Categorías
INICI

Alliberar-se del pes del passat

Les experiències que ens precedeixen són elements que encara influeixen a la nostra psique, determinen el sistema de evaluació sobre el qual establim les nostres prioritats, prenem les nostres decisions i el.laborem gran part de les nostres accions actuals. És per això que si en el passat has estat saccejat i vapulejat, en una temptativa de protecció, portes una programació que actua com un limitador de creixement, t’inhibeix del risc però també de l’exploració. Un passat difícil és com l’estaca que t’empresona del conte de l’elefantet, l’animaló que de petit va aprendre que no podia escapar i queda atrapat en el pensament de no poguer-se alliberar malgrat te la plena capacitat de fer-ho.

Per aquest motiu pren tanta importància saber com netejar el fang del recorregut que es va fer en el mapa de vida, perque les petjades que vam fer antigament no ens desorientin de les nostres il.lusions, no ens aboquin a repetir cicles de tragèdia o ens desviin de la idea de la felicitat. És un dret estar en pau amb passats que van ser convulsos.

1. UN PASSAT DIFÍCIL ÉS COM UNA LESIÓ

Abans d’entendre perquè un passat ens condiciona en diferents aspectes, entenguem un símil molt fàcil de processar: El pes d’un passat sobre la ment equivaldria al record d’un dolor en el cos.

Quan el cos ha tingut una lesió estableix tot un seguit de mesures per neutralitzar aquella ferida; si t’has lesionat la cama, el cos l’alleujarà desplaçant tot el pes corporal a la cama bona, que passarà a ser la directora dels moviment, mentre que l’altre quedarà temporalment inhibida a l’espera de la recuperació. I això és fantàstic inicialment perquè és com ha de ser per apropar-te a la güarició.

Però amb el pas del temps, s’ha d’aprendre a recolzar altre vegada sobre la cama, potser amb molèsties, però sobreposant-s’hi. El que passa quan el dolor ha estat intens és que el cos ha fixat la defensa al dolor com una norma, ha generat un hàbit a la protecció adquirint una marxa antiàlgica, un patró defensiu que alhora és un desequilibri en el sistema corporal. El dolor desapareix, però el record al mateix dolor és tan intens que d’alguna forma la torsió permaneix i convida a mantindre aquell hàbit. Aquí és on entra la feina d’identificar aquella resposta ja no útil per reeducar-la i recuperar la confiança en la cama que va ser ferida, donar-li experiències que li facin saber que ja està recuperada. I això s’aconsegueix tornant-la a exposar a exercicis que no es sentia capaç de fer ( i amb l’ajuda de persones que conèixen les pautes per sortir del rol de protecció física).

En la ment passa exactament igual, es genera una ferida i la ment busca sistemes per protegir-la, i aïllar-la. És el sistema escut necessari davant una perturbació de la salut psíquica, és natural i lògic . El poblema esdevé quan el patró defensa s’enquista i s’extén al llarg de la vida sense rebre l’atenció i reeducació necessària.

Quan les dificultats de la vida han estat notòries o excessives, sense voler mires la vida des del visor de la catàstrofe i la turbulència, subratlles les complicacions i et quedes enllaçat involuntariament en destacar l’adversitat. I això passa perquè el cervell es forja a base de les experiències viscudes i quan aquestes s’acumulen en la polaritat negativa, s’aglomeren formant un catàleg d’experiències a evitar, un diccionari de records negatius que la ment s’habitua a mantindre en vida i a consultar sovint per saber com reaccionar en el supòsit que apareguin situacions similars.

El cervell s’enfoca en la premonició i en ressaltar l’advertència sobre allò que et podria fer mal , mantenint una atenció desmesurada sobre el passat, i una repercussió excessiva d’allò antic en el present.

Actues i respons en el present sobre les conclusions que vas extreure en un moment molt lluny d’aquest, però o no ho pots evitar o no n’ets conscient. Requerirà molta amorositat de tractament cap a tu mateix per reconduir la desviació generada per la dolència.

2. La paradoxa del dolor emocional

I aquí està la senyalització de que aquest dolor necessita ser atés ( perdonat o alliberat) , en la paradoxa del dolor:

Quan més mal va fer, més fixat queda en la conciència i més present tenim la circumstància que ens va ferir. El cervell classifica el coningut d’aquell succés com a danyí i actuarà ampliant el sistema de vigilància amb l’experiència orígen ben present en el dia a dia. Vejem-ho amb un exemple molt gràfic:

Imagina't el programa de vigilància en un aeroport als Estats Units després dels atacs terroristes: s'introdueix al sistema que els rostres árabs són potencialment perillosos i s'estableix escanejar cadascún dels rostres que passen per l'aeroport. Aquelles persones amb rostres meridionals, turbants, barbes tupides, túniques i palestines seràn detectats com possibles amenaçes i s'enviarà l'alerta roja a la seguretat de l'aeroport sota l'intenció de bloquejar l'amenaça. Malgrat la pobre persona no tingui res veure amb el terrorisme, com presenta trets similars als causants del disturbi, se'l agermana amb la condició de "terrorista" . I si la paranoia es fa més gran, qualsevol cara amb barba i cabells obscurs podria ser un terrorista.  És una acció preventiva que pretén salvaguardar la salut, però si es torna recurrent i obsessiva, acaba caient en la generalització i en la desproporció. 

En la nostra cuina de pensaments passa exactamanent ell mateix: Vivim una experiència dolorosa i en un intent d’evitar un dolor en el futur, tenim present el record en el present. La ment en un intent d’anticipar-se perquè allò no pugui tornar a pasar, és manté en alerta per detectar similituds entre situacions, fet que et vincula encara més a allò que desitjaríem oblidar.

El cervell en un acte de supervivència necessita del catàleg d’experiències, funciona basant-se en l’evidència del que ja s’ha viscut obtenint conclusions sobre les vivencies passades que serviràn per establir prediccions futures. i si alguna poseeix algún tret similar a aquell moment…bum! salten les alarmes i es desencadena la resposta de protecció. Només cal que una petita cosa s’assembli a aquell moment perquè tot tu despleguis el mecanisme defensiu o de fugida .

No solament no ho oblidem sinó que en l’anhel de sortir-nos-en ens sentim cada vegada més lligats a l’experiència i més incapaços d’alliberar-nos , en el intent de fugir de la teranyina acabes més arremolinat.

Quan el cúmul d’adversistats passades no s’allibera, és quan la vida enmalalteix, s’esquinça sota el pes d’allò negatiu que transportes i d’allò que pretens evitar, és massa pes per carregar al llarg de tota la vida. És per això que en ocasions arriba la malaltia, com un fré d’emergència que t’atura i obliga a la revisió de la forma com estàves visquent, per avisar de que tal com estàves, no pots seguir avançant. La malaltia arriba quan no es resol la càrrega que transportes, amb el clar objectiu de proporcionar una rendició envers la lluita que et danya la psique.

Però això abans d’arribar al punt d’aturdada d’emergència, he decidit fer un recull de diferents técniques que poden ajudar en aquesta curació, en l’alliberació del contingut amb el que et mantens identificat.

3. COM NETEJAR EL PES DEL PASSAT

Primer de tot , recordar que et mereixes ser feliç. La desgracia embruta el visor amb el que observes la vida inhibint el dret de ser mereixedor de ser feliç, per tant s’ha de netejar el filtre a través del qual valores la vida, perquè es clarifiqui de judicis i premonicions. I per què això passi és necessari fer una neteja intensa de l’emprempta del record, una neteja del dolor, i per altre banda, compensar la balança amb experiències positives.

3.1. ALLIBERAR EL PASSAT A TRAVÉS DE L’ HO’PONOPONO

Darrerament l’atracció sobre l’exotisme dels mètodes de curació s’ha intensificat com a reclam publicitari, però l’Ho’ponopono és una filosofia que recolzo i comprenc la seva “exportació”.

Segurament coneixereu el sistema, basat en l’ús de paraules poderoses que eleven l’energia (estat d’ànim), però va un punt més enllà, l‘Ho’ponopono consisteix delegar a la dimensió superior el tractament del trauma o dolor que tu ja no saps com resoldre. És com deixar anar un globus amb una espelmeta del teu conflicte a l’inmensitat de l’univers perquè aquest l’aculli i faci el corresponent, tu de forma responsable et lliures de la responsabilitat envers el succés, deixes anar allò que no pots ni saps què fer , i a partir d’aquell moment, tal com diu el Hopono’pono : “el problema se para i la solución está en camino”. És un acte de rendició i humiltat molt bonic.

Hi ha diverses formes de practicar ho’ponopono, però totes recauen en identificar el problema i formular una pregària demanant ajut a la Divinitat, i finalitzant la pregària amb les paraules: ” Ho sento, perdó , gràcies , t’estimo”. O simplement enfocant-se en el problema i recitant aquestes quatre paraules com un mantra, amb intenció i presència, és a dir, sentint el component simbòlic d’ allò que estàs recitant.

És un sistema que realment allibera i retorna la pau a la psique. Fa de neteja del teu espai interior i et recupera l’estat de calma, sempre i quan tu pretinguis fer neteja, és a dir, perquè funcioni has de tenir el veritable anhel d’alliberar aquell pes. Si encara estàs enganxat al rencor, hauràs de demanar primer ajuda per alliberar el rencor ja que el desig de venjança i de justícia ens mantenen en l’agravi i en la ment, i no permeten que el pes del record surti de tu. El primer pas és alliberar-te del rencor, per després, demanar perdonar el conflicte i integrar-lo.

Aquesta pràctica te un component ritual, però com en totes les pràctiques místiques, religioses o espirituals, es basa en l’enllaç místic d’accions repetides i intenció espiritual, intenció que neix de la profunditat de la teva persona, de la persona que es troba en si mateixa i està recollida en si.

No cal que t’ho creguis del tot, pots dubtar-ne i posar-ho en dubte, per això t’animo a que ho provis lliure d’expectatives, que ho comprovis per tu mateix. Fes la prova jugant amb qualsevol experiència que no sigui inmensament densa, i si t’ha funciona’t explica’m en els comentaris.

3.2. Experiència personal amb l’Ho’ponopono

Jo he fet hopono’pono i acabat sentint que el soroll mental del meu cap envers aquell problema es dissolia, simplement ja no hi era , ja no em féia mal. O quan he estat trista, o amb un estat d’ànim baix i m’he enfocat en recitar les 4 paraules i també he notat que m’apujava el ànim, que ja no estava tan avall en l’escala de la tristor.

Tot és provar-ho, des d’una perspectiva curiosa i investigadora, sense donar res per fet, simplement posant intenció en les paraules que recites i mantindre’s obert a qualsevol resultat, observant els canvis que neixen dins teu arrel de l’experiència.

Jo no puc parlar per tu , però si puc apropar-te la meva experiència , i des d’aquí t’assenyalo: l’Ho’ponopono és una meravellosa via d’alliberació de dolor, i és una eina funcional de nivell avançat. Això si,és un procés i pren el seu temps. Però és un procés que fet amb intenció neteja amb una eficàcia meravellosa.

3.3.Exemples per practicar Ho’ponopono:

Pots utilitzar els exemples que t’escric aquí sota o utilitzar-los com a format per el.laborar les teves oracions, adeqüades a la situació que vols alliberar. L’ideal és recitar l’oració (dins teu) en fase meditativa, és a dir, amb plena conciència, mínim tres vegades. Llegeix-les tranquil.lament, i apunta’t aquella que més et sintonitzi per anar-la repetint en diverses ocasions.

  • “DIVÍ CREADOR, borra dins meu totes les memòries doloroses i idees errònies que està produint aquesta situació_____________ (descriu la situació) en la meva vida.”

“Ho sento, perdona’m , gràcies, t’estimo”

  • “Jo TRENCO, TALLO, CANCEL.LO I EL.LIMINO ____________(esmenta la situació) I em comprometo amb la divinitat, la pau i l’amor.

Ho sento, perdona’m , gràcies, t’estimo”

  • “Divinitat, elimina, cancela, extrau i envia a la llum qualsevol memòria, programa, creença limitant o herencia genètica que hi hagi en mi i atraigui situacions i persones que em facin sentir_________(insegura, diferent, rebutjada, exclosa..)

Ho sento, perdona’m, gràcies t’estimo”

  • Divinitat, elimina, cancel.la, extrau i envia a la llum qualsevol memòria, programa, creença limitant o herència genètica que hi hagi en mi i em faci sentir________________ (incapaç de rebre abundància en la meva vida, no mereixedora d’abundància)
  • Qualsevol memòria, programa, malefici, jurament o vot que hi hagi en mi i m’impedeixi obrir el cor a rebre ________(abundància, seguretat, confiança, amor..)

“Ho sento , perdona’m, gràcies, t’estimo”

3.2. Trencar amb l’arquetip de supervivent

Començo aquest apartat per citar-te un magnífic paràgraf de la psicòloga -chamana i escritora Clarrissa Pinkola Estés :

“Cuando una mujer (o hombre) insiste una y otra vez en decir “soy una superviviente” , una vez superada la fase en que ello le podía reportar una utilidad, la tare que tenemos por delante está muy clara: HAY QUE ARRANCAR A LA PERSONA DEL ARQUETIPO DE LA SUPERVIVENCIA. De lo contrario, no podrá crecer nada más. (….)

Me gusta comparar esta situación con la de una plantita que sin agua y sin abono, consigue sacar una valerosa y tenaz hojita a pesar de todo.(…)

Sin embargo, ahora que los malos tiempos han quedado atrás, el crecimiento significa exponernos a situaciones propicias para el nacimiento y el desarrollo de vigorosas hojas y abundantes flores y hojas. Es mejor poneros nombres que nos inviten a crecer como criaturas libres. Eso es el crecimiento. Eso es lo que nos está destinado. (…)

El hecho de seguir siendo una niña (o niño) superviviente, más allá del período en que ello ocurrió es identificarse en exceso con el arquetipo herido. Comprender la herida y recordarla nos permite crecer. NUESTRO DERECHO ES CRECER, NO SIMPLEMENTE SOBREVIVIVIR.

Amb aquest paràgraf l’autora del llibre “Mujeres que corren con los lobos” subratlla com indispensable la necessitat d’abandonar l’espasa de lluita, relaxar la sentència de que un dia ens van declarar la guerra o vam estar en perill i obrir-se a la tranquilitat d’haver donat per finalitzada la batalla. Només des d’una recuperació de la calma serà des d’on podrem asseure’ns en tranquilitat per construïr quelcom sólid.

Tenim tendència a viure condicionats per la situació ambiental que més ens va marcar, però aquest diagnòstic causa adherència i manté actiu el metabolisme de la supervivència. Aquesta condició precària manté el lligam amb l’element que ens va ferir i el fa indeleble a l’intenció de difuminar-lo o inmutable a accions de millora. A efectes similars, és com el diagnòstic de “pacient crònic”, terme que condicionarà l’actitud i comportament d’una persona envers la seva vida per sempre més. Per això és important fer partícep a la ment de la sensació de calma, acceptar que que d’en un moment vam estar en procés de supervivència, però que aquella condició ja ni tan sols hi és, ja no ens sacceja i aquí i ara ja no és una amenaça.

Ara estàs viu, pots respirar, segurament tinguis a l’abast menjar i un lloc on dormir, i si estàs llegint aquestes línies, m’aventuro a dir que ets dels privilegiats que pot accedir a tecnologia. S’ha d’aprendre a tornar a crear ancla en el present, un present que torna a oferir confort i llar, on el passat només existeix en el record, però no en l’exterior. Segurament va ser difícil arribar fins on ets ara, però ja hi has arribat, ja està, allò que vas patir ja no et pot ferir. El record de la tempesta és tan sols un record, i s’ha de tractar amb el mateix tracte que un malsón a l’endemà de la vetllada: ja no hi és , ja no existeix. Ara toca moure’s endevant, contemplar el passat com una fotografia mentres s’accepta la posició actual i es mira amb esperança cap al futur.

3.2. ACUMULAR BONES EXPERIÈNCIES

Dit així sembla molt utòpic i de cartell de llums led, però recuperar la capacitat de tornar a gaudir de la vida és un INDISPENSABLE per generar nous records sobre els quals nodrir l’esperança de felicitat.

Abans de continuar amb la fantàstica idea del títol, recordem que el conflicte d’un passat massa dens t’embruta, t’entrebanca per projectar-te cap al futur de forma alegre i il.lusionant, i quan passa alguna cosa alegre et sents que allò no hauria d’estar passant, o que serà molt breu.

“ET MEREIXES SER FELIÇ”

  • Com et sona la frase?
  • Et crea una sensació de correspondència, de ” si , em mereixo ser feliç”?
  • O pel contrari, no te’n sents mereixedor?

La part que costa més de visualitzar és la promesa de que pots ser feliç. Sembla que les experiències passades et condicionen dins la categoria de “la vida és una lluita” i qualsevol felicitat afegida sigui un caprici del destí o un error en l’argument. Quan arriba el moment feliç o bé no el vius al 100% o estàs esperant que en el següent revolt t’aparegui la bufetada. Això és molt típic en persones que han atravessat més dificultats de les que generarien adaptació, de les que han danyat temporalment la capacitat d’autocuració de la psique.

“Vaig ser desgraciat, com pot ser que ara em permeti ser feliç? ui no, no…. amb tot el mal que em van fer jo no puc ser feliç“……“Van abusar de mi, que faig per la vida anant feliç?”

Aquí està l’error, aquí resideix la programació defectuosa d’una persona que va patir danys interns, la fal.làcia de que si vam experimentar dolor, mals tràngols o ens vam equivocar, hem de mantindre correspondència emocional amb aquell moment, hem d’actuar amb coherència a la desgràcia que ens va fer desgraciats en un moment, o amb la culpa a les espatlles i vestint-nos en coherència com una vidua en dol, és a dir, sacrificant la nostra joia. El passat no exigeix una correspondència, de fet és vital incorporar en el joc de la vida la promesa de la felicitat. amb el vincle emocional del que vas viure. No pots modificar el que ja va ser, però si com t’hi relaciones, i si deixar-ho anar.

Per això cal la neteja interna a través del perdó de l’Hopono’pono ( o de la confesió religiosa, la pregària o el que tu escullis) i afegir a la balança dels records, experiències positives.

Aquest és el punt meravellós de güarir-te i encaminar-te cap a la curació, pot ser que encara tinguis aquells nusos del passat sense resoldre del tot, pots PERMETRE’T GAUDIR I SENTIR-TE MEREIXEDOR/A DE LA SATISFACCIÓ, i emprendre accions que t’encaminin cap a l’horitzons on la felicitat és un fet. Viatja, enamora’t, tingues sexe amb qui et faci pessigolles positives, arrisca’t en un projecte il.lusionant, inverteix en tu…

Pots anar fent camí en paral.lel al dolor per anar materialitzant il.lusions i aquestes a la llarga seràn les que compensaràn la balança al teu favor, a favor de la consolidació del concepte que la felicitat és possible. Quan aquestes vagin apareixent en l’horitzó de la teva vida, aniràs compensant la balança psíquica, afegint moments increïbles que et serviràn com a motivació per modificar els dictàmens que arrossegues, per afegir positivitat al catàleg de les experiències que el cervell consulta, recordes? ÉS VITAL AFEGIR EXPERIÈNCIES NUTRITIVES ALS RECORDS.

La ferida ja ni tan sols és infectada, només queda el record de l’infecció, doncs perquè no experimentar la recuperació plena començant a gaudir d’activitats pròpies d’un estat de salut sa? És a dir, atrevin-te a explorar altres facetes de la vida que inhibies per por a la dolència, per por al passat.

Atreveix-te a sortir de zones de confort amb passes petites i segures, surt a investigar altres cercles indefinits per obtindre noves experiències nutritives que nodriràn la teva ment amb alegria i aportaràn autovàlua a la teva persona. I amb sortir a explorar em refereixo a fer realitat aquelles llistes de somnis que guardem en la llibreta però que no materialitzem per por al desconegut.

4. Altres mètodes de curació

Per no fer el post que sembli un pergamí egipci, completo el post amb enllaços a altres articles del blog que serveixen com a epíleg al contingut d’aquest tema , i que et recomano a fullejar si sents més curiositat cap a la resolució dels conflictes de la vida, o sents que la teva recerca de curació ràu en un tractament més profund de la ferida.

No pateixis per la paraula traumes, tots en tenim, formen part de l’exercici de viure. El que és genial és saber com drenar-los i per això el motiu d’aquest post.

És un exercici de deshinibició per drenar les emocions coningudes. És intens i purificador.

Cap al mig del post t’exposo diferents eines que serveixen per purgar la ràbia que encapsula el dolor, generalment un dolor ocult d’una ferida antiga.

Espero que t’ajudi i et serveixi.

Una abraçada;

Carolina Muscatelo

Categorías
Fer un CANVI de VIDA INICI

Quan la vida et fot d’hòsties

1. Què m’ensenyen les hòsties: la vida ens moldeja

Des de l’imaduresa de pensament, voldriem preservar totes les parts que ens mantenen intactes, desitjaríem que mai ens féssin mal, no rebre cops, ni daltabaixos , flotar en un món on tot fós inoqüo, i el nostre cor no és ressentís per l’experiència de relacionar-se amb els demés.

ser imperturbables, vaja.

Precisament com em trobava en un moment eventualment convuls amb alguns morats emocionals, em vaig recollir a reflexionar sobre els cops de la vida, i mentres ho feia vaig engrapar una pedra pissarra del terra. Immedietament em va sorprendre al tacte, perquè era d’aquelles que tenen unes proporcions perfectes, recta polida , romboide, que donava gust d’acaronar pels perfils tan ben deliniats que tenia.

Mentres la resseguia amb els dits em va assaltar la reflexió sobre la gran quantitat d’esdeveniments a la que pot estar exposada aquella pedra per perdre la seva forma, i em vaig adonar de com n’era de voluble i transitòria aquella forma. Per molt que m’agradés com lluïa aquella pedra en aquell moment, és més que probable que la forma canviés… per la pluja, perqué algú la llencés contra alguna cosa, perquè la trepitjéssin …. D’entrada la idea de que perdés aquella forma que jo considerava “ideal” em despertava certa inquietud, però llavors vaig comprendre que no tenia perquè ser moldejada a pitjor, sinó que simplement s’adaptaria a les circumstàncies, i potser la propera vegada tindria forma de cor, estrella o de fletxa.

En la vida passa similar, som com un bloc de marbre, plorem per cada aresta que arrenquen de nosaltres com una pérdua infinita, en comptes de limitar-nos a observar com ens moldeja la vida. Potser la vida fa de nosaltres una escultura de la pietà , i lluïm com un marbre esculpit per Miguel Àngel, PERÒ ABANS HAUREM DE PASSAR PER FASES DE PÈRDUA I FASES AMORFES, no s’hi arriba de bloc immaculat a forma desitjable sense trencaments, sense un procés d’esculpir. FAN FALTA ELS TRENCAMENTS. Només hem d’observar cap a on ens porten.

2. Què m’ensenyen les hòsties: HUMILTAT

Si ho sé, la humiltat és una virtut que sembla que hagi passat de moda, que hagi quedat destinada als monjos Tibetans i no aparenta encaixar gaire en el nostre tarannà ferèstec i competitiu occidentals, on la velocitat en l’èxit i la comparació amb els demés són la mètrica del teu succés com ésser humà. Estem tan pujats en ser sempre més, més ràpids, eficaços, millors , que ens entrabanquem sols en aquest ritme frenètic i ens fem mal. Anem tant afanyats, que en la inèrcia de vida veloç ens estimbem cap als infortunis que ens fan parar.

La humiltat ràu en la capacitat d’acceptar una situació sense resistències i sense voler-te posicionar a partir d’un judici de raó, per sobre o sota d’algú o algún succés. Aquesta forma de no-comparació ens resulta si més no perturbadora, ja que ens desvincula de la nostra manera d’entendre la realitat. És contrària al mètode que els nostres cervellets d’infants van aprendre a catalogar successos a partir d’una escala de valors que va del dolent al bo. D’ençà, la reacció natural de les nostres ments és a establir criteris d’evaluació, a calificar les circumstàncies en relació a com beneficia o perjudica un succés A la nostra comoditat.

Puntuem negativament retalls de la realitat sense considerar tota la narrativa argumental on es desenvolupen els aconteixements. No tenim previsions futures ni podem veure tota la línia de successos per compendre si aquell problema suposarà a la llarga un prejudici o un benefici, ho desconeixem. Al calificar el present , aïllem la nostra persona de la història del que pot venir.

En una situació de conflicte o desagradable, en comptes d’observar des de la no-reacció, que és des d’on podem tenir una comprensió més àmplia, entrem de plé en el veredicte inquisitiu:

“això és inconcebible”, “m’ha faltat el respecte”, “quina injustícia”…

Situem el dany en una escala d’agravi personal, i com generalment sempre percebem algún grau l’agreujament, despleguem la reacció mental d’oposició, o l’acció defensiva pertinent. Ens omplim d’idignació, insultem, diem coses més brutes que el fons d’un contenidor de brossa pública, i si no hem aconseguit res és comú anar-nos-en amb el cap emmaranyat de tot el que podriem haver fet o no després del conflicte.. el resultat de l’experiment és sempre la frustració, amb la que arremetrem contra el món la nostra aflicció.

Però ara pregunto: Què et fa més mal, la situació en si o la força amb la que t’oposes a la situació en si? Permet que prengui un experiment com exemple:

La tol.lerància a l’adversitat

L’experiment que descric a continuació pretenia mesurar l’impacte del cortisol en l’organisme, i per analitzar-ho van idear una prova que consistia en introduïr ratolins en cubells amb aigua dels que no podien escapar. Un cop dins del cubell , se’ls deixava una estona per observar el comportament: els ratolins no deixàven de nedar i d’intentar fugir malgrat no hi havia escapatoria possible. Tot i la lògica de que no podien escapar-se, ho seguíen intentant fins a quedar esgotats, i a prop d’ofegar-se. Després d’uns minuts d’agonia , el científic en qüestió els treia del cubell per mesurar-lis l’estrés. Obviament, pobres bestioles, tenien el cortisol pels núvols.

Doncs bé, la prova va durar unes quantes jornades per evaluar l’impacte de l’estrés sostingut sobre l’organisme, que lògicament era nefast. El que aquest experiment em va fer plantejar va ser el següent: després d’unes quantes inmersions aqüàtiques, el ratolí hauria d’haver aprés per repetició que sempre assistia una mà del cel que el rescatava de l’agonia, llavors…. perquè seguien desvivint-se en buscar fugir? Perquè no simplement flotàven fins que passés l’estona?

Aquí va ser on vaig comprendre que NOSALTRES FEM EXACTAMENT EL MATEIX. Quan passa una mala situació, en comptes de flotar en la situació, ens desgastem oposant-nos-hi. I conseqüentment no solament patim el mal de la situació , sinó tot el mal molecular de la cascada de reaccions químiques que es donen en una situació d’alarma. Tot doblement nefast. És millor no barallar-se amb l’adversitat per no acabar doblement perjudicat.

A vegades deixant-se flotar en la situació, quedar-se sense oposar resistència és la forma més plàcida d’atravessar un contratemps.

3. Quan la vida et fot d’hòsties: acceptar el que no acceptes. SABER DEIXAR ANAR

En el pinacle de la resistència cap al infortuni, arriba un moment on el malestar és tan àlgid que no el pots seguir sostinguent, desgasta massa , és massa corpulent per confrontar-s’hi. Llavors abaixes la resistència i arriba un estat de ressignació o rendició cap allò què és, tant se val de com de dolent l’hagis considerat abans, no queden més recursos per seguir amotinant-se. En aquest punt és quan s’aconseguieix un canvi de prisma cap a la situació i on comença a respirar el nus mental que ens retroalimentava el malestar. Es dilueix la lluita, es tol.lera el problema.

Aquesta corba de resistència-rendició, en moltes ocasions, ens fa adonar-nos de la supremacia de les circumstàncies exteriors sobre la nostra pretensió de domini sobre les mateixes circumstàncies, ens fa ser conscients que quan les situacions “ens superen” és perquè portàvem massa temps pretenent domar les circumstàncies. És l’ensenyança de la vida cap a la RENDICIÓ . És la vida xiuxiuejant-te: “deixa’t anar, no lluitis més, jo et subjecto”. I aquí , just aquí , és on es farà visible allò que era bo per a tu. Ara ho veuràs:

T’explicaré una experiència que lliga molt bé amb aquest concepte de degràcia transformada en benedicció:

L’any passat era en un estat de bona forma física, havia començat la temporada escolar, que coincideix amb la temporada esportiva dels pavellons, i considerava que havia aconseguit encaixar prou bé les dues feines que tenia llavors. Era un dia feliç i jo sortia xiulant amb la bicicleta de camí cap a l’escola on impartia la propera activitat. No havia ni fet 200 metres amb bicicleta quan , per l’humitat i les lloses extremadament polides de la plaça del Monestir, la bicicleta em va fer una patinada espectacular de darrere i me’n vaig anar amb el genoll a terra sense temps a reaccionar. Em vaig quedar estabornida sobre el carrer amb la sensació que allà havia passat alguna cosa. Vaig resoldre com vaig poguer el tema laboral per anar a urgències, però en la radiografia no va aparèixer res anormal.. Així que vaig arribar a casa amb la convicció que només havia estat el cop.

Van passar alguns dies i seguia notant un dolor molt extrany i profund cada cop que em posava dempeus, i que s’accentuava quan acumulava més passes del compte. Per descartar anomalíes sobre teixits tous, l’assegurança laboral em va fer una altre prova d’imatge, i va ser quan el resultat es va fer visible: tenia la tibia trencada , fisurada com un vidre esquinçat, res massa greu però suficient com per portar-me al tractament mèdic d’un os trencat: la immovilització.

Que em diguin que he de fer un mes d’immovilització per a mi és com si em catapultéssin a l’Ares, com si condemnéssin a presó , un càstig que em condemna a la quietud. És just quan començo a atravessar les fases de lluita i resistència cap a la situació:

  • El primer pas és la resistència anarquista: ” jo no penso immovilitzar-me , això es curarà per si sol “… ja ja
  • El segon pas és el del victimisme dramaturg: “perquè a mi ? quina desgràcia, la vida em maltracta” ” tinc mala sort” etc. etc.
  • El tercer pas, el de no queda més remei: toca immovilitzar. Rendició.

Doncs bé , el mes d’immobilització que la meva ment pronosticava com el aconteixemen més terrible de l’any ,va resultar una etapa d’introspecció i de descans PAGAT per les dues feines, de reflexió i de deixar-me portar. Com no podia fer masses coses, tampoc podia inmiscuir-me ni controlar gaire, així que em vaig rendir. Vaig flotar com els ratolins haurien d’haver fet en l’experiment del punt 1. Tant se valia si no s’havia escombrat la casa o hi havia pols, jo tenia la obligació imposada de que tot em fos irrelevant , tret del propi descans. I d’aquí va arribar una etapa de calma que necessitava molt més del que jo m’hagués imaginat. A les dues setmanes d’immovilització lluïa una cara que feia mesos que no em veia: descansada, sense bosses als ulls ni granets. Era la festa del meu cos per dir-me que allò m’estava sentant bé. I quan ara ho recordo me’n adono del bálsam de pau que em va aportar aquella situació. Va ser allà on vaig començar a el.laborar canvis a la meva vida com el blog sobre el que et trobes llegint.

4. Fer d’observador: del drama a l’aprenentatge

No podem esquivar els infortunis per més que ens sedueixi la idea, no tenim boles de predicció del futur ni el horòscop es prou precís per mantindre l’adversitat notificada. Però el que si podem aprendre a fer és a navegar en ells de la forma més plàcida possible, o sense ofegar-nos amb les idees de totes les coses que podrien haver estat i no són.

Quan ens enganxem en la fantasia de pensar en modificar el passat, no solament forcem una esperança impossible, sinó que ens desgastem en desitjar que les coses formin una altre realitat de la que és. Lluites contra la realitat, lluites perquè sigui diferent, però la lluita està en un punt des d’on no és pot fer palanca. No pots apretar el botó del ascensor per baixar per sota del nivell zero. has d’anar cap amunt.

Imagina’t que ets un nàufrag al mar, i només comptes amb una base de fusta i un rem, i de sobte arriba una tempesta. Tens dues opcions, intentar aprendre a mantindre’t a sobre l’aigua amb els recursos que disposes i canalitzar l’energia unicament en això, flotar , o ser com un com un colador i filtrar energia en tots els pensaments de desgràcia, sumats al intent de mantindre’t surant sobre l’aigua. Tu esculls quina el.lecció és més rentable.

Sé que això que t’explico sona molt maco des de la tranquil.litat de terra ferma, i a tots se’ns plantejen qüestions i necessitats de voler comprendre perquè a vegades hem de trampejar situacions tan catastròfiques, però el que et proposo des d’aquí és que vagis més enllà, que pensis en aquesta porció de vida com en un procés que et fa de pont cap al que vindrà, i que si ho has d’atravessar el millor de tot és fer-ho acompanyant el moment, i segurament darrere s’hi amaga una situació millor per a tu a la que només podràs arribar a partir d’aquesta experiència.

Hi ha un conte zen que m’encanta i me’l recordo cada cop que em trobo en posició de descarregar del moment el contingut de tragèdia i és el següent:

Hi havia una vegada un camperol xinès, pobre però savi, que treballava la terra durament amb el seu fill. Un dia el fill li va dir:
-Pare, quina desgràcia! Se’ns ha escapat el cavall!
-Per què dius desgràcia? – va respondre el pare – veurem el que porta el temps …
Al cap de pocs dies el cavall va tornar, acompanyat d’un altre cavall, fet al qual el fill va sortir cridant d’eufòria:
-Pare, quina sort! El nostre cavall ha portat un altre cavall! -Per què li dius sort? – va reposar el pare – Vegem què ens porta el temps.
El noi va voler muntar el cavall nou, i aquest, no acostumat al genet, es va encabritar i el va llançar a terra. El noi es va trencar una cama. -Pare, quina desgràcia! – va exclamar ara el noi – M’he trencat la cama!
I el pare, reprenent la seva experiència i saviesa, va sentenciar: -Per què dius desgràcia? Vegem el que porta el temps! El noi no es consolava amb la idea de que allò no pogués ser una desgràcia es queixava de la seva sort al seu llit.
Pocs dies després van passar pel lloc els enviats del rei, buscant joves per endur-se’ls a la guerra. Van venir a la casa de l’ancià, però com van veure a el jove amb la seva cama trencada, no el van reclutar el van deixar i van passar de llarg.


El jove va comprendre llavors que mai s’ha de sentenciar ni la desgràcia ni la fortuna com absolutes, sinó que sempre cal donar-li temps a el temps, per veure si alguna cosa és bona o dolenta. O simplement per veure com una dolenta es pot transformar en una d’increïblement positiva.

5. Com saber quan has de lluitar i quan t’has de rendir

Aquesta es la pregunta màgica, conèixer quan quan una eventualitat requereix que lluitis en ella o quan és saludable deixar que passi de llarg. Per sort hi ha un indicador força fiable per reconèixer el camí a escollir, i és el grau de malestar que aquella situació comporta.

Tant en una situació de superació com una de desagradable, apareixerà un cert grau d’incomodiat, però mentre que en una situació de superació apareixerà certa coïssor pel canvi o decisió, en una circumstància desfavorable et sentiràs ansiós, desgastat, amb la sensació de fons d’estar equivocat.

En la confrontació on s’hi amaga una superació personal, es percep un malestar semblant al de llençar-se amb paracaigudes per primer cop, apareix un neguit provinent de sortir de la zona confort, tot i que serà un neguit transitori, recolzat per la mandrositat d’ encarar-se a una nova perspectiva. Es dissoldrà ràpid un cop t’hagis engrescat a l’activitat i un cop aconseguit l’objectiu, t’envalentonarà..

En les situacions conflictives que no et destinen a res positiu per a la teva experiència de vida, apareixerà un malestar dens, viscós i que t’angoixa més profundament, serà una ànsia que es projecta en el temps i de la que no te’n desempallegues per molt que t’ocupis amb altres activitats. Serà un malestar que sonarà de fons, ininterrumput.

Un truc força fiable per reconèixer-hi la diferència és:

Projecta’t en el futur , com si ja haguéssis aconseguit allò que tant has lluitat i pregunta’t des d’aquella posició:

  • Ha valgut la pena atravessar aquest malestar? Em sento satisfet o el malestar permaneix?
  • Imagina’t amb el conflicte ressolt i pregunta’t: haurà valgut la pena tot el que has d’atravessar?

Si no trobes una resposta d’alleujament, sinó que et visualitzes tant esgotat com si haguéssis atravessat una Titan Desert, aquella situació no val la pena lluitar-la, t’allunya de la teva pau interior.

Pren sempre les desicions que t’apropin a la pau interior, aquest és l’indicador més veraç de que les desicions escollides són les correctes, les que et deixen amb la sensació de satisfacció i d’haver pres l’el.lecció assenyada. És així de senzill.

Carolina Muscatelo Rius

Categorías
FILOSOFIA DE LÀNIMA INICI

La veracitat de la intuïció

Tot aquest post vol reforçar la idea de que tots tenim dins nostre un savi que ens aconsella , una força superior que ens orienta , una abraçada càlida d’un amor que vol el millor per nosaltres. Només hem de permetre que s’expressi, deixar-la opinar, acallar amb cura la veu xerraire de la raó i cedir la paraula a aquesta saviesa interna .

La intució és una eina meravellosa, una forma de confiança en la vida que en moltes ocasions sap millor que tu mateix qué és el millor per a tu mateix. Només cal aprendre a escoltar-la i confiar, obrir-li les portes perquè manifesti la màgia de la vida.

En aquest post incorporo una situació personal molt exemplificadora, per apropar-te l’experiència de com n’he sortit beneficiada quan he escollit donar vàlua a aquesta veu que sempre conté una informació encertada ( i que sovint no casa amb el que penses que hauries de fer!).

Pots adreçar-t’hi directament al punt 4 de la taula de continguts o seguir amb la continuitat de la lectura dona sentit a tot plegat. 😉

Taula de continguts:

  1. Què és això de la intuïció?
  2. El sobredomini de la lògica
  3. La il.lusió de control, o la farsa de control
  4. Experiència personal: l’increïble resultat de seguir el dictat de la intuïció

View Posts

1. Què és això de la intuïció?

La intuïció és un ràdar intern que generalment t’indica una direcció on trobar molt més d’allò que esperaves amb anhel. Aquest ràdar es basa en rebre informació sensitiva de molt baixa freqüència però amb una indicació molt clara de què fer o cap a on anar.

Desconeixem d’on prové aquesta font d’informació, i ens desorienta no poguer-li atribuïr cap condició raonable, però en aquest fet resideix la màgia de la mateixa, en que no sabem d’on ve i molt sovint ens guia assenyadament.

Resoldre el misteri de la seva procedència normalment ens encamina a adjudicar aquestes informacions sota la protecció d’una realitat superior a nosaltres, a la divinitat o al multivers de la física quàntica, circumstàncies que tampoc entenem del cert com funcionen però tenen cabuda com per amparar aquest concepte .

La intuició és màgia pura de la fe en la pròpia màgia. una màgia no visual, no sensorial, però si electromagnètica, és a dir, d’atracció o magnetisme en allò on enfoques els pensaments i desitjos més fervents.

En funció dels pensaments que tu tens sobre on et vols adreçar o què vols aconseguir, obtindràs resposta a la teva sol.licitud en el plaç que t’obris a la vida. La intuïció arriba en un acte de humiltat al reconèixer que no tenim el control ni les previsions del devenir de la vida per molt que ens esforcem en dominar diferents àmbits de l’existència. Arriba en la rendició del control i l’alliberament d’expectatives, però dins d’un marc de recerca de respostes.

2.Quan ofeguem la intució amb la lògica

Tots rebem dosis d’informació provinents de l’intuïció, però sovint són rebutjades en detriment al pensament organitzat. La fracció racional és tan predominant que apaga o anul.la altres referències sensorials.

Tot i la innegable utilitat de la lògica en les qüestions més pragmàtiques del nostre dia a dia, aquesta regna amb tal autoritat que desplaça al desterrament l’atzar, rebutja l’inexplicable i com un dictador, s’instal.la en el control sobre cadascuna de les el.leccions de la nostra vida. Des de l’aprenentatge occidental, qualsevol cosa deslligada del sentit comú està destinada al fracàs, a no ser tinguda en consideració, fruit de l’atzarós o l’estafa.

I quan més àmpli és el regnat de la lògica , més difícil obrir la porta a la frescura de la vida, element des d’on poden aparèixer situacions innovadores i manifestar-se la casualitat.

Pel tarannà funcional al que estem habituats, creiem fermament que l’èxit en la gestió del temps resideix en el recull d’informació de fonts “sensates” basades en l’evidència i des d’on a anticipar-nos. Però des d’aquest control pretenciós sovint oblidem que som massa petits com per entendre i organitzar la magnitud de les circumstàncies que interactuen en el conjunt on totes les coses hi són.

Ens passa igual com la cél.lula individual: aquesta únicament identifica allò que interactua directament amb ella però desconeix què és el que passa en el conjunt del cos, en la magnitud superior.

La lògica pretén establir prediccions de resultats basant-se en la informació que poseeix de l’entorn, ja sigui a través dels sentits o del sentit comú (fixa’t en la paraula, sentit comú és un sentit més).

El sentit comú és un instrument adquirit per l’experiència, i ha estat moldejat per l’evolució del cervell després d’anys d’aprenentatge basats en assaig-error. El teu cervell ha aprés a establir prediccions molt útils sobre l’entorn en determinades relacions segons la seva vivència o l’experiència dels demés. Com estableix prediccions?

  • En relacions causa-efecte:
    • si encenc una espurna sobre la llenya, aquesta farà foc
    • si tiro aigua sobre el foc, aquest s’apagarà
  • En relacions espai-temps: si segueixo caminant en un intèrval d’una hora avançaré 6km.

En predir circumstàncies bàsiques de les lleis naturals en contextos relativament simples, la lògica ens és d’utilitat. Però quan més àmpli és el camp a predir, o més extens en el temps, més variables intervenen en la fórmula i més fàcil és caure en l’error. Quan pretenem anticipar-nos en les circumstàncies de la vida on hi ha més implicacions que les derivades de les nostres accions o el.leccions, els nostres cervells perden efectivitat en el pronòstic de la conseqüència, de la causa-efecte. Simplement perquè les variables derivades de la coexistència de milers de persones i milers de desicions personals és tan ampli que resulta pretenciós voler-ho controlar

La meteorologia exemplifica aquest concepte de forma molt gràfica:

Malgrat la seva intenció planificadora, el seu abast és limitat i sovint incert o fins i tot improbable. Quan més lluny vol participar en la predicció, més possiblitat hi ha d’ error. Això es degut a que influeixen masses denominadors sobre els que establir seguiment: masses d’aire, corrents, fases lunars, ciclons, simbiosis entre l’Amazones i el desert…

Hi ha massa intropia com per determinar un únic resultat.

Podem pronosticar el resultat quan l’aconteixement està molt proper, perquè ja s’ha donat en algún altre punt del món o perquè veiem la seva proximitat, tal com coneixem que un huracà a la costa de Florida pot desembocar amb fortes ventades a la península, però és difícil anticipar el huracà fins que no s’ha desencadenat la reacció que el provoca. Resumint, tal com succeeix amb les prediccions meteorològiques, succeeix amb les prediccions logístiques de la nostra vida.

3. La il.lusió de control, o la farsa de control

Ens encaparrem en lligar el que succeïrà a l’endemà establint mesures necessàries per assegurar-nos de controlar el temps al minut per tal de que tot sigui com esperem que hagi de ser. I perquè aquest sistema funcioni tot està encaixat, rígid, inamovible, perdem la possibilitat de que l’endemà pugui ser sorprenent perquè establim d’avantmà com ha de ser.

Mantentint el vincle amb la mentalitat controladora ens perdem el misticisme de l’incertesa perquè suprimim qualsevol acció o el.lecció que no es regeixi per la coordinació del pensament lògic. Desacreditem qualsevol desició espontània que no sigui “coherent” amb la froma de pensament de l’entorn.

Menyspreem sense voler el rumb interior, i rebutgem la resposta mística als nostres anhels perquè desencaixen del procés de cribatge mental en el que ets absort. És l’arrogància del sentit de control, la fal.làcia de l’EGO.

El fet intuitiu sovint s’oposa a la lògica de l’evidència, sovint aporta informació que compta amb poc recolzament de la realitat exterior. Però aquí és on resideix la màgia, de decidir creure en ella o en la raó. Potser s’assembla a la visió de l’andana i 3/4 de Harry Potter: el que els sentits t’indiquen és que allà només hi ha un mur impenetrable, però si confies, si esculls anar més enllà , et trobaràs molt més del que mai havies imaginat. La intuïció és la veu que t’anima a traspassar el mur, la que et porta al lloc que anheles.

Per reforçar el valor de la intuïció i desmantellar-te suament el concepte de control envers la vida, aprofito per compartir una experiència molt gràfica, quelcom que trio relatar per ser una experiència recent que va corroborar d’una forma molt contundent el valor de la intuïció .

Precisament perquè en el moment del succés hi havia factors molt evidents que contrariàven la informació rebuda, la credibilitat a aquesta veueta preciosa es fa més intensa.

4. Experiència personal: l’increïble resultat de seguir el dictat de la intuïció

Aquesta és una història d’il.lusió , una història per il.lusionar-se. I com la majoria d’elements fatnàstics del meu record, es va iniciar a través d’un viatge.

Era a Croàcia i tenia decidit visitar alguna de les illes del país, malgrat conèixer que s’aproximava un temporal terrible provinent de l’Atlàntic. Jo mateixa havia sobrevolat la massa de núvols densos que tapàven bona part de la distància entre Espanya i Itàlia, així que tenia la confirmació visual d’aquest fet. El dia escollit per fer la visita a l’illa el pronòstic no podia ser pitjor: una tupida cortina d’obscuritat i núvols que semblàven voler engolir el mar, cobria tot el cel.

Malgrat la veracitat visual de mal temps, dins meu ressonava amb molta força la idea de anar-hi igualment, escoltava una certesa que em deia: “tu ves, ja veuràs que no és per tant. Prova i ves. “. El temporal hagués disuadit a qualsevol a embarcar-se cap al diluvi, però per experiències prèvies ja vaig permetent donar-li espai i conec de primera mà que aquesta informació molt sovint és més fidedigne i verídica que la que capto pels sentits o la que el.labora el meu sentit comú. Així que, no sense una mica de resistència inicial, m’hi vaig embarcar, vaig delegar a la vida amb un “que sigui el que hagi de ser” i em vaig adreçar al port a comprar el meu bitllet d’anada.

el cel d’aquell dia

Vaig arribar just a temps per comprar el bitllet del darrer ferry que sortia aquell matí, amb absoluta facilitat i uns minuts abans de que el catamarà sarpés.

En el trajecte cap a l’illa, la perspectiva desde el mar era encara pitjor: un blau fosc competia pel color de les profunditats amb el mar. Tot i així ja era a dins i no valia la pena cedir als terrors, i em vaig disposar a gaudir del trajecte.

Mentre avançàvem cap a la illa, va aparèixer una clariana al cel, just per on es filtrava l’esfera solar , i els seus rajos es projectàven a l’alçada d’on passàvem amb el vaixell. Una clariana prou gran com per escalfar-me la pell a través del vidre del catamarà. Allà tenia una picada d’ullet del cel per confirmar la meva el.lecció, per envalentonar-me a confiar. Sovint aquest símbol solar, per a qui la vol creure, és la forma de benedicció, de reafirmació que estàs en la direcció correcte. Pels que s’adhereixen en el sentit comú, aquest post no pretén contrariar-los ,només explicar la meva experiència.

Seguim amb el relat.

Doncs bé , arribo a l’illa i res de pluja. Per consolar la por latent que em deia que allò podia empitjorar, vaig decidir donar-me un plaç de tres hores d’expedició, i si passat aquest temps la tempesta es feia grossa, agafaria el ferry de tornada. Mentrestant , com ja era allà, pertanyía gaudir.

Em vaig posar a caminar sense cap rumb concret quan es va tornar a aclarir el cel mentre passava per l’alçada d’una caleta totalment tranquil.la i deserta, i dit de pas, de les de postal. Tot i que era aviat i encara quedava brisa humida de la pluja, no m’ho vaig pensar dos cops, i en un posar i treure, ja tenia el bikini calçat i em disposava a endinsar-me en la refrescant aigua matinal mentre els rajos de sol banyàven la superfície de l’aigua. Vaig gaudir uns bons 10 minuts d’un bany al mar amb el sol, i un fons negre. Una imatge de contrastos i alhora una reafirmació de que quan prens el rumb cap allò que vols fer en consonància amb el que realment vols, sovint s’alinien circumstàncies sorprenents, s’obren portes que ni t’imaginàves. Qui s’imaginaria un forat de llum en el lloc on et vols banyar enmig d’ un fons negre? És impredictible.

Després d’aquesta capbussada inicial, i amb l’entusiasme a flor de pell, em vaig vestir a corracuita per continuar la visita, procurant guanyar temps al mal temps. No tenia cap destí ni direcció fixe on anar, tampoc havia cercat res d’aquell indret, així que simplement caminava.

Mentres avançava en alguna direcció, em vaig creurar amb un noi i vaig tornar a sentir la mateixa informació sense procedència definida que em xiuxiuejava : ” parla amb ell” . Altre cop era davant una informació sobtada amb un contingut que es confronta amb el meu pensament amb l’acció: la vergonya de fer quelcom irracional vers el impuls de fer-ho i experimentar què passa.

Com ja estic llençada en aquest procés d’exploració, ho vaig fer, vaig anar decididament a parlar amb ell per preguntar-li si em recomenava algún lloc natural i paisatgísticament agraït. I precisament aquesta persona va ser qui em va proporcionar la informació d’un dels llocs més sorprenents de tot el viatge, qui em va recomenar un paisatge molt més idíl.lic del que pretenia trobar d’entrada, sense ni tan sols jo saber què anava buscant.

Em va recomenar una platja anomenada Pachamama ( si, només el sol fet del nom ja era com un imàn per a mi) que es trobàva en un trail una mica amagat. Així doncs em vaig disposar a encaminar-me cap aquell indret tot xerrant amb ell i agraïda de que la vergonya no m’hagués disuadit del que la meva intuïció m’havia recomenat.

ell ensenyant-me amb el seu telèfon els llocs on anar

Ens vam acomiadar i vaig mantindre la direcció aconsellada. Just albirada la primera platjeta, es va desplegar la pluja amb tot el seu potencial. A correcuita vaig adreçar-me a l’aixupluc d’una petita carpa amb taules i cadires on vaig córrer a refugiar-me. Literalment en aquell moment semblava que el cel s’esmicolés sobre la terra, però just havia esclatat en el moment en el que tenia un refugi a la vora, i l’aigua no va deixar massa mullader sobre la meva roba.

Va ser una pluja torrencial, però no em deixava desanimar, havia arribat just en el punt en el que apareixia un lloc on aixuplugar-me, i tenia una creença ferma en que aquell panorama podia millorar. Simplement havia d’observar, veure què passava.

Passats uns 20 minuts de pluja ferotge, tot es va calmar tal com va arribar i el cel es va començar a aclarir. Vaig sortir del meu refugi per encaminar-me cap al trail i seguir cap al lloc mencionat. ( si , dubtava una mica de si feia bé o devia marxar , però va poder amb mí la necessitat d’exploració ).

Seguia el caminet, per cert, un caminet pedregós, estret, i poc transitat, dels que conèixes de primera mà que només et poden portar a un lloc on no hi arriba massa gent, i que precisament són els que m’entusiasmen, quan em vaig ensopegar amb un gosset molt simpàtic delerós d’unes carícies al clatell. Va aparèixer l’amo i no sé exactament com, però vam acabar fent el camí plegats mentres teníem una conversa lleugera.

Resulta que aquest home era el propietari d’un petit restaurant eco-friendly de la caleta on m’adreçava (quina casualitat , eh?) i em va estar explicant la seva vida a l’illa, com era viure allà. El camí se’m va fer molt ràpid, i quan vam arribar al lloc no podia estar més sorpresa: una petita cala pedregosa amb aigua cristall que es convertia blau turquesa, tot decorada de pins i un petit mur de pedra des d’on sobresortia una gran olivera. Les hamaques buides li conferien al lloc l’emplaçament ideal pel descans del viatger alhora que no sobrecarregàven el paisatge. El restaurant era una petita construcció de fusta que casava totalment amb l’entorn , amb un seguit de tauletes de fusta senyalàven que a l’espai podies gaudir d’un àpat. Era un lloc preciós, increïble.

Doncs bé, jo d’entrada havia anat amb la intenció de descobrir i fer unes capbussades, així que em sabia greu fer ús de les tumbones , però l’home em va convidar a que utilitzés el que em vingués de gust. Em vaig tornar a posar la roba de bany i cap a l’aigua. Quina llibertat , quin agraïment, quin entusiasme. Tot vibrava dins meu. El cel es va aclarir fins a l’impensable, i la crema solar es va tornar a fer imprescindible. Era de somni tenir la possibilitat de gaudir d’aquell indret jo sola, d’aquell espai sols per mi, sols per intrèpids que havien foragitat les pors del mal temps. No sé quanta estona m’hi vaig estar, però sé que el temps va desaparèixer , fins que no em va donar l’avís la panxa.

Per l’amabilitat de l’home , vaig apropar-me a preguntar si era possible demanar quelcom per dinar, al que ell em va respondre que si, que just era l’últim dia que treballava i potser no tenia tot el que apareixia a la carta, però que encantat cuinaria alguna cosa. En aqull indret res no podia casar més que un plat de peix fresc, així que aquesta va ser la el.lecció. No oblidaré que va encendre la brasa només per a mi. I recordo les paraules que em va dedicar: “ara relaxa’t , no tinguis pressa que el dinar arribarà”. Com de necessàries són d’escoltar aquestes paraules, com ens fan falta als accelerats occidentals delegar la pressa per romandre en la calma del temps, on tot arriba i on no hi ha ferocitat.

La màgia només s’estava desencadenant. Per fer espera vaig deixar les meves coses a la hamaca i vaig començar a recòrrer el caminet de pedres que continuava illa endins, amb el banyador i unes sabatilles, lliure de carregar res, lliure de resposabilitats. Així va ser com als pocs minuts vaig trobar-me amb la panoràmica més feréstega de l’illa ,de la zona més salvatge i intrèpida: davant meu s’alçava l’unió de la roca i el mar, unió desposeïda de construccions urbanístiques , transports i persones. Només pedres que veneràven el cel amb les seves formes esculpides per les marees i les plujes, els pins, la flora mediterrània i l’olor a mar i romaní que tant m’enamoren. Era respirant l’elixir de la vida. No tinc paraules per descriure l’efecte d’èxtasi d’aquella brisa en mi ni d’aquella visió, tampoc crec que existeixi cap droga que t’apropi a l’estat d’unió amb la terra que vaig aconseguir en aquell indret. Estava visquent màgia pura. Vaig trobar una roca plana , inusualment plana, i vaig decidir estirar-m’hi a gaudir d’allò. Tot en aquell moment era perfecte, d’una senzillesa equilibrada i alhora d’una inconmesurable complexitat. Podia dir que era en pau.

No sé quanta estona hi vaig ser, però quan vaig sentir que ja m’havia recarregat, vaig emprendre la tornada a la cala. Tot aproximant-me em van venir a avisar que en 5′ tenia el dinar fet. Quina meravella. No sé si el que va ser deliciós en el dinar en si o la fotografia de dinar sota una olivera mirant l’horitzó del mar, la cala, visquent la tranquil.litat. Em vaig menjar aquell peix de forma reverencial, amb suma subtilitat, amb veneració.

Quan vaig acabar, vaig apropar els plats a la cabana restaurant, i aquí em van oferir una copa de vi ( gratuïta) mentres xerràvem sobre el món de la restauració. Si ja et dic que no podia ser millor. El vi era de barreja de vinyes i el resultat era aclaparadorament aromàtic. I aquesta petita aportació etíl.lica va acabar d’augmentar la sensació de somni.

Mentres érem allà intercanviant diàlegs, se’m va ocòrrer proposar-li l’opció d’oferir-me com a ajudant de temporada, sense compromisos, únicament deixant la possibilitat al cel. Ell va acceptar la proposta rebent la meva adreça de correu electrònic. L’estiu que ve us diré alguna cosa sobre si s’ha desenvolupat o no, aquí tots mantindrem l’intriga. I així, després d’hores de somni va ser com vaig decidir empendre la tornada cap a la zona del port.

la illa d’Hvar a la tarda era ben assoleiada

Feliç. Feliç d’haver-me atrevit a valorar aquestes pampallugues d’informació , feliç d’haver seguit els dictats de la intuició, feliç de sentir-me en harmonia, i sobretot , feliç d’haver-me deixat guiar per aquesta veu interior.

Carolina Muscatelo Rius

Categorías
Com trobar el teu Dharma INICI

Com sé quin és el meu propòsit? Camí a l’autorrealització

  1. QUÈ ENTENEM COM A PROPÒSIT DE VIDA o què és , vaja!
  2. COM SÉ QUIN ÉS EL MEU PROPÒSIT
  3. COM EL TROBO?

1. QUÈ ENTENEM COM A PROPÒSIT DE VIDA

El propòsit és una idea subtil , una brisa ideològica, una cançó molt llunyana d’un rumb, res massa homogeni ni morfològicament definit. Però , com un germinat, va guanyant espai al cor i claredat al pensament, i te tanta força i determinació com per sentir-la inclús quan prentens mantindre una realitat tossuda i persistent per ordre de l’estabilitat.

Com sé què és el meu propòsit ?

El propòsit es gesta com una convicció suau d’on intueixes que està el teu potencial, el teu element. Es materialitza en el perímetre de la teva vida on hi abunda la creativitat espontània i la satisfacció en l’acció (dins la pròpia acció) , i s’experimenta com a gratificació en aquells àmbits on manifestes dons, capacitats, habilitats pures, vinculades amb la fluidesa i el goig de viure.

A prop del teu element (àmbit) és on percebràs força de voluntat, maduració de les teves capacitats , on evidenciaràs la potència del creixement i l’autorrealització, perquè quan descobreixes què vols i el que fas et satisfà, i la satisfacció és el motor de l’esforç més potent que hi ha. Tot i que no és lliure de proves i obstacles , el balanç és sempre positiu i pondera cap a la satisfacció..

La vivència de sensacions reconfortants en les tasques que fas serà l’indicador més veraç que et mous en el contorn del nucli del sentit de la teva vida.

I… com el trobo?

Hi ha diverses formes en les que es manifesta el propòsit de vida, però sovint no apareix amb la clarividència amb la que el voldríem saber o veure’l assignat. Hem d’acceptar que la opacitat inicial al voltant del nostre propòsit de vida forma part l’intriga en la narrativa de viure, intriga que no és precisament una qualitat amb la que la ment es sent a gust, ja que prefereix les coses clares i planificades, però que simplement és el tarannà de la vida. Tingues per segur que el propòsit es va fent nítid a mesura que fas immersió en l’exploració de tu mateix.

La forma més precisa de localitzar-lo és quan et permets guiar-te per el que sents que vols fer malgrat les circumstàncies externes o raonaments que no el recolzen. Però sovint el pes dels condicionants externs ens disuadeix d’enbancar-nos en l’aventura d’extreure’l del nostre interior.

A vegades calen anys per definir el propòsit i posar-lo en marxa, en gran part pels compromisos establerts amb les expectatives socials, que actúen com a disrruptors de somnis, impedint-ne el desenvolupament. D’altres vegades els mecanismes de inseguretat en un mateix o la por als possibles fracassos, ens posen fré , inactivant el procés de revelació, mantenint la opacitat al voltant del nostre impuls de descobriment.

Sovint, calen detonants, com el drama o la tragèdia , que actuen com a catalitzadors, desestabilitzant la vida tal com la coneixíem, ensorrant els murs de les “prioritats” que consideravem indispensables, però que t’aïllàven de la part de tu que anhelava una altre cosa (un anhel no conscient). D’altres neix de la convicció ferma de que hi ha quelcom millor per a tu fóra del que ja coneixes, sinó… ¿com podría ser que existís en tu mateix la idea d’una situació que desconeixes? ¿d’on prové la convicció sòlida que una realitat millor t’espera si tu no has experimentat aquesta situació favorable que la teva convicció anticipa? Doncs neix de la sabiesa de l’ànima, de la condició bàsica de tot èsser d’encaminar-se a la felicitat i al goig de ser.

Una pregunta molt reveladora és: si no treballésssis…què és el que faríes?

El teu porpòsit no està limitat a les tendències laborals que coneixes. Pot vorejar àmbits molt diferents, o que no estiguin definits per les sortides laborals que coneixes. Serà part del repte descobrir la funcionalitat que li pots donar a la teva habilitat de vida i relacionar-la amb àrees de la vida on tingui VALOR (vàlua) L’emoció de sortir a trobar el nexe d’unió correspón a la màgia de l’incertesa i és part del teu desenvolupament trobar el nexe d’unió. Pensa en el polímata i excèntric Da Vinci, com aconseguía lligar l’enginy amb la creativitat a través d’àmbits que podríen considerar-se diferenciats.

Com m’enecamino al meu propòsit?

El propòsit no és nítid, ni te un futur pre-establert. S’anirà creant a si mateix sobre les accions i desicions que facis ARA. I s’anirà revelant a mesura que avancis en el teu element i t’endinsis a bucejar en les teves capacitats. El present és l’únic “material” creatiu sobre el que pots dissenyar, on pots posar en marxa els mecanisme perquè esdevingui el teu propòsit. Tal com menciona el mestre Eckhart Tolle, el teu propòsit de vida no és més lluny que estar aquí mateix , on ets, fent el que estiguis fent en aquest precís instant.

És ARA quan pots establir el teu propòsit, és ARA quan pots posar un rumb, un sentit que embolcalli le teves accions i doni coherència a cadascún dels teus passos, i així faràs del moment un espai agradable on voler estar present. Si cadascuna de les teves accions va lligada al motiu que t’empeny en l’èxtasis de viure, viure el moment sortirà de forma natural, neixerà de la conseqüència d’estar en coherència amb tu mateix.

Ja ets en el teu propòsit.

Carolina Muscatelo