Dins meu cohabiten dues Carolines, una valenta, independent, amb força, impuls, iniciativa i creativa, i una altre, poruga, temerosa i que en ocasions es sent petiteta, emocional i vulnerable i busca l’acollida externa a tota costa, la seguretat d’una abraçada que li dongui la sensació provisional de refugi i validació

Que cohabitin aquestes poralitats tan diferenciades és percep com una convivència difícil, és com intentar barrejar l’oli amb l’aigua i sents que no te lògica que aquesta contradicció pugui conviure dins teu. El que no ens agrada de nosaltres ho intentem ocultar ben avall a les profunditats perquè no es vegi, i és el que crea l’ombra.

Contingut:

1. Què és l’ombra?
2. ¿ Com integrar l’ombra?
3. Deixar sortir a l’ombra

1. ¿QUÈ ÉS L’HOMBRA?

L’ombra són tots aquells aspectes de la personalitat que jutgem com a negatius i que volem ocultar perquè no ens agrada que es vegin, són totes les actituds, pensaments que tenen característiques amb les que no ens hi volem identificar. És molt fàcil que aparegui rebuig a mirar allò de nosaltres que considerem desagradable, apareix resistència en acceptar que per dins tenim una facció de la personalitat que ens fa actuar per por i ens fa sentir els temors amb força, perquè el simple fet de l’experimentació del temor atrau al patiment, i les emocions que provenen d’allà no són agradables.

He escoltat molt de l’integració de la nostra ombra, de l’acceptació d’aquelles actituds de nosaltres que desaprovem o que ni tan sols som conscients que hi són, i no sona com una campanya de márketing massa seductora promocionar fer aflorar allò que consideres desagradable, per això és necessari fer un apropament amistós i entendre perquè existeix.

Normalment les ombres personals son sistemes de rescat que han aprés a treure’t de problemes amb mètodes que en el seu dia van funcionar, utilitzant les actituds necessàries per preservar la teva sensació de seguretat. Si vas aprendre que victimitzan-te obtenies atenció, en situacions en les que vols ajuda segueixes victimitzan-te amb el propòsit a que t’atenguin, si vas aprendre que mentint esquivaves el càstig, la mentida apareix davant qualsevol amenaça a sortir malparat… totes aquestes actituds van quedar enregistrades en l’inconscient com a software de superació de crisis i operen de forma automàtica, porten el timó de la personalitat i et condueixen per la vida sense que siguem plenament conscients que estàn funcionant. Aquí , en el subterrani de la ment, és on opera l’hombra, és la que porta el pes de la responsabilitat de mantindre salvaguardada la imatge personal, i ho fa a partir d’actituds menys agraciades però amb una clara intenció protectora.

2. ¿Com integrar l’ombra?

El primer pas per integrar l’hombra és conèixer de la seva existència, saber que tenim una porció de nosaltres que no és tan lluent i escollir observar com actua, sobretot, davant les situacions de conflicte. S’ha de ser valent per anar voluntariament a veure allò de nosaltres mateixos que ens resistim a mirar perquè preferiríem que no hi fós. No mola saber que som manipuladors, mentiders, envejosos… però al fer-ho, la foscor ja no és tan obscura.

Un cop observades, com acceptem el que no ens agrada de nosaltres mateixos?

Amb paciència i sense resistències: allò que ens disgusta de nosaltres és com el nen petit entremaliat que fica la pota: si el condemnes, renyes o castigues, s’anirà traumatitzant més, o es tornarà més rebel, en canvi si li ensenyes que equivocar-se i caure’s és part del procés d’aprendre a caminar per la vida, i que a partir d’aquell esdeveniment redireccionaràs la caiguda cap a l’ autocreixement en comptes de l’autoculpa, t’encamina a la cohabitació de tu mateix en comptes de la separació.

Per a la ment és fa difícil airejar allò d’un mateix que no llueix bé i que cataloguem de negatiu, s’ha de fer alguna cosa per evitar que allò considerat dolent es sàpiga!!! Com ho jutja d’inadeqüat, busca ocultar-ho o canviar-ho a tota costa, però tant ocultar-ho com pretendre modificar-ho és presentar resistència al que és i precisament l’oposat a rendir-se. Rendir-se és acceptar que l’oli i l’aigua no es barrejaràn, que tots dos seràn en la mateixa sol.lució aqüosa i que aquella solució bifàsica serà separarda, i al integrar aquella diferència, en veure que no estàn integrats , ESTÀ LA INTEGRACIÓ.

Des de l’observació de la meva ombra, puc entendre que te una raó de ser, que ella va aparèixer per protegir-me, per rescatar-me de la vulnerabilitat, és el missatger que porta avisos de malestar que m’indiquen on em sento bé i on no. l’hombra està aquí per fer-te veure aquelles parts de tu que es mantenen dolgudes, ressentides, i et porta sentiments forts percisament perquè els miris i els atenguis. Com mirar-ho és tan dolorós, tenim una tendència urgent a esquivar-los i sortir d’allà. No volem el patiment i ens fa sortir esperitats cap a l’altre banda llençant-nos a qualsevol cosa que ens aïlli d’allò.

Jo mateixa he viscut el fer el ball de les sardanes al voltant del vértex que em fa patir, perquè així en moviment sento que el dolor no em pot atrapar, si em mantinc activa i bellugant-me , aquelles sensacions no poden enxampar-me. Però quan m’aturo, cauen al damunt amb ell pes del temps que s’han anat acumulant. I tornem a voler defugir-es, i tornem a posar-nos en moviment per allunyar-nos d’elles, en una inacabable ball . I creieu-me , estar sempre en moviment per esquivar el dolor, acaba sent esgotador. en algun moment ja no pots marxar més i allò t’enxampa, i no et queda més remei que mirar.

I sabeu que és el millor que hi ha per calmar l’hombra que ve a rebossar d’aquelles sensacions que no ens agraden gens? DEIXANT-LA SORTIR. però a lo bèstia.

3. Deixar sortir a l’hombra

Et posaré un exemple personal:

Fa uns dies vaig assistir a una boda amb la meva gosseta, per moltes i variades causes, la presència del meu colega caní va acabar en una espècie de confrontació amb la meva millor amiga que em va demanar que marxés. Bé , el rebuig va ser tant fort que se’m va activar una sensació profunda de desamparament, una foscor que volia engolir-ho tot , incloent-me a mi mateixa. Vaig arribar a casa amb una profunda dessolació que acaronava una actitud depressiva, i després del dol inicial, vaig sentir aflorar una una ràbia pel rebuig que em va provocar una onada de potència física que vaig decidir experimentar i deixar sortir.

Vaig sintonitzar la música que necessitava escoltar, música colpidora, contundent i vaig permetre que tota aquella onada d’hombra m’envaís mentres s’expresava contorsionant el cos i treient a la superfície la ràbia del rebuig, vomitant a través del moviment aquell despreci, treient-lo fóra de mi. Mentres ballava la ira, una força que m’impulsava a seguir-me movent, que em revitalitzava… i llavors vaig descobrir que aquella part de la personalitat era allà per rescatar-me de la tristesa i revifar-me de una voràgine de tristor i depressió estacional. Aquella força em va rescatar, l’ombra em va injectar una dosi d’adrenalina necessària per observar la foça en mi, em va portar l’antídot de la depre, em va impulsar, sense fer mal a ningú a revifar-me.

El cos sentint la hombra em va despertar del letargo de tristesa i després de transitar-la, va retonrar-me a la calma. Sembla mentida que experimentar la convulsió del escenari emocional que tenim dins nostre pugui apropar a la tranquil.litat, però és així. si la deixes sortir a través del crit, del moviment, si permets que s’expressi en un entorn sa, és quan es pot alliberar, si pots deixar anar la bogería que experimentes dins teu, no solament marxa, sinó que se’n va reestablint l’eequilibri mental.

Aquella ombra era allà per salvar-me de l’autocompassió. i després de permetre viure-la, vaig sentir que ja ho podia deixar estar, que no quedava rastre de ressentiment ni de dol , que tot s’havia netejat. Sentint el dolor vaig sortir del victimisme, i vaig arribar, precisament a l’empoderament, a entendre que l’hombra únicament vol protegir-nos i que, en casos en el que ens hem vist en perill, atacats, ens ha pretés ajudar. Al acceptar que tenim foscor, la foscor ja no força fer acte de presència prenent el control o sagrestant situacions, sinó que podem escollir on i quan experimentar-la des d’una saludable el.lecció d’autoconeixement.

Carolina Muscatelo

Foto de mascara facial creado por wayhomestudio – www.freepik.es