Categorías
Fer un CANVI de VIDA INICI

LA POR en el canvi

Decidir un canvi en la vida és correspondre’s amb la necessitat natural d’evolucionar, de modificar una situació coneguda a favor d’una altre totalment incerta, però potencialment possible. En les ocasions on decidim participar en la modificació de les circumstàncies, sovint ens confrontarem amb dubtes que questionaran el nostre rumb, que ens faràn vacil.lar o fins i tot voler retrocedir. Però forma part del procés atravessar aquesta inquietud interior i exterior, tol.lerar-la per esbrinar què s’hi troba més enllà.

Taula de continguts:

  1. Perquè fan por els canvis?
  2. Com funciona la por
  3. Com aconseguir calmar la por
  4. Acceptar la incertesa: ser una mica més lliures

1. Perquè fan por els canvis

Els canvis són terrenys fèrtils de possibilitats, són moments molt màgics en els que t’obres a l’exploració, obres la frontera a la vida i desplegues el mapa de totes les opcions entre les que pots escollir Però davant aquesta magnitud d’opcions també apareixeràn els fantasmes de l’alerta i les veus de la prudència. En els canvis ens desvinculem d’una situació predictible, d’una realitat ja coneguda, per passar a un estat d’expectant incertesa, territori on germina amb facilitat la por.

Els dubtes, sovint provinents d’advertències exteriors, es multipliquen dins teu com un virus, i s’enquisten en les teves el.leccions tot qüestionant la credibilitat de les teves passes, fent tambalejar les decisions que prens. Avançar agafat de la cautela en ocasions és un pes extra a carregar, i al avançar enfocat en no esguerrar-la inhibeixes l’exploració d’una posició de sana curiositat, de capacitat i de joc.

Quan fem canvis sovint ens sentim que caminem a les fosques procurant no fer-nos mal. Invertim més energía anticipant les possibles situacions perturbadores que ens han insinuat que ens podríen fer-nos ensopegar, que en aixecar-nos un cop hem entrebancat. La por, centinela dels perills, com no pot veure què hi ha més enllà, et recomana que siguis curós, precabut, que t’estiguis quiet, que millor evitis el malestar dels canvis. Però precisament aquesta quietud d’on vens és la que et fa de presó, la que et va apagant l’al.legría, l’entusiasme i la que exigeix un canvi. Quedar-se estàtic no és una opció.

2. Com funciona la por

La por és una companya amb una funció vital per la nostra supervivència, és qui ens prevé de perills i qui ens avisa de possibles situacions nocives per a nosaltres . Però en ocasions fa massa cridòria, és com un nen petit que busca la teva atenció fent tant soroll com sigui possible, i el seu mecanisme de crida d’atenció és prement tots els botons corporals que pot: opressió al pit, rumiacions excessives, palpitacions, procrastinació, anticipacions…. Ella te una missió molt clara, comunicar-te el eco d’una advertència, i per dur a terme la seva missió ho fa de forma molt aparatosa. Voler que calli, és el que fa que soni més fort, amb més insistència.

Quan parlo d’escoltar-la refereixo a donar-li plena consideració i espai, posar atenció a veure què et vol comunicar. Esquivar-la perquè el que et diu no t’agrada només farà que augmenti l’intensitat de la seva advertència. La por es calma si es sent escoltada.

Esbrinar de què t’adverteix la por, t’ajudarà a identificar allò que encara te ressó dins teu, quines coses la provoquen et dona dades sobre coses de la vida que t’intoxiquen o mereixen la teva atenció.

La por és la socorrista de la psique, qui t’adverteix de que l’exterior no és segur per cabussar-s’hi o que hi poden haver meduses. T’avisa a través del malestar dels aconteixements i de les persones que són nocives per a tu, t’orienta a través de l’ansietat de les situacions que val més allunyar-se’n. I necessita d’aquests estímuls forts perquè reaccionis.

És una emoció que, inclús quan està hiperactivada, convida a revisar els antics veredíctes temibles que algú va deixar en tu i que encara et condicionen a dia d’avui.

La por actúa com una consellera , una advertidora. Però és una advertidora que va aprendre a mantindre’t salvaguardat a l’infantesa, quan tu encara no tenies madurades altres capacitats. Per tant s’utilitza de les mateixes manifestacions aparatoses que va necessitar quan erets menut. Podem fer d’ella una sabia consellera, però caldrà interactuar amb des de la seguretat i fermesa que otorga l’adult de la psique.

3. Com aconseguir calmar la por

Enllaçant amb el que descobríem més amunt, la por es calma si permets esbrinar què et vol comunicar, i amb la informació recollida del context que la fa alertar, pots establir un diàleg constructiu entre els teus temors i els teus objectius.

Exemples de diàlegs saludables amb la teva por serien els següents:

  • Quan l’inseguretat de la situació desperti les alarmes, reconeix-li que allò que fas és insegur. I a continuació explica-li com era la situació abans d’aquesta inseguretat, per exemple com n’estava compromesa la teva salut emocional si no intentaves un canvi.
  • Quan s’esveri perquè no tens el control, comenta-li que potser l’absència de control és el terreny de cultiu perquè broti qualsevol altre possiblitat, perquè esdevingui la casualitat. Potser aquella incertesa invasora farà rodolar les teves habilitats cap on han d’anar.
  • Quan el dubte s’instauri recorda totes les situacions en les que te’n vas sortir. Com vas sortir-te’n d’exàmens, bloquejos, i d’altres circumstàncies amb les que vas viure bloquejos i alertes similars t’ajudarà a empoderar-te.
  • Quan s’exedeixi en prevenció recorda que estàs viu, que encara sou aquí tu i la por, i que si pots sentir-la és perquè la vida us acompanya, que la gestió de la vida que heu fet fins aquell moment ha estat l’adeqüada.

I com la seva funció és mantindre’t en vida , saber que la consideres, saber que valores les seves advertències, reconeixes que existeix i que prens desicions amb fermesa però considerant-la, es relaxa. Ha complert amb la seva funció.

I posteriorment DECRETA:

” Apreciada ansietat/por: Sé que hi ets, i considero les teves advertències. T’escolto. Però et faig saber que estic fent el que vull fer, el que sento que és millor per a mi. Jo decideixo la meva vida, vull ser el narrador de la meva història , acceptant els riscos que comporta. TRIO LA LLIBERTAT D’ESCOLLIR EL QUE VULL EN LA MEVA VIDA, malgrat pugui comportar transicions que no sempre són còmodes. DECIDEIXO SER JO QUI DISSENYA LA MEVA VIDA, que ningú més l’expliqui o la limiti per mi, ni els anhels dels meus pares, ni les pressions del meu entorn.

Aquí estàs fent d’adult de la psique, estàs acollint i tol.lerant la por, i alhora prens les regnes de la direcció cap a on et vols enfocar. Ja veuràs que la relació amb la por es torna més amable, i arribes al punt d’equilibri on l’ansietat es torna aquella empenta revolucionària per aconseguir els teus propòsits. La por ha transmutat en un element de construcció.

4. Acceptar l’incertesa: ser una mica més lliures

L’incertesa én la vida és una constant, actuem des de la convicció de conèixer el nostre futur més pròxim però mai sabem d’aquí dos hores la vida ens ha donat una tombarella. Si el que regna en la teva vida és un full en blanc, totes les opcions són possibles ( les realment bones també). Si el quadern anterior s’havia acabat, no et deixava espai per seguir dibuixant, creant , desenvolupant, el porcés natural és tancar-lo , guardar-lo i iniciar un altre.

Hi hauràn un munt de pàgines per escriure? si.

Encara no saps com les ompliràs? Amb quins colors, dibuixos , cites ? També.

Cal saber-ho ? NO.

La vida perdría el seu sentit de vida si poguéssis predir què passarà, pensa-ho. Sería monòtona, previsible, carent de sorpresa, superació i aprenentatge.

Quan deslligues la necessitat de control i predicció dels aconteixements, la por minva, ja no te necessitat d’estar activada perquè l’alliberes de la seva funció preventiva. Al no albirar expectativa no s’hi pot activar la prevenció. Quan deixes de tindre exigència en els esdeveniments permets que qualsevol possibilitat s’obri en la teva vida. Al acceptar l’incògnita permets la llibertat. I la por no treballa quan t’aculls a l’abraçada d’acceptar sense resistència el que hagi de venir.

una il.lustració meva @la_buscavides

Categorías
Influència de la societat INICI

PERQUÈ NO TENIM PAU INTERIOR

1. El sistema de vida

Anhelem una existència de tranquilitat però contradictoriament portem sistemes de vida impulsius i neuròtics, empesos a fer el màxim nombre d’activitats per dia. Ens forcem fins al límit de les nostres capacitats per encabir-nos en unes expectatives d’èxit. Ens imposem fites condicionades per la cultura del temps sobre com s’assoleix el valor d’èsser humà . T’empenys fins que l’equilibri de la ment es descompensa, l’emoció es desborda, i el sentir, de tant suprimir les sensacions, s’avaría. Fas i fas i t’esforces i si no arribes com veus que altres ho fan, et sents incapaç, descomposat, rebutjat per l’entorn i per tu mateix al no ser hàbil en fer allò que sembla que els demés aconsegueixen.


Porto dies adonant-me de les causes de la meva ansietat, i totes conclouen un punt comú: el temor a les coses terribles que ens fem a nosaltres mateixos en el panorama social. Ja no tenim depredadors, tampoc riscos excessius d’un medi natural imprevisible, sinó que hem domesticat el món. Pel contrari no solament l’hem fet més ferotge per a la supervivència de les altres espècies sinó que l’hem complicat fins al punt que ens resulta un veritable laberint per a nosaltres mateixos.

No tenim por al lleó, ni a la serp, ni al senglar, ja no temem les espècies ( tot i que tampoc les respectem), i en canvi ens passem els dies el.ludint tots els riscos de l’ urbanització de l’humanitat.

Passo més temps preocupada per evitar multes i grúes, pels cronòmetres mil.limitrats dels parquímetres, per les Agències Tributàries i qualsevol error que pugui cometre sense voler, que per qualsevol dels perills orgànics existents fóra…. i quan l’exigència exterior és tan elevada, tan aclaparadora, et ressenteixes.

2. El desequilibri interior

L’ angoixa, l’apatía, la depressió, o malalties somàtiques solen ser la manifestació de que el plà de la teva persona està en desequilibri, la teva ànima, cansada… Cansada de sobreexposició a esforços, malalta d’inquisidors horaris, exhausta de la dinàmica salvatge de competivitat, fatigada de pre-avisos i pre-caucions sobre tot el terrible que et pot passar allà fóra , on l’eco que escoltes és que la vida és domini dels forts i els febles acaben servint hamburgueses al Mc Donald’s (amenaça de fracàs).

Pares, professors, pel.lícules , personatges públics i de ficció, tot sembla recolzar la trama que la vida pertany als exitosos, i que pel contrari, si no assoleixes aquest camí de l’èxit, et veuràs abocat al INFRAMÓN dels vius, un lloc terrible a les afores del nucli social on pidolaràs per una feina de tercera categoria , condemnat a una cadena de serveis i a viure en un suburbi a les afores.

Tots aquests elucubracions convergeixen en una sumissió cap a sistemes de vida perjudicials, impulsats per la pressa, enfocats en la solvència econòmica i en predicció de circumstàncies futures, basats en el nombre de mencions honorífiques en el currículum, però sobretot, formen part d’un sistema econòmic que rendeix homenatge al capital i està molt allunyat del valor als recursos naturals i a les aptituds humanes. I aquesta eqüació guanya reclam publicitari amb titulars sensacionalistes i notícies exagerades, ja que no hi ha res més cridaner i que aixequi més expectació que l’amenaça disfressada de notícia, i ja sabem que la por de la mà dels mitjans de comunicació, duplica la seva capacitat atemoritzant.

Ens aglutinem en aquests sistemes de vida perquè creiem que si són el que tothom segueix, serà que són vàlids i veraços, únics i linials cap a la seguretat del compte corrent i la subsistència. Però contradictoriament, aquesta desnaturalització en la velocitat de la vida ens està passant factura:

“Las cifras revelan que nueve de cada diez españoles (96%) han sentido estrés en el último año, y cuatro de cada diez (42,1%), lo han hecho de manera frecuente o continuada, porcentaje que equivale a casi 12 millones y medio de españoles (12.413.000). Solamente un 4,0% de los entrevistados declara no haber sentido estrés en el último año.”

estadística del Consell general de Psicología

Invertim massa temps en complaure, en ser l’orgull del nostre entorn, volem la complaença dels pares, mestres o del nostre cap, perquè no hi ha carícia més plaent que el reconeixement i l’acceptació, però aquesta gratificació és la que sense voler ens sotmet, la que ens enllaça en la dependència de creure’ns capaços i hàbils en funció de com ens valoren del exterior, és la nostra ancla.

Fíxa’t en com de bé funciona la competivitat que moltes empreses s’aprofiten de l’estímul dels premis i reconeixements per exprèmer l’eficàcia dels treballadors, ja que el sol fet de reconeixement fa que ens posem solets a competir! Fins i tot els pares, a petita escala, premíen els fills obedients i castiguen els desobedients o, dit d’una altre forma, als que no obeeixen la seva voluntat (encara que la seva voluntat sigui qüestionable) .

3. Fer el que fan els demés

Fer el que els demés esperen de tu és com intentar una vegada i una altre caminar amb unes sabates que no són la teva talla, o amb uns talons, però com veus que hi han models que caminen somrients i cofoies per la passarel.la com si no se’ls rebreguéssin els peus allà dins, t’acabes creient que en aconseguir-ho està la clau per caminar i no a l’inrevés. El Feedback que reps de l’exterior és que si fas el mateix , gaudiràs del mateix reconeixement.

ERROR DEL SISTEMA.

Perquè ens desgastem una vegada i una altre i una altre intentant una acció que no podem ni volem fer? Si aquelles sabates no són del teu peu, i a més no se’t dona bé caminar amb talons , perquè destrossar-te els dits, els turmells i l’esquena? On està la teva pau en intentar una acció et senta malament?

Calça’t en coherència amb la teva forma de caminar, de trepitjar. Què diràn importa ben poc al món dels no vius, i el que volem és la VIDA i a més amb SALUT. IMPORTES TU. I si tu camines àgil , segur, sense entrebancs amb unes xancletes, poc importa un nap que no tinguin glamour, presència o una alçada irreals.

Esperem que al fer el mateix que fan els demés , rebrem l’aprobació de fóra que nutrirà la nostra acceptació i autoestima plena. Però la realitat, és que la pau no arriba amb l’admiració del teu entorn, sinó de visquis en COHERÈNCIA amb tu mateix.

Els psicòlegs van plens d’històries de com l’humanitat explota psiquicament per intentar assolir el que els demés esperen d’ells o el que creiem que tindrà acceptació. I un cop aconseguit, no s’hi amaga l’èxit, sinó que re-sorgeixen tots els interrogants que portàves fent callar ,però amb l’intensitat augmentada en proporció al temps que han estat reprimits:

Realment era això el què volía?
 I ara què toca?
 Ara què he de fer?
 Ara que ho he aconseguit , perquè em sento així de perdut?
 I si això no és el que volía? 

4. Surt a buscar-te

No val la pena invertir valuós temps de vida en acontentar les veus que opinen sobre la teva manera de fer, perquè sempre hi hauràn veus a acontentar, sempre hi hauràn coses a millorar , per tant serà una roda inacabable. El que no te preu és que et calcis en l’estil de vida que realment anheles, et desfacis de les amarres que i surtis a experimentar la llibertat.

Per això

Quan una persona manifesta una profunda angoixa existencial perquè l’exterior és masa abrupte NO ESTÀS EN EL TEU CAMÍ.

Quan l’estrés et devora, les nits son territori dels malsons, i el dia , una obra viva d’Homer, ESTÀS LLUNY DEL TEU PROPÒSIT.

Quan no trobes pau, ni marxant lluny, ni en els demés ni en els éxits acadèmics, NO ESTÀS BUSCANT DINTRE TEU.

Surt a buscar-te, ves a trobar les teves sabates ideals, i no paris fins que les trobis. Ja veuràs que quan les trobis ho sentiràs, sentiràs que aquelles són les sabates per a tu i caminaràs segur, convençut , i sobretot , tranquil, perquè, tot i que el camí podrà ser difícil, segur que ben calçat serà molt més transitable.

PER SEGUIR ENDINSAN-TE EN EL MERAVELLÓS MÓN DE LA RECERCA PERSONAL ET PROPOSO SEGUIR LA LECTURA EN ELS SEGÜENTS POSTS:

Carolina Muscatelo Rius