ser d’utilitat.
PODCAST!
Si no tens temps a llegir, escolta o descarrega la versió en audio:
1. ESTIMAR-SE A UN MATEIX
Fer-se amic d’un mateix és l’exercici d’estimar-se en qualsevol situació o ambient, acollir-se sense condmenes embolcallant sota una abraçada inclusiva i protectora tots els aspectes d’un mateix , fins i tot els incoherents i que voldries escombrar ben lluny del teu nucli. És declarar davant la vida l’acceptació d’albergar foscors i llums, inclús aquelles cares de tu que consideres desagradables per cridar ben fort: sóc perfectament imperfecte!
El amor cap a un mateix hauria de ser com el vértex estàtic sobre el que la vida gira: una capacitat inalterable d’autoestimar-se indistintatment del que passi allà fóra. M’estimo quan les coses em surten genials, i m’estimo quan m’ensopego i l’esguerro. Aquest seria l’idil.li romàntic d’autoamor, perquè al cap i a la fi, tots hem vingut a l’escola de la vida per aprendre, i els errors formen part d’aquest aprenentatge.
Però en l’exercici d’experimentar la vida, l’ autoamor es veurà posat a prova: s’exposarà a lesions, ensopegades o “errors”, pèrdues etc. i aquí estarà el repte d’escollir agradar-se tot i els esdeveniments desagradables que conecten amb la faceta menys plaent de l’existència i fan brotar les faccions obscures de la personalitat, aquí apareix la missió d’agradar-se malgrat les emocions desagradables i les reaccions que rebutgem de nosaltres mateixos.
Extreure a la superfície aquells trets de tu que són irritants i brinda’ls-hi amor en contraposició del desig natural d’ ocultar-los a les profunditats, és un exercici d’empoderament i unificació de la teva persona molt valuós, és completar-te a tu mateix al acollir-ho tot de tu sense reserves, acceptant que tens la dualitat de caràcter típica de la realitat en que vivim, és a dir, que ens experimentem en un joc de contraris.
2. COM ESTIMAR-SE EN LES DIFICULTATS
En les etapes on la realitat que ens envolta ens reflexa bellesa i abundància, on ens nodrim d’ un entorn que ens ofereix recolzament i ens sentim valorats i estimats, agradar-se es feina fàcil. En aquests moments s’experimenta la recompensa d’un creixement desbordant d’amor dins teu, cap a tu mateix i cap a la vida, que actúa com un imàn que atrau més experiències similars de positivitat. L’estimació sempre crida a més amor, i en aquesta multiplicació es manifesta un creixement desbordant d’amor que t’injecta una força que et fa sentir capaç de tot. DONEU-ME AMOR I UN PUNT DE PALANCA QUE US MOURÉ EL MÓN.
Quan l’estació primaveral és transforma progessivament en l’hivern de la vida i aquell escenari ideal que et feia sentir pletòric culmina, apareix l’amenaça que retarà en duel l’amor cap a tu mateix.
Quan la vida s’altera i es perd la comoditat prèvia, es produeix un intent de la ment per amarrar i recomposar allò que està desapareixent. Al comprendre que la roda de successos segueix girant tot i els teus esforços per mantindre-ho en estàtic, et sents obligat a empassar un brevatge que no t’agrada gens, el brevatge del canvi.
Depenent dels factors que han transformat aquella realitat que t’agradava, apareixeràn dos sentiments: el d’ impotència per no poguer aturar la transformació, o el de responsabilitat, ja sigui per les desicions triades o l’absència d’accions. En aquest procés apareix un verí anomenat CULPA t’engarjola dins la ment i contamina la relació amb tu mateix.
En els trasbalsos és quan veritablement es posa a prova l’autoamor. És molt més fàcil flagelar-se per les equivocacions que abraçar-se amb cura i cuidar-se.
En els errors o canvis passem a ser, o bé una víctima ferida de les circumstàncies, un botxí que s’autolesiona l’autovàlua o el jutge que culpabilitza a tothom menys a ell mateix del dolor que experimenta. Tot tres són mecanismes que assenyalen el dolor com el vértex dels successos però de formes diferents, ja sigui com per cocrear situacions agermanades amb el dolor que sents i permetin la seva purga (tinc mal i m’enfronto a tothom i si algú m’ataca i em fan mal podré finalment alliberar tot el plor que sento), com per esquivar-lo degut a que el pes de la reconeixe’s responsable és massa gros com per fer-se’n càrrec. Però un dolor es cura amb amor, no amb més dolor. Matar fuego con fuego no funciona, en aquests casos el remei necessari és l’antagonista, no l’ homeopàtic.
No he trobat cap altre repte més intens que el d’estimar-se en els moments difícils en els que no apareix allò que és desitja, on hi ha pèrdua, disgust o frustració. En aquests moments busquem com qui necessita respirar la distracció de nosaltres mateixos, l’estímul exterior, l’adormiment del nostre cap. Però precisament son aquests moments en els que hem de PASSAR TEMPS A SOLES AMB NOSALTRES MATEIXOS per veure què se’ns està generant per dins.
Acompanyar-nos i cuidar-nos de les lesions del cor ens ensenya a autodosificar-nos amor, a observar aquelles ferides que s’havien tapat perquè estorvàben en l’avançada per la vida, per atendre-les amb cura. Passar temps amb nosaltres mateixos és aprendre a estar de la mà de la nostra companyia per extreure l’or de dins nostre, per trobar l’alegria del nostres talents i reconèixer totes aquelles coses valuoses de nosaltres que són fabuloses i entusiasmants.
En això és basa el ” CONÓCETE A TI MISMO” del temple de Delphos, en ser coneixedor tant de les teves fortaleses com de les teves obscuritats des d’una acceptació lleugera, sense càrregues punitives , des del reconeixement lliure de judicis del que som.
Al cap i a la fi, el que som respón a situacions viscudes, a les experiències transitades, així que te un motiu de ser.
Al integrar l’esfera sencera de qui som amb la benevolència del savi, podrem escollir accions encaminades a la reconstrucció de la persona que ens agradaria ser ENFOCANT-NOS en tries conscients d’actituds diferents a les que es correspondrien a les reaccions del nostre antic Jo.
Per això cal primer coneixe’s les parts fosques i acollir-les, perquè des d’aquesta acceptació és on es s’obre la dimensió al canvi i la possibilitat de posar atenció sobre les nostres hombres, per, desde la llibertat, escollir conscientment una altre reacció. És l’acceptació transformadora de la que parla Jung.
T’envio una abraçada;
Carolina Muscatelo Rius
Imatges per:
Vector de persona espejo creado por freepik – www.freepik.es
