Categorías
El camí dels SOMNIS INICI

la comparació amb els demés que ens entrebanca

Quan el motor de la nostra motivació és la comparació amb els altres, perdem de vista el nostre equilibri intern, perquè en comptes de trobar la senyalització del ritme dins nostre , permetem que el que hi ha fóra sigui el nostre indicador geogràfic d’on som i al ritme que anem. Aquí és quan ens accelerem per damunt de la nostra capacitat , i és quan ens desajustem.

Que vivim en un món competitiu no és cap novetat. El que és nou és com ens està afectant aquesta a la nostra psique. Tenim un embut col.locat al cervell per on ens introdueixen més continguts socials dels que mai havíem arribat a processar, i una palanca darrere que ens força constantment a mantindre el ritme d’autosuperació trepidant.

La comparació forma part del mecanisme de localitzar-te com a ésser humà dins el panorama social. Serveix per veure quin lloc ocupes en relació als teus homònims en l’escala de virtuts i éxits, com també de punt de vida. La putada és que en els últims anys calibrem aquests aspectes en relació a les meravelles que els altres fan desfilar per les xarxes o les titulacions i rangs al Linkedin. Malgrat saber que això és una portada de llibre on mai apareixerà el contingut de tot el llibre, és on ens referim al obtindre informació per autoevaluar-nos.

1. La competitivitat a l’extrem

T’introdueixo l’entrada amb el mundillo on jo he viscut la corva de sempre més i millor: la vida esportiva (també en l’acadèmica , però per professió ha tingut més ressó l’esportiva).

Si ets acostumat a educar el teu cos en la constància de l’exercici te’n adonaràs que sempre podríes estar escalant: el cos et segueix, s’adapta, i tu incrementes el volum d’entrenament. Hi ha una superació però també una competició dins tu mateix, competeixes per ser la millor versió de tu. Potser arribes a un moment on et sents cómode entrenant, tens prou desenvolupades la majoria de les habilitats físiques i ets capaç de tol.lerar un bon ritme en un període de temps que et resulta adeqüat.

Llavors t’obres a fer una capbussada a l’exterior i apareixen les proves i curses on galardonen persones capaces de fer en un sol dia el que tu entrenes en dues setmanes. Doncs clar, en comparació, tens molta feina a fer, i objectivament et sents al principi del camí malgrat tens molt recorregut. En el moment que escollim fer un cop d’ull a fora i l’imatge de tornada ve carregada d’informació associada als èxits aliens, ens pessiga l’orgull.

I aquest pessic, t’enrola a posar fil a l’agulla a apretar l’accel.lerador per ser àgil esgarrapant millores. T’engresques a entrenar com un cabró perquè clar coi, si ells poden jo també. ERROR. Si ells poden , ells poden i punt. El primer que passa és que et forces a aconseguir el que altres ja han aconseguit començant des de la posició on tu estàs ara mateix, fent el primer pas, i seguidament és fàcil que t’entrebanquis en el frensesí d’assolir-ho. El repte resulta estimulant si ets capaç de ser coherent amb el teu ritme d’adaptació i et prepares suaument, però com precisament anem tan sobreestimulats per recollir mencions i arribar a l’èxit, que gariebé mai seguim uns ritmes d’adaptació gradual.

1.2. La comparació amb els demés que ens accel.lera i ens entrebanca

Quan el motor de la nostra motivació és la comparació amb els altres, perdem de vista el nostre equilibri intern, perquè en comptes de trobar la senyalització del compàs dins nostre , permetem que el que hi ha fóra sigui el nostre indicador geogràfic d’on som i al ritme que anem. Aquí és quan ens accelerem per damunt de la nostra capacitat , és quan ens desgastem amb l’afany de ser els primers en arribar a la meta.

En comptes de trobar una motivació sobre la que experimentar el creixement gradual que vibri amb la nostra sensació de capacitat, permetem que l’exterior sigui el Sensei que indiqui com de bé anem en el nostre objectiu. Com de l’exterior sempre tendeix a sobresortir l’informació associada a l’ èxit, és molt probable que t’enganxis a la propensió d’assolir objectius com a sistema de recompensa. El problema esdevé quan et tornes addicte a la persecució de metes per revaloritzar-te a tu mateix.

L’esperit d’autosuperació, és fantàstic i ajuda moltíssim a no encasquillar-se, però QUAN PONDEREM LA NOSTRA VÀLUA EN RELACIÓ A L’AUTOSUPERACIÓ, pecarem de posar-nos sempre obstacles on superar-nos, i no acabarem mai, estarem sempre buscant reptes que ens reafirmin. Ho farem per inèrcia, i sense adonanr-nos-en ens trobarem competint fins i tot per arribar abans a la cua del súper.

Perseguim el següent repte com aquell qui persegueix la base de l’arc de santmartí: creient que allà i trobarem el tresor que veníem buscant. Però igual que l’arc és un efecte lumínic, la següent fita és una projecció on aboquem les nostres ganes de trobar la satisfacció plena. I aquí està la il.lusió : mentres siguis viu ets en un camí d’evolució constant i això implica recerca i trobada cíclica, no hi ha una adquisició de plenitud perenne i linial. El que avui et sembla indispensable, pot ser que demà no importi res, i a l’inrevés.

Mantindre l’atenció posada en el próxim aconteixement a superar ens fa perdre de vista el que ja hem aconseguit o el que tenim ARA mateix. Com dic en un altre post, si mantens la vista posada al cim de la muntanya, perdràs de vista on trepitjes i t’ensopegaràs. Us ho dic per experiència.

1.2. La comparació amb els demés que ens desmotiva i ens frena

La comparació amb els demés també pot portar-nos a l’extrem de la desmotivació i frustració. Quan posem el punt de reflexe a l’exterior i l’imatge de tornada és tan suculenta de persones magnífiques, el que se’ns mou és una autocompassió profunda cap a nosaltres mateixos per l’escassa col.lecció d’èxits lloables que hem recopilat. Si ens sentim part de la massa uniforme de la “majoria”, no som considerats com destacants en alguna modalitat on se’ns ha donat alguna reafirmació o reconeixement, ens podem veure’ns paràlitzats per la mediocritat, per la tremolor de no ser un “algú especial” , o de no estar en sintonía amb allò que t’ho fa ser.

Tal com en el punt anterior ens presionàvem per seguir escalant cap amunt, en aquest altre t’enfonses cap avall. Des de la posició de pànic per no ser algú que pugui optar al succés, t’involucres en situacions que potencien aquesta mateixa sensació de fracàs i t’enroles en conductes abusives per omplir el forat d’insatisfacció que sents: t’invaeix la gula, menjes descontroladament, crees hàbits abusius, engoleixes pel.lícules, t’adormeixes a videojocs, o t’enganxes al sexe… consumeixes més per alimentar la motivació que et falta, però res et sacia. Perquè per omplir la peça que et falta, cal trobar la peça adeqüada. I CAP PEÇA D’ HEDONIMSE PUNTUAL OMPLIRÀ MAI EL BUIT EXISTENCIAL.

Albert György.

I el que passa externament és que tota la teva realitat REAFIRMA com et sents per dins. INCONSCIENTMENT EXTERNALITZES EL MENYSPREU QUE SENTS mitjançant accions que corroboren aquesta sensació de minusvàlia o et veus enrolat en circumstàncies que, sense saber ni com apareixen , augmenten aquesta sensació de ridícul i d’inaptitud. Creu-me que el teu exterior és un reflexe del teu interior fins a nivells tan intrincats que aquestes paraules sonen massa grapejades i escasses per transmetre-ho. En aquests casos val la pena iniciar un procés de güarició i aïllar-te saludablement de l’exterior sobredosificat per tenir cura de tu mateix, apartar-te provisionalment de tot el soroll social , per buscar en la pau el teu potencial, i fer-lo crèixer suament. No hi ha pressa.

2. La perfecció com a model a seguir

Venuda perfecció. És un ideal i una ideologia alhora. El ideal perquè és una referència idíl.lica però no real, i una ideologia perquè te una jerarquia ben equilibrada basada en persones que venen la perfecció i d’altres que la persegueixen o consumeixen. És un mercat que es retroalimenta i molt lucratiu.

En aquest mercat de la perfecció, s’ens ven una versió d’ésser humà immaculat i triumfant com a símbol de modernitat i sofisticació. Però aquesta idea col.lapsa amb la realitat, és una il.lusió. I aquí està la trampa: al vendre’t una il.lusió agradable, serà inevitable que t’hi sentis atret, i que busquis formes de aparentar-t’hi.

En relació a la valoració estètica de la nostra idea d’ésser humà refinat, aprofitaré a parafrassejar la idea que Wayne Dyer exposa a “Tus zonas erróneas” , i és el següent: ens impulsen a rebutjar tot rastre d’animalitat al fer-nos entendre que les nostres característiques més corporals, són massa terrestres i imperfectes per aconseguir l’ansiat éxit i reconeixement.

La societat t’incita en percebre com a defectuós la teva olor corporal, el teu alé, els cabells que et cobreixen, mentres paral.lelament et ven el remei a aquest problema autocreat. T’anima a camuflar sota aromes perfumats la teva essència, perquè siguis el referent del bon gust i t’impulsa a modificar totes aquelles parts de tu que t’allunyin de l’ideal immaculat: depila’t , neteja’t, porta les ungles com un quadre del Louvre, vesteix-te impolut, arregla’t el nas, llueix les sabates, encara que aquestes serveixin per contactar entre tu i el terra, no t’oblidis de que sobretot han de veure’s bé. Aparença , aparença i més aparença. I tot per procurar que la nostra estètica s’emparenti amb la idea de sofisticació de la que creiem que rebrem reconeixement.

Sinó fixem-nos en la infinitat de productes i serveis destinats al consum purament estètic. És abusiu , exagera’t. I el més curiós és que ens encanta tenir els lavabos plens de “cures per la lletjor”, i les empreses cosmètiques estàn convençudes de fer un gran servei a la comunitat. Et venen flascons de “seguretat en tu mateix” en potets de vidre bonics. Quin negoci.

Perseguim la perfecció, però aquesta perfecció s’ha col.locat en un pedestal que per arribar-hi acabem fent veritables rituals de màgia negra, com passar per un cirugià perquè faci retalls del teu cos o t’introdueixi fal.làcies de silicona. Si no haguéssis escoltat o vist de forma repetitiva un ideal estètic com a paral.lelisme del que és atractiu, potser t’haguéssis sentit d’allò més seductor tal qual ets.

Hi ha un video molt il.lustratiu sobre la paròdia d’esquinçar-se el cos per un ideal, potser ja l’havies vist, sinó és súper gràfic:

Està perfecte buscar la teva millor versió , sempre i que aquesta sigui UNA VERSIÓ HARMÒNICA, una versió que tu consideres per a tu mateix sense la excessiva influència externa. En el moment que la palanca al canvi és una por, inseguretat o complex infundat, et mouràs per un estímul erròni. I entraràs en una roda en la que mai trobaràs la satisfacció, ja que quan més elevat és el grau d’exigència , més succeptible et tornes a la desviació del resultat. Si alguna cosa s’allunya d’un patró súper refinat, la probabilitat de desentonar és molt més elevada, i per tant més reactiva és la resposta que hi dones. És quan un pèl enquistat et pot amargar la vida.

I sinó que ho diguin als de masterxef: quina mala personalitat tenen els jutges en el moment que un resultat es desplaça uns mil.límetres del ideal. Si no és perfecte condemnen a la tortura pública al pobre aprenent, com si allò en el que ha treballat fos una abominació sortida de l’ Hades. Tot perquè ens estàn bombardejant amb que en la mètrica del éxit només existeixen dos barems de mesura: si no és perfecte, és una merda.

I potser el gran error és aquest judici de valors tan enfocat en el resultat sense tenir en compte el conjunt de circumstàncies on es troba inmersa la persona.

3. La comparació justa no existeix

Quan et compares estàs establint un judici, en el que mesures un aconteixement extern en relació al que perceps de tu mateix. Si et fixes, en ambdues parts de la balança hi peses la percepció: la percepció del que veus i catalogues envers la percepció del que creus de tu mateix. Són idees , basades en concepcions, i les concepcions estàn basades en idees prèvies.

Quin judici establiràs tu que tens en la balança la consideració dels aspectes bons i desagradables de tu mateix, i en la pantalla només reps una realitat maquillada o la llüentor dels filtres d’Instagram?

No pots fer un judici just cap a tu mateix.

Simplement perquè la percepció de tu mateix tindrà en consideració els aspectes no tant bons, i de l’atre només percebràs els que t’ensenyen, els magnífics. Per molt que et diguin que en totes les cases s’hi couen faves, sempre existirà desigualtat entre la comparació de tu mateix amb el que veus o perceps dels demés. Primer perquè per molt que et sàpigues la dita, no coneixes les faves alienes, i segon perquè la ment pot ser cabrona i sentenciadora cap a un mateix.

No pots fer judicis sense el prisma de l’amor , i molt em temo que l’amor no fa judicis. L’amor accepta.

Per tant, iniciar un procés d’amor cap a tu mateix és el mediador més sa entre el contingut amb el que et compares i tu mateix. Un filtre d’amor sempre reconduirà cap a la compassió els judicis mentals que t’escridàssen , els convidarà a ser menys agressius, els apavaigarà amb comprensió. El circuit mental podrà seguir jutjant-nos punitivament de tant en tant ( recorda que et jutges al nivell com ho van fer amb amb tu al passat o com has aprés a fer) però si rebem aquestes acusacions comparatives sense vincular-nos en elles, no ens faràn mal. Serà llavors quan establim una relació saludable entre un mateix i el que passa a l’exterior.

Carolina Muscatelo Rius

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s