Transcriure aquesta emoció en paraules neix de la voluntat de fer-la més comprenedora, de conèixer el seu rol i la funció que desempenya per apropar-nos a ella des d’una posició d’observació i d’integració. La ràbia te una funció vital i sovint alberga una intenció protectora i reguladora. És una de les emocions més energiques i actives, i si ens beneficiem d’ella com a combustible per l’acció, podem extreure resultats beneficiosos, com la motivació.

Per això és preciós saber com direccionar-la, perquè serà qui t’empenyerà a buscar les sol.lucions a les situacions que t’han causat ferida.

Taula de continguts:

1. La airada ràbia
2. Metabolisme de la ràbia
3. Com descomprimir-la
4. Mètodes per alliberar-la:
   • el crit com alliberació
   • l’exercici de la potència física
   • El sac de boxa
   • “Crash therapy” o , trencar coses!
5. Experiència personal amb el sentiment

1. La airada ràbia

La ràbia és un sentiment molt potent, te una capacitat inmensa de direccionar-te cap al moviment amb una intensitat que ennovula el judici. És pura força d’acció , la rábia vol colpejar, enderrocar, traslladar-se al marc de les circumstàncies que l’han detonat per anul.lar-les. És la justiciera i la defensora dels drets, l’Atenea del poble que davant una situació de vida ofensiva, executa una defensa proporcional a l’atac rebut. La funció és clara, i inicialment sana: vol defensar-te i protegir-te i generalment ho fa a favor del contraatac.

El propòsit net de la ràbia és bo, perquè vol salvaguardar-te i inutilitzar allò que t’ha fet mal, perquè quan la justícia no es solventa per la via convencional, necessita ferir, donar igualtat a l’agravi.

La seva tasca és equivalent a la funció de les cél.lules anti-cossos del sistema immunitari, que davant qualsevol detecció de cos extrany o possible atac, despleguen totes les armes possibles per neutralitzar la presència d’un element sospitosament perjudicial amb molta potència i contundència.

Llavors la ràbia en sí és un mecanisme defensiu, una resposta que respón a la llògica del ambient emocional intern, i per tant, te coherència i funció en la interioritat de la persona.

Quan la ràbia esdevé un problema és quan s’hiperactiva o s’hipersensibilitza i qualsevol cosa pot fer-la EXPLOTAR. Una ràbia hiperactivada és esgotadora, tant per la persona que l’experimenta com per l’entorn. Sovint és el resultat d’una situació dolorosa extenuant, o d’una ferida passada no resolta que manté ressonància sobre el moment actual.

“Cuando te tocan una herida saltas con la fuerza proporcional al tiempo que llevas acallándola”

Rut Nieves

Entenguem el metabolisme de la ràbia:

2. Metabolisme de la ràbia

PRIMERA FASE

Si en el passat vas rebre l’agravi o atac d’algú del qui no va saber defensar-te o no va poguer fer-ho, ja fós per les circumstàncies o bé perquè no disposàves dels recursos suficients per impedir l’agravi ( l’altre tenia més labia, més crueltat, més força psíquica o física… qualsevol cosa que inutilitzés la teva capacitat defensiva) el que succeeix és que reps una embestida emocional, amb els conseqüents danys morals o físics que comporta.

Després d’encaixar l’embestida, el primer sentiment que esdevé és la frustració per haver sigut incapaç d’evitar-te el dolor. Com has rebut un atac sense poguer-lo amortigüar, la ràbia, en el seu anhel de ser millor soldat, es vol tornar més eficient. I això només ho pot aconseguir entrenant més dur, és a dir, estàn més a l’agüait i tenint més presència en la teva vida.

El seu afàn d’exercir una millor protecció i ser millor soldat la porta a l’entrenament i la vigilància, per detectar qualsevol similitud amb el context que ens va ferir per saber-lo prevenir. Igual que la cèl.lula immunitària que parlàva prèviament. Rep l’atac, es sofreix un mal, però a partir de l’embestida, és readapta i es millora la preparació i l’alerta davant una amenaça similar.

Fins aquí el circuit de la ràbia és el normal, el de qualsevol regulació evolutiva i d’aprenentatge.

SEGONA FASE

El perillós és quan la situació d’abús és repetitiva però no permet la rèplica o es priva l’ús de l’acció defensiva, com per exemple en un marc d’abús laboral o de bullying.

En aquests casos la ràbia és com un centinel.la amarrat a la torre que veu les injustícies que es perpetuen contra el seu poble sense poguer pendre-hi acció. Es torna més succeptible en el seu afany en prevenir atacs, però alhora impedida d’executar-los.

No pots aturar les destrosses de “l’enemic” per incapacitat o perquè t’hi trobes emparentat en algún aspecte: és l’entorn del que te’n beneficies econòmicament, un cercle social proper o una persona amb qui tens un vincle amb algun tipus d’intercanvi emocional o dependència. I és en aquestes situacions quan la ràbia s’enquista.

El que prèviament la induïa a entrenar-se , ara la desquicia, està tan pendent de vigilar com de reprimir-se, i la seva funció es veu desarmada, no pot intercedir… Es torna més irascible, t’embriaga i com no pot esclatar on toca, va detonant en contextos que no tenen res a veure amb la situació que la desperta, però on veu possibilitat de reafirmar-se. Si no pots explotar a la feina, explotaràs contra el conductor que s’ha saltat el ceda, si no pots arremetre contra els companys de classe, ho faràs contra els teus pares. Et sona això?

.

TERCERA FASE

Si la situació de submissió i inhibició és manté la psique passa al següent estat: el de despersonalització: com mantindre la ràbia activa te un cost emocional molt elevat, la psique la suprimeix i anul.la aquesta emoció per tal de seguir visquent, d’economitzar recursos corporals. I és quan les persones es tonren autòmates, es desensibilitzen.

Així que tenir ràbia és un sa indicador que la teva personalitat respón defensivament , que encara es sent viva i mereixedora de fer front a circumstàncies adverses, sempre i quan aquestes circumstàncies no siguin sobredosificades per a tu. I és per aquest motiu que cal traduïr la ràbia en algún format que et permeti exrteure-la, alliberar-la, en un format que es reafirmi com a força capaç de movilitzar l’acció.

3. COM DESCOMPRIMIR LA RÀBIA

Les emocions admeten l’intercanvi d’elles mateixes per una acció CORPORAL SINÒNIMA, és a dir, una acció que contingui la propietat equivalent a l’emoció. Per això la ràbia sovint pot bescanviar-se en la potència d’un cop de puny, o d’un gest amb força, la tristesa en el plor o la co-creació de drama, i la felicitat amb l’expansió , el ball i el salt.

Comprenent que l’intenció de la ràbia és la seva actitud protectora, i la qualitat d’aquesta emoció és la FORÇA entesa com a forma EXPLOSIVA, entendrem que quan se’n veu privada, ACUMULARÀ L’EXPLOSIVITAT DINS EL PROPI COS.

4. Mètodes per alliberar-la

El crit com alliberació

El crit és el format expresiu de l’emoció que parlem i del dolor. Fixa’t que la la funció del crit és extendre un missatge a la màxima llunyanía possible. Te la missió de demanar auxili o de reafirmar la teva força (interior) suma’t a la capacitat de poguer-se extendre en perímetres als que nosaltres físicament no podem arribar en aquell moment. És pura potència de vent.

El crit actúa com a traducció sonora de sentiments que interaccionen dins nostre amb el benefici de bescanviar-los per la mateixa potència i en un format capaç de ser excretat a l’exterior. Tradueix la ràbia en un format que permet que la puguis alliberar de dins teu.

Canvia una força interior per força d’impuls cap a l’exterior. És recollir aire per expulsar-lo amb un altre format més enèrgic i llunyà. Un bon crit des de les profunditats, o diversos crits sostinguts serveixen com a canals d’extracció de la ira. Conecta amb l’interruptor de deixar anar tot allò que ens remou per dins, d’expulsar-ho en el mateix format de contingut emocional. És molt alliberador.

Aquest mètode només te un problema i és l’entorn social. No ens sentim prou lliures com per cridar gratuïtament en els entonrs urbans on vivim, que generalment és on es desencadenen la majoria dels processos de convivència que inciten a la ràbia.

Tot i així, sempre pots recòrrer a l’opcio d’aïllar-te de la civilització momentàniament per tenir cura d’aquest sentiment , però si la circumstància no et permet que cridis lliurement et proposo que ho apliquis a través d’altres formats.

Si no pots cridar en sec, crida sota l’aigua, a la piscina, al mar, o a la banyera. Utilitza l’exercici de força o de velocitat punta per fer un cop de diafragma, un crit d’expulsió petit , en varies tandes. En l’àmbit esportiu està tol.lerat, creu-me que de sorolls guturals al gimnàs s’escolten molts. Ho hauràs de provar, t’hauràs d’atrevir a vèncer la vergonya inicial i provar-ho per entendre com t’allibera.

Segons la medicina xinesa , la ràbia malmet l’energia Qi del fetge, l’element fusta. Si l’energia d’aquest òrgan s’estanca es veu compromesa la nostra ment, perjudicant-la, i la ràbia es retroalimenta en un circuit tancat. I endevineu quin és l’element de desbloqueig de la ràbia segons aquest òrgan? l’aire, és a dir, cridar.

L’exercici com a potència física

Com parlo en el post de “Relació ment-cos: l’exercici com mitjà per equilibrar-se emocionalment” qualsevol modalitat d’exercici pot servir per portar la ràbia al context del moviment i utilitzar-la com a combustible muscular: l’aixecament de pes, nedar amb papallona, fer una classe d’spinning, sortir a córrer, fer un sprint….

És una forma excel.lent de traduïr l’agresivitat de l’emoció en força motora, de “cremar ” l’energia que ens bull per dins a través del metabolisme corporal que la requereix. Necessites hormones potents per movilitzar grans càrregues de treball muscular i cardiovascular, hormones emparentades amb la ira, és per això que aquest sentiment ben enfocat és un bon combustible en el terreny esportiu.

Alhora, a nivell psíquic, dotar de sensació d’aptitud fa feliç a la ràbia, l’acontenta, canvia el pensament de “no vaig poguer amb d’allò” per un ” puc amb això, estic fort, estic bé”. Només cal que ens moguem en un context on poguem desplegar alguna de les nostres habilitats físiques per sentir-nos que podem amb aquell repte. Cambiem la sensació de frustració per una de CAPACITAT. A més, per la fisiologia del propi exercici, ens beneficiarem de les respostes hormonals reguladores que ens ajudaràn a un posterior estat de calma. És un bon recurs d’homeostasi.

EL SAC DE BOXA COM ALIAT

Per aquells que puguin pensar que la boxa pot estimular l’agressivitat, recorda que part d’alliberar l’emoció radica en la possibilitat de sentir-la tal qual és, d’ atendre les seves necessitats i trobar un canal saludable a través del qual deixar-la anar. Quan més engabiem quan hi ha més risc que causi danys a nosaltres o als demés.

La boxa és una forma ben direccionada de sentir l’emoció tal com és, d’aliar-te amb ella per assolir una finalitat esportiva. A curt termini estimula la tranquil.litat, estableix la sana relació de poguer tornar a estar en calma amb tu mateix.

Bé , ja sabeu que la representació del sac de boxa és el sinònim de la força rabiosa. Necessites ràbia per colpejar i colpejar amb ràbia, totes dues. És un remei bestial si ja hi ha de base autoconeixement corporal. Sinó molt de compte, que afegiria dramatisme sumar al nostre estat emocional un dit trencat!

El sac rep l’embestida de força absorvint l’impacte, i tu cop rere cop, alliberes tot l’onatge d’ira , extreus la ira a cop de puny. No te cap misteri , ja que colpejar és l’acció mes agermanada amb aquesta emoció, amb l’aventatge de no causar cap agravi a ningú, de saber-lo direccionar cap a una altre font inanimada destinada a aquella finalitat.

CRASH THERAPY: ESQUINÇAR ALGUNA COSA

AL deixar anar el descontrol personal podem optar al control personal. Com a la serie de Witcher: “desata tu caos”, però en un context que et senta bé.

El mètode consisteix en vincular el que sentim amb un objecte inanimat que no pot rebre danys morals, únicament d’entropia, i voilà! La ràbia assoleix la seva finalitat de fer-se notar, de ser contundent. I què trenquem? doncs una caixa de cartró, un pot de vidre de conserves, pals secs del bosc… Posa-li la etiqueta del que t’ha fet enrabiar i llença’t a la demolició de l’objecte. Colpeja i trepitja la caixa de cartró, esquinça-la amb les teves mans fins que no quedi res, trenca tans pals secs del bosc com vulguis i llença’ls el més lluny possible juntamnet amb un crit.

DESATA TU CAOS. . i NO T’ATURIS FINS QUE NO SENTIS EL DESFOG DINTRE TEU. Que han de ser 20 caixes? ENDEVANT. que no t’aturi la lògica , que fins ara no t’ha servit de gaire amb el tema sentimental, oi que no?

5. Experiència personal amb el sentiment

A vegades som més iracunds del que voldríem admetre, però malgrat saber-ho, ens costa deixar de rondinar. Aquest argument no és justificant de les actituds airades, però ens dona un mapa certer els aspectes de la vida que ens estorben per comprendre on s’hi amaga un record dolorós. Coneixent què et fa enfadar pots anar a rascar perquè et fa sentir així l’esdeveniment i autoindandagar-se.

Masses vegades m’han convençut que la proesa radica en el control de les emocions, en amarrar-les i sostenir-les fins que s’apavaiguin. Tot i que és cert que una emoció transita un procés d’onada (arriba, assoleix el seu màxim pic, i disminueix) l’experiència personal m’ha ensenyat que per molt educades que les tingui, en comptes d’esclatar i fer soroll a fóra, el xivarri continúa a dins. I l’onada es converteix en un oleatge.

Al cohibir una emoció de contundència com la ira, intentes comprimir una actitud que te una expressió potent. I per manifestar-se de forma tol.lerable per l’entorn, sovint es dilueix en un format que es pugui extreure cap a l’exterior en petites dosis, com per exemple el plor. Plorar de ràbia és la via consentida de la ràbia, li abaixem la freqüència i donem l’avís a l’exterior d’un interior confós, que sovint es malinterpreta com a debilitat, per no causar agravis. I el que succeeix és que tens la contraposició de l’acció que faries i del que és socialment tol.lerable.

I si es mantenen ocultes i sense expressar, l’emoció corrosiva et fa emmalaltir, ja que al no permetre que sigui ella mateixa s’ha disfressat, ha mutat en una deformitat que busca la sortida sota una altre forma.

Per això és important que gaudim d’un espai on poguem portar a terme les deposicions de les emocions , tal com tenim un vàter per on treure allò que el cos no li fa servei, es SALUDABLE, treure allò que tens a dins i que no et fa cap bé.

Per a mí el truc no recau tant en controlar el detonar, sinó en integrar que som éssers emocionals, membres del col.lectiu mamífer i conseqüentment tenim el cervell disenyat en aquesta faceta d’ interacció grupal i un comportament EMOCIONAL amb NECESSITATS d’expressió d’aquest comportament.

Que ens inundi la ràbia és NORMAL, el que és SA és ESCOLLIR QUÈ FAIG AMB AQUESTA RÀBIA QUE SENTO. Sentir-la permet apropar-nos a la experiència 0 que ens infón aquell sentiment i güarir-lo. Autocontrolar-se serà possible mentres et permetis a posteriori alliberar-te en un entorn “sa” utilitzant algunes de les tècniques que descric o les que et vagin bé ( i no et facin mal ni a tu ni als demés ).

El que més ajuda a la ràbia és reconèixer que aquella emoció HI ÉS: ” reconec aquesta ràbia que sento”. RECONÈIXER-LA és permetre que hi sigui sense voler canviar-la, i donar-li un espai per manifestar-se. Sentir-la permet transmutar-la, així és com s’allibera.

Carolina Muscatelo Rius