Categorías
Fer un CANVI de VIDA INICI

Quan la vida et fot d’hòsties

1. Què m’ensenyen les hòsties: la vida ens moldeja

Des de l’imaduresa de pensament, voldriem preservar totes les parts que ens mantenen intactes, desitjaríem que mai ens féssin mal, no rebre cops, ni daltabaixos , flotar en un món on tot fós inoqüo, i el nostre cor no és ressentís per l’experiència de relacionar-se amb els demés.

ser imperturbables, vaja.

Precisament com em trobava en un moment eventualment convuls amb alguns morats emocionals, em vaig recollir a reflexionar sobre els cops de la vida, i mentres ho feia vaig engrapar una pedra pissarra del terra. Immedietament em va sorprendre al tacte, perquè era d’aquelles que tenen unes proporcions perfectes, recta polida , romboide, que donava gust d’acaronar pels perfils tan ben deliniats que tenia.

Mentres la resseguia amb els dits em va assaltar la reflexió sobre la gran quantitat d’esdeveniments a la que pot estar exposada aquella pedra per perdre la seva forma, i em vaig adonar de com n’era de voluble i transitòria aquella forma. Per molt que m’agradés com lluïa aquella pedra en aquell moment, és més que probable que la forma canviés… per la pluja, perqué algú la llencés contra alguna cosa, perquè la trepitjéssin …. D’entrada la idea de que perdés aquella forma que jo considerava “ideal” em despertava certa inquietud, però llavors vaig comprendre que no tenia perquè ser moldejada a pitjor, sinó que simplement s’adaptaria a les circumstàncies, i potser la propera vegada tindria forma de cor, estrella o de fletxa.

En la vida passa similar, som com un bloc de marbre, plorem per cada aresta que arrenquen de nosaltres com una pérdua infinita, en comptes de limitar-nos a observar com ens moldeja la vida. Potser la vida fa de nosaltres una escultura de la pietà , i lluïm com un marbre esculpit per Miguel Àngel, PERÒ ABANS HAUREM DE PASSAR PER FASES DE PÈRDUA I FASES AMORFES, no s’hi arriba de bloc immaculat a forma desitjable sense trencaments, sense un procés d’esculpir. FAN FALTA ELS TRENCAMENTS. Només hem d’observar cap a on ens porten.

2. Què m’ensenyen les hòsties: HUMILTAT

Si ho sé, la humiltat és una virtut que sembla que hagi passat de moda, que hagi quedat destinada als monjos Tibetans i no aparenta encaixar gaire en el nostre tarannà ferèstec i competitiu occidentals, on la velocitat en l’èxit i la comparació amb els demés són la mètrica del teu succés com ésser humà. Estem tan pujats en ser sempre més, més ràpids, eficaços, millors , que ens entrabanquem sols en aquest ritme frenètic i ens fem mal. Anem tant afanyats, que en la inèrcia de vida veloç ens estimbem cap als infortunis que ens fan parar.

La humiltat ràu en la capacitat d’acceptar una situació sense resistències i sense voler-te posicionar a partir d’un judici de raó, per sobre o sota d’algú o algún succés. Aquesta forma de no-comparació ens resulta si més no perturbadora, ja que ens desvincula de la nostra manera d’entendre la realitat. És contrària al mètode que els nostres cervellets d’infants van aprendre a catalogar successos a partir d’una escala de valors que va del dolent al bo. D’ençà, la reacció natural de les nostres ments és a establir criteris d’evaluació, a calificar les circumstàncies en relació a com beneficia o perjudica un succés A la nostra comoditat.

Puntuem negativament retalls de la realitat sense considerar tota la narrativa argumental on es desenvolupen els aconteixements. No tenim previsions futures ni podem veure tota la línia de successos per compendre si aquell problema suposarà a la llarga un prejudici o un benefici, ho desconeixem. Al calificar el present , aïllem la nostra persona de la història del que pot venir.

En una situació de conflicte o desagradable, en comptes d’observar des de la no-reacció, que és des d’on podem tenir una comprensió més àmplia, entrem de plé en el veredicte inquisitiu:

“això és inconcebible”, “m’ha faltat el respecte”, “quina injustícia”…

Situem el dany en una escala d’agravi personal, i com generalment sempre percebem algún grau l’agreujament, despleguem la reacció mental d’oposició, o l’acció defensiva pertinent. Ens omplim d’idignació, insultem, diem coses més brutes que el fons d’un contenidor de brossa pública, i si no hem aconseguit res és comú anar-nos-en amb el cap emmaranyat de tot el que podriem haver fet o no després del conflicte.. el resultat de l’experiment és sempre la frustració, amb la que arremetrem contra el món la nostra aflicció.

Però ara pregunto: Què et fa més mal, la situació en si o la força amb la que t’oposes a la situació en si? Permet que prengui un experiment com exemple:

La tol.lerància a l’adversitat

L’experiment que descric a continuació pretenia mesurar l’impacte del cortisol en l’organisme, i per analitzar-ho van idear una prova que consistia en introduïr ratolins en cubells amb aigua dels que no podien escapar. Un cop dins del cubell , se’ls deixava una estona per observar el comportament: els ratolins no deixàven de nedar i d’intentar fugir malgrat no hi havia escapatoria possible. Tot i la lògica de que no podien escapar-se, ho seguíen intentant fins a quedar esgotats, i a prop d’ofegar-se. Després d’uns minuts d’agonia , el científic en qüestió els treia del cubell per mesurar-lis l’estrés. Obviament, pobres bestioles, tenien el cortisol pels núvols.

Doncs bé, la prova va durar unes quantes jornades per evaluar l’impacte de l’estrés sostingut sobre l’organisme, que lògicament era nefast. El que aquest experiment em va fer plantejar va ser el següent: després d’unes quantes inmersions aqüàtiques, el ratolí hauria d’haver aprés per repetició que sempre assistia una mà del cel que el rescatava de l’agonia, llavors…. perquè seguien desvivint-se en buscar fugir? Perquè no simplement flotàven fins que passés l’estona?

Aquí va ser on vaig comprendre que NOSALTRES FEM EXACTAMENT EL MATEIX. Quan passa una mala situació, en comptes de flotar en la situació, ens desgastem oposant-nos-hi. I conseqüentment no solament patim el mal de la situació , sinó tot el mal molecular de la cascada de reaccions químiques que es donen en una situació d’alarma. Tot doblement nefast. És millor no barallar-se amb l’adversitat per no acabar doblement perjudicat.

A vegades deixant-se flotar en la situació, quedar-se sense oposar resistència és la forma més plàcida d’atravessar un contratemps.

3. Quan la vida et fot d’hòsties: acceptar el que no acceptes. SABER DEIXAR ANAR

En el pinacle de la resistència cap al infortuni, arriba un moment on el malestar és tan àlgid que no el pots seguir sostinguent, desgasta massa , és massa corpulent per confrontar-s’hi. Llavors abaixes la resistència i arriba un estat de ressignació o rendició cap allò què és, tant se val de com de dolent l’hagis considerat abans, no queden més recursos per seguir amotinant-se. En aquest punt és quan s’aconseguieix un canvi de prisma cap a la situació i on comença a respirar el nus mental que ens retroalimentava el malestar. Es dilueix la lluita, es tol.lera el problema.

Aquesta corba de resistència-rendició, en moltes ocasions, ens fa adonar-nos de la supremacia de les circumstàncies exteriors sobre la nostra pretensió de domini sobre les mateixes circumstàncies, ens fa ser conscients que quan les situacions “ens superen” és perquè portàvem massa temps pretenent domar les circumstàncies. És l’ensenyança de la vida cap a la RENDICIÓ . És la vida xiuxiuejant-te: “deixa’t anar, no lluitis més, jo et subjecto”. I aquí , just aquí , és on es farà visible allò que era bo per a tu. Ara ho veuràs:

T’explicaré una experiència que lliga molt bé amb aquest concepte de degràcia transformada en benedicció:

L’any passat era en un estat de bona forma física, havia començat la temporada escolar, que coincideix amb la temporada esportiva dels pavellons, i considerava que havia aconseguit encaixar prou bé les dues feines que tenia llavors. Era un dia feliç i jo sortia xiulant amb la bicicleta de camí cap a l’escola on impartia la propera activitat. No havia ni fet 200 metres amb bicicleta quan , per l’humitat i les lloses extremadament polides de la plaça del Monestir, la bicicleta em va fer una patinada espectacular de darrere i me’n vaig anar amb el genoll a terra sense temps a reaccionar. Em vaig quedar estabornida sobre el carrer amb la sensació que allà havia passat alguna cosa. Vaig resoldre com vaig poguer el tema laboral per anar a urgències, però en la radiografia no va aparèixer res anormal.. Així que vaig arribar a casa amb la convicció que només havia estat el cop.

Van passar alguns dies i seguia notant un dolor molt extrany i profund cada cop que em posava dempeus, i que s’accentuava quan acumulava més passes del compte. Per descartar anomalíes sobre teixits tous, l’assegurança laboral em va fer una altre prova d’imatge, i va ser quan el resultat es va fer visible: tenia la tibia trencada , fisurada com un vidre esquinçat, res massa greu però suficient com per portar-me al tractament mèdic d’un os trencat: la immovilització.

Que em diguin que he de fer un mes d’immovilització per a mi és com si em catapultéssin a l’Ares, com si condemnéssin a presó , un càstig que em condemna a la quietud. És just quan començo a atravessar les fases de lluita i resistència cap a la situació:

  • El primer pas és la resistència anarquista: ” jo no penso immovilitzar-me , això es curarà per si sol “… ja ja
  • El segon pas és el del victimisme dramaturg: “perquè a mi ? quina desgràcia, la vida em maltracta” ” tinc mala sort” etc. etc.
  • El tercer pas, el de no queda més remei: toca immovilitzar. Rendició.

Doncs bé , el mes d’immobilització que la meva ment pronosticava com el aconteixemen més terrible de l’any ,va resultar una etapa d’introspecció i de descans PAGAT per les dues feines, de reflexió i de deixar-me portar. Com no podia fer masses coses, tampoc podia inmiscuir-me ni controlar gaire, així que em vaig rendir. Vaig flotar com els ratolins haurien d’haver fet en l’experiment del punt 1. Tant se valia si no s’havia escombrat la casa o hi havia pols, jo tenia la obligació imposada de que tot em fos irrelevant , tret del propi descans. I d’aquí va arribar una etapa de calma que necessitava molt més del que jo m’hagués imaginat. A les dues setmanes d’immovilització lluïa una cara que feia mesos que no em veia: descansada, sense bosses als ulls ni granets. Era la festa del meu cos per dir-me que allò m’estava sentant bé. I quan ara ho recordo me’n adono del bálsam de pau que em va aportar aquella situació. Va ser allà on vaig començar a el.laborar canvis a la meva vida com el blog sobre el que et trobes llegint.

4. Fer d’observador: del drama a l’aprenentatge

No podem esquivar els infortunis per més que ens sedueixi la idea, no tenim boles de predicció del futur ni el horòscop es prou precís per mantindre l’adversitat notificada. Però el que si podem aprendre a fer és a navegar en ells de la forma més plàcida possible, o sense ofegar-nos amb les idees de totes les coses que podrien haver estat i no són.

Quan ens enganxem en la fantasia de pensar en modificar el passat, no solament forcem una esperança impossible, sinó que ens desgastem en desitjar que les coses formin una altre realitat de la que és. Lluites contra la realitat, lluites perquè sigui diferent, però la lluita està en un punt des d’on no és pot fer palanca. No pots apretar el botó del ascensor per baixar per sota del nivell zero. has d’anar cap amunt.

Imagina’t que ets un nàufrag al mar, i només comptes amb una base de fusta i un rem, i de sobte arriba una tempesta. Tens dues opcions, intentar aprendre a mantindre’t a sobre l’aigua amb els recursos que disposes i canalitzar l’energia unicament en això, flotar , o ser com un com un colador i filtrar energia en tots els pensaments de desgràcia, sumats al intent de mantindre’t surant sobre l’aigua. Tu esculls quina el.lecció és més rentable.

Sé que això que t’explico sona molt maco des de la tranquil.litat de terra ferma, i a tots se’ns plantejen qüestions i necessitats de voler comprendre perquè a vegades hem de trampejar situacions tan catastròfiques, però el que et proposo des d’aquí és que vagis més enllà, que pensis en aquesta porció de vida com en un procés que et fa de pont cap al que vindrà, i que si ho has d’atravessar el millor de tot és fer-ho acompanyant el moment, i segurament darrere s’hi amaga una situació millor per a tu a la que només podràs arribar a partir d’aquesta experiència.

Hi ha un conte zen que m’encanta i me’l recordo cada cop que em trobo en posició de descarregar del moment el contingut de tragèdia i és el següent:

Hi havia una vegada un camperol xinès, pobre però savi, que treballava la terra durament amb el seu fill. Un dia el fill li va dir:
-Pare, quina desgràcia! Se’ns ha escapat el cavall!
-Per què dius desgràcia? – va respondre el pare – veurem el que porta el temps …
Al cap de pocs dies el cavall va tornar, acompanyat d’un altre cavall, fet al qual el fill va sortir cridant d’eufòria:
-Pare, quina sort! El nostre cavall ha portat un altre cavall! -Per què li dius sort? – va reposar el pare – Vegem què ens porta el temps.
El noi va voler muntar el cavall nou, i aquest, no acostumat al genet, es va encabritar i el va llançar a terra. El noi es va trencar una cama. -Pare, quina desgràcia! – va exclamar ara el noi – M’he trencat la cama!
I el pare, reprenent la seva experiència i saviesa, va sentenciar: -Per què dius desgràcia? Vegem el que porta el temps! El noi no es consolava amb la idea de que allò no pogués ser una desgràcia es queixava de la seva sort al seu llit.
Pocs dies després van passar pel lloc els enviats del rei, buscant joves per endur-se’ls a la guerra. Van venir a la casa de l’ancià, però com van veure a el jove amb la seva cama trencada, no el van reclutar el van deixar i van passar de llarg.


El jove va comprendre llavors que mai s’ha de sentenciar ni la desgràcia ni la fortuna com absolutes, sinó que sempre cal donar-li temps a el temps, per veure si alguna cosa és bona o dolenta. O simplement per veure com una dolenta es pot transformar en una d’increïblement positiva.

5. Com saber quan has de lluitar i quan t’has de rendir

Aquesta es la pregunta màgica, conèixer quan quan una eventualitat requereix que lluitis en ella o quan és saludable deixar que passi de llarg. Per sort hi ha un indicador força fiable per reconèixer el camí a escollir, i és el grau de malestar que aquella situació comporta.

Tant en una situació de superació com una de desagradable, apareixerà un cert grau d’incomodiat, però mentre que en una situació de superació apareixerà certa coïssor pel canvi o decisió, en una circumstància desfavorable et sentiràs ansiós, desgastat, amb la sensació de fons d’estar equivocat.

En la confrontació on s’hi amaga una superació personal, es percep un malestar semblant al de llençar-se amb paracaigudes per primer cop, apareix un neguit provinent de sortir de la zona confort, tot i que serà un neguit transitori, recolzat per la mandrositat d’ encarar-se a una nova perspectiva. Es dissoldrà ràpid un cop t’hagis engrescat a l’activitat i un cop aconseguit l’objectiu, t’envalentonarà..

En les situacions conflictives que no et destinen a res positiu per a la teva experiència de vida, apareixerà un malestar dens, viscós i que t’angoixa més profundament, serà una ànsia que es projecta en el temps i de la que no te’n desempallegues per molt que t’ocupis amb altres activitats. Serà un malestar que sonarà de fons, ininterrumput.

Un truc força fiable per reconèixer-hi la diferència és:

Projecta’t en el futur , com si ja haguéssis aconseguit allò que tant has lluitat i pregunta’t des d’aquella posició:

  • Ha valgut la pena atravessar aquest malestar? Em sento satisfet o el malestar permaneix?
  • Imagina’t amb el conflicte ressolt i pregunta’t: haurà valgut la pena tot el que has d’atravessar?

Si no trobes una resposta d’alleujament, sinó que et visualitzes tant esgotat com si haguéssis atravessat una Titan Desert, aquella situació no val la pena lluitar-la, t’allunya de la teva pau interior.

Pren sempre les desicions que t’apropin a la pau interior, aquest és l’indicador més veraç de que les desicions escollides són les correctes, les que et deixen amb la sensació de satisfacció i d’haver pres l’el.lecció assenyada. És així de senzill.

Carolina Muscatelo Rius

Categorías
Fer un CANVI de VIDA INICI

Superar els bloquejos de començar un nou projecte

Taula de continguts:

  1. Els beneïts bloquejos!
  2. La comparació amb els demés ( com a motiu bloquejant)
  3. Acceptar que no seré bo de primeres
  4. Utilitzar els records positius (com a combustible)
  5. La ment com a megàfon d’advertències

1. Els beneïts bloquejos!

Els bloquejos són com una cortina de núvols que en la llunania poden semblar sólids i infranquejables, però quan tens la valerositat d’aproximar-te , veus que només están fets de gas. Són una projecció del temor de la ment a l’exterior, un miratge interpretat pel filtre de les experiències viscudes i de la por infundada . I és dissolen afrontant-los.

a simple vista sembla infranquejable

Els bloquejos són la disfressa de la INSEGURETAT, i actua com un sistema de protecció i prevenció de la psique, però enlloc de ser un mètode de protecció saludable, l’aliment d’aquest mecanisme és la Por. Els bloquejos es caracteritzen per un sistema d’adversió a la confrontació , d’evitació a la superació per temor a no ser vàlid. La por et manté amarrat a la posició projectan-te la catàstrofe, però tan sols és una pel.lícula, una imatge , no la realitat.

Un bloqueig actua com un fré a l’atreviment, et fa anar temerós a quatre grapes perquè t’has convençut que si vas dempeus t’ensopegaràs…. però la consequència de no encarar-nos cap allò que volem, amb el temps va qüallant en un creixement desproporcionat de sensacions de frustració i d’incapacitat, i el sentir-se incapaç i és tan aterrador que et fa recular sense tan sols intentar-ho, amb el pésam de la frustració a sobre.

Jo mateixa he atravessat una etapa bloquejant abans de reemprendre el blog, donant prioritat a aquelles exigències exteriors que quan les acabes et sents que poses un check en la casella de “realitzat” . Tasques mundanes que te’n vols desempallegar ràpid i et consumeixen el temps de les que realment vols fer. Però Autoexcusant-me amb la història de “necessito temps de qualitat per fer-ho bé”, o “això i allò altre és de prioritat” vas posposant l’entrada en matèria. I a cop de procrastinar, tornar és molt més ferregós, com quan tornes estudiar després d’uns anys fóra del cicle acadèmic. Malgrat saps com és la dinàmica, les advertències xisclen de por: por a la pèrdua de les capacitats , por a haver-se quedat enrere i haver oblidat conceptes, a fer el ridícul, a no ser massa bo, a no aconseguir-ho, la por al record de l’ansietat pels exàmens sumat a l’ansia de voler-ho fer bé … i et colpejea molt més fort el miratge que no pas navegar enmig d’aquests obstacles i veure que erets capaç d’anar-los sortejant.. Però això recordo que és un mur de gas que la veueta mental magnifica convertint-lo en l’inexpugnable muralla xinesa.

I aquest és un dels motius pels quals quan hi hagin bloquejos , cal que busquis on és l’encallada, posis en marxa la recerca a la situació per resoldre totes aquestes peces que fan soroll dins del cap però que un cop sobre la taula pots organitzar com un puzzle, posant-li forma i comprenent el conjunt .

Ahhh senyors ara siiiii, és un puzzle, això ho puc muntar i entendre, i no estarà desparramat pel cap com un esquitxall de peces que al ser per tot arreu em recorden que tinc coses inconcloses. Estaràn en ordre i des de dalt podré contemplar l’escena de la meva complexitat. I organitzant la meva complexitat podré definir les meves prioritats, i atendre’m als meus propis ritmes d’execució.

mirem les peces amb perspectiva

2. La comparació amb els demés

Oh si ,aquest pot ser el fré de mà a la l’impuls d’iniciar-se en qualsevol àrea. L’ oceà de material i l’abundància de conceptes que inunden els medis audiovisuals , les xarxes socials, les llibreries, pot ser un abortador de somnis. Però no pel material en si mateix, sinó perquè aquest panorama d’abundància de persones que fan el mateix, ens sacceja la part de la personalitat més catastrofista i crítica assenyalant-nos juiciosament que davant aquesta quantitat de coses, nosaltres no hi tenim res a fer.

davant aquesta quantitat de coses….

Com vols sobresortir en un oceà amb tantes onades de colors i més brillants que tu quan encara ets un aprenent de onada? Et sents més destinat a ser volum de mar de suport sobre el que les onades brillants faràn el seu desplegament d’habilitats, que no pas una onada de superfície.

I llavors, abans ni tan sols d’intentar-ho, desisteixes. Ho deixes córrer. Perquè d’entrada ja t’has de fer front a tu mateix, a tu , a les creençes i les pors, i de seguit, perquè allà fóra i ha molt ferotge lluitant per la seva posició a la superfície i potser amb més experiència i recursos que tu.

Però saps què et dic? (seguint amb la metàfora de l’oceà) mar endins tampoc s’està malalment, és un lloc tranquil on començar a aprendre a desenvolupar recursos, perquè quan hagis evolucionat una mica més , puguis anar pujant consolidant en l’ascens les teves habilitats. A les profunditats hi ha peixos luminiscents i altres formes de vida fascinants de les que aprendre, i tant valuoses com els admirats dofins , atletes de l’acrobàcia i l’enginy.

Com sempre, ficar la primera marxa cap al teu somni és el més temut , i si et fixes , el major fré és EN TU MATEIX ( no dic tu mateix) , basat en l’emprenta de les advertències pasades, en les opinions d’altres persones adherides en el teu pensament. Quan t’encares a la primera desició, et trobes amb confrontacions entre tu mateix, i qualsevol panorama extern sembla confirmar les advertències que t’han contagiat acollides per la part de la personalitat més conservdora. Però com citava al principi, és un mur que a mesura que t’apropes, no te vores ni solidesa.

Si et serveix de consol, jo també em sentia i encara em sento així, quan accedeixo al instagram i veig artistes molt més creatius que jo, quan veig que hi ha gent que viu de l’escriptura amb blogs súper interessants i jo encara sóc als inicis i m’ensopego amb les eines d’edició. Però hi ha un seguit de coses en comú en cada vegada que m’animo a continuar i que potser et poden sonar, i són :

  • Una clara una força insustituible: quan faig això , em sento viva, tinc una arrancada que no puc parar de prémer botonets del teclat , o de posar traç sobre paper.
  • Vaig acceptant que puc ser maldestre i fer ensopegades i donar-me permís per “cagar-la”
  • Que hi ha gent que ho fa molt bé , però això no vol dir que jo no sigui pas bona. Simplement hi ha persones que porten molt més temps que jo .
  • No cal que inventi la bombeta en dos intents, puc observar com altres ho han fet perquè em serveixi de guia i d’aprenentatge, per quan hagi adquirit l’aprenentatge, posar-me a crear el meu invent (amb invent em refereixo al propi estil, personalitat, carisma) . Tornant a l’exemple de les onades, Potser veure com les onades fan d’onades ens serveix per imitació a aprendre a fer-ho, i un cop ja siguem a dalt de tot , ens contornejarem al nostre estil,no?

De fet fa un temps vaig estar remenant per internet a veure què calia perquè un blog fós interessant i vaig topar amb un home que escrivía de negocis i descrivía que abans d’haver fet el seu blog definitiu…:

HAVIA FET 13 BLOGS PREVIS!! 13 BLOGS!!!!!!!!!

Amb això et vull dir que cal tenir en compte que la majoría de gent admirada porta temps treballant-s’ho i posant-li ganes, que són on són perquè s’ho han pencat . Com dic en altres entrades, han invertit en el seu somni perseverant en ell però sense posar-se la pressió d’esdevenir exitosos . No pretenc que perdis de vista un objectiu , vull dir-te que ningú pot avançar amb el focus posat en el cúlmen de l’èxit. Podríes pujar l’Everest mantinguen la mirada fixe en el cim? NO . Probablement et fotries unes quantes llesques i correries el risc de quedar-te amb coll flexionat cap enrere per sempre més. Es bo traçar una ruta de cap a on vols anar, però no pot ser l’únic que et manté enfocat. necessites posar l’atenció en cada pas. i quina importància te cada pas!! Ja que , sense ell no arribaríes al següents 40 cm endevant.

Cada pas et demostra a tu mateix que tens la capacitat d’avançar , i per tant d’encaminar-te i direccionar-te al teu objectiu. I així , tal qual, passa amb els somnis. Necessites un primer pas. i després un altre. i un altre. Que hi han moltes persones al teu voltant volent fer el EVEREST ( Everest = al mateix que tu facis) ? Bé , però tu concentra’t en el teu caminar. i per passar els ponts potser pots observar-los per veure com ho fan ells i així tu sabràs on trepitjar sense riscos. Sé molt bé que ens agradaria ser els primers en pujar de la forma més original i fer història, que ens reconeguin, ens apreciin i admirin, però tot això apareix i ve donat en persones que són elles mateixes sense pretensions, que són naturals i coherents amb ells mateixos. Sinó , fixa’t en una persona que vol resultar massa encantadora, no li notes que és forçat ?

I voler fer història és un conte de l’ego, La història romandrà mentres siguem vius i després , ja no seràs aquí per saber que has fet història així que…. què mes dona? Res dura per sempre, i si dura, ja no seràs aquí per veure-ho, per tant fes que mentre duri sigui agradable.

Resumint: si et sents desmotivat perquè creus que hi ha massa gent licitant per l’atenció, no busquis atenció, busca créixer en un espai tranquil lluny dels focus “mediàtics” mantinguent present que pots sortir a la llum quan vulguis, però millor quan la teva llüentor estigui llesta per brillar per si mateixa i no pel reflexe d’altres.

I mentrestant, mantigues el teu somni cuidat. Hi ha un símil molt xulo de la Rut Nieves que em va agradar particularment, i és que UN SOMNI ÉS COM UN RECENT NASCUT. És petit i encara vulnerable, i necessita de la teva protecció. Oi que no el deixaries a mans de qualsevol? Oi que no permetries que algú el critiqués o li parlés malament? Que el mantindries protegit de l’excrutini i les persones maldestres? Doncs un somni és aquest recent nascut. Cuida’l tu perquè ningú millor que tu sabrà el que necessita.

3. Acceptar que no seré bo de primeres

Aquest sol ser el punt gallet de qualsevol intent a desbloquejar-nos, no ser tant bons com ens agradaria ser. Voldríem arribar i que ens sortís tot de la inèrcia i els resultats fóssin esplèndids.

Peeero, que sigui així és com pretendre fer ràfting sense experiència i anar amb la “barca” recta, una proesa que és difícil inclús a persones experimentades.. anem tant enfocats en resultar, que perdem el vincle amb allò que fem durant el camí , i així no hi ha passatge per aporpar-se a un resultat .

És l’exemple que t’he explicat uns paràgrafs més amunt, no pots fer camí amb la vista posada al cim perquè t’estampes. Però alhora necessitem de resultats satisfactoris per mantindre la motivació, i això només es pot donar si donem permís a obtindre qualsevol tipus de resultat. Han d’haver-hi resultats de qualsevol tipus perquè puguin existir resultats gratificants. Sinó. entrem en l’espiral: vull fer això – no sóc prou bo – hi ha gent millor – passo de fer-ho ( i em quedo amb la frustració justificant-me amb explicacions o justificants que consolen al JO ferit perquè com no s’atreveix a no ser bo per por a la crítica.

I una vegada vaig llegir que és mil vegades pitjor ser un_________( posa-li la teva professió/habilitat ) frustrat, que un________________(professió) no massa bo.

Però resultats lletjos, QUIN HORROR PER L’EGO ! Tol.lerar la “lletjor” , o la “imperfecció” és com suportar uns instants la descàrrega de fisioterapeuta: s’ha de mantindre la pressió uns instants , tol.lerar la molèstia i el dolor una micona perquè la molèstia i el rebuig inicials es DESFACIN!!! I creu-me que les resistències interiors s’acaben desfent. Acàs no es desfà la mandra un cop has sobrepassat els 5′ d’exercici físic? O de qualsevol cosa que faci pal però saps que és bona per a tu?

Aprendre a tol.lerar l’experiència de no ser bo com ens agradaria és el que et dona permís per equivocar-te sense sentir-te un fracassat o un impostor. Com et permets no ser bo, no generes espectatives sobre el teu treball ( sigui quin sigui) i acceptes que hi haurà equivocacions.

Això no vol dir que quan t’equivoquis no se’t encengui el Risto Mejide interior que surti a dir-te que no vals res, però amortiràs la crítica responen-te: “tu tampoc vas néixer sabent criticar, i no et critico pel camí que vas trigar a aprendre’n, no?”

Igual que el paral.lelisme del nadó, protegeix els teus inicis, cuida’ls i no els deixis a l’abast de qualsevol, perquè estàs vulnerable i succeptible i ja tens suficient amb la força d’encarar-te a les inquietuds interiors.

I reconeix-te l’esforç

4. Utilitzar els records

Si aconseguim fer-ho un cop , atravessar el mur de fum , experimentarem que només és una projecció , i la propera vegada que ens tornem a trobar amb un repte, ens costarà una mica menys, perquè ja tindrem en el nostre cervell enregistrada la valerositat , haurem generat el record de la sobreposició al repte i la ressolució del conflicte. Cal recordar’s-ho sovint això.

Per aquest motiu, davant un bloqueig és interessant anar a recordar a experiències passades que puguin confirmar l’actuació de la valentia, i portar-te de nou sensacions de vàlua per recordar-te que tens capacitats per vènçer obstacles i que pots superar-ho. Ves a bussejar en els records i busca, treu a la llum cada cosa que has assolit i que et va suposar un repte, fites aconseguides , aquells moments que per fi et vas llençar a fer allò que et proposaves. No cal grans heroïcitats, coses senzilles, com per exemple:

  • el primer cop que vas atrevir-te a baixar amb bicicleta per un lloc que et feia por
  • quan et vas animar a ballar en públic
  • la primera vegada que vas exposar un treball davant la classe
  • quan vas atrevir-te a dir-li a algú que t’agradava
  • quan vas pendre una desició coratjosa, com un viatge
  • qualsevol primera vegada que recordis que et pessigava la por però te’n vas sortir

Recorda’t i felicita’t ,ja que aquests petits gestos són els que et donaràn combustible al valor per superar el bloqueig.

RECORDA que el cap és un predictor , i normalment s’enfoca en predir per prevenir desastres, però la majoria d’ells mai es compleixen.

5. La ment com a megàfon de l’advertència

Tinc una experiència personal que em va fer de catarsi, i em serveix per exemplificar aquesta alarma preventiva de la ment, la comparteixo amb tu perquè segur que et sona la trama:

Era de viatge per terres foragides i vaig decidir llogar una furgo-llit per tres dies. Quan m’apropava al tercer, em vaig adonar que desconeixía si era com un hotel que has de lliurar les claus un cop has abandonat l’estança , o si podia retonrar-la al finalitzar el dia. Per sortir de dubtes vaig telefonar a la propietària, però no vaig obtindre resposta. Aquell dia tenia programada una ruta per una zona on no hi arribava la cobertura, i necessitava conèixer les condicions de retorn abans d’endinsar-me en l’excursió.

Vaig seguir telefonant però amb el mateix resultat, no em contestàven. Com la ruta la feia amb uns recent estrenats amics, no podia esperar més , així que, després d’enviar-li un missatge amb la meva situació, vam fer via. Però la reacció preventiva per part del pensament no es va fer esperar, i enseguida tenia el cap plé d’advertiments:

" tindré un mal rollo amb aquesta dona " " em cobrará una nit extra" , " potser te algún inquilí esperant-la i jo no els hi torno" , " em sembla que la he liat" ....i un sensefi de negativitats. 

Com us podeu imaginar, començar una excursió amb aquesta cantinela no pot augurar res de bo, així que en comptes de deixar-me dominar , vaig acceptar les pors: ” si l’hi he de pagar una nit més, ja l’hi pagaré, jo he fet el possible per contactar amb ella i l’hi he explicat després d’intentar-ho que anavem a fer aquesta ruta, així que al.lego la bona voluntat i comprensió d’ella i espero solucionar-ho de la millor forma possible.” i tot s’ha de dir que vaig aconseguir gaudir de l’excursió, vam fer la ruta en temps rècord, i a la tarda ja éra de camí a retornar-li.

Quan finalment vaig arribar a casa seva, i va arribar el moment d’afrontar la situació, perquè ara ja era un fet que havia de xerrar amb ella, em va sorprendre trobar-me-la a l’entrada, amb un somriure entre les galtes i amb les seves filles rialleres. Va ser súper agradable, ni tan sols va fer cap inspecció de la furgoneta, mentre les nenes féien xivarri i saltàven a l’interior. Ostiiii quin relax, tanta por i tanta prevenció i al final tot era fum!!!

Aquí va ser on va encaixar el record de l’experiència, on es va gravar que moltes més vegades de les que creiem, les prevencions són falsos testimonis de la realitat. Que a la vida , la major part dels cops , tot s’esdevé molt millor del que augurem.

Prova-ho, ves a buscar moments fatalistes i troba tots aquells en els que les pors mentals eren més violentes que la situació real. Comprovaràs que la majoria seguien el patró de les pantalles de fum, i de ben segur que la majoria ni tan sols es va materialitzar, o si ho va fer, no va ser la meitat de terrible. ( no confondre amb l’intuïció, que aquesta és una altre via d’advertència!)

Carolina Muscatelo