TAULA DE CONTINGUTS:

1.L’exercici des de la meva professió

L’esport és una plurimetodología de permisivitat plena, on qualsevol atribut al moviment hi te acollida. Qualsevol pràctica esportiva pot servir com a terreny per endinsar-se en infinitat de capacitats físiques i sensacions per traslladar-les al marc del moviment des de un entorn de tol.lerància.

Pots explorar des de la potència en un tir de pes, passant per la ràbia en la boxa, com a la sensualitat en la dança. Tots els atributs físics són fills de l’esport.

Per a mi sempre ha estat un recurs infal.lible a l’hora d’equilibrar-me, de ressetejar-me i tornar a un estat de calma. Després de molts anys de professió invertits en aquesta àrea, he descobert una via inigualable en la descàrrega de tensions amb beneficis inmediats i en la recàrrega d’energía. L’esport i l’exercici físic, igual que altres pràctiques que descric en aquest blog, trasllada a la mecànica del moviment les emocions, convertint-les en combustible muscular.

Per entendre aquest concepte cal que entenguem l’orígen neuromuscular del moviment:

2. Relació entre la ment i el cos: sistemes d’activació i desactivació

Tenim un sistema nerviós que s’encarrega de l’activació i desactivació d’altres sistemes corporals, una facció del sistema està destinat a l’activació (simpàtic), i l’altre facció a la desaccel.leració (parasimpàtic), i entre ells s’hi estableix una relació d’iguals.

• En la desactivació, la resposta és la complementària; baixa la freqüència cardíaca, es relaxen les pupil.les, es calma la secreció d’hormones i el pelotón d’infanteria no treballa. És l’encarregat de la relaxació, i la digestió.

Però aquest sistema , que donava una respota eficaç i ens funcionava a les mil meravelles en la nostra etapa de nòmades, darrerament no ens dona els resultats que voldríem.

La disposició dels nostres sistemes de vida estàn enfocats en la pluri-activitat, però aquesta activitat és més psíquica que física. Les respostes neurològiques que donàven cobertura als sistemes de vida d’interacció home-natura no han tingut temps a adaptar-se a la trajectòria veloç cap a la tecnolització de la feina i el conseqüent sedentarisme (físic) de moltes professions: trucades, correus, exàmens, entregues , treballs, reunions… gairebé tot des de l’immovilitat de la cadira i amb l’ordinador al davant.

Com a conseqüència, l’organisme prepara les mateixes respostes d’acció i desaccel.leració, però sense la posada en marxa física. Tenim una hiperactivació del sistema simpàtic que es veu privat de traslladar l’acció i un funcionament alterat del parasimpàtic. Et poso un exemple: imagina’t un esquadró de soldats cridats a files, però un cop arriben al seu destí, s’atura la missió per la qual se’ls ha cridat. I què passa si seguim cridant i cridant a més soldats, però no se’ls fa treballar? S’acumulen i comencen friccions i tensions entre ells. I al caure la nit, si no els has destinat a alguna acció , t’asseguro jo que no t’ho posaràn fàcil per dormir.

Una exposició continuada a estímuls estressors fa que hiperactivem aquests sistemes de resposta associats al moviment sense dona’ls-hi una sortida mecànica, irritant a la llarga el sistema simpàtic. Tota l’activació generada destinada a l’acció, queda estancada perquè els estímuls no requereixen de resposta física, PERÒ EL NOSTRE ORGANISME NO SAP DIFERENCIAR ENTRE ESTRÉS FÍSIC I MENTAL, REACCIONA PER IGUAL A TOTS ELS ESTÍMULS ESTRESSORS, amb la GRAN diferència que en la vía FÍSICA, posem per cas una cursa amb un amic, hi hauría un ímput cardiovascular d’oxigenació i contracció amb la seva posterior activació del sistema parasimpàtic per recuperar l’estat inicial de calma. En conseqüència a la quietud del paradigma laboral, tenim ONADES DE SOLDADETS DEL PELOTÓ DEL CORTISOL (hormona de l’estrés i de l’activació) fluctuant en sang, acumulant-se i exigint pel seu dret a complir amb el seu deure.

Aquest estat mantingut en el temps és el que desemboca en desordres o alteracions, posant per exemple una alteració primària com la contractures, que són tensions musculars filles del binomi entre la falta d’oxigenació i irrigació del múscul i l’excés de tensió.

3. Què ens aporta l’exercici físic de beneficiós en el nostre ritme de vida?

L’esport actúa com un descompressor i alhora una bateria. Saps les bateries del cotxe que es recarreguen en moviment? Doncs és exactament igual. Quan et sents descarregat i sense energia , no hi ha res com una mica de moviment i oxígen per recuperar part de la vitalitat consumida per la ment. Precisament, per a persones que dediquen gran part de les seves vides a gestions que requereixen d’atenció racional, aquest òrgan necessita aturar-se i descansar. El cansament de la ment es projecta en el cos tal com ho faría una hombra en el terra: creant un reflexe però sense ser la forma real. És a dir, la ment reflexa en el cos el seu estat de fàtiga, creant «l’il.lusió de cansament físic» però sense ser el cos la font de cansament.

I una meravellosa forma de fer-ho és traslladar-se al món de les sensacions corporals, que a través d’una resposta física generen una ancla en el moment present i ens permeten percebre la vida fóra de l’àmbit de la ment (vaja, el que es descriu avui dia com a Mindfullness).

Tot i que els detractors de l’exercici poden condemnar l’esforç de la pràctica descrivint el conjunt de sensacions com a «desagradables», ho agafarem com el judici valorat en la conclusió davant d’un al.licient sobre el que no hem generat adaptació. I com tot en aquesta vida, l’adaptació es genera en la repetició.

4. Adaptació a l’exercici

L’esport en si podría definir-se com qualsevol activitat física que exigeixi moviment corporal ( deixant de banda la versió competitiva de la definició). Pet tant , pot contemplar-se com l’estímul que sotmet el cos a un cert estrés ( físic ) amb una conseqüent millora adaptativa a aquell factor estressor. D’aquí les bases de l’entrenament i la sobrecàrrega muscular. Com a resultat tenim un canal que fa ús del mateix sistema de soldats que en l’àmbit psíquic però amb una resposta adaptativa al element FÍSIC que ens ha causat aquell estrés. Exemple fàcil:

• Vull aixecar 100kg. D’entrada el meu cos no està preparat per tant de pes, això no vol dir que no sigui capaç. Per aconseguir-ho, he de molestar una mica la meva comoditat, exposant el cos a una càrrega de treball, adaptada a la meva condició física inicial i regulant-se en funció vagi presentant millores. Començaré amb 20-30-40 kg..i succesivament fins als 100. Busquem un marge i una coherència en el procés , per garantir millores i evitar sobrecàrregues o lesions. En el procés el meu cos farà que els soldats es movilitzin per ajudar-me a aixecar aquest pes.

• Què passa amb l’àmbit psíquic: Tot i que educativament hem rebut adaptacions graduals en l’entorn acadèmic, en moltes faccions de la vida laboral no pots regular els ímputs estressors per fer-los progressius: Comences una feina i assumeixes directament la responsabilitat del teu lloc de treball al 100%. Hi ha exigència als resultats i la tol.lerància als errors dependrà de la permisivitat de l’entorn. Per general, et sents sobreexigit, i un organisme sobreexigit col.lapsa, i fins i tot, descompensa. Dependrà de molts factors intrínsecs de la persona (edat, adaptabilitat, neuroplasticitat..) el temps que trigui a integrar el nou volum d’estrés.

Hi haurà moltes situacions de la nostra vida que nosaltres no podrem regular. Podem treballar gestió de l’estrés amb pautes de Mindfullness , hipnosi o treball mitjançant respiracions, però, més vegades de les que volem admetre NECESSITEM UNA DESCÀRREGA FÍSICA DE LES TENSIONS que ens permeti alliberar tota l’energía tensional acumulada en el cos. I una forma meravellosa de fer-ho és mitjançant la pràctica esportiva, l’entrenament , o qualsevol altre definició d’exercici físic.

5. La màgia de l’exercici

L’exercici ens vincula al cos, ens dona presència en l’acció, ens arrela a la respiració, ens exigeix atenció en cada moviment. El que passa amb l’exercici (descarto el de competició) és tan magnífic que després de molts anys encara em sorprenc pels seus potents efectes protectors.

1. És cert que l’activitat física augmenta el cortisol , però com hem vist, és un cortisol destinat al moviment i l’atenció. Necessitem d’ell pel moviment. Són els soldats.

2. Augmenta la vasodilatació i la velocitat de la circulació sanguínia, millorant l’irrigació a tots els teixits. Una bona irrigació és com un sistema de reg: a més llocs arribi, més hidratarà i aportarà nutrients a la zona, i s’endurà aquells residus que s’havíen estancat. Per això pot dissoldre tensions físiques o petites contractures ( si són contractures musculars i no per desplaçament o moviment de vértebres o altres estructures ), ja que al bellugar-se més ràpid la sang i haura millor oxigenació i drenatge en els músuculs i altres teixits.

3. Millor funcionament del sistema limfàtic. L’impuls cardíac sumat a la contracció muscular, movilitzarà es canals limfàtics. Si el sistema circulatori és com un sistema de reg, el limfàtic s’assimilaría al sistema de reccollida d’aigües residuals. Per tant, drenant el clavegueram, millor recollida i excreció de tòxics.

4. Les reaccions intra i extra cel.lulars s’acceleren: més intercanvi d’ATP, movilitzem dipòsits de glucògen, ús de cossos cetònics com energía…etc. En funció de la durada, ressetejarem els dipòsits cel.lulars, que ve a ser com buidar la despensa d’articles vells i reemplaçar-los amb productes més nous.

5. I el millor de tot: quan acabes s’activen tot un conjunt de mesures de reparació i recuperació, perfeccionant-se en mesura que més les fem servir, millor preparades a més les sol.licitem. L’anomenarem EL COS DE LES FORCES ESPECIALS. Aques cos està composat per hormones del benestar com la DOPAMINA I SEROTONINA cerebrals, ENDORFINES que són opiàcis naturals i d’antioxidants naturals i fets a casa com la SUPER-ÒXID DISMUTASA entre d’altres.

Resumint: és com si el teu cos fes la neteja i una posada apunt de l’organisme: allò que estava bloquejat sembla més lliure, et sents més vital, la ment més calmada i el cos sanejat de cúmul de substàncies i de tensions. A més s’activen els sistemes propis per fer front a l’estrés. És com pulsar el botó de ressetejar al cost que et suposi calçar-te unes sabatilles i sortir a l’aire lliure.

6. Pautes per la descompressió d’emocions

• Primer de tot, és fonamental preparar el cos per l’activació. No pretenguis arribar i posar-te al 80% perquè no permetràs engegar els processos bioquímics correctament, o si vens d’un dia exigent, esgotaràs el combustible que et queda. Amb tranquil.litat i coherència, comença amb un ritme suau, SENSE EXIGÈNCIES.

• Endolla’t els auriculars i pulsa una bona llista musical , o apunta’t a una activitat grupal o sessió que t’ajudi a mantindre la constància un bon grapat de minuts. La música alhora és un conjunt de vibracions rítmiques que sincronitzen el moviment a un compás i demanden l’atenció sensorial de l’oída, per tant , un altre al.licient per sincronitzar-nos en el cos.

• Cap als 10′-15′ comprovaràs que ja ets ficat de plé en l’activitat, i tot i la força de voluntat que t’ha suposat fer-te a l’esforç, pujar-te fins aquella bici o calçar-te les sabatilles de còrrer, ara ja no sembla una desició tan feixuga i comences a agraïr el despertar dels teus pulmons i de l’energía.

• La repercussió emocional de procés és més interessant: Primer de tot , la pràctica d’exercici físic et conecta amb una sensació de capacitat. Capacitat de força, potència, coordinació, agilitat , o qualsevol de les habilitats físiques innates o adquirides. Això et va empoderant al veure evolucions sobre el teu cos, generant la satisfacció pròpia de la dopamina.

• Per continuar et dona un terreny on experimentar i expressar les les emocions acumulades com la ràbia o la ira, la alegría… a través de canals saludables. Pots experimentar la ràbia en un bon cop de tenis on donar-li sortida a través de la potència muscular en el cop, o posar so i vibració a la ràbia continguda a través d’exhalacions sonores i rebufs en la càrrega de pes o en intèrvals d’intensitat, fins i tot cridar i xiular d’alegria. I TOT EN UN ENTORN ON ES PERMET fer sorolls i gestos que no són jutjats d’inadeqüats.