Categorías
FILOSOFIA DE LÀNIMA INICI

La veracitat de la intuïció

La intuïció és un ràdar intern que sovint t’indica una direcció on trobar molt més d’allò que esperaves amb anhel. La intuïció es basa en rebre informació sensitiva de molt baixa freqüència però amb una indicació molt clara de què fer o cap a on anar. Desconeixem d’on prové aquesta font d’informació, i ens desorienta no poguer-li atribuïr cap condició raonable, però en aquest fet resideix la màgia de la mateixa, en que no sabem d’on ve i molt sovint ens guia assenyadament.

Tot aquest post vol reforçar la idea de que tots tenim dins nostre un savi que ens aconsella , una força superior que ens orienta , una abraçada càlida d’un amor que vol el millor per nosaltres. Només hem de permetre que s’expressi, deixar-la opinar, acallar amb cura la veu xerraire de la raó i cedir la paraula a aquesta saviesa interna .

La intució és una eina meravellosa, una forma de confiança en la vida que en moltes ocasions sap millor que tu mateix qué és el millor per a tu mateix. Només cal aprendre a escoltar-la i confiar, obrir-li les portes perquè manifesti la màgia de la vida.

En aquest post incorporo una situació personal molt exemplificadora, per apropar-te l’experiència de com n’he sortit beneficiada quan he escollit donar vàlua a aquesta veu que sempre conté una informació encertada ( i que sovint no casa amb el que penses que hauries de fer!).

Pots adreçar-t’hi directament al punt 4 de la taula de continguts o seguir amb la continuitat de la lectura dona sentit a tot plegat. 😉

Taula de continguts:

  1. Què és això de la intuïció?
  2. El sobredomini de la lògica
  3. La il.lusió de control, o la farsa de control
  4. Experiència personal: l’increïble resultat de seguir el dictat de la intuïció

View Posts

1. Què és això de la intuïció?

La intuïció és un ràdar intern que generalment t’indica una direcció on trobar molt més d’allò que esperaves amb anhel. Aquest ràdar es basa en rebre informació sensitiva de molt baixa freqüència però amb una indicació molt clara de què fer o cap a on anar.

Desconeixem d’on prové aquesta font d’informació, i ens desorienta no poguer-li atribuïr cap condició raonable, però en aquest fet resideix la màgia de la mateixa, en que no sabem d’on ve i molt sovint ens guia assenyadament.

Resoldre el misteri de la seva procedència normalment ens encamina a adjudicar aquestes informacions sota la protecció d’una realitat superior a nosaltres, a la divinitat o al multivers de la física quàntica, circumstàncies que tampoc entenem del cert com funcionen però tenen cabuda com per amparar aquest concepte .

La intuició és màgia pura de la fe en la pròpia màgia. una màgia no visual, no sensorial, però si electromagnètica, és a dir, d’atracció o magnetisme en allò on enfoques els pensaments i desitjos més fervents.

En funció dels pensaments que tu tens sobre on et vols adreçar o què vols aconseguir, obtindràs resposta a la teva sol.licitud en el plaç que t’obris a la vida. La intuïció arriba en un acte de humiltat al reconèixer que no tenim el control ni les previsions del devenir de la vida per molt que ens esforcem en dominar diferents àmbits de l’existència. Arriba en la rendició del control i l’alliberament d’expectatives, però dins d’un marc de recerca de respostes.

2.Quan ofeguem la intució amb la lògica

Tots rebem dosis d’informació provinents de l’intuïció, però sovint són rebutjades en detriment al pensament organitzat. La fracció racional és tan predominant que apaga o anul.la altres referències sensorials.

Tot i la innegable utilitat de la lògica en les qüestions més pragmàtiques del nostre dia a dia, aquesta regna amb tal autoritat que desplaça al desterrament l’atzar, rebutja l’inexplicable i com un dictador, s’instal.la en el control sobre cadascuna de les el.leccions de la nostra vida. Des de l’aprenentatge occidental, qualsevol cosa deslligada del sentit comú està destinada al fracàs, a no ser tinguda en consideració, fruit de l’atzarós o l’estafa.

I quan més àmpli és el regnat de la lògica , més difícil obrir la porta a la frescura de la vida, element des d’on poden aparèixer situacions innovadores i manifestar-se la casualitat.

Pel tarannà funcional al que estem habituats, creiem fermament que l’èxit en la gestió del temps resideix en el recull d’informació de fonts “sensates” basades en l’evidència i des d’on a anticipar-nos. Però des d’aquest control pretenciós sovint oblidem que som massa petits com per entendre i organitzar la magnitud de les circumstàncies que interactuen en el conjunt on totes les coses hi són.

Ens passa igual com la cél.lula individual: aquesta únicament identifica allò que interactua directament amb ella però desconeix què és el que passa en el conjunt del cos, en la magnitud superior.

La lògica pretén establir prediccions de resultats basant-se en la informació que poseeix de l’entorn, ja sigui a través dels sentits o del sentit comú (fixa’t en la paraula, sentit comú és un sentit més).

El sentit comú és un instrument adquirit per l’experiència, i ha estat moldejat per l’evolució del cervell després d’anys d’aprenentatge basats en assaig-error. El teu cervell ha aprés a establir prediccions molt útils sobre l’entorn en determinades relacions segons la seva vivència o l’experiència dels demés. Com estableix prediccions?

  • En relacions causa-efecte:
    • si encenc una espurna sobre la llenya, aquesta farà foc
    • si tiro aigua sobre el foc, aquest s’apagarà
  • En relacions espai-temps: si segueixo caminant en un intèrval d’una hora avançaré 6km.

En predir circumstàncies bàsiques de les lleis naturals en contextos relativament simples, la lògica ens és d’utilitat. Però quan més àmpli és el camp a predir, o més extens en el temps, més variables intervenen en la fórmula i més fàcil és caure en l’error. Quan pretenem anticipar-nos en les circumstàncies de la vida on hi ha més implicacions que les derivades de les nostres accions o el.leccions, els nostres cervells perden efectivitat en el pronòstic de la conseqüència, de la causa-efecte. Simplement perquè les variables derivades de la coexistència de milers de persones i milers de desicions personals és tan ampli que resulta pretenciós voler-ho controlar

La meteorologia exemplifica aquest concepte de forma molt gràfica:

Malgrat la seva intenció planificadora, el seu abast és limitat i sovint incert o fins i tot improbable. Quan més lluny vol participar en la predicció, més possiblitat hi ha d’ error. Això es degut a que influeixen masses denominadors sobre els que establir seguiment: masses d’aire, corrents, fases lunars, ciclons, simbiosis entre l’Amazones i el desert…

Hi ha massa intropia com per determinar un únic resultat.

Podem pronosticar el resultat quan l’aconteixement està molt proper, perquè ja s’ha donat en algún altre punt del món o perquè veiem la seva proximitat, tal com coneixem que un huracà a la costa de Florida pot desembocar amb fortes ventades a la península, però és difícil anticipar el huracà fins que no s’ha desencadenat la reacció que el provoca. Resumint, tal com succeeix amb les prediccions meteorològiques, succeeix amb les prediccions logístiques de la nostra vida.

3. La il.lusió de control, o la farsa de control

Ens encaparrem en lligar el que succeïrà a l’endemà establint mesures necessàries per assegurar-nos de controlar el temps al minut per tal de que tot sigui com esperem que hagi de ser. I perquè aquest sistema funcioni tot està encaixat, rígid, inamovible, perdem la possibilitat de que l’endemà pugui ser sorprenent perquè establim d’avantmà com ha de ser.

Mantentint el vincle amb la mentalitat controladora ens perdem el misticisme de l’incertesa perquè suprimim qualsevol acció o el.lecció que no es regeixi per la coordinació del pensament lògic. Desacreditem qualsevol desició espontània que no sigui “coherent” amb la froma de pensament de l’entorn.

Menyspreem sense voler el rumb interior, i rebutgem la resposta mística als nostres anhels perquè desencaixen del procés de cribatge mental en el que ets absort. És l’arrogància del sentit de control, la fal.làcia de l’EGO.

El fet intuitiu sovint s’oposa a la lògica de l’evidència, sovint aporta informació que compta amb poc recolzament de la realitat exterior. Però aquí és on resideix la màgia, de decidir creure en ella o en la raó. Potser s’assembla a la visió de l’andana i 3/4 de Harry Potter: el que els sentits t’indiquen és que allà només hi ha un mur impenetrable, però si confies, si esculls anar més enllà , et trobaràs molt més del que mai havies imaginat. La intuïció és la veu que t’anima a traspassar el mur, la que et porta al lloc que anheles.

Per reforçar el valor de la intuïció i desmantellar-te suament el concepte de control envers la vida, aprofito per compartir una experiència molt gràfica, quelcom que trio relatar per ser una experiència recent que va corroborar d’una forma molt contundent el valor de la intuïció .

Precisament perquè en el moment del succés hi havia factors molt evidents que contrariàven la informació rebuda, la credibilitat a aquesta veueta preciosa es fa més intensa.

4. Experiència personal: l’increïble resultat de seguir el dictat de la intuïció

Aquesta és una història d’il.lusió , una història per il.lusionar-se. I com la majoria d’elements fatnàstics del meu record, es va iniciar a través d’un viatge.

Era a Croàcia i tenia decidit visitar alguna de les illes del país, malgrat conèixer que s’aproximava un temporal terrible provinent de l’Atlàntic. Jo mateixa havia sobrevolat la massa de núvols densos que tapàven bona part de la distància entre Espanya i Itàlia, així que tenia la confirmació visual d’aquest fet. El dia escollit per fer la visita a l’illa el pronòstic no podia ser pitjor: una tupida cortina d’obscuritat i núvols que semblàven voler engolir el mar, cobria tot el cel.

Malgrat la veracitat visual de mal temps, dins meu ressonava amb molta força la idea de anar-hi igualment, escoltava una certesa que em deia: “tu ves, ja veuràs que no és per tant. Prova i ves. “. El temporal hagués disuadit a qualsevol a embarcar-se cap al diluvi, però per experiències prèvies ja vaig permetent donar-li espai i conec de primera mà que aquesta informació molt sovint és més fidedigne i verídica que la que capto pels sentits o la que el.labora el meu sentit comú. Així que, no sense una mica de resistència inicial, m’hi vaig embarcar, vaig delegar a la vida amb un “que sigui el que hagi de ser” i em vaig adreçar al port a comprar el meu bitllet d’anada.

el cel d’aquell dia

Vaig arribar just a temps per comprar el bitllet del darrer ferry que sortia aquell matí, amb absoluta facilitat i uns minuts abans de que el catamarà sarpés.

En el trajecte cap a l’illa, la perspectiva desde el mar era encara pitjor: un blau fosc competia pel color de les profunditats amb el mar. Tot i així ja era a dins i no valia la pena cedir als terrors, i em vaig disposar a gaudir del trajecte.

Mentre avançàvem cap a la illa, va aparèixer una clariana al cel, just per on es filtrava l’esfera solar , i els seus rajos es projectàven a l’alçada d’on passàvem amb el vaixell. Una clariana prou gran com per escalfar-me la pell a través del vidre del catamarà. Allà tenia una picada d’ullet del cel per confirmar la meva el.lecció, per envalentonar-me a confiar. Sovint aquest símbol solar, per a qui la vol creure, és la forma de benedicció, de reafirmació que estàs en la direcció correcte. Pels que s’adhereixen en el sentit comú, aquest post no pretén contrariar-los ,només explicar la meva experiència.

Seguim amb el relat.

Doncs bé , arribo a l’illa i res de pluja. Per consolar la por latent que em deia que allò podia empitjorar, vaig decidir donar-me un plaç de tres hores d’expedició, i si passat aquest temps la tempesta es feia grossa, agafaria el ferry de tornada. Mentrestant , com ja era allà, pertanyía gaudir.

Em vaig posar a caminar sense cap rumb concret quan es va tornar a aclarir el cel mentre passava per l’alçada d’una caleta totalment tranquil.la i deserta, i dit de pas, de les de postal. Tot i que era aviat i encara quedava brisa humida de la pluja, no m’ho vaig pensar dos cops, i en un posar i treure, ja tenia el bikini calçat i em disposava a endinsar-me en la refrescant aigua matinal mentre els rajos de sol banyàven la superfície de l’aigua. Vaig gaudir uns bons 10 minuts d’un bany al mar amb el sol, i un fons negre. Una imatge de contrastos i alhora una reafirmació de que quan prens el rumb cap allò que vols fer en consonància amb el que realment vols, sovint s’alinien circumstàncies sorprenents, s’obren portes que ni t’imaginàves. Qui s’imaginaria un forat de llum en el lloc on et vols banyar enmig d’ un fons negre? És impredictible.

Després d’aquesta capbussada inicial, i amb l’entusiasme a flor de pell, em vaig vestir a corracuita per continuar la visita, procurant guanyar temps al mal temps. No tenia cap destí ni direcció fixe on anar, tampoc havia cercat res d’aquell indret, així que simplement caminava.

Mentres avançava en alguna direcció, em vaig creurar amb un noi i vaig tornar a sentir la mateixa informació sense procedència definida que em xiuxiuejava : ” parla amb ell” . Altre cop era davant una informació sobtada amb un contingut que es confronta amb el meu pensament amb l’acció: la vergonya de fer quelcom irracional vers el impuls de fer-ho i experimentar què passa.

Com ja estic llençada en aquest procés d’exploració, ho vaig fer, vaig anar decididament a parlar amb ell per preguntar-li si em recomenava algún lloc natural i paisatgísticament agraït. I precisament aquesta persona va ser qui em va proporcionar la informació d’un dels llocs més sorprenents de tot el viatge, qui em va recomenar un paisatge molt més idíl.lic del que pretenia trobar d’entrada, sense ni tan sols jo saber què anava buscant.

Em va recomenar una platja anomenada Pachamama ( si, només el sol fet del nom ja era com un imàn per a mi) que es trobàva en un trail una mica amagat. Així doncs em vaig disposar a encaminar-me cap aquell indret tot xerrant amb ell i agraïda de que la vergonya no m’hagués disuadit del que la meva intuïció m’havia recomenat.

ell ensenyant-me amb el seu telèfon els llocs on anar

Ens vam acomiadar i vaig mantindre la direcció aconsellada. Just albirada la primera platjeta, es va desplegar la pluja amb tot el seu potencial. A correcuita vaig adreçar-me a l’aixupluc d’una petita carpa amb taules i cadires on vaig córrer a refugiar-me. Literalment en aquell moment semblava que el cel s’esmicolés sobre la terra, però just havia esclatat en el moment en el que tenia un refugi a la vora, i l’aigua no va deixar massa mullader sobre la meva roba.

Va ser una pluja torrencial, però no em deixava desanimar, havia arribat just en el punt en el que apareixia un lloc on aixuplugar-me, i tenia una creença ferma en que aquell panorama podia millorar. Simplement havia d’observar, veure què passava.

Passats uns 20 minuts de pluja ferotge, tot es va calmar tal com va arribar i el cel es va començar a aclarir. Vaig sortir del meu refugi per encaminar-me cap al trail i seguir cap al lloc mencionat. ( si , dubtava una mica de si feia bé o devia marxar , però va poder amb mí la necessitat d’exploració ).

Seguia el caminet, per cert, un caminet pedregós, estret, i poc transitat, dels que conèixes de primera mà que només et poden portar a un lloc on no hi arriba massa gent, i que precisament són els que m’entusiasmen, quan em vaig ensopegar amb un gosset molt simpàtic delerós d’unes carícies al clatell. Va aparèixer l’amo i no sé exactament com, però vam acabar fent el camí plegats mentres teníem una conversa lleugera.

Resulta que aquest home era el propietari d’un petit restaurant eco-friendly de la caleta on m’adreçava (quina casualitat , eh?) i em va estar explicant la seva vida a l’illa, com era viure allà. El camí se’m va fer molt ràpid, i quan vam arribar al lloc no podia estar més sorpresa: una petita cala pedregosa amb aigua cristall que es convertia blau turquesa, tot decorada de pins i un petit mur de pedra des d’on sobresortia una gran olivera. Les hamaques buides li conferien al lloc l’emplaçament ideal pel descans del viatger alhora que no sobrecarregàven el paisatge. El restaurant era una petita construcció de fusta que casava totalment amb l’entorn , amb un seguit de tauletes de fusta senyalàven que a l’espai podies gaudir d’un àpat. Era un lloc preciós, increïble.

Doncs bé, jo d’entrada havia anat amb la intenció de descobrir i fer unes capbussades, així que em sabia greu fer ús de les tumbones , però l’home em va convidar a que utilitzés el que em vingués de gust. Em vaig tornar a posar la roba de bany i cap a l’aigua. Quina llibertat , quin agraïment, quin entusiasme. Tot vibrava dins meu. El cel es va aclarir fins a l’impensable, i la crema solar es va tornar a fer imprescindible. Era de somni tenir la possibilitat de gaudir d’aquell indret jo sola, d’aquell espai sols per mi, sols per intrèpids que havien foragitat les pors del mal temps. No sé quanta estona m’hi vaig estar, però sé que el temps va desaparèixer , fins que no em va donar l’avís la panxa.

Per l’amabilitat de l’home , vaig apropar-me a preguntar si era possible demanar quelcom per dinar, al que ell em va respondre que si, que just era l’últim dia que treballava i potser no tenia tot el que apareixia a la carta, però que encantat cuinaria alguna cosa. En aqull indret res no podia casar més que un plat de peix fresc, així que aquesta va ser la el.lecció. No oblidaré que va encendre la brasa només per a mi. I recordo les paraules que em va dedicar: “ara relaxa’t , no tinguis pressa que el dinar arribarà”. Com de necessàries són d’escoltar aquestes paraules, com ens fan falta als accelerats occidentals delegar la pressa per romandre en la calma del temps, on tot arriba i on no hi ha ferocitat.

La màgia només s’estava desencadenant. Per fer espera vaig deixar les meves coses a la hamaca i vaig començar a recòrrer el caminet de pedres que continuava illa endins, amb el banyador i unes sabatilles, lliure de carregar res, lliure de resposabilitats. Així va ser com als pocs minuts vaig trobar-me amb la panoràmica més feréstega de l’illa ,de la zona més salvatge i intrèpida: davant meu s’alçava l’unió de la roca i el mar, unió desposeïda de construccions urbanístiques , transports i persones. Només pedres que veneràven el cel amb les seves formes esculpides per les marees i les plujes, els pins, la flora mediterrània i l’olor a mar i romaní que tant m’enamoren. Era respirant l’elixir de la vida. No tinc paraules per descriure l’efecte d’èxtasi d’aquella brisa en mi ni d’aquella visió, tampoc crec que existeixi cap droga que t’apropi a l’estat d’unió amb la terra que vaig aconseguir en aquell indret. Estava visquent màgia pura. Vaig trobar una roca plana , inusualment plana, i vaig decidir estirar-m’hi a gaudir d’allò. Tot en aquell moment era perfecte, d’una senzillesa equilibrada i alhora d’una inconmesurable complexitat. Podia dir que era en pau.

No sé quanta estona hi vaig ser, però quan vaig sentir que ja m’havia recarregat, vaig emprendre la tornada a la cala. Tot aproximant-me em van venir a avisar que en 5′ tenia el dinar fet. Quina meravella. No sé si el que va ser deliciós en el dinar en si o la fotografia de dinar sota una olivera mirant l’horitzó del mar, la cala, visquent la tranquil.litat. Em vaig menjar aquell peix de forma reverencial, amb suma subtilitat, amb veneració.

Quan vaig acabar, vaig apropar els plats a la cabana restaurant, i aquí em van oferir una copa de vi ( gratuïta) mentres xerràvem sobre el món de la restauració. Si ja et dic que no podia ser millor. El vi era de barreja de vinyes i el resultat era aclaparadorament aromàtic. I aquesta petita aportació etíl.lica va acabar d’augmentar la sensació de somni.

Mentres érem allà intercanviant diàlegs, se’m va ocòrrer proposar-li l’opció d’oferir-me com a ajudant de temporada, sense compromisos, únicament deixant la possibilitat al cel. Ell va acceptar la proposta rebent la meva adreça de correu electrònic. L’estiu que ve us diré alguna cosa sobre si s’ha desenvolupat o no, aquí tots mantindrem l’intriga. I així, després d’hores de somni va ser com vaig decidir empendre la tornada cap a la zona del port.

la illa d’Hvar a la tarda era ben assoleiada

Feliç. Feliç d’haver-me atrevit a valorar aquestes pampallugues d’informació , feliç d’haver seguit els dictats de la intuició, feliç de sentir-me en harmonia, i sobretot , feliç d’haver-me deixat guiar per aquesta veu interior.

Carolina Muscatelo Rius

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s