Taula de continguts:
1. Què m’ensenyen les hòsties: la vida ens moldeja
Des de l’imaduresa de pensament, voldriem preservar totes les parts que ens mantenen intactes, desitjaríem que mai ens féssin mal, no rebre cops, ni daltabaixos , flotar en un món on tot fós inoqüo, i el nostre cor no és ressentís per l’experiència de relacionar-se amb els demés.
Precisament com em trobava en un moment eventualment convuls amb alguns morats emocionals, em vaig recollir a reflexionar sobre els cops de la vida, i mentres ho feia vaig engrapar una pedra pissarra del terra. Immedietament em va sorprendre al tacte, perquè era d’aquelles que tenen unes proporcions perfectes, recta polida , romboide, que donava gust d’acaronar pels perfils tan ben deliniats que tenia.
Mentres la resseguia amb els dits em va assaltar la reflexió sobre la gran quantitat d’esdeveniments a la que pot estar exposada aquella pedra per perdre la seva forma, i em vaig adonar de com n’era de voluble i transitòria aquella forma. Per molt que m’agradés com lluïa aquella pedra en aquell moment, és més que probable que la forma canviés… per la pluja, perqué algú la llencés contra alguna cosa, perquè la trepitjéssin …. D’entrada la idea de que perdés aquella forma que jo considerava “ideal” em despertava certa inquietud, però llavors vaig comprendre que no tenia perquè ser moldejada a pitjor, sinó que simplement s’adaptaria a les circumstàncies, i potser la propera vegada tindria forma de cor, estrella o de fletxa.
En la vida passa similar, som com un bloc de marbre, plorem per cada aresta que arrenquen de nosaltres com una pérdua infinita, en comptes de limitar-nos a observar com ens moldeja la vida. Potser la vida fa de nosaltres una escultura de la pietà , i lluïm com un marbre esculpit per Miguel Àngel, PERÒ ABANS HAUREM DE PASSAR PER FASES DE PÈRDUA I FASES AMORFES, no s’hi arriba de bloc immaculat a forma desitjable sense trencaments, sense un procés d’esculpir. FAN FALTA ELS TRENCAMENTS. Només hem d’observar cap a on ens porten.
2. Què m’ensenyen les hòsties: HUMILTAT
Si ho sé, la humiltat és una virtut que sembla que hagi passat de moda, que hagi quedat destinada als monjos Tibetans i no aparenta encaixar gaire en el nostre tarannà ferèstec i competitiu occidentals, on la velocitat en l’èxit i la comparació amb els demés són la mètrica del teu succés com ésser humà. Estem tan pujats en ser sempre més, més ràpids, eficaços, millors , que ens entrabanquem sols en aquest ritme frenètic i ens fem mal. Anem tant afanyats, que en la inèrcia de vida veloç ens estimbem cap als infortunis que ens fan parar.
La humiltat ràu en la capacitat d’acceptar una situació sense resistències i sense voler-te posicionar a partir d’un judici de raó, per sobre o sota d’algú o algún succés. Aquesta forma de no-comparació ens resulta si més no inquietant, ja que ens desvincula de la nostra manera d’entendre la realitat. És contrària al mètode que els nostres cervellets d’infants van aprendre a catalogar successos a partir d’una escala de valors que va del dolent al bo. D’ençà, la reacció natural de les nostres ments és a establir criteris d’evaluació, a calificar les circumstàncies en relació a com beneficia o perjudica un succés A la nostra comoditat.
Puntuem negativament retalls de la realitat sense considerar tota la narrativa argumental on es desenvolupen els aconteixements. No tenim previsions futures ni podem veure tota la línia de successos per compendre si aquell problema suposarà a la llarga un prejudici o un benefici, ho desconeixem. Al calificar el present , aïllem la nostra persona de la història del que pot venir.
En una situació de conflicte o desagradable, en comptes d’observar des de la no-reacció, que és des d’on podem tenir una comprensió més àmplia, entrem de plé en el veredicte inquisitiu:
“això és inconcebible”, “m’ha faltat el respecte”, “quina injustícia”…
Situem el dany en una escala d’agravi personal, i com generalment sempre percebem algún grau l’agreujament, despleguem la reacció mental d’oposició, o l’acció defensiva pertinent. Ens omplim d’idignació, insultem, diem coses més brutes que el fons d’un contenidor de brossa pública, i si no hem aconseguit res és comú anar-nos-en amb el cap emmaranyat de tot el que podriem haver fet o no després del conflicte.. el resultat de l’experiment és sempre la frustració, amb la que arremetrem contra el món la nostra aflicció.
Però ara pregunto: Què et fa més mal, la situació en si o la força amb la que t’oposes a la situació en si? Permet que prengui un experiment com exemple:
La tol.lerància a l’adversitat
L’experiment que descric a continuació pretenia mesurar l’impacte del cortisol en l’organisme, i per analitzar-ho van idear una prova que consistia en introduïr ratolins en cubells amb aigua dels que no podien escapar. Un cop dins del cubell , se’ls deixava una estona per observar el comportament: els ratolins no deixàven de nedar i d’intentar fugir malgrat no hi havia escapatoria possible. Tot i la lògica de que no podien escapar-se, ho seguíen intentant fins a quedar esgotats, i a prop d’ofegar-se. Després d’uns minuts d’agonia , el científic en qüestió els treia del cubell per mesurar-lis l’estrés. Obviament, pobres bestioles, tenien el cortisol pels núvols.
Doncs bé, la prova va durar unes quantes jornades per evaluar l’impacte de l’estrés sostingut sobre l’organisme, que lògicament era nefast. El que aquest experiment em va fer plantejar va ser el següent: després d’unes quantes inmersions aqüàtiques, el ratolí hauria d’haver aprés per repetició que sempre assistia una mà del cel que el rescatava de l’agonia, llavors…. perquè seguien desvivint-se en buscar fugir? Perquè no simplement flotàven fins que passés l’estona?
Aquí va ser on vaig comprendre que NOSALTRES FEM EXACTAMENT EL MATEIX. Quan passa una mala situació, en comptes de flotar en la situació, ens desgastem oposant-nos-hi. I conseqüentment no solament patim el mal de la situació , sinó tot el mal molecular de la cascada de reaccions químiques que es donen en una situació d’alarma. Tot doblement nefast. És millor no barallar-se amb l’adversitat per no acabar doblement perjudicat.
A vegades deixant-se flotar en la situació, quedar-se sense oposar resistència és la forma més plàcida d’atravessar un contratemps.
3. Quan la vida et fot d’hòsties: acceptar el que no acceptes. SABER DEIXAR ANAR
En el pinacle de la resistència cap al infortuni, arriba un moment on el malestar és tan àlgid que no el pots seguir sostinguent, desgasta massa , és massa corpulent per confrontar-s’hi. Llavors abaixes la resistència i arriba un estat de ressignació o rendició cap allò què és, tant se val de com de dolent l’hagis considerat abans, no queden més recursos per seguir amotinant-se. En aquest punt és quan s’aconseguieix un canvi de prisma cap a la situació i on comença a respirar el nus mental que ens retroalimentava el malestar. Es dilueix la lluita, es tol.lera el problema.
Aquesta corba de resistència-rendició, en moltes ocasions, ens fa adonar-nos de la supremacia de les circumstàncies exteriors sobre la nostra pretensió de domini sobre les mateixes circumstàncies, ens fa ser conscients que quan les situacions “ens superen” és perquè portàvem massa temps pretenent domar les circumstàncies. És l’ensenyança de la vida cap a la RENDICIÓ . És la vida xiuxiuejant-te: “deixa’t anar, no lluitis més, jo et subjecto”. I aquí , just aquí , és on es farà visible allò que era bo per a tu. Ara ho veuràs:
T’explicaré una experiència que lliga molt bé amb aquest concepte de degràcia transformada en benedicció:
L’any passat era en un estat de bona forma física, havia començat la temporada escolar, que coincideix amb la temporada esportiva dels pavellons, i considerava que havia aconseguit encaixar prou bé les dues feines que tenia llavors. Era un dia feliç i jo sortia xiulant amb la bicicleta de camí cap a l’escola on impartia la propera activitat. No havia ni fet 200 metres amb bicicleta quan , per l’humitat i les lloses extremadament polides de la plaça del Monestir, la bicicleta em va fer una patinada espectacular de darrere i me’n vaig anar amb el genoll a terra sense temps a reaccionar. Em vaig quedar estabornida sobre el carrer amb la sensació que allà havia passat alguna cosa. Vaig resoldre com vaig poguer el tema laboral per anar a urgències, però en la radiografia no va aparèixer res anormal.. Així que vaig arribar a casa amb la convicció que només havia estat el cop.
Van passar alguns dies i seguia notant un dolor molt extrany i profund cada cop que em posava dempeus, i que s’accentuava quan acumulava més passes del compte. Per descartar anomalíes sobre teixits tous, l’assegurança laboral em va fer una altre prova d’imatge, i va ser quan el resultat es va fer visible: tenia la tibia trencada , fisurada com un vidre esquinçat, res massa greu però suficient com per portar-me al tractament mèdic d’un os trencat: la immovilització.
Que em diguin que he de fer un mes d’immovilització per a mi és com si em catapultéssin a l’Ares, com si condemnéssin a presó , un càstig que em condemna a la quietud. És just quan començo a atravessar les fases de lluita i resistència cap a la situació:
- El primer pas és la resistència anarquista: ” jo no penso immovilitzar-me , això es curarà per si sol “… ja ja
- El segon pas és el del victimisme dramaturg: “perquè a mi ? quina desgràcia, la vida em maltracta” ” tinc mala sort” etc. etc.
- El tercer pas, el de no queda més remei: toca immovilitzar. Rendició.
Doncs bé , el mes d’immobilització que la meva ment pronosticava com el aconteixemen més terrible de l’any ,va resultar una etapa d’introspecció i de descans PAGAT per les dues feines, de reflexió i de deixar-me portar. Com no podia fer masses coses, tampoc podia inmiscuir-me ni controlar gaire, així que em vaig rendir. Vaig flotar com els ratolins haurien d’haver fet en l’experiment del punt 1. Tant se valia si no s’havia escombrat la casa o hi havia pols, jo tenia la obligació imposada de que tot em fos irrelevant , tret del propi descans. I d’aquí va arribar una etapa de calma que necessitava molt més del que jo m’hagués imaginat. A les dues setmanes d’immovilització lluïa una cara que feia mesos que no em veia: descansada, sense bosses als ulls ni granets. Era la festa del meu cos per dir-me que allò m’estava sentant bé. I quan ara ho recordo me’n adono del bálsam de pau que em va aportar aquella situació. Va ser allà on vaig començar a el.laborar canvis a la meva vida com el blog sobre el que et trobes llegint.
4. Fer d’observador: del drama a l’aprenentatge
No podem esquivar els infortunis per més que ens sedueixi la idea, no tenim boles de predicció del futur ni el horòscop es prou precís per mantindre l’adversitat notificada. Però el que si podem aprendre a fer és a navegar en ells de la forma més plàcida possible, o sense ofegar-nos amb les idees de totes les coses que podrien haver estat i no són.
Quan ens enganxem en la fantasia de pensar en modificar el passat, no solament forcem una esperança impossible, sinó que ens desgastem en desitjar que les coses formin una altre realitat de la que és. Lluites contra la realitat, lluites perquè sigui diferent, però la lluita està en un punt des d’on no és pot fer palanca. No pots apretar el botó del ascensor per baixar per sota del nivell zero. has d’anar cap amunt.
Imagina’t que ets un nàufrag al mar, i només comptes amb una base de fusta i un rem, i de sobte arriba una tempesta. Tens dues opcions, intentar aprendre a mantindre’t a sobre l’aigua amb els recursos que disposes i canalitzar l’energia unicament en això, flotar , o ser com un com un colador i filtrar energia en tots els pensaments de desgràcia, sumats al intent de mantindre’t surant sobre l’aigua. Tu esculls quina el.lecció és més rentable.
Sé que això que t’explico sona molt maco des de la tranquil.litat de terra ferma, i a tots se’ns plantejen qüestions i necessitats de voler comprendre perquè a vegades hem de trampejar situacions tan catastròfiques, però el que et proposo des d’aquí és que vagis més enllà, que pensis en aquesta porció de vida com en un procés que et fa de pont cap al que vindrà, i que si ho has d’atravessar el millor de tot és fer-ho acompanyant el moment, i segurament darrere s’hi amaga una situació millor per a tu a la que només podràs arribar a partir d’aquesta experiència.
Hi ha un conte zen que m’encanta i me’l recordo cada cop que em trobo en posició de descarregar del moment el contingut de tragèdia i és el següent:
Hi havia una vegada un camperol xinès, pobre però savi, que treballava la terra durament amb el seu fill. Un dia el fill li va dir:
-Pare, quina desgràcia! Se’ns ha escapat el cavall!
-Per què dius desgràcia? – va respondre el pare – veurem el que porta el temps …
Al cap de pocs dies el cavall va tornar, acompanyat d’un altre cavall, fet al qual el fill va sortir cridant d’eufòria:
-Pare, quina sort! El nostre cavall ha portat un altre cavall! -Per què li dius sort? – va reposar el pare – Vegem què ens porta el temps.
El noi va voler muntar el cavall nou, i aquest, no acostumat al genet, es va encabritar i el va llançar a terra. El noi es va trencar una cama. -Pare, quina desgràcia! – va exclamar ara el noi – M’he trencat la cama!
I el pare, reprenent la seva experiència i saviesa, va sentenciar: -Per què dius desgràcia? Vegem el que porta el temps! El noi no es consolava amb la idea de que allò no pogués ser una desgràcia es queixava de la seva sort al seu llit.
Pocs dies després van passar pel lloc els enviats del rei, buscant joves per endur-se’ls a la guerra. Van venir a la casa de l’ancià, però com van veure a el jove amb la seva cama trencada, no el van reclutar el van deixar i van passar de llarg.
El jove va comprendre llavors que mai s’ha de sentenciar ni la desgràcia ni la fortuna com absolutes, sinó que sempre cal donar-li temps a el temps, per veure si alguna cosa és bona o dolenta. O simplement per veure com una dolenta es pot transformar en una d’increïblement positiva.
5. Com saber quan has de lluitar i quan t’has de rendir
Aquesta es la pregunta màgica, conèixer quan quan una eventualitat requereix que lluitis en ella o quan és saludable deixar que passi de llarg. Per sort hi ha un indicador força fiable per reconèixer el camí a escollir, i és el grau de malestar que aquella situació comporta.
Tant en una situació de superació com una de desagradable, apareixerà un cert grau d’incomodiat, però mentre que en una situació de superació apareixerà certa coïssor pel canvi o decisió, en una circumstància desfavorable et sentiràs ansiós, desgastat, amb la sensació de fons d’estar equivocat.
En la confrontació on s’hi amaga una superació personal, es percep un malestar semblant al de llençar-se amb paracaigudes per primer cop, apareix un neguit provinent de sortir de la zona confort, tot i que serà un neguit transitori, recolzat per la mandrositat d’ encarar-se a una nova perspectiva. Es dissoldrà ràpid un cop t’hagis engrescat a l’activitat i un cop aconseguit l’objectiu, t’envalentonarà..
En les situacions conflictives que no et destinen a res positiu per a la teva experiència de vida, apareixerà un malestar dens, viscós i que t’angoixa més profundament, serà una ànsia que es projecta en el temps i de la que no te’n desempallegues per molt que t’ocupis amb altres activitats. Serà un malestar que sonarà de fons, ininterrumput.
Un truc força fiable per reconèixer-hi la diferència és:
Projecta’t en el futur , com si ja haguéssis aconseguit allò que tant has lluitat i pregunta’t des d’aquella posició:
- Ha valgut la pena atravessar aquest malestar? Em sento satisfet o el malestar permaneix?
- Imagina’t amb el conflicte ressolt i pregunta’t: haurà valgut la pena tot el que has d’atravessar?
Si no trobes una resposta d’alleujament, sinó que et visualitzes tant esgotat com si haguéssis atravessat una Titan Desert, aquella situació no val la pena lluitar-la, t’allunya de la teva pau interior.
Pren sempre les desicions que t’apropin a la pau interior, aquest és l’indicador més veraç de que les desicions escollides són les correctes, les que et deixen amb la sensació de satisfacció i d’haver pres l’el.lecció assenyada. És així de senzill.
Carolina Muscatelo Rius
