Categorías
Influència de la societat INICI

PERQUÈ NO TENIM PAU INTERIOR

1. El sistema de vida

Anhelem una existència de tranquilitat però contradictoriament portem sistemes de vida impulsius i neuròtics, empesos a fer el màxim nombre d’activitats per dia. Ens forcem fins al límit de les nostres capacitats per encabir-nos en unes expectatives d’èxit. Ens imposem fites condicionades per la cultura del temps sobre com s’assoleix el valor d’èsser humà . T’empenys fins que l’equilibri de la ment es descompensa, l’emoció es desborda, i el sentir, de tant suprimir les sensacions, s’avaría. Fas i fas i t’esforces i si no arribes com veus que altres ho fan, et sents incapaç, descomposat, rebutjat per l’entorn i per tu mateix al no ser hàbil en fer allò que sembla que els demés aconsegueixen.


Porto dies adonant-me de les causes de la meva ansietat, i totes conclouen un punt comú: el temor a les coses terribles que ens fem a nosaltres mateixos en el panorama social. Ja no tenim depredadors, tampoc riscos excessius d’un medi natural imprevisible, sinó que hem domesticat el món. Pel contrari no solament l’hem fet més ferotge per a la supervivència de les altres espècies sinó que l’hem complicat fins al punt que ens resulta un veritable laberint per a nosaltres mateixos.

No tenim por al lleó, ni a la serp, ni al senglar, ja no temem les espècies ( tot i que tampoc les respectem), i en canvi ens passem els dies el.ludint tots els riscos de l’ urbanització de l’humanitat.

Passo més temps preocupada per evitar multes i grúes, pels cronòmetres mil.limitrats dels parquímetres, per les Agències Tributàries i qualsevol error que pugui cometre sense voler, que per qualsevol dels perills orgànics existents fóra…. i quan l’exigència exterior és tan elevada, tan aclaparadora, et ressenteixes.

2. El desequilibri interior

L’ angoixa, l’apatía, la depressió, o malalties somàtiques solen ser la manifestació de que el plà de la teva persona està en desequilibri, la teva ànima, cansada… Cansada de sobreexposició a esforços, malalta d’inquisidors horaris, exhausta de la dinàmica salvatge de competivitat, fatigada de pre-avisos i pre-caucions sobre tot el terrible que et pot passar allà fóra , on l’eco que escoltes és que la vida és domini dels forts i els febles acaben servint hamburgueses al Mc Donald’s (amenaça de fracàs).

Pares, professors, pel.lícules , personatges públics i de ficció, tot sembla recolzar la trama que la vida pertany als exitosos, i que pel contrari, si no assoleixes aquest camí de l’èxit, et veuràs abocat al INFRAMÓN dels vius, un lloc terrible a les afores del nucli social on pidolaràs per una feina de tercera categoria , condemnat a una cadena de serveis i a viure en un suburbi a les afores.

Tots aquests elucubracions convergeixen en una sumissió cap a sistemes de vida perjudicials, impulsats per la pressa, enfocats en la solvència econòmica i en predicció de circumstàncies futures, basats en el nombre de mencions honorífiques en el currículum, però sobretot, formen part d’un sistema econòmic que rendeix homenatge al capital i està molt allunyat del valor als recursos naturals i a les aptituds humanes. I aquesta eqüació guanya reclam publicitari amb titulars sensacionalistes i notícies exagerades, ja que no hi ha res més cridaner i que aixequi més expectació que l’amenaça disfressada de notícia, i ja sabem que la por de la mà dels mitjans de comunicació, duplica la seva capacitat atemoritzant.

Ens aglutinem en aquests sistemes de vida perquè creiem que si són el que tothom segueix, serà que són vàlids i veraços, únics i linials cap a la seguretat del compte corrent i la subsistència. Però contradictoriament, aquesta desnaturalització en la velocitat de la vida ens està passant factura:

“Las cifras revelan que nueve de cada diez españoles (96%) han sentido estrés en el último año, y cuatro de cada diez (42,1%), lo han hecho de manera frecuente o continuada, porcentaje que equivale a casi 12 millones y medio de españoles (12.413.000). Solamente un 4,0% de los entrevistados declara no haber sentido estrés en el último año.”

estadística del Consell general de Psicología

Invertim massa temps en complaure, en ser l’orgull del nostre entorn, volem la complaença dels pares, mestres o del nostre cap, perquè no hi ha carícia més plaent que el reconeixement i l’acceptació, però aquesta gratificació és la que sense voler ens sotmet, la que ens enllaça en la dependència de creure’ns capaços i hàbils en funció de com ens valoren del exterior, és la nostra ancla.

Fíxa’t en com de bé funciona la competivitat que moltes empreses s’aprofiten de l’estímul dels premis i reconeixements per exprèmer l’eficàcia dels treballadors, ja que el sol fet de reconeixement fa que ens posem solets a competir! Fins i tot els pares, a petita escala, premíen els fills obedients i castiguen els desobedients o, dit d’una altre forma, als que no obeeixen la seva voluntat (encara que la seva voluntat sigui qüestionable) .

3. Fer el que fan els demés

Fer el que els demés esperen de tu és com intentar una vegada i una altre caminar amb unes sabates que no són la teva talla, o amb uns talons, però com veus que hi han models que caminen somrients i cofoies per la passarel.la com si no se’ls rebreguéssin els peus allà dins, t’acabes creient que en aconseguir-ho està la clau per caminar i no a l’inrevés. El Feedback que reps de l’exterior és que si fas el mateix , gaudiràs del mateix reconeixement.

ERROR DEL SISTEMA.

Perquè ens desgastem una vegada i una altre i una altre intentant una acció que no podem ni volem fer? Si aquelles sabates no són del teu peu, i a més no se’t dona bé caminar amb talons , perquè destrossar-te els dits, els turmells i l’esquena? On està la teva pau en intentar una acció et senta malament?

Calça’t en coherència amb la teva forma de caminar, de trepitjar. Què diràn importa ben poc al món dels no vius, i el que volem és la VIDA i a més amb SALUT. IMPORTES TU. I si tu camines àgil , segur, sense entrebancs amb unes xancletes, poc importa un nap que no tinguin glamour, presència o una alçada irreals.

Esperem que al fer el mateix que fan els demés , rebrem l’aprobació de fóra que nutrirà la nostra acceptació i autoestima plena. Però la realitat, és que la pau no arriba amb l’admiració del teu entorn, sinó de visquis en COHERÈNCIA amb tu mateix.

Els psicòlegs van plens d’històries de com l’humanitat explota psiquicament per intentar assolir el que els demés esperen d’ells o el que creiem que tindrà acceptació. I un cop aconseguit, no s’hi amaga l’èxit, sinó que re-sorgeixen tots els interrogants que portàves fent callar ,però amb l’intensitat augmentada en proporció al temps que han estat reprimits:

Realment era això el què volía?
 I ara què toca?
 Ara què he de fer?
 Ara que ho he aconseguit , perquè em sento així de perdut?
 I si això no és el que volía? 

4. Surt a buscar-te

No val la pena invertir valuós temps de vida en acontentar les veus que opinen sobre la teva manera de fer, perquè sempre hi hauràn veus a acontentar, sempre hi hauràn coses a millorar , per tant serà una roda inacabable. El que no te preu és que et calcis en l’estil de vida que realment anheles, et desfacis de les amarres que i surtis a experimentar la llibertat.

Per això

Quan una persona manifesta una profunda angoixa existencial perquè l’exterior és masa abrupte NO ESTÀS EN EL TEU CAMÍ.

Quan l’estrés et devora, les nits son territori dels malsons, i el dia , una obra viva d’Homer, ESTÀS LLUNY DEL TEU PROPÒSIT.

Quan no trobes pau, ni marxant lluny, ni en els demés ni en els éxits acadèmics, NO ESTÀS BUSCANT DINTRE TEU.

Surt a buscar-te, ves a trobar les teves sabates ideals, i no paris fins que les trobis. Ja veuràs que quan les trobis ho sentiràs, sentiràs que aquelles són les sabates per a tu i caminaràs segur, convençut , i sobretot , tranquil, perquè, tot i que el camí podrà ser difícil, segur que ben calçat serà molt més transitable.

PER SEGUIR ENDINSAN-TE EN EL MERAVELLÓS MÓN DE LA RECERCA PERSONAL ET PROPOSO SEGUIR LA LECTURA EN ELS SEGÜENTS POSTS:

Carolina Muscatelo Rius

Categorías
Fer un CANVI de VIDA INICI

Com fer un canvi de vida… i sortir il.lès!

Taula de continguts:

1.COM COMENÇA UN CANVI DE VIDA

Com tot canvi , es va definir per una desició dràstica, fóra del terreny del sentit comú.

Tot comença en el punt que vaig decidir posar un punt i apart a la feina, a la rutina, a l’estabilitat laboral i econòmica… bé, va ser un acte conscient molt inconcient. Imagineu-vos d’entrada quin bombardeig de neguit entre els familiars i el meu jo més soviètic” :

“Has de treballaaaaaaaar”, “com penses guanyar-te la vida a partir d’araaaa”, “com pagaràs el llogueeeeer” … “qui seràs si no tens feinaaaa”… I així amb moltes més preguntes amb banda sonora de Poltergeist inclosa (o del resplandor, depén del familiar)

Aquesta decisió es va desencadenar en el context de portar molt de temps en un espiral de desmotivació, apatia vital, sense saber-ne com sortir ni tampoc conèixent amb claredat cap a on em volia encaminar.. Fins aquell moment no m’havia atrevit a posar l’anhel de felicitat com a prioritat davant la rutina, ni de les suposades obligacions esdevingudes del vincle amb fer un servei útil i econòmicament recompensat dins la societat.

2.DESMOTIVACIÓ

Però quan aquest camí em va pesar de forma insuportable, em vaig ensopegar amb la desesperança, i conseqüentment vaig caure en la conclusió que la situació de vida que vivia senzillament no era l’adeqüada per a mi. No pot ser bona una circumstància de vida on les obligacions et pesen com una barra de gimnàs amb peses olímpiques i et genera sensacions de desesperança , d’esclavitud. No pot ser bo un compromís que et fa perdre la teva ESSÈNCIA , el temps i els cabells ( literalment, se’m queien els cabells a grapats) i quan sona despertador envejes profundament la vida plàcida de la teva mascota. Ja ni em motivava que el dia 30 de cada mes apareixèssin numerets en el meu compte corrent.

I així va ser com la desesperança de veure que l’intercanvi del meu temps a una entitat empresarial no em sentava gens bé, quan es va començar a gestar la idea de que, tal com existeix la sensació de fatiga, per força havia d’existir la sensació de motivació. Res existeix sense la força equivalent i oposada, ja ho deia Newton en la seva tercera llei d’acció-reacció, i si ho deia Newton, jo me’n fío.

Pert tant, quedava VOLER CREURE EN L’OPORTUNITAT DE CANVIAR-HO o conformar-se amb la realitat d’una vida insatisfactòria i aprendre a viure amb ella.

Definitivament havia de trobar ALLÒ QUE SI EM FES FELIÇ.

I així va ser com, després d’un acte heroïc , vaig presentar la meva dimissió.

3. DEIXAR-HO TOT (o casi tot)

Després de fer el pas, després de l’éxtasi de l’atreviment, de la rebel.lió, de trencar papers i llençar carpetes a la foguera de Sant Joan, us he d’advertir que el més difícil del canvi ve a continuació de la desició, al fer-te front a tu mateix . Et poso en context :

Ens eduquen per ser peces contributives d’una societat on el capital és el motor que impulsa l’engranatge dels nostres sistemes de vida, on es valoren els objectes de sobremanera, on veiem la vida passar desde presons tecnològiques, on les labors millor remunerades es desenvolupen en cadires estèrils, parlant d’eufemismes i anglicismes ( CEO, buisness, manager,network… ) , on els recursos naturals són explotats fins a reventar, incloent-nos nosaltres. Per contrapartida, quan fas labors de terra i a terra, quan decideixes sortir a investigar el teu camí, quan inverteixes en creativitat, quan cuides allò que realment t’importa com els teus fills o els teus avis …ets desprovist del títol de mencions honorífiques al reconeixement social.

Amb aquest abismal desequilibri de fons, és normal que el megàfon de la ment sintonitzi amb l’alerta roja al sortir dels entorns de seguretat i productivitat recogniscibles. Sintonitzar-te amb les tevés pròpies creences, principis i necessitats sembla més un luxe que una prioritat bàsica.

….LES MEVES NECESSITATS I PRINCIPIS…? DINERS I SALUT… NO? QUINES SÓN A PART DE MENJAR I UN SOSTRE? SÉ QUE NO M’AGRADA EL SISTEMA PERÒ M’HI CONFORMO, JA QUE TAMPOC SÉ QUÈ VULL….

PERQUÈ NO SAPS EL QUÈ VOLS?

PERQUÈ NO HEM TINGUT TEMPS A PLANTEJAR-NOS-HO!

4. EL PES DEL SISTEMA

HEM ESTAT MASSA ENFEINATS EN RECÒRRER UN CAMÍ PRE-ETABLERT I MOLT BEN DEFINIT: primer tocava complir amb un assortit de coneixements que els entesos (¿?) adjudicàven com a necessaris, seguidament, escollir una professió a la que dedicar-hi compromís i implicació (amb 16 anys has de ser el gurú dels pronòstics) per convertir-nos en algú de profit, per després professionalitzar-te en el camí triat ( tant se val si no és la teva vocació, l’important és que facis molts calerons), entrar al mercat laboral i amb la inèrcia de la corre-cuita , posicionar-te en un d’aquests anglicismes de poder ( CEO, COO , MANAGER, ACCOUNTANT) , formar una familia amb el què comporta, i correspondre’t amb les teves obligacions esdevingudes del matrimoni amb l’expectativa social.

Tot plegat fet a una velocitat Killian Jornet, però relativament fàcil de seguir, ja que no cal aprofundir en preguntes existencialistes ni incòmodes, la vida ja està dissenyada, i per aquest camí no s’hi esperen gaires sobresalts narratius ( tret de les circumstàncies personals del día a día) .

Vull emfatitzar com n’és de pràctic deixar-se portar pel corrent del que ja està predefinit, abandonar-se al modus operandi del que ja `va bé´ i que coneixem com a eficient (o suficient), per així alliber-nos de “l’empipadora” sensació de trobar quin és el nostre lloc al món, què ens fa vibrar d’emoció .

Per això és tant difícil posar-te dempeus on no veus camí , és complicat sortir de la PRESSIÓ de no formar part del mètode social, perquè fa POR. Por perquè tot indica que fóra del que t'han ensenyat, lluny de la roda extracció-producció-venda, no hi ha res. Ens marquen el límit al mapa dels "tierraplanistes", advertin-te: "si vas cap allà , cauràs , perquè no hi ha res". I és aquesta l'advertència que fa que suportis la realitat a costa del què calgui.

5. EVADIR-TE

Per tol.lerar una rutina de vida que considerem com a única opció, ens submergim en sistemes d’evasió i fem puénting en sensacions fortes per tapar i callar els anhels profunds de cercar la nostra raó d’ésser, substituint-los per sistemes de recompensa momentanis que donen un punt i seguit a la rutina. Ens mantenim permanentment ocupats en quefers cotidians i domèstics que decoren la superficie de la vida però en deixen estèril l’interior.

Esperem els caps de setmana com maratonians assedegats per destinar l’escàs temps lliure a esmorteïr la rutina carregant-nos de tasques, reunions familiars , adormint el pensar amb entreteniment audiovisual, o desgastant-nos amb alcohol i en els casos més arriscats, drogues recreatives i sexe desenfrenat.

Punts i seguit per tornar, sota llibertat condicional, a encaixar els densos dilluns, a l’espera ansiosa de l’arribada del divendres per reiniciar el seguit d’activitats lúdico-evasives que esmorteeixen els anhels de l’esperit. El ciclo sin fin del que parla el Rei León imagino.

6. CONFRONTAR: REFLEXIONAR LA DIRECCIÓ

Però és precisament quan observes que aquest hàbit regular d’anhelar el cap de setmana i voler esquivar “nada menos” que 5 dies de la setmana, quan CAL POSAR EN ORDRE la pròpia vida i aconseguir equilibrar l’eqüació: que la majoria de la setmana sigui una font d’AL.LEGRIA.

Per això , tot i el soroll que existeix a fóra, potser és convenient un període d’aïllar-se de tant d’estímul i del propi pensament determinista per confrontar-se amb preguntes més profundes, i que segurament donguin respostes més encertades de cap a on et vols encaminar. Desconectar-se de l’endoll que et manté hiperactivat, que alimenta els pensaments recurrents per trobar el teu ritme i en ell poguer-te preguntar: realment és això el que vull? o hi ha res més que em fa vibrar? És un posar PAUSA a l’exterior que t’arrossega per, en la TRANQUILITAT, trobar la teva veu.

No cal que ho deixis TOT ( tot i que ens encanta el determinisme del : ho va deixar tot) , només cal que comencis a indagar sobre tu per poguer introduïr en el Maps de la teva vida, les direccions a on et vols dirigir.

Si en vols aprofundir, et recomano que llegeixis el següent post:

7. EXPERIÈNCIA PERSONAL

Ja havía procurat encaixar en el sistema de vida imperant, procurat fer-me lloc entre el reconeixement social, havía buscat l’estabilitat en cada racó, i l’evasió al dolor en cada activitat. I ja havia comprés que darrere cap d’elles hi era la sensació de pau duradora, ni la reconfortant sensació que fas allò amb el que et sents realitzat.

Només quan ja no em quedava res més a provar , quan havía intentat sense éxit molts dels passos que descric, es quan va arribar el gran SALT. Tocava reconèixer que ja no hi havía res que pogués tapar la sensació de buidor que no trobava consol, que si existía la FAM DE SENTIT havía d’existir l’aliment que la nodrís i corresponía sortir a trobar-lo.

QUÈ HE VINGUT A FER ? TINC UN PROPÒSIT? SI ÉS AIXÍ, QUIN ÉS?

Posar veu i forma a aquestes preguntes , és el que m’ha empés fins aquí, és el que m’ha posat dits a les tecles, en marxa. I estic convençuda que aquests diàlegs no són solament meus, sinó que hi ha un bon gruix de persones que rondem a les mateixes preguntes. Reconèixer que estem a la cerca és el que ens col.loca en el camí adeqüat per trobar respostes.

Com serà, i quines respostes m’esperen no ho sé. El que si sé és que s’ha d’intentar perquè l’opció A ja l’he provat i no és la que vull escollir, i queda tot l’abecedari de possibilitats.