Categorías
LA CERCA DEL SENTIT DE LA VIDA

EL VIATGE DE L’HEROI: del món ordinari a la crida de l’aventura

“Dentro de veinte años estarás más decepcionado por las cosas que no hiciste que por las que hiciste. Así que suelta las amarras. Navega lejos del puerto seguro. Coge los vientos alisios en tus velas. Explorar. Sueño. Descubre.” — MARK TWAIN.

Com a tot viatge de d’autosuperació, no és lliure d’obstacles. Però és just en ells on s’amaga la llavor del teu creixement , del teu empoderament. Veien-te capaç de sortejar-los és quan sumaràs valor a les teves capacitats, on acumularàs experiència , on descobriràs què s’hi amagava darrere el que creies que éren horitzons finits. I allà , en els confins que no t’havíes atrevit a explorar, hi descobriràs les riquesa de la resposta, de la llibertat. TOCA ENCAMINAR-SE AL VIATGE DE l’HEROI.

1. MÓN ORDINARI:

L’heroi comença en la seva vida quotidiana en el seu món conegut. Tot li resulta familiar i estable. Concep la vida d’una manera determinada

L’inici del viatge comença en la coneguda zona 0; posició rutina, observant un paisatge previsible, desèrtic de sorpreses, de no veure res inesperat, màgic… res que destaqui , una estepa vital. Quan tot és monocromàtic l’absència de color atemoritza, la rutina es torna feréstega i l’avorriment s’oxida en inquietud:

“Serà així tota la meva vida?

Com pot ser que se’m desgasti la pell cada cop que intento encabir-me en aquests motlles de vida que tothom m’indica com la ruta cap a l’estabilitat i la costum?”

Si no em falta de res, perquè sento que em falta aire per riure?”

Et sona d’alguna cosa això?

Tot i així, aprenem a suprimir aquestes qüestions, les ocultem sota capes i capes d’ocupacions, vestim la vida de tasques que creiem indispensables i ens consumeixen el temps mentres esquivem la sensació que crida: AQUEST NO ÉS EL TEU CAMÍ…” Omplim el dipòsit de l’emòvere amb un combustible aigualit però que ens permet mantindre el motor engegat i funcionant a ralentí.

Acallem la veu que pugna pel sentit a l’existència amb rentadores, tuppers, reunions, compres, compromisos… uns quefers, una feina ,unes suposades obligacions que en molts casos ni ens proven ni ens afavoreixen, però integrem creient-nos que són l’única opció… Com si l’objectiu de la nostra vida fós mantenir-se, la pura subsistència de l’equilibri zero… QUIET en la zona rutina, sense destacar, pagant l’impost de la repetició programada i una taxa de desmotivació , perquè mentres estiguis al teu punt inmòbil no hi ha risc de caure… NI D’AVANÇAR.

Però després d’unes quantes mutilacions a la personalitat per tal d’adaptar-te al motlle, de moltes reprogramacions d’actitud i tantes altres sessions de camises de força per “controlar” la crida a l’emòvere, quan ja no pots apuntalar per enlloc més la façana del que havíes de fer creure que ets, perquè te més escletxes que el desert del Calahari,….deixes que tot s’ensorri. Tot cap avall! a pendre pel cul i pel sac! Massa esforç de sostenir, massa car de mantenir …. i què descobreixes? que aquella part teva, genuïna, més interior i profunda que havíem descuidat en l’esforç de que la cara visible fós l’esperada, aquella part estava FAMÈLICA!

FAMÈLICA DE VIURE, DE RIURE, DE GAUDIR D’ALLIBERAR-TE. Famèlica d’amor , de donar, d’ajudar . Famèlica d’estimar-nos. Famèlica d’aventures, de creure en els canvis , de convicció que la seguretat neix dins d’un mateix. FAMÈLICA DE LLIBERTAT .

¡¡¡FAMÈLICA DE VIURE EN CONSONÀNCIA AMB TU MATEIX!!!

HA ARRIBAT EL MOMENT: Toca aurar-se a mirar als ulls al que sents , acceptar que no estàs bé on ets, que tens preguntes que necessiten resposta, i sortir a la cerca. Equipa’t amb la convicció que tens capacitats de sobres per fer les modificacions necessaries, i dona el pas, confiant, ja que, només fent el recorregut de l’heroi, tindràs la certesa de que tard o més d’hora trobaràs el teu emovere .

2. CRIDA A L’AVENTURA

L’heroi és desafiat a dur a terme una recerca que canvia la seva rutina.

El desafiament de sortir de la teva rutina, requerirà confiança sobre les pròpies capacitats i l’ acceptació de l’inseguretat en les circumstàncies de l’entorn. Toca confiar com Indiana Jones decideix confiar en la seva fe per creuar un precipici sense ponts, per descobrir que el pont és invisible. És una combo entre un acte de fe i d’emprenedoría. Un compromís amb tu mateix. I correspondrà fer el.leccions, introduïr canvis, potser sobtats, potser pausats però ininterrumputs. Els canvis més profunds vindràn acompanyats de proves igual d’exigents: Hauràs d’afrontar les teves resistències interiors , esculpides sobre anys de motlles socials, escoltaràs desacreditacions, dubtaràs, hi hauràn nits que la por et farà companyía, i potser tindràs ganes de recuperar les superfícies que creies estables perquè , encara que et consumíen per dins, eren les teves consumidores conegudes.

Aquí és on et recordaré que ja ets al camí de L’HEROI. Perquè la valerositat de mirar als ulls a la responsabilitat de trobar el teu propòsit i acceptar-lo és de per si mateix un acte heroïc.

Per concloure et recordo: Com a tot viatge de superació , no és lliure d’obstacles. Però és just en ells on s’amaga la llavor del teu creixement , del teu empoderament. Veien-te capaç de sortejar-los és quan sumaràs valor a les teves capacitats, on acumularàs experiència , on descobriràs què s’hi amagava darrere el que creies que éren horitzons finits. I allà , en els confins que no t’havíes atrevit a explorar, hi descobriràs les riquesa de la resposta, de la llibertat.

Categorías
Fer un CANVI de VIDA INICI

Com fer un canvi de vida… i sortir il.lès!

Taula de continguts:

1.COM COMENÇA UN CANVI DE VIDA

Com tot canvi , es va definir per una desició dràstica, fóra del terreny del sentit comú.

Tot comença en el punt que vaig decidir posar un punt i apart a la feina, a la rutina, a l’estabilitat laboral i econòmica… bé, va ser un acte conscient molt inconcient. Imagineu-vos d’entrada quin bombardeig de neguit entre els familiars i el meu jo més soviètic” :

“Has de treballaaaaaaaar”, “com penses guanyar-te la vida a partir d’araaaa”, “com pagaràs el llogueeeeer” … “qui seràs si no tens feinaaaa”… I així amb moltes més preguntes amb banda sonora de Poltergeist inclosa (o del resplandor, depén del familiar)

Aquesta decisió es va desencadenar en el context de portar molt de temps en un espiral de desmotivació, apatia vital, sense saber-ne com sortir ni tampoc conèixent amb claredat cap a on em volia encaminar.. Fins aquell moment no m’havia atrevit a posar l’anhel de felicitat com a prioritat davant la rutina, ni de les suposades obligacions esdevingudes del vincle amb fer un servei útil i econòmicament recompensat dins la societat.

2.DESMOTIVACIÓ

Però quan aquest camí em va pesar de forma insuportable, em vaig ensopegar amb la desesperança, i conseqüentment vaig caure en la conclusió que la situació de vida que vivia senzillament no era l’adeqüada per a mi. No pot ser bona una circumstància de vida on les obligacions et pesen com una barra de gimnàs amb peses olímpiques i et genera sensacions de desesperança , d’esclavitud. No pot ser bo un compromís que et fa perdre la teva ESSÈNCIA , el temps i els cabells ( literalment, se’m queien els cabells a grapats) i quan sona despertador envejes profundament la vida plàcida de la teva mascota. Ja ni em motivava que el dia 30 de cada mes apareixèssin numerets en el meu compte corrent.

I així va ser com la desesperança de veure que l’intercanvi del meu temps a una entitat empresarial no em sentava gens bé, quan es va començar a gestar la idea de que, tal com existeix la sensació de fatiga, per força havia d’existir la sensació de motivació. Res existeix sense la força equivalent i oposada, ja ho deia Newton en la seva tercera llei d’acció-reacció, i si ho deia Newton, jo me’n fío.

Pert tant, quedava VOLER CREURE EN L’OPORTUNITAT DE CANVIAR-HO o conformar-se amb la realitat d’una vida insatisfactòria i aprendre a viure amb ella.

Definitivament havia de trobar ALLÒ QUE SI EM FES FELIÇ.

I així va ser com, després d’un acte heroïc , vaig presentar la meva dimissió.

3. DEIXAR-HO TOT (o casi tot)

Després de fer el pas, després de l’éxtasi de l’atreviment, de la rebel.lió, de trencar papers i llençar carpetes a la foguera de Sant Joan, us he d’advertir que el més difícil del canvi ve a continuació de la desició, al fer-te front a tu mateix . Et poso en context :

Ens eduquen per ser peces contributives d’una societat on el capital és el motor que impulsa l’engranatge dels nostres sistemes de vida, on es valoren els objectes de sobremanera, on veiem la vida passar desde presons tecnològiques, on les labors millor remunerades es desenvolupen en cadires estèrils, parlant d’eufemismes i anglicismes ( CEO, buisness, manager,network… ) , on els recursos naturals són explotats fins a reventar, incloent-nos nosaltres. Per contrapartida, quan fas labors de terra i a terra, quan decideixes sortir a investigar el teu camí, quan inverteixes en creativitat, quan cuides allò que realment t’importa com els teus fills o els teus avis …ets desprovist del títol de mencions honorífiques al reconeixement social.

Amb aquest abismal desequilibri de fons, és normal que el megàfon de la ment sintonitzi amb l’alerta roja al sortir dels entorns de seguretat i productivitat recogniscibles. Sintonitzar-te amb les tevés pròpies creences, principis i necessitats sembla més un luxe que una prioritat bàsica.

….LES MEVES NECESSITATS I PRINCIPIS…? DINERS I SALUT… NO? QUINES SÓN A PART DE MENJAR I UN SOSTRE? SÉ QUE NO M’AGRADA EL SISTEMA PERÒ M’HI CONFORMO, JA QUE TAMPOC SÉ QUÈ VULL….

PERQUÈ NO SAPS EL QUÈ VOLS?

PERQUÈ NO HEM TINGUT TEMPS A PLANTEJAR-NOS-HO!

4. EL PES DEL SISTEMA

HEM ESTAT MASSA ENFEINATS EN RECÒRRER UN CAMÍ PRE-ETABLERT I MOLT BEN DEFINIT: primer tocava complir amb un assortit de coneixements que els entesos (¿?) adjudicàven com a necessaris, seguidament, escollir una professió a la que dedicar-hi compromís i implicació (amb 16 anys has de ser el gurú dels pronòstics) per convertir-nos en algú de profit, per després professionalitzar-te en el camí triat ( tant se val si no és la teva vocació, l’important és que facis molts calerons), entrar al mercat laboral i amb la inèrcia de la corre-cuita , posicionar-te en un d’aquests anglicismes de poder ( CEO, COO , MANAGER, ACCOUNTANT) , formar una familia amb el què comporta, i correspondre’t amb les teves obligacions esdevingudes del matrimoni amb l’expectativa social.

Tot plegat fet a una velocitat Killian Jornet, però relativament fàcil de seguir, ja que no cal aprofundir en preguntes existencialistes ni incòmodes, la vida ja està dissenyada, i per aquest camí no s’hi esperen gaires sobresalts narratius ( tret de les circumstàncies personals del día a día) .

Vull emfatitzar com n’és de pràctic deixar-se portar pel corrent del que ja està predefinit, abandonar-se al modus operandi del que ja `va bé´ i que coneixem com a eficient (o suficient), per així alliber-nos de “l’empipadora” sensació de trobar quin és el nostre lloc al món, què ens fa vibrar d’emoció .

Per això és tant difícil posar-te dempeus on no veus camí , és complicat sortir de la PRESSIÓ de no formar part del mètode social, perquè fa POR. Por perquè tot indica que fóra del que t'han ensenyat, lluny de la roda extracció-producció-venda, no hi ha res. Ens marquen el límit al mapa dels "tierraplanistes", advertin-te: "si vas cap allà , cauràs , perquè no hi ha res". I és aquesta l'advertència que fa que suportis la realitat a costa del què calgui.

5. EVADIR-TE

Per tol.lerar una rutina de vida que considerem com a única opció, ens submergim en sistemes d’evasió i fem puénting en sensacions fortes per tapar i callar els anhels profunds de cercar la nostra raó d’ésser, substituint-los per sistemes de recompensa momentanis que donen un punt i seguit a la rutina. Ens mantenim permanentment ocupats en quefers cotidians i domèstics que decoren la superficie de la vida però en deixen estèril l’interior.

Esperem els caps de setmana com maratonians assedegats per destinar l’escàs temps lliure a esmorteïr la rutina carregant-nos de tasques, reunions familiars , adormint el pensar amb entreteniment audiovisual, o desgastant-nos amb alcohol i en els casos més arriscats, drogues recreatives i sexe desenfrenat.

Punts i seguit per tornar, sota llibertat condicional, a encaixar els densos dilluns, a l’espera ansiosa de l’arribada del divendres per reiniciar el seguit d’activitats lúdico-evasives que esmorteeixen els anhels de l’esperit. El ciclo sin fin del que parla el Rei León imagino.

6. CONFRONTAR: REFLEXIONAR LA DIRECCIÓ

Però és precisament quan observes que aquest hàbit regular d’anhelar el cap de setmana i voler esquivar “nada menos” que 5 dies de la setmana, quan CAL POSAR EN ORDRE la pròpia vida i aconseguir equilibrar l’eqüació: que la majoria de la setmana sigui una font d’AL.LEGRIA.

Per això , tot i el soroll que existeix a fóra, potser és convenient un període d’aïllar-se de tant d’estímul i del propi pensament determinista per confrontar-se amb preguntes més profundes, i que segurament donguin respostes més encertades de cap a on et vols encaminar. Desconectar-se de l’endoll que et manté hiperactivat, que alimenta els pensaments recurrents per trobar el teu ritme i en ell poguer-te preguntar: realment és això el que vull? o hi ha res més que em fa vibrar? És un posar PAUSA a l’exterior que t’arrossega per, en la TRANQUILITAT, trobar la teva veu.

No cal que ho deixis TOT ( tot i que ens encanta el determinisme del : ho va deixar tot) , només cal que comencis a indagar sobre tu per poguer introduïr en el Maps de la teva vida, les direccions a on et vols dirigir.

Si en vols aprofundir, et recomano que llegeixis el següent post:

7. EXPERIÈNCIA PERSONAL

Ja havía procurat encaixar en el sistema de vida imperant, procurat fer-me lloc entre el reconeixement social, havía buscat l’estabilitat en cada racó, i l’evasió al dolor en cada activitat. I ja havia comprés que darrere cap d’elles hi era la sensació de pau duradora, ni la reconfortant sensació que fas allò amb el que et sents realitzat.

Només quan ja no em quedava res més a provar , quan havía intentat sense éxit molts dels passos que descric, es quan va arribar el gran SALT. Tocava reconèixer que ja no hi havía res que pogués tapar la sensació de buidor que no trobava consol, que si existía la FAM DE SENTIT havía d’existir l’aliment que la nodrís i corresponía sortir a trobar-lo.

QUÈ HE VINGUT A FER ? TINC UN PROPÒSIT? SI ÉS AIXÍ, QUIN ÉS?

Posar veu i forma a aquestes preguntes , és el que m’ha empés fins aquí, és el que m’ha posat dits a les tecles, en marxa. I estic convençuda que aquests diàlegs no són solament meus, sinó que hi ha un bon gruix de persones que rondem a les mateixes preguntes. Reconèixer que estem a la cerca és el que ens col.loca en el camí adeqüat per trobar respostes.

Com serà, i quines respostes m’esperen no ho sé. El que si sé és que s’ha d’intentar perquè l’opció A ja l’he provat i no és la que vull escollir, i queda tot l’abecedari de possibilitats.