Categorías
Propòsit del blog

Aquest blog sorgeix de la pròpia vida, perquè tots tenim les mateixes inquietuds i reflexions i tots anem a la recerca del sentit que ens ompli les neurones, el cor i les entranyes

Benvinguts a Mirada de Sherpa!

Aquest espai s’ha creat amb la intenció d’apropar les exeperiències del viatge de la vida, de compartir amb tu les situacions o moments en les que ens sentim més perduts que un banyador al Himalaya per proposar formes d’afrontar-les i aprendre’n d’elles de forma extra-ordinària ( entés com a fora de l’habitual!)

És un blog multidisciplinar, on reuneixo algunes de les qüestions que més ens conmouen i que menys en parlem com:

«com punyetes esbrino què he vingut a fer?» , «vull canviar-ho tot però tinc por de deixar………..(feina, parella, lloc) estable» , «em sento perdut», «no sé com començar ni on buscar» , «estic cansat de tot»….

…I altres qüestions vinculades amb la nostra existència però encaran-t’ho des de la perspectiva de voler fer ús de la meva experiència de vida en la superació d’obstacles per apropar-te idees, estratègies senzilles i propostes d’autoconeixement fresques i fàcils de fer, per tal de que t’ajudin a trobar el rumb per tu mateix, que TU MATEIX puguis ser el teu millor ajudant.

Igual que un Sherpa pot indicar el camí a un alpinista, però és l’alpinista qui corona l’ Everest per si mateix.

Aquest blog vol donar lloc al recolzament. Perquè la necessitat de comprensió i d’acolliment és inherent a la raça humana, i qualsevol circumstància de similitud amb un mateix, qualsevol eco de semblança amb el que ens passa en el trànsit de la vida, ens dona refugi i ens reconforta per dins .La vida és més reconfortant quan sents recolzament d’allò que vius i semblança amb el que sents i penses. I d’aquí neix el blog, amb el propòsit de posar paraules que bé podríen ser un reflexe de les teves, posar història i narrativa a les situacions que tots vivenciem però transitem emmurallant-nos , dins espais interiors plens de murmuris.

Qualsevol muntanya canvia si s’observa des d’un altre lloc. FER LA TRANSICIÓ cap a la nova ruta amb de la companyía d’algú que ja coneix les dificultats de recòrrer aquell camí t’engrescarà a recorre’l, i potser descobriràs un altre escenari, més acollidor, més enlluernador, alliberador, o més assimilable.

Carolina Muscatelo Rius

**: si t’agrada posar etiquetes a les coses, per tenir catalogats els conceptes que llegeixes, sóc una fusió d’espai inductor a l’auto-gestió, amb pinzellades de qüestions filosòfiques abordades des d’estratègies de psicologia, amb uns encenalls d’humor i finalment unes ralladures d’espiritualitat. En definitiva, sóc un reflexe del bol de menjar que és la vida.

Categorías
INICI

Aprendre a tenir confiança en la vida

Confiar en la vida és alliberar-se.

( si sou dels que no teniu temps a llegir el post, aquí teniu el audio!)

Mantindre la il.lusió i la confiança en la vida és un compromís amb l’optimisme, amb la sensació de que tota situació te en ella una sortida positiva, que inclús en les fites més difícils o en les situacions més desagradables existeix el desenllaç feliç . És confiança en que darrere de cada esdeveniment s’hi amaga la solució que vindrà a resoldre el teu anhel més profund. Una transmutació que ocorre a través d’una superació personal darrere la qual s’hi troba un creixement imbatible.

Et podria explicar tantíssimes històries sobre LES MERAVELLES que ocòrren QUAN acceptes l’impredictible i fas UN SALT DE FE al terreny dels ANHELS, a ALLÒ DESCONEGUT des de l’alliberació del control i l’expectativa…

Són els fantàstics moments en els que s’obre una escletxa de claror en la consolidada muralla de la ment i ES PERMET L’ACCÉS A L’INIMAGINABLE, es filtra la llum de la vida que manifesta totes les casuístiques necessàries que ompliràn amb escreix els anhels més profunds, els desitjos més suspirats… Es una APERTURA a TOT , A TOT allò que amb màxim entusiasme havies esperat. Quan decideixes fer un pas en la direcció del que et conmou el cor, s’activa tal potència creativa al teu voltant que transforma tot l’amor i l’entusiasme que tens a dins en realitat i experiència.

Ara ja , amb 30,31, 32 anys sobre les espatlles i força experiències de vida puc afirmar que la vida m’ha subjectat fins aquí i m’ha acompanyat SEMPRE tant a sortir-me’n dels moments més foscos com a complir els somnis més valuosos. Me’n adono de la quantitat de cops vaig viure malestar innecesari a costa de formular prediccions catastrofistes i desenllaços negatius, quan en la majoria dels cops, les situacions no eren ni la meitat de tràgiques de com ho havia anticipat. I el més sorprenent és que SEMPRE s’amagava una troballa positiva darrere d’un esdeveniment que feia saltar les alarmes de la tragèdia. Què curiós oi?

Això si, abans de deixar anar el control he presentat resistència (moooolta resistència), lluita , conflictes interiors, però quan m’he atrevit a explorar una miqueta per fora d’aquesta sensació de temor , en desvincular-me de la necessitat de tenir-ho tot amarrat, HE TROBAT L’INIMAGINABLE.

Aquesta és una entrada a l’esperança, una mà reconfortant en els moments del salt, d’incertesa , una veu càlida que et xiuxiueja » tot està bé, segueix endevant, confia en tu. «..

1. L’ENTUSIASME COM ALIMENT DE LA CONFIANÇA

Perquè us començo parlant de l’entusiasme? perquè és qui està darrere de les accions més valeroses i és precursor de la confiança en la vida. Si existís una fórmula matemàtica de la confiança en la vida, estaria composada per l’entusiasme.

L’entusiasme és l’alquímia de la vida, és la força que transforma l’amor per un somni en una realitat. És una força creadora, el combustible que posa en marxa el motor de l’acció i empeny a empendre les mesures necessàries (i temeràries) per arribar als objectius anhelats. És la musa que t’inspira a caminar endevant il.luminat les tenebres de les pors i els temors. Només cal posar l’entusiasme en moviment en direcció del propòsit que l’alimenta per garantir l’èxit. Amb això JA HO TENS TOT, és l’ingredient base i indispensable per posar-se en marxa, és l’additiu de la confiança.

No hi ha res MÉS POTENT que l’entusiasme de cor, sincer, que desitja positivitat en tu i en els demés. Aquest entusiasme càndid és l’eina més creativa de l’ésser humà, és com la vareta màgica que allà on apunta la seva intenció, allà és on la màgia ocòrre.

És alhora l’ indicador primari d’encert en les el.leccions trascendents de la vida, qui veritablement te el rumb i qui més garanties d’èxit t’aportarà. Quan pretenem fer a l’inrevés, supeditar l’entusiasme sota el que pensem que és correcte, és a dir quan posem la il.lusió a circular per el raíl de la lógica i quan carreguem de raonaments una il.lusió, l’equilibri s’estanca i l’engranatge simplement no funciona. L’entusiasme no entén de convenis socials, d’econonomía o estatus, però si entén molt de propòsits de vida i felicitat.

És per això que en el descobriment de la màgia de la vida CAL PRIORITZAR ALLÒ QUE PROVOCA JOIA I EXITACIÓ DEL COR a allò que pensem que és el correcte, el que hem de fer. L’alegria és la guia principal del camí encertat, és així de senzill.

No és que la ment sigui una enemiga, però la ment raona utilitzant els coneixements del passat, només pot valorar des d’una perspectiva d’experiències antigues, mentre que l’entusiasme és qui s’atreveix a endinsar-se en la boirina de l’inexplorat, qui somia i visualitza situacions idíl.liques. La ment al servei d’aquesta visualització de somnis col.labora en materialitzar el que l’entusiasme alimenta. La ment és fantàstica, és l’eina indispensable per posar en acció a l’entusiasme, l’instrument que dona coherència a les il.lusions i les empeny cap al rumb desitjat, qui troba métodes i proposa un servei útil d’orientació i planificació en línia amb el propòsit. En aquest cas s’organitza una relació de SIMBIOSI on es reestableix l’equilibri i la ment a treballa al servei d’un propòsit superior, neix una col.laboració entre la ment pensant i la confiança en la vida. I la relació d’amor i col.laboració que s’estableix llavors, és imbatible.

2. LA NÈMESIS DE LA CONFIANÇA: EL CONTROL

El nostre gran conflicte en el moment d’obrir-nos a l’alegria de la VIDA és l’adherència al CONTROL.

Som una mica agnòstics de l’espontaneitat, no creiem que les situacions favorables puguin arribar per si soles si no forcem el resultat d’alguna manera, i per acotar les probabilitats d’èxit, encorsetem a la vida de tal forma que no respira. Volem garanties en els resultats, i en aquesta pretensió utilitzem el control com a confirmatori d’èxit, com a sistema de seguretat.

El CONTROL ÉS EL MAQUILLATGE DE LA POR

El control pretén lligar els successos del nostre voltant de forma que satisfaguin les nostres expectatives i siguin coherents amb la nostra forma de pensament (una forma de pensament aliniada normalment amb el que la societat aprova). El control vol assegurar que tot es succeeixi tal qual hem planejat, però en l’esforç d’encertar la planificació i d’eludir el contratemps, nuem el temps sota un lligam opressor, sota una seguretat asfixiant sorgida d’allò que creiem que ens és adient, allò que ens és «ideal». En comptes de descansar en el teixit de la vida (que és el que veritablement pot nodrir del que l’ànima necessita) creem estructures cuadrículades i rígides del dia a dia per les quals l’espontaneitat de la vida no pot cirucular.

El control bàsicament és una forma secundària de la por, és un temporitzador que preté apareguin els mínims girs argumentals sota l’amenaça de confrontar-nos amb un aconteixement INESPERAT que d’entrada ja valorem com a desagradable. La contradicció d’aquest fet és que precisament l’inesperat és l’escenari buit on apareix tot allò que esperem, precisament el caos que ens desmunta els programes és el material de construcció, l’argila de l’escultura de la vida i l’esfera on apareix tot el casual. No he experimentat cap altre terreny on rebi més del que imaginava que no fós el terreny de l’incertesa i el caos.

El caos bloqueja la planificació i el pensament, ens retorna a la rendició, postura d’humiltat envers la magnificència de la vida. I aquí, en aquesta posició descompromesa de control i vulnerable al que hagi de ser, és on arriba el misticisme , on apareix el remei per l’angoixa i la cura de l’ànima. AQUÍ ÉS ON ES ON S’INJECTA UNA DOSI DE CONFIANÇA EN LA VIDA, perquè la humiltat convida a activar els mecanismes d’ajuda universals. Vindria a ser com la xarxa dels boscos, que quan un arbre es posa malalat els altres ho perceben a través dels micel.lis que cobreixen el sól i l’ajuden enviant nutrients o aigua. Amb nosaltres passa el mateix, quan tu ja no saps què fer, descansa que l’ajuda ve a per tu. És increïble. Sóc experimentant aquesta classe d’ajuda impalpable, que reafirma que hi ha un suport extra-ordinari, un suport intangible que atrau cap a tu les casualitats més magnífiques , sòrdides i alegres.

3. COM COMENÇAR A CONFIAR I DEIXAR DE CONTROLAR

Confiar en la vida és un procés de destensió, de soltar les regnes de la previsió i permetre l’espontaneitat, deixar anar la predestinació i la relació causa-efecte. Aquesta tranfsormació forma part d’una maduració en la que necessites temps per fer créixer la idea de que pots permetre’t alliberar-te del control i tanmateix, apareixeràn les circumstàncies bones per a tu.

En el meu cas, la confiança va arribar en la meva vida sota l’experiència dels viatges. Els viatges són formats de descontrol, són petites dosis d’alliberament en el qual t’obres a que qualsevol esdeveniment sigui possible. Com no pots preveure la majoria de variables que poden intervenir en un viatge, la ment queda anul.lada momentàniament i deixa d’emetre projeccions de futur. I mentrestant tu et deixes fer, et deixes anar. (O no et deixes anar en absolut i pateixes les conseqüències d’haver volgut controlar cada hora, i que res surti com esperàves, que també froma part del procés d’alliberar-se).

Una de les ventatges de viatjar és que es suprimeix aquesta tendència d’expectació cap als aconteixements: com res forma part de la rutina ni de l’entorn reconegut, es dificulta la conjetura sobre el que esperem que passi. Al ser tot nou, diferent, ens obrim a admirar la vida amb els ulls encuriosits d’un infant: observadors, curiosos, investigadors. No hi ha una rutina sobre la qual el.laborar el nostre plàning, ni material en el tinter dels records per escriure el guió sobre com anirà el dia. és un full en blanc. Els viatges són mestres de l’espontaneitat, ens permeten DESENGANXAR-NOS DE LA PREDICCIÓ. I aquí és on entra la MÀGIA DE LA VIDA.

En el meu procés d’experimentació de la confiança en la vida me’n adonava que cada vegada que viatjava, em passàven coses inverosímils, coses que haguéssin estat IMPOSSIBLES D’ESPERAR, i totes eren situacions fantàstiques , de les dels llibres d’aventures, circumstàncies que anhelava en el fons profund del meu inconscient però en les que només m’atrevia a fantasejar en un context imaginari.

Al inici de les meves incursions viatgeres, com a tot principiant, estava convençuda que la clau de l’èxit es basava en la programació: en reservar nits d’hostals, veure fotos d’on volia anar , vinga a llegir blogs de persones que hi havien anat, buscar bons llocs de menjar amb molts reviews…. vaja , la fòrmula de:

+INFORMACIÓ ÉS directament proporcional a + GARANTIA D’ÈXIT

Tot i la bona voluntat de la meva ment organitzadora, vora el segon dia d’expedició tot es començava a desajustar. Per una ment programadora això és un desastre: perds tickets de visites, no t’abonen les reserves d’allotjament, necessites el cotxe més o menys dies dels que l’has sol.licitat… però en la majoria dels casos el desajustament de l’organització era per donar espai a una situació MEGAFANTÀSTICA. Des de la estrena en el meu primer viatge a l’últim s’ha reafirmat aquesta tendència a la casualitat feliç. I a mesura que MENYS INTENTAVA PROGRAMAR , MILLOR EM SORTIEN LES COSES i a més casualitats m’obria. Què curiós oi?

3.1. ADAPTACIÓ PROGRESSIVA A L’INCERTESA

Cal anar explorant la relaxació del control tot seguint els ritmes interiors, permetre que el procés maduri per si sol. Deixar-se anar de cop i volta presentaria contradiccions dins tu mateix i podria culminar en un procés inproductiu i contraure’s en comptes d’expandir-te. Massa alliberació pot resultar indigesta. Per començar a deixar-se anar és necessària una mica de seguretat inicial, donar-li un aferrament segur a la ment ( perquè no t’aixequi l’ansietat) des d’on explorar l’apertura amb certa base de predicció. És com veure en el mapa el camí que has de seguir però no estudiar-se la ruta, saps que has d’anar seguint les marques d’aquell GR.

És un fantàstic punt de sortida per després delegar a l’espontaneitat la resta de coses menys importants: on dinar o què fer a la tarda, xerrar amb desconeguts…. És bo que afluixis l’addicció al control de forma progressiva per no bloquejar-te en el transcurs, si et forces massa corres el risc d’un bloqueig de la ment racional.

3.2. QUÈ M’HA FUNCIONAT A MI?

A mi m’ha funcionat donar un mínim d’estabilitat inicial al pensament per després guiar-me per la improvització.

  • I m’ha funcionat acceptar el risc
  • I no projectar la por: deixar el porvenir com un espai net perquè passés el que passés. I acceptar que amb el que passés tindria les eines per saber-ho resoldre.
  • I sobretot: cap expectativa: tot en blanc. en el blanc tots els colors ressalten.

Exemplificant la vida des de l’esfera viatgera: donar-me permís perquè el programa pugui canviar , acollir des de l’aprenentatge els canvis de plans i obrir-me a l’espontaneitat és el que m’ha fet de trampolí des de la planificació a la confiança. Com deia al principi cal una mica de suavitat perquè la ment no s’esveri, i un procés útil pot sorgir d’aquesta pre-planificació predisposada a ser modificada( per exemple, acceptant la pèrdua econòmica d’aquella nit com a part de l’aprenentatge). El fet de permetre’t equivocar-te sense jutjar-te punitivament et facilita l’apertura a l’exploració, i OBRIR-SE A L’EXPLORACIÓ ACTIVA L’INTUÏCIÓ (al tenir menys informació mental reps més informació sensitiva). En el transcurs aprens que quan volies programar A pero senties B , has de seguir el teu dictat intern, has d’apostar per B. ( en parlo més acuradament al post » La veracitat de la intuïció» ).

Comença suaument, obre una mica d’ espai a la desorganització i observa què passa, experimenta amb la sensació d’incògnita. Inclou la llibertat sense exigències ni expectatives, desitja que t’agradaria però no t’hi enganxis a demandar-ho.

CREA – CREU – VISUALITZA- DESITJA – DESPREN-TE

Els canvis que vagis fent a nivell interior els aniràs veient reflectits a l’exterior (tòpic, però dels certers) i això serà l’evidència que t’ajudarà a reafirmar-te en la confiança.

I arrisca’t, surt de la zona coneguda. Deixar-nos anar en el entorn rutinari és molt més complex perquè ja tenim una expectació, de tant en tant s’ha de fer net de l’entorn, és una teràpia , una cura de xoc que t’inmers en l’ara, entres en l’ara d’una forma que ben bé no sé explicar, però en un estat de presència en el que només pots viure en l’aquí. Suposo que per això m’agrada o ara aquest procés m’és necessari , perquè encara no tinc el nivell d’excel.lència com per entrar en l’ara de forma voluntària malgrat sigui la rutina o sigui el viatge.

Jo i la confiança:

Jo no és que hagi viscut les penúries de guerres africanes, però tampoc puc presumir d’una vida «normal i corrent» més aviat ha estat una micro-batalla on he hagut d’explotar els meus recursos de formes exhaustives. Per això veure com jo lluitava per cobrar un sou de dos zeros mentres altres eren per Butàn explorant temples, era una enveja colossal. Però aquesta enveja poc a poc es va anar encaminant de forma productiva cap a voler complir allò que envejava: si ho envejo és que ho anhelo, i si ho anhelo m’hi he de posar fort per aconseguir-ho. I així va ser com va nèixer . Les persones amb més dificultats sempre s’han de treballar més la confiança en la vida, però a canvi, si fan aquest treball, són les que troben recursos més sòlids d’empoderament i autocreixement. Qui creus que es predisposa més a buscar sortides a la vida, una persona amb dificultats o una persona amb facilitats? I qui creus que evolucionarà més profundament?

Si deixo al meu cor fluir, només tinc paraules d’extrema gratitud per les casuístiques que em porta la vida. si demano ajuda al ésser diví que em guia, em posa fil a l’agulla a rentabilitzar totes aquelles experiències per les que he vingut a experimentar. Sóc una explorardora d’experiències i ara vull posar-les al servei dels demés. Vull ajudar als demés a través dels relats de les meves vivences, perquè , tal com dic al inici, trobar germanor en l’exericic de viure ens reconforta per dins. I perquè l’impacte d’una narrativa de persona corrent a persona corrent crea més ressonància en un mateix que la que puguin apropar figures mediàtiques, que sempre poden estar més idealitzades. Bé ,és un xut de qüotidinaitat motiviacional.

Categorías
Autoconeixement INICI RECURSOS

EL SEXE COM A PORTA AL BENESTAR

Potser perquè tot just acaba l’estiu , potser perquè vinc d’una illa on s’ha représ la passió festiva i estiuenca que tant convida a la lleujeresa del intercanvi físic, vull explorar el que significa la sexualitat i l’impacte que te sobre nosaltres. Perquè quan parlem de sexe no solament parlem de plaer físic, sinó de TOOOTES les emocions que esdevenen des del moment del flirteig fins a l’acte en si.

Tot i la funcionalitat plaent de l’experiència ( i reproductiva, però aquesta, per sort, pot quedar sota la desició personal) , és una de les accions que més tecles toca del la psique i dels sentiments, deixa molt de rastre a la ment. D’entre tanta cridòria cultural i mediàtica que convida al sexe il.limitat, vull aprofitar per explorar amb amorositat el que suposa aquest intercanvi físic. Tots estem d’acord que és una experiència sensorial molt gratificant quan flueix de forma nutritiva i positiva, però quan va en la direcció de l’inèrcia o la pressió, pot ser una experiència per oblidar. Perquè aquest rastre aconsegueixi ser satisfactori, hem de conectar-nos amb la nostra sabiesa interior.

la part de la revolució sexual us la deixo en audio!

1. La sexulitat com a intercanvi energètic

El sexe es basa en compartir, més ben dit, en compartir-te a tu mateix amb algú (o alguns) altre amb qui per uns instants us foneu en la qualitat de oferir-vos satisfacció. És una experiència física que integra cap endins el que rep de fóra i ho filtra a través de la barrera de la teva pell, que és la porta al univers sensorial , inclús místic, de la dimensió del plaer.

El sexe sacceja, remou , modifica i reposiciona, recrea experiències i les recol.loca. Si ho fa la osteopatia amb petites manipulacions, com no ho ha de fer el sexe que la intensitat es abrumadorament superior?? vibres, et mous, et balancejes, gemegues, toques, i et toquen… és una orquestra de sensacions in crescendo. El teu cos el el instrument que interna el plaer i el que el dona, l’amplificador de les sensacions i el palau de la música on tot suceeix.

Poques experiències tenen tanta ressonància interior com la de l’intercanvi físic, perquè basicament és un escenari on l’actor i el teatre son el mateix. El cos (que és el teatre on tot ocòrre) tradueix el llenguatge de les carícies i el transforma en plaer, sensacions, vibració (que son l’actor) que formaràn memòries en la psique (l’obra sencera). Cap experiència activa tants sensors corporals ni manté el cervell tan alerta com ho fa el sexe, és un moment de màxima intimitat d’intercomunicació dins teu.

El teu cos endinsa en els sistemes corporals la situació exterior. Tot i l’intervenció tàctil de l’acte, la traducció de les carícies en el nostre cos queda delegada a les interpretacions que el nostre sistema nerviós fa d’elles, és a dir, a la traducció química-elèctrica de l’esdeveniment (, es basa en el que et passa per dins per mitjà del que ocòrre per fora) . El cervell interna una experiència tàctil i la trasllada en experiència neuroendocrina, neurosensorial, química-electrica. És un circuit funcionant d’energia elèctrica i metabòlica .

Si assimilem el sexe al processament d’un ordinador, observaríem un processament de tones de gigabytes, i tots els servidors enfocats a interpretar els successos que els nostres sensors físics estàn captant. Els servidors treballen a tota velocitat obtenint sensacions i comunicant-se a màxima intensitat. I aquest fluir elèctric és del que fa del sexe quelcom energètic, és química i eléctrica fluïnt i comunicant-se dins teu. Per això la màgia i l’atracció del sexe.. per la presència simultània de tots els circuits físics que suposa.

2. EL SEXE: l’apertura al nostre món interior

Quan et relaciones sexualment amb algú ho fas des de l’apertura, des del desig de voler obtindre plaer, satisfacció, benestar en resum. I en aquest anhel de satisfacció, t’obres la camisa, el cobrellit i la teva persona. Enretires les defenses preventives o protectores, perquè l’objectiu és obrir-se al plaer per materialitzar la satisfacció. T’exposes desprovist de roba i barreres i d’es d’aquí t’obres al registre d’un llenguatge dominat per l’emocionalitat i caracteritzat per poca implicació de l’ego. No pots obrir-te al plaer total si no t’obres totalment a la persona. Per molt que ens esforcem a tenyir-ho de fisicalitat, és emoció en estat pur . I ÉS PRECIÓS.

Preciós quan sorgeix d’un enllaç en la que s’estableix una igualtat de desig, una semblança en atracció, un anhel d’oferir cura a l’altre cos, és a dir , existeixi UNA REPROCITAT DE SIMILITUDS entre admiració, desig , anhel, atracció. Vaja un EQUILIBRI. Però quan s’extrau alguna de els peces de la balança, es queda en una experiència coixa, un voler de més i obtenir de menys.. i això ens està passant una mica amb les ganes afanyades de tenir relacions sexuals esporàdiques, físicament plaents però emocionalment carents, que amb les ganes i les presses no calibrem les altres peces implicades i forcem una mica l’acoblament, no?

Amb l’alliberació sexual hem anhelat fer superfluu i intrascendent un acte que és profund i mooolt personal, que conecta amb la teva dimensió interna i te via directe amb la gravació de records en la teva psique. És l’única experiència en la que una persona entra literalment dins teu, o en la que entres dins una persona, i com comprendràs, en una acció amb aquesta rellevància, el cervell havia de disposar d’un sector de la memòria especialment indicat per processar l’esdeveniment. El acte sexual te moooolta repercussió a nivell psíquic, més del que ens imaginem.

! AIXÒ NO ÉS UN PRELUDI D’UNA PERCEPCIÓ PURISTA I CASTA DEL SEXE, sinó una REAFIRMACIÓ QUE EL SEXE VA MOLT MÉS ENLLÀ DE L’EXTENSIÓ FÍSICA i que com a tal, potser hem de tenir un pèl més de cura de que s’hi estableixi certa reciprocitat.

És per això que el sexe et pot fer el més feliç del món , però també et pot deixar destartaltat o estabornit. Tot i la meravellositat del mecanisme, hi ha ocasions en que el que hauria de ser una experiència fabulosa, es converteix en un trauma.

3. EL SEXE ÉS PRECIÓS, PERÒ POT CONTAMINAR

Tenia una amiga que sovint em deia: » quanta pintura negre cal per embrutar un pot de pintura blanca? Només una gota»

Així succeeix en relació a la nostra interioritat, una simple gota de foscor pot desestabilitzar el teu preuat equilibri interior.

El sexe és un terreny de permisivitat que dona cabuda a moltes actituds que en altres contextos serien prohibides: pot albirar molta ràbia, agressivitat , dominància… Al desproveir-se del raciocini característic de qualsevol altre activitat, es permet el desallotjament de emocions que en altres contextos queden castigades o prohibides, com la depravació, la ràbia, la dominació, el càstig… Ens apropem a fronteres inexplorades de la tolerància del cos, i en ocasions , fronteres poc nítides entre el que entre el que és lícit (i pot resultar plaent i constructiu), del que no ho és. I en aquest context, en aquest llindar fronterer entre el que és plaer i el que és agressió hi ha persones que aprofiten l’experiència per desallotjar les emocions que no saben gestionar, com escapatòria a tota aquella càrrega interior que en altres contextos queda reprimida. Fan servir el sexe per drenar la ira, la ràbia i la frustració per mitjà de l’altre a través de la brutalitat o contundència física (vegi’s el porno). S’utilitza a l’altre com a catalitzador, com a cable a terra, però no és un canal al que no li queden residuus del producte, és un altre humà amb cèl.lules que vibren i es comuniquen, un ésser humà obert a rebre… per tant sensitiu a captar tot el material sobre ell desallotjat.

En aquests moments és quan entra en joc el sentiment de malestar: sents que una experiència que teòricament havia de ser plaent i agradable, és torna en una tristesa i menyspreu interiors i tu te’n tornes fet pols i sentint-te que malgrat el plaer físic, no ha valgut la pena el preu emocional que pagues a posteriori. I el sentiment ÉS PERFECTE, perquè és una alarma, una sabia alarma que ens indica que ens està fent mal.

Per això cal que PROTEGIM el nostre espai interior de brossa dels altres, de persones insanes o de les nostres tendències a sentir-nos atrets per patrons insans. És per això tenim un meravellós radar que ens indica mitjançant l’entusiasme o el mal rollo valoracionns intuitives de la persona amb qui ens plantejem l’affair ( en parlo més profundament en el punt de » com saber si el xixarel.lo sexual t’aportarà o et restarà)

Quan t’enllaces a una persona a través del sexe, t’enllaces literalment amb la persona, que és una memòria externa d’experiències que al acoblar-se a tu, provocarà un intercanvi d’informació, communtarà el contingut de la càrrega que transporta, la positiva que t’euforitza, i la destructiva que et fa sentir brut/a i contaminada/t. Tant se val si fas servir l’aïllant del preservatiu, el tema energètic va més enllà, us acobla com a individuus.

Para’t un segon a pensar en com ens influeix estar al costat de persones amb cert tipus d’actituds emocionals, no cal que parlin gaire, amb la seva presència n’hi ha prou: hi ha persones que contàgien positivitat, amb qui t’engresques i t’animes i d’altres hi ha persones amb qui et quedes esquàl.lid d’energia. Si succeeix així en aquest nivell de superficialitat, Com no ha d’existir una influencia més intensa en l’intercanvi sexual?

4. SEXE FEMINISTA

Per parlar de tot això necessito narrar-ho des de la meva perspectiva , des de l’experiència de dona, és de la que he explorat la sexualitat en aquesta vida , òbviament!

4.1 L’òrgan interior

Del rol de la sexualitat, les dones tenim dins nostre la peça del mecanisme de la creació, l’emplaçament on succeeix la màgia i on sorgeix l’oportunitat de fer créixer una nova vida. El nostre espai reproductor te la delicadesa d’una flor, i la robustesa d’un roure, es capaç de proporcionar la calidesa d’una llar i de contenir la potència i el pes de la creació d’un nou ésser humà. És la majestuositat de l’expressió de la força de la natura a través de la forma.

Aquest mecanisme, per tal de procrear, ha de ser especialment receptiu i sensitiu: te una sensibilitat de precisió necessari per l’acoblament de dos informacions genètiques diferents, i no solament capta les sensacions físiques , sinó que filtra les sensacions interpersonals que es generen en l’intercanvi sexual amb aquella persona. És un mecanisme receptiu a la percepció d’amor, perquè l’amor combinat amb amor , fa més vida. Però aquesta mateixa sensibilitat que detecta l’amor i t’aporta plaer, és igual de succeptible a les emocions de l’altre espectre.

El nostre òrgan es localitza a l’interior, és un òrgan d’absorció, una matriu de reproducció, i , si em permeteu la comparació, un dispositiu que treballa com un lector d’USB que integrarà i descodificarà el contingut introduït.

T’enllaces literalment amb una persona, que és una memòria externa d’experiències que al acoblar-se a tu, provocarà un intercanvi d’informació, communtarà el contingut de la càrrega que transporta, la positiva que t’euforitza, i la destructiva que et fa sentir bruta i contaminada. Tant se val si fas servir l’aïllant del preservatiu, el tema energètic va més enllà, us acobla com a individuus.

Som contenedores de vida, però en aquesta funció de contenedor, de recipient, també ens exposem a contenir toxines. És un rollo, i m’encantaria dir-vos que és diferent, però és com és. Per això REMARCO I SUBRATLLO L’IMPORTÀNCIA d’ un enllaç net , només un enllaç amb conexió personal combinarà per fer una connexió plaent, sinó t’arrisques a que et deixin els depòsits residuals d’algú que anhelava la descàrrega. I aquest residu et conecta am l’horrible sensació de quedar-te estabornida.

La mateixa amiga Isabel, com a terapeuta, m’havia apropat l’experiència somàtica de les dones que exerceixen la prostitució, com exemple model dels resultats d’experimentar la sexualitat com a intercanvi i sistema de drenantge dels d’homes cap a dones. El que em va xocar més de l’observació que em va transmetre és que la majoría de dones que portàven anys exercint la prostitució, lluïen demacrades, desvitalitzades, lletjes…apagades. Malgrat algunes havien sigut dones molt atractives , ara aparentàven ser més grans del que eren, com si s’haguéssin pansit abans d’hora, i no solament pel fet de la càrrega vírica de transmissió sexual que moltes arrossegàven, sinò pel fet de ser utilitzades com a recipient de descàrrega. Aquella brutícia buidada dins seu s’expressava al cos físic, es lluia al ADN, a la pell, era una emponta sobre la persona. Fixa’t que una ETS no deixa de ser un format de brutícia, un codi que embruta cél.lules i es va expressant en el teu aparell reproductor, el mateix lloc que necessita de forma urgent atenció i cura, i que et demana que el deixis d’intoxicar. Expressa toxicitat perquè irradia tot allò que ha estat rebent.

4.2 La revolució sexual!

Hem obert les cames per donar la benvinguda a la nova feminitat descarada, burlona, dominant. Ens trobem en una fantàstica posició on podem treure la llengua a allò arcaic i ensenyar les nostres virtuts femenines com a mitjà per fer la botifarra a un passat de celibat i opressió. Ha arribat l’anhelat moment en el que podem parlar obertament de sexe, masturbació, i no tenir prous dits al cos per comptar les trobades sexuals que hem explorat. Podem garabatejar graffitis de vulves, i dir expresions com » quan em surti del cony» sense amenaces punitives per part d’un patriarcat obsolet o d’una religió extremadament púdica.

Hem volgut reparar segles d’opressió sexual i de desmitificació de tot el ritual de castedat, però amb la inèrcia revolucionària potser ens hem posat a competir entre sexes i hem pretés sobreposar-nos en modernitat i progressisme a la masculinitat. Hem procedit a desvincular-nos de l’emocionalitat nascuda del sexe, com un antídot necessàri per fer front a les sempre malparades emocions, sempre acusades de fer-nos vulnerables i dèbils. Volíem resituar-nos en el rànquing del sexe per ser més físiques i menys cor en relació al plaer, perquè aquesta posició ens dona cert privilegi des d’on establir la séu de la revolució, ja que, malgrat qui porta la bandera és el cor i el cony, a nivell dialèctic, socràtic, kantià , sempre es valora més la ment.

Tot i aquesta bona voluntat de només cenyir-nos al plaer físic, ens hem trobat que al traslladar aquesta sexotendència al camp dels llençols, s’ens implicàven moltes més emocions de les que hauríem cabut esperar, despertant-nos certa sensació de frustració per no ser capaces de ser solament un » cos rebent plaer» o simplement per trobar dificultós l’equilibri entre les trobades esporàdiques i el plaer emocional.

Tenir sexe d’una nit amb un desconegut és fantàstic, però tenir sexe d’una nit amb un desconegut i a l’endemà no sentir-te tant bé com esperàves és el resultat de voler superficialitzar el sexe. Malgrat les molestes sensacions, et felicites i t’otorgues l’aprobació establint el verdedicte: «ja sóc un pas més a prop de contribuïr en aquesta alliberació femenina, OLÉ JO que estic aprenent a gaudir de mi «. Així que t’autoconvences de la positivitat de l’acció l’acció i seguieixes exposan-te a trobades similars triant pensar que el «Sexe en Nova York» mola mil, i que aquests enllaços desinteressats són la clau per aprendre a gaudir del sexe sense enllaços ni repercussions emocionals, i que , si a fóra ho fan tu també. Clar que si!

El tema és que aquesta fórmula només és un premi per l’ego, un premi de quantificació de flirtejos i «ligues», és el diploma que certifica «no sóc una retrògrada i faig servir la meva sexualitat d’una forma activa, sóc súper revolucionària.»

Igual que el contador de flirtejos que ens va deixar per la posteritat el anunci de «Axe» on la vàlua estava en la quantitat (i no la qualitat), mirem de recopilar experiències a tota velocitat. I ens donem la enhorabona cerebral, mentres que el teu estat intern no t’indica el mateix. L’ego et felicita sobre el que creus que és CORRECTE per a la conquesta de la sexualitat.

Tret d’exepcions, gran part de les trobades sexuals casuals són insatisfactòries. Deixen massa poc plaer o massa que desitjar. Massa poc orgasme o massa anhel de més , masses ganes de si més no fes-me sentir atractiva o admirada. I sovint no obtens d’una esporàdica ni de l’un ni l’altre. Potser el que hauríem de treballar socialment per una veritable revolució seria proclamar sense vergonya: SI , LES RELACIONS SEXUALS EM DESPERTEN EMOCIONS! I VULL QUE S’ACULLIN AQUESTES EMOCIONS AMB LA MATEIXA PASSIÓ AMB LA QUE ACULLO ELS SEUS GENITALS!

Quizá la sociosexualidad sea la clave. Ellos los disfrutan más y se arrepienten menos. Esta cuestión ha sido estudiada y parece que las mujeres somos las menos favorecidas por estos encuentros esporádicos.

El mundo, «Por qué ellos disfrutan (aún) más que ellas de las relaciones sexuales esporádicas»

Si el sexe ens fa sentir TANT, AMB TANTA INTENSITAT, perquè ens exposem a les sensacions una vegada rere una altre, fins a acabar saturant el sentir? Realment CAL QUE ENS ACABEM INSENSIBILITZANT ? No crec que el camí correcte resideixi en la repetició d’una actitud d’imparcialització davant les emocions, sinó al contari, apendre que si apareixen és a raó de comunicar un missatge, una alarma , una crida d’atenció. I inhibir-les provoca més dolor.

Pensa en què fas quan algú t’aixeca emocions nocives: te’n allunyes, prens distància, te’n apartes. I si són positives, a l’inrevès. La clau no és mantindre’s a prop de qui et fa sentir malament fins que t’insensibilitzes per protecció.

En el mateix article que cito un paràgraf abans esmenta que «las relaciones sexuales genitales….se pueden entrenar» … tornem al mateix.. perquè pretenem entrenar-nos per pretendre voler que el sexe sigui només de superfície? Perquè ens encaparrem en castrar la nostra forma de sentir, la nostra emocionalitat?

Follar amb algú que t’agrada és estupendo, follar és genial, però pensar que si ho fas amb algú que t’agrada, no voldràs compartir una mica més d’estona amb aquella persona és una enganyifa UNIVERSAL…. Tan per part femenina com per part masculina, aquesta llei actua per igual a tots dos sexes.

Totes tenim present la imatge masculinitzada de l’home que després del sexe es vesteix tot sobervi abandonant la idea d’afecte post-coital preservant la dominació del sentiment, fal.lacia majoritariament falsa i un tant humiliant/dominant. Degut a estigmes així somiem amb el moment de revanja de génere, en apropiar-nos d’ aquesta imatge volguent invertir les peces del patriarcat. Volem finalitzant una trobada sexual actuant igual, per demostrar que ara som nosaltres les que tenim la paella pel mànec. Volem els drets d’ acabar vestint-nos totes majestuoses i pronunciar un » me’n he d’anar, tinc un «meeting», o «m’esperen les amigues» mentres ens anotem un punt al marcador cap al génere femení.

Si algú t’agrada, el més probable és que tard o d’hora fantasegis amb el sexe, i si tens sexe perquè ja t’agrada la persona, el més probable és que sentis que t’agrada encara més (tot i que no sigui un gurú en el llit) . I si t’agrada ell , i també el sexe, t’agradarà com et fa sentir i en voldràs més. Què de dolent te això? Què de dolent hi ha en sentir que vull més ? RES, res a part de la possibilitat que l’altre s’abrumi, però llavors és cosa seva. TENIR SENTIMENTS ÉS EL SUCCES NATURAL DESPRÉS D’UN ENLLAÇ, és el que al teu jo se li desperta de forma natural. I lluitar contra això no és solament una forma de fer-te més patiment, sinó que és incoherent.

5.En el sexe es desperten emocions

Com a cloenda de tot el contingut, i com a revelació manifesta del del intercanvi físic és aquest títol: el sexe desperta emocions ( o fa les emocions succeptibles d’intervenir a escena).

Hi són, són prtagonistes que escenifiquen els pensaments en el cos i van lligades a estats de rumiació i a memòries físiques, per tant cisellar-les de nosaltres seria una petita mutil.lació, és un pretendre l’hipocresia de que som nosaltres sense elles, aparentar que ets tu sense el que et fa ser tu. I això fa mal, és una obra barata o una actuació forçada. Llavors, en comptes de ser condemnar-les , podem dona’ls-hi la benvinguda en l’espai d’intercanvi físic.

Més que una supresió del sentir, el que fa falta és una familiarització amb les emocions, que porti a una millor acceptació i tol.lerància d’elles. No tant que ens cohibim de tenir-les , sinó que poguem entendre que hi són i dona’ls-hi l’espai que necessiten! I si és al llit quan es manifesten, doncs, benvingudes als llençols! Per això volem parelles sexuals més humanes, més còmodes amb la facció de la personalitat que és menys racional i ens fa més persones. Perquè el sexe poc te de racional, a vegades és tot el contrari, irracional des de l’arrel.

Si analitzem el sexe des de d’una versió purament funcional, per dur a terme la tasca reproductiva, calen emocions molt vinculants, són imprescindibles tant perquè la dona tengui cura de si mateixa i del projecte de vida que alberga a dins, com pel procés mutuu de suport en l’exercici d’atendre les exigències d’un nadó. Si no fóssin així de vinculants, l’éxit de la maternitat seria mooolt més escàs.

Tot i que ara podem destriar la reproducció al plaer, els anys d’evolució en el que el sexe ha estat purament funcional són masses com per pretendre que només es diversió. és un terreny d’emocions, genètica , fluids, diversió, compenetració, exploració…. pfff… tantes coses que definir-ho en «només sexe» és la descripció d’una ment massa simplista.

3.Com saber si el xixarel.lo sexual t’aportarà o et restarà

Quan et trobes amb una persona, just en el punt en el que no coneixes res d’ella, en ocasions reps una sensació inicial que poques vegades va lligada al què penses d’ella, de fet no pots pensar res perquè encara no tens prou informació perquè la ment es pugui formular una idea de com és (només física, no personal) . En aquest punt zero abans de que la ment es posi a catalogar, hi han uns instants on copses «seguretat» o «desconfiança», «tranquil.litat» o «inquietud». Aquests petits rajos d’informació solen ser més veraços que la majoria de judicis posteriors de la ment basats en elements lloables o despreciables generalment imbuits pels decàlegs socials.

Normalment escollim parelles com ho fan els algorítmes de tinder: si es guap@ a què es dedica, i si es prou original com per seduïr-te en dos frases o dos minuts de xat: vaja ho hiperracionalitzem, ho analitzem des de la ment i ho cataloguem des del nostre cervellet ( i es fa avorrit de nassos).

Així que el meu consell és: deixa’t guiar per les sensacions. Perme’t que el sentir t’indiqui el què. Tal com exposo en els posts com «la veracitat de l’intuïció» les percepcions que rebem tenen una dimensió més elevada de la que ara per ara podem demostrar, has de confiar. T’encoratjo a que hi confiis , i t’ho recomano activament perquè per la meva forma de ser exploradora, he volgut descobrir el perquè d’una percepció negativa en moltes d’aquestes intuïcions, me’n penedia d’haver allargat l’experiment fins el resultat final, perquè el resultat era sempre més que justificat per les sensacions que se m’havien despertat.

És a dir, quan he esperat fins a veure el perquè em despertava mal rollo, en part per donar credibilitat a aquella SENSACIÓ SENSE ARGUMENTS, m’he emportat l’hòstia i la reafirmació de que la sensació era més que justificada. Després d’uns quants experiments amb certes seqüeles emocionals, ja he aprés a VALIDAR les sensacions premonitòries sobre el que se’m desperta innat d’algú, que no em cal conèixer PERQUÈ em dona mal rollo una persona, només em cal agraïr la informació i seguir el consell de la meva sensació. Si no et dona tranquil.litat, allunya’t-en. I si te’n dona , explora. Però sobretot recorda, la tranquil.litat ha de sorgir de la teva essència , no de la teva ment, no del discurs mental ni dels llistats de pros i contres.

Et desitjo molt bones trobades sexuals, plenes de satisfacció, equilibri i amor.

Carolina Muscatelo

Categorías
INICI

Alliberar-se del pes del passat

Les experiències que ens precedeixen són elements que encara influeixen a la nostra psique, determinen el sistema de evaluació sobre el qual establim les nostres prioritats, prenem les nostres decisions i el.laborem gran part de les nostres accions actuals. És per això que si en el passat has estat saccejat i vapulejat, en una temptativa de protecció, portes una programació que actua com un limitador de creixement, t’inhibeix del risc però també de l’exploració. Un passat difícil és com l’estaca que t’empresona del conte de l’elefantet, l’animaló que de petit va aprendre que no podia escapar i queda atrapat en el pensament de no poguer-se alliberar malgrat te la plena capacitat de fer-ho.

Per aquest motiu pren tanta importància saber com netejar el fang del recorregut que es va fer en el mapa de vida, perque les petjades que vam fer antigament no ens desorientin de les nostres il.lusions, no ens aboquin a repetir cicles de tragèdia o ens desviin de la idea de la felicitat. És un dret estar en pau amb passats que van ser convulsos.

1. UN PASSAT DIFÍCIL ÉS COM UNA LESIÓ

Abans d’entendre perquè un passat ens condiciona en diferents aspectes, entenguem un símil molt fàcil de processar: El pes d’un passat sobre la ment equivaldria al record d’un dolor en el cos.

Quan el cos ha tingut una lesió estableix tot un seguit de mesures per neutralitzar aquella ferida; si t’has lesionat la cama, el cos l’alleujarà desplaçant tot el pes corporal a la cama bona, que passarà a ser la directora dels moviment, mentre que l’altre quedarà temporalment inhibida a l’espera de la recuperació. I això és fantàstic inicialment perquè és com ha de ser per apropar-te a la güarició.

Però amb el pas del temps, s’ha d’aprendre a recolzar altre vegada sobre la cama, potser amb molèsties, però sobreposant-s’hi. El que passa quan el dolor ha estat intens és que el cos ha fixat la defensa al dolor com una norma, ha generat un hàbit a la protecció adquirint una marxa antiàlgica, un patró defensiu que alhora és un desequilibri en el sistema corporal. El dolor desapareix, però el record al mateix dolor és tan intens que d’alguna forma la torsió permaneix i convida a mantindre aquell hàbit. Aquí és on entra la feina d’identificar aquella resposta ja no útil per reeducar-la i recuperar la confiança en la cama que va ser ferida, donar-li experiències que li facin saber que ja està recuperada. I això s’aconsegueix tornant-la a exposar a exercicis que no es sentia capaç de fer ( i amb l’ajuda de persones que conèixen les pautes per sortir del rol de protecció física).

En la ment passa exactament igual, es genera una ferida i la ment busca sistemes per protegir-la, i aïllar-la. És el sistema escut necessari davant una perturbació de la salut psíquica, és natural i lògic . El poblema esdevé quan el patró defensa s’enquista i s’extén al llarg de la vida sense rebre l’atenció i reeducació necessària.

Quan les dificultats de la vida han estat notòries o excessives, sense voler mires la vida des del visor de la catàstrofe i la turbulència, subratlles les complicacions i et quedes enllaçat involuntariament en destacar l’adversitat. I això passa perquè el cervell es forja a base de les experiències viscudes i quan aquestes s’acumulen en la polaritat negativa, s’aglomeren formant un catàleg d’experiències a evitar, un diccionari de records negatius que la ment s’habitua a mantindre en vida i a consultar sovint per saber com reaccionar en el supòsit que apareguin situacions similars.

El cervell s’enfoca en la premonició i en ressaltar l’advertència sobre allò que et podria fer mal , mantenint una atenció desmesurada sobre el passat, i una repercussió excessiva d’allò antic en el present.

Actues i respons en el present sobre les conclusions que vas extreure en un moment molt lluny d’aquest, però o no ho pots evitar o no n’ets conscient. Requerirà molta amorositat de tractament cap a tu mateix per reconduir la desviació generada per la dolència.

2. La paradoxa del dolor emocional

I aquí està la senyalització de que aquest dolor necessita ser atés ( perdonat o alliberat) , en la paradoxa del dolor:

Quan més mal va fer, més fixat queda en la conciència i més present tenim la circumstància que ens va ferir. El cervell classifica el coningut d’aquell succés com a danyí i actuarà ampliant el sistema de vigilància amb l’experiència orígen ben present en el dia a dia. Vejem-ho amb un exemple molt gràfic:

Imagina't el programa de vigilància en un aeroport als Estats Units després dels atacs terroristes: s'introdueix al sistema que els rostres árabs són potencialment perillosos i s'estableix escanejar cadascún dels rostres que passen per l'aeroport. Aquelles persones amb rostres meridionals, turbants, barbes tupides, túniques i palestines seràn detectats com possibles amenaçes i s'enviarà l'alerta roja a la seguretat de l'aeroport sota l'intenció de bloquejar l'amenaça. Malgrat la pobre persona no tingui res veure amb el terrorisme, com presenta trets similars als causants del disturbi, se'l agermana amb la condició de "terrorista" . I si la paranoia es fa més gran, qualsevol cara amb barba i cabells obscurs podria ser un terrorista.  És una acció preventiva que pretén salvaguardar la salut, però si es torna recurrent i obsessiva, acaba caient en la generalització i en la desproporció. 

En la nostra cuina de pensaments passa exactamanent ell mateix: Vivim una experiència dolorosa i en un intent d’evitar un dolor en el futur, tenim present el record en el present. La ment en un intent d’anticipar-se perquè allò no pugui tornar a pasar, és manté en alerta per detectar similituds entre situacions, fet que et vincula encara més a allò que desitjaríem oblidar.

El cervell en un acte de supervivència necessita del catàleg d’experiències, funciona basant-se en l’evidència del que ja s’ha viscut obtenint conclusions sobre les vivencies passades que serviràn per establir prediccions futures. i si alguna poseeix algún tret similar a aquell moment…bum! salten les alarmes i es desencadena la resposta de protecció. Només cal que una petita cosa s’assembli a aquell moment perquè tot tu despleguis el mecanisme defensiu o de fugida .

No solament no ho oblidem sinó que en l’anhel de sortir-nos-en ens sentim cada vegada més lligats a l’experiència i més incapaços d’alliberar-nos , en el intent de fugir de la teranyina acabes més arremolinat.

Quan el cúmul d’adversistats passades no s’allibera, és quan la vida enmalalteix, s’esquinça sota el pes d’allò negatiu que transportes i d’allò que pretens evitar, és massa pes per carregar al llarg de tota la vida. És per això que en ocasions arriba la malaltia, com un fré d’emergència que t’atura i obliga a la revisió de la forma com estàves visquent, per avisar de que tal com estàves, no pots seguir avançant. La malaltia arriba quan no es resol la càrrega que transportes, amb el clar objectiu de proporcionar una rendició envers la lluita que et danya la psique.

Però això abans d’arribar al punt d’aturdada d’emergència, he decidit fer un recull de diferents técniques que poden ajudar en aquesta curació, en l’alliberació del contingut amb el que et mantens identificat.

3. COM NETEJAR EL PES DEL PASSAT

Primer de tot , recordar que et mereixes ser feliç. La desgracia embruta el visor amb el que observes la vida inhibint el dret de ser mereixedor de ser feliç, per tant s’ha de netejar el filtre a través del qual valores la vida, perquè es clarifiqui de judicis i premonicions. I per què això passi és necessari fer una neteja intensa de l’emprempta del record, una neteja del dolor, i per altre banda, compensar la balança amb experiències positives.

3.1. ALLIBERAR EL PASSAT A TRAVÉS DE L’ HO’PONOPONO

Darrerament l’atracció sobre l’exotisme dels mètodes de curació s’ha intensificat com a reclam publicitari, però l’Ho’ponopono és una filosofia que recolzo i comprenc la seva «exportació».

Segurament coneixereu el sistema, basat en l’ús de paraules poderoses que eleven l’energia (estat d’ànim), però va un punt més enllà, l‘Ho’ponopono consisteix delegar a la dimensió superior el tractament del trauma o dolor que tu ja no saps com resoldre. És com deixar anar un globus amb una espelmeta del teu conflicte a l’inmensitat de l’univers perquè aquest l’aculli i faci el corresponent, tu de forma responsable et lliures de la responsabilitat envers el succés, deixes anar allò que no pots ni saps què fer , i a partir d’aquell moment, tal com diu el Hopono’pono : «el problema se para i la solución está en camino». És un acte de rendició i humiltat molt bonic.

Hi ha diverses formes de practicar ho’ponopono, però totes recauen en identificar el problema i formular una pregària demanant ajut a la Divinitat, i finalitzant la pregària amb les paraules: » Ho sento, perdó , gràcies , t’estimo». O simplement enfocant-se en el problema i recitant aquestes quatre paraules com un mantra, amb intenció i presència, és a dir, sentint el component simbòlic d’ allò que estàs recitant.

És un sistema que realment allibera i retorna la pau a la psique. Fa de neteja del teu espai interior i et recupera l’estat de calma, sempre i quan tu pretinguis fer neteja, és a dir, perquè funcioni has de tenir el veritable anhel d’alliberar aquell pes. Si encara estàs enganxat al rencor, hauràs de demanar primer ajuda per alliberar el rencor ja que el desig de venjança i de justícia ens mantenen en l’agravi i en la ment, i no permeten que el pes del record surti de tu. El primer pas és alliberar-te del rencor, per després, demanar perdonar el conflicte i integrar-lo.

Aquesta pràctica te un component ritual, però com en totes les pràctiques místiques, religioses o espirituals, es basa en l’enllaç místic d’accions repetides i intenció espiritual, intenció que neix de la profunditat de la teva persona, de la persona que es troba en si mateixa i està recollida en si.

No cal que t’ho creguis del tot, pots dubtar-ne i posar-ho en dubte, per això t’animo a que ho provis lliure d’expectatives, que ho comprovis per tu mateix. Fes la prova jugant amb qualsevol experiència que no sigui inmensament densa, i si t’ha funciona’t explica’m en els comentaris.

3.2. Experiència personal amb l’Ho’ponopono

Jo he fet hopono’pono i acabat sentint que el soroll mental del meu cap envers aquell problema es dissolia, simplement ja no hi era , ja no em féia mal. O quan he estat trista, o amb un estat d’ànim baix i m’he enfocat en recitar les 4 paraules i també he notat que m’apujava el ànim, que ja no estava tan avall en l’escala de la tristor.

Tot és provar-ho, des d’una perspectiva curiosa i investigadora, sense donar res per fet, simplement posant intenció en les paraules que recites i mantindre’s obert a qualsevol resultat, observant els canvis que neixen dins teu arrel de l’experiència.

Jo no puc parlar per tu , però si puc apropar-te la meva experiència , i des d’aquí t’assenyalo: l’Ho’ponopono és una meravellosa via d’alliberació de dolor, i és una eina funcional de nivell avançat. Això si,és un procés i pren el seu temps. Però és un procés que fet amb intenció neteja amb una eficàcia meravellosa.

3.3.Exemples per practicar Ho’ponopono:

Pots utilitzar els exemples que t’escric aquí sota o utilitzar-los com a format per el.laborar les teves oracions, adeqüades a la situació que vols alliberar. L’ideal és recitar l’oració (dins teu) en fase meditativa, és a dir, amb plena conciència, mínim tres vegades. Llegeix-les tranquil.lament, i apunta’t aquella que més et sintonitzi per anar-la repetint en diverses ocasions.

  • «DIVÍ CREADOR, borra dins meu totes les memòries doloroses i idees errònies que està produint aquesta situació_____________ (descriu la situació) en la meva vida.»

«Ho sento, perdona’m , gràcies, t’estimo»

  • «Jo TRENCO, TALLO, CANCEL.LO I EL.LIMINO ____________(esmenta la situació) I em comprometo amb la divinitat, la pau i l’amor.

Ho sento, perdona’m , gràcies, t’estimo»

  • «Divinitat, elimina, cancela, extrau i envia a la llum qualsevol memòria, programa, creença limitant o herencia genètica que hi hagi en mi i atraigui situacions i persones que em facin sentir_________(insegura, diferent, rebutjada, exclosa..)

Ho sento, perdona’m, gràcies t’estimo»

  • Divinitat, elimina, cancel.la, extrau i envia a la llum qualsevol memòria, programa, creença limitant o herència genètica que hi hagi en mi i em faci sentir________________ (incapaç de rebre abundància en la meva vida, no mereixedora d’abundància)
  • Qualsevol memòria, programa, malefici, jurament o vot que hi hagi en mi i m’impedeixi obrir el cor a rebre ________(abundància, seguretat, confiança, amor..)

«Ho sento , perdona’m, gràcies, t’estimo»

3.2. Trencar amb l’arquetip de supervivent

Començo aquest apartat per citar-te un magnífic paràgraf de la psicòloga -chamana i escritora Clarrissa Pinkola Estés :

«Cuando una mujer (o hombre) insiste una y otra vez en decir «soy una superviviente» , una vez superada la fase en que ello le podía reportar una utilidad, la tare que tenemos por delante está muy clara: HAY QUE ARRANCAR A LA PERSONA DEL ARQUETIPO DE LA SUPERVIVENCIA. De lo contrario, no podrá crecer nada más. (….)

Me gusta comparar esta situación con la de una plantita que sin agua y sin abono, consigue sacar una valerosa y tenaz hojita a pesar de todo.(…)

Sin embargo, ahora que los malos tiempos han quedado atrás, el crecimiento significa exponernos a situaciones propicias para el nacimiento y el desarrollo de vigorosas hojas y abundantes flores y hojas. Es mejor poneros nombres que nos inviten a crecer como criaturas libres. Eso es el crecimiento. Eso es lo que nos está destinado. (…)

El hecho de seguir siendo una niña (o niño) superviviente, más allá del período en que ello ocurrió es identificarse en exceso con el arquetipo herido. Comprender la herida y recordarla nos permite crecer. NUESTRO DERECHO ES CRECER, NO SIMPLEMENTE SOBREVIVIVIR. «

Amb aquest paràgraf l’autora del llibre «Mujeres que corren con los lobos» subratlla com indispensable la necessitat d’abandonar l’espasa de lluita, relaxar la sentència de que un dia ens van declarar la guerra o vam estar en perill i obrir-se a la tranquilitat d’haver donat per finalitzada la batalla. Només des d’una recuperació de la calma serà des d’on podrem asseure’ns en tranquilitat per construïr quelcom sólid.

Tenim tendència a viure condicionats per la situació ambiental que més ens va marcar, però aquest diagnòstic causa adherència i manté actiu el metabolisme de la supervivència. Aquesta condició precària manté el lligam amb l’element que ens va ferir i el fa indeleble a l’intenció de difuminar-lo o inmutable a accions de millora. A efectes similars, és com el diagnòstic de «pacient crònic», terme que condicionarà l’actitud i comportament d’una persona envers la seva vida per sempre més. Per això és important fer partícep a la ment de la sensació de calma, acceptar que que d’en un moment vam estar en procés de supervivència, però que aquella condició ja ni tan sols hi és, ja no ens sacceja i aquí i ara ja no és una amenaça.

Ara estàs viu, pots respirar, segurament tinguis a l’abast menjar i un lloc on dormir, i si estàs llegint aquestes línies, m’aventuro a dir que ets dels privilegiats que pot accedir a tecnologia. S’ha d’aprendre a tornar a crear ancla en el present, un present que torna a oferir confort i llar, on el passat només existeix en el record, però no en l’exterior. Segurament va ser difícil arribar fins on ets ara, però ja hi has arribat, ja està, allò que vas patir ja no et pot ferir. El record de la tempesta és tan sols un record, i s’ha de tractar amb el mateix tracte que un malsón a l’endemà de la vetllada: ja no hi és , ja no existeix. Ara toca moure’s endevant, contemplar el passat com una fotografia mentres s’accepta la posició actual i es mira amb esperança cap al futur.

3.2. ACUMULAR BONES EXPERIÈNCIES

Dit així sembla molt utòpic i de cartell de llums led, però recuperar la capacitat de tornar a gaudir de la vida és un INDISPENSABLE per generar nous records sobre els quals nodrir l’esperança de felicitat.

Abans de continuar amb la fantàstica idea del títol, recordem que el conflicte d’un passat massa dens t’embruta, t’entrebanca per projectar-te cap al futur de forma alegre i il.lusionant, i quan passa alguna cosa alegre et sents que allò no hauria d’estar passant, o que serà molt breu.

«ET MEREIXES SER FELIÇ»

  • Com et sona la frase?
  • Et crea una sensació de correspondència, de » si , em mereixo ser feliç»?
  • O pel contrari, no te’n sents mereixedor?

La part que costa més de visualitzar és la promesa de que pots ser feliç. Sembla que les experiències passades et condicionen dins la categoria de «la vida és una lluita» i qualsevol felicitat afegida sigui un caprici del destí o un error en l’argument. Quan arriba el moment feliç o bé no el vius al 100% o estàs esperant que en el següent revolt t’aparegui la bufetada. Això és molt típic en persones que han atravessat més dificultats de les que generarien adaptació, de les que han danyat temporalment la capacitat d’autocuració de la psique.

«Vaig ser desgraciat, com pot ser que ara em permeti ser feliç? ui no, no…. amb tot el mal que em van fer jo no puc ser feliç«……«Van abusar de mi, que faig per la vida anant feliç?»

Aquí està l’error, aquí resideix la programació defectuosa d’una persona que va patir danys interns, la fal.làcia de que si vam experimentar dolor, mals tràngols o ens vam equivocar, hem de mantindre correspondència emocional amb aquell moment, hem d’actuar amb coherència a la desgràcia que ens va fer desgraciats en un moment, o amb la culpa a les espatlles i vestint-nos en coherència com una vidua en dol, és a dir, sacrificant la nostra joia. El passat no exigeix una correspondència, de fet és vital incorporar en el joc de la vida la promesa de la felicitat. amb el vincle emocional del que vas viure. No pots modificar el que ja va ser, però si com t’hi relaciones, i si deixar-ho anar.

Per això cal la neteja interna a través del perdó de l’Hopono’pono ( o de la confesió religiosa, la pregària o el que tu escullis) i afegir a la balança dels records, experiències positives.

Aquest és el punt meravellós de güarir-te i encaminar-te cap a la curació, pot ser que encara tinguis aquells nusos del passat sense resoldre del tot, pots PERMETRE’T GAUDIR I SENTIR-TE MEREIXEDOR/A DE LA SATISFACCIÓ, i emprendre accions que t’encaminin cap a l’horitzons on la felicitat és un fet. Viatja, enamora’t, tingues sexe amb qui et faci pessigolles positives, arrisca’t en un projecte il.lusionant, inverteix en tu…

Pots anar fent camí en paral.lel al dolor per anar materialitzant il.lusions i aquestes a la llarga seràn les que compensaràn la balança al teu favor, a favor de la consolidació del concepte que la felicitat és possible. Quan aquestes vagin apareixent en l’horitzó de la teva vida, aniràs compensant la balança psíquica, afegint moments increïbles que et serviràn com a motivació per modificar els dictàmens que arrossegues, per afegir positivitat al catàleg de les experiències que el cervell consulta, recordes? ÉS VITAL AFEGIR EXPERIÈNCIES NUTRITIVES ALS RECORDS.

La ferida ja ni tan sols és infectada, només queda el record de l’infecció, doncs perquè no experimentar la recuperació plena començant a gaudir d’activitats pròpies d’un estat de salut sa? És a dir, atrevin-te a explorar altres facetes de la vida que inhibies per por a la dolència, per por al passat.

Atreveix-te a sortir de zones de confort amb passes petites i segures, surt a investigar altres cercles indefinits per obtindre noves experiències nutritives que nodriràn la teva ment amb alegria i aportaràn autovàlua a la teva persona. I amb sortir a explorar em refereixo a fer realitat aquelles llistes de somnis que guardem en la llibreta però que no materialitzem per por al desconegut.

4. Altres mètodes de curació

Per no fer el post que sembli un pergamí egipci, completo el post amb enllaços a altres articles del blog que serveixen com a epíleg al contingut d’aquest tema , i que et recomano a fullejar si sents més curiositat cap a la resolució dels conflictes de la vida, o sents que la teva recerca de curació ràu en un tractament més profund de la ferida.

No pateixis per la paraula traumes, tots en tenim, formen part de l’exercici de viure. El que és genial és saber com drenar-los i per això el motiu d’aquest post.

És un exercici de deshinibició per drenar les emocions coningudes. És intens i purificador.

Cap al mig del post t’exposo diferents eines que serveixen per purgar la ràbia que encapsula el dolor, generalment un dolor ocult d’una ferida antiga.

Espero que t’ajudi i et serveixi.

Una abraçada;

Carolina Muscatelo

Categorías
INICI

COM SORTIR ENDEVANT EN MOMENTS DE CRISIS

Aquest post és per donar acollida als transeúnts que ens trobem en moments de canvis, on allò rutinari i estable s’ha interrumput i la desorientació s’ha presentat en el dia a dia deixan-te amb un enorme interrogant. En aquestes circumstàncies sempre va bé conèixer històries de superació veïnes, perque saber com s’ho han fet els demés per sortir del sotrac dona familiaritat en els daltabaixos de la vida i t’ofereix recolzament.

Per entendre perquè m’aventuro a escriure sobre la temàtica de la resiliència, deixa’m que et faci una intro del el marc de vida que em va precedir:

Vinc d’una estirpe de supervivents. Tal qual, érem una familia desestructurada de 7 membres amb dificultats econòmiques, pel que em va correspondre posar-me els guants de pencaire molt aviat i sobretot buscar-me la vida sense ressenyes ni suports. Als 14 era netejant interiors de camions, als 17 servint menjar per emportar en una rostisseria , i d’ençà els 18 cotitzant fins a dia d’avui. Això m’ha col.locat en una posició on m’he hagut d’espavilar de les formes més variades i innovadores, on he recorregut gran part de la meva adolescència i joventut sense gaires pautes ni senyalitzacions de com avançar, amb l’absència d’un entorn familiar on rebre un «aferrament segur», terme que s’empra en psicologia per referir-se a aquell entorn que t’abraça en moments de crisi. Però aquest va ser el botó d’ignició que m’ha donat les bases de l’entrenament en l’autosuperació, i sobretot m’ha ensenyat a ser creativa amb la vida, a ser capaç de veure oportunitats fóra de les marees del comú i dels rituals de sol.licitar feina, a reinventar-me després de les crisis. Al no tenir regles, tampoc tenia límits, i sense ells he aprés a fer d’estratega i utilitzar l’atreviment per aconseguir propòsits.

Des d’aquest aprenentatge en l’autosuperació, he decidit apropar-te recursos que m’han servit en el camí de la transició cap al canvi, i que poden ser útils per començar a traçar una estratègia per confrontar aquests moments de crisi que tots encarem en algún moment.

1. UNA CRISI IMPLICA DEIXAR ENRERE

El que es caracteritza en els moments xungos és que no et queda altre que moure’t del lloc on ets. L’escenari de vida que fins ara t’ha aportat el que necessitàves s’ha esgotat, s’ha trencat o ha quedat desert d’oportunitats. Sovint les crisis son telons que s’abaixen de cop i et cauen al damunt sense que t’hagin avisat del canvi d’acte, són sobtats i imprevistos.

Estem d’acord que les crisis són un daltabaix en la vida, se’t desajusta el previsible i cómode deixan-te amb l’incertesa a la ment i amb la digestió d’una situació que sovint atravessa el procés natural de pèrdua: apareix la ràbia per la presumpte injustícia que t’ha suposat aquell canvi, i la segueix el dolor per la cessió de la realitat prèvia.

Atravessem pel cicle ràbia/dol perquè forma part del procés natural d’assimilació de l’aconteixement, és el mestre que permet purificar l’ànima de les emocions sentides i a alliberar la càrrega del passat. Aquest trajecte entre la negació/acceptació, dolor/ superació forma part del sistema de purga i està bé que sigui així. Abans que arribi l’acceptació, has d’haver-te cagat en tot una mica, i no passa res. És un trànsit imprescindible per avançar cap a una altre posició de vida projectada en el futur sense arrossegar els quists dels sentiments antics.

No podem esquivar els sotracs de la vida, però podem escollir com transitar-los sense perdre de vista l’adveniment d’una milloria, d’una forma esperançadora d’una ressolució.

No t’afanyis en catalogar el canvi com un element negatiu, espera a veure com evoluciona aquella cirucumstància que ara perceps com desfavorable dins l’esfera de la teva vida. No coneixes les implicacions totals de la situació fins que aquesta no avanci en el temps. Dona espai al temps perquè aquest expressi quin és el motiu d’aquella transició.

Hi ha un regal per a tu esperan-te darrere d’aquesta crisi, t’ho asseguro.

2. LA NOSTRA RESISTÈNCIA AL CANVI

Patalejem tant quan les coses no són com esperàvem o volíem… ens tensionem, enfadem, despotriquem, perquè qualifiquem d’injust una circumstància que en el moment ens sembla negativa però no tenim ni idea de com serà en el conjunt de la nostra vida. Tenim tendència a ser curts de mires i si aquí i ara no em senta bé, condemnem a la forca el moment sota el veredicte de » això no és bo per a mi».

En una crisi existeix una alteració de l’hàbit, se’t canvia la recepta amb la que gestionaves la vida, i necessitaràs de nous ingredients per reformular-la, per cobrir les necessitats que requereix aquesta nova etapa.

Imaginem-nos-ho com una adaptació a una dieta sense gluten:

Modificar els hàbits alimentaris sovint disgusta, i segurament d’entrada t’enfades i ho rebutges perquè se’t cau el cel al comprendre que has de desterrar de la teva vida certs aliments, però és el remei per avançar de forma saludable sense conseqüències més severes que una intol.lerància (a part que obres la visió a un món sense gluten que actualment te opcions igual o més atractives que les que ofereix el blat).

Una crisi s’assimila a la dieta en el aspecte que implica una aclimatació que d’entrada ens disgusta, sobretot si la costum ens satisfeia, però posarà en marxa mecanismes resilients que desenvoluparan altres recursos personals que seràn molt útils per a la nostra evolució. Si en alguna cosa afavoreix una crisi és a a la plasticitat al canvi i a l’evolució per readaptar-se a situacions diferents a les que has estat habituat.

Adaptar-se amb suavitat és el millor remei per avançar sense generar seqüeles perjudicials per a la nostra ànima/esperit/ment.

I mentrestant, enfoca’t cap endevant, que les teves accions continguin més comportaments encarats a ser còmplice del futur que d’ancla en el que ja va passar. El darrere conté una herència valuosa d’aprenentatges útils i que podràs aplicar, però ja no conté la resposta.

2.1. SORTIR DEL DRAMA

Una cosa és atravessar un trànsit de dolor, i l’altre es instal.lar-s’hi.

Quedar-nos encallats repetint el que està desgastat o perjudicant-nos, és un rol que reporta sofriment. Patim per la pèrdua perquè ens estiba més la pena pel que deixem enrere que l’alegria per el que pot venir, quan el futur pot albergar totes les oportunitats, inclús aquelles meravelloses i increïbles.

Els drames obren les portes a la possibilitat. El dolor agònic dels mals moments actua com a catalitzador que sacceja fins a la fàtiga la teva resitència al que ja coneixes fins que estàs tan esgotat de dolor que comences a creure en l’existència d’altres paradigmes que no son infeliços. És per això que quan ets al fons del drama, on ja no pots ni reconstruir les passes per tornar d’on veníes, s’obre una porta infinita cap a un futur on només hi cap l’esperança.

I aquest és el premi dels moments de crisi: permeten observar la vida des de la rendició, t’ensenyen a que pots ser feliç malgrat pèrdues i contratemps. Si t’apareixen dificultats és perquè pots atravessar-les: Si alguna cosa resulta motivacional en el joc de la vida és la promesa de que és assumible. Però per aconseguir-ho hauràs de fer un salt personal.

«Cap problema pot ser resolt des del mateix nivell de conciència en el que s’ha originat»

Albert Einstein

2.2. LA RENDICIÓ AL CAOS

Endintrar-se en la zona de no control és la clau que obre les portes a la màgia, a la força que t’ensenya que en l’absència de domini hi apareixen les casualitats que enllaçen tots els aconteixements de formes meravelloses.

Una crisi convida a la percepció d’una realitat més àmplia que la individual, t’ensenya que per molt que vulguis aferrar-te al domini de la situació, hi ha una fracció molt important de l’existència que no es sotmet a la teva voluntat i t’altera tot el teu organigrama vital per ensenyar-te que no controles res. I quan finalment abandones la lluita de resistència i et rendeixes d’aquest control substituint-lo per un «que sigui el que hagi de ser», apareix una apertura mística a la solució, des d’on apareixeràn situacions mil milions de cops més favorables a les que podies preveure, o a les que ja tenies.

Un canvi ens trasbalsa tant perquè ens resisitim a integrar-lo com a part natural del procés de la vida, repudiem que s’hagi escapat del nostre control. Però és just en aquesta escletxa d’incertesa on entra en joc el caos creant un nou ordre de vida, endreçant la vida d’una forma que reacondiciona la teva realitat i t’acompanya a obrir la ment. El caos és el ordre superior, és l’element necessari per crear un nou ordre. I és just per aquí on accedeix l’univers donan-te la possibilitat d’ampliar la teva comprensió a esferes més avançades.

En altres posts parlo més profundament sobre la confiança en la vida, però per lligar el contingut en aquest, vull que sàpigues que cada vegada que m’ha deixat anar, quan he estat massa esgotada per presentar confrontació i he desistit de programar i preconcebir, les coses han fluit d’una manera tan harmònica i feliç que per la meva ànima resulta inimaginable que allò pugui ser tan sols una casualitat. Són Casualitats d’una complexitat tan avançada que saps que només poden pertànyer a un narrador superior, a una forma de consciència més àmplia. I NO ha estat una experiència fortuïta i aïllada viscuda en una ocasió puntual, sinó que cada vegada que desisteixo en el meu afany per predestinar, tot assoleix una dimensió de felicitat gairebé surrealista.

És per això que, et convido a que simplement obris el pensament cap a l’opció d’alliberar el futur d’una condició on les previsions son agòniques, sinó que sigui un espai lliure de creativitat, una plantilla en blanc que neix de l’acceptació del que hi ha ara i aquí mateix per començar a explorar un futur prometedor, per visualitzar l’alegria. I amb això vull aprofitar per recordar-te una màxima vital :

» la incertesa és el terreny de la potencialitat pura»

Les set lleis espirituals de l’èxit

3.COM INNOVAR-SE EN MOMENTS DE CRISI:

3.1. LA TITULITIS COM A LÍMIT

Quan ens encasquillem en que l’únic que podem fer o exercir és allò en el que ens han qualificat mitjançant un diploma, restringim les nostres possibilitats. És afirmar que l’únic que estàs capacitat i autoritzat a fer és allò pel que t’han acreditat, que és una forma de reduïr-se a una definició i d’engabiar-te mentalment. T’encalles al determinar QUI ETS ( electricista, pastisser, bla bla ) i EL QUE POTS FER (electricista, pastisser, bla bla) en base al que vas estudiar alguns anys de la teva vida….és una gàbia cognitiva.

Els teus estudis avalen coneixements en el camp del que disposes un títol, però NO IMPOSEN LIMITACIONS AL QUÈ POTS FER, NI IMPEDEIXEN que et desenvolupis de forma autònoma en qualsevol altre àrea. I sabem que en reforçades ocasions els títols no responen sobre la professionalitat d’una persona, només indiquen que s’han finalitzat unes ensenyances.

Hi ha infinitat d’àrees on crèixer de forma autogestionada que no van vinculades a una professionalització matemàtica i precisa de l’educació: la cuina, l’escriptura, el dibuix, la pintura, dissenyar interiors, webs, fer horta, costura, un blog, fer parfums, la joieria, l’horta, aprendre a fermentar, fer massa mare… Hi ha un avantall molt àmpli de subjectes que tol.leren processos d’autoaprenentatge «extrauniversitaris» i no són inquisitius a l’hora d’evaluar-te , sinó que permeten aquest trànsit per l’imperfecció fins que s’assoleixen millores. Són àrees on pots jugar a créixer sense un mentor que exigeixi prosperar. A vegades esbrinar els ritmes plàcids on veure créixer sense pressió les nostres millores, és el millor bàlsam.

Si ens desvinculem per moments de la pressió d’haver de progressar en allò que ens hem determinat a ser, conseguirás relaxar la ment i descobrir moltíssimes altres possibilitats, no cal que siguin formatives, sinó RESSOLUTIVES! En moments de crisi, sorgeixen els millors remeis, i sovint són creatius i espontanis, fóra dels límits del diagrama i l’estadística. I en aquests casos els millors amics seràn el joc, l’exploració i la creativitat, totes virtuts del denominat «nen interior» de la psique.

Permete’t deixar-te guiar per l’intuïció, la satisfacció i la inventiva , juga a explorar, la vida és un joc i gran part depén de tu , pots escollir que estigui replet d’horaris i normes o que sigui una aventura. TU ESCULLS, i posats a escollir, perquè no jugar una mica?

3.2. FER INVENTARI DELS DONS PERSONALS

El que més m’ha servit a l’hora de reinventar-me ha estat conjugar diferents habilitats, o inclús fer-ne prosperar de noves mentres abandonava l’estil de vida anterior. En el moment de cataclisme et quedes una mica descol.locat, en xoc, i potser d’entrada no conectes amb l’oportunitat d’alimentar una virtut aparcada o en desenvolupament, però t’animo a que t’obris a la idea.

Igual que una nova pantalla de videojoc requereix configurar el personatge per adeqüar-lo a les noves dificultats, en un canvi de vida és necessari que reacondicionis el teu perfil personal.Cal iniciar una investigació de tu mateix, és a dir, entrar al magatzem de la personalitat per fer una mica d’inventari sobre les habilitats desenvolupades i vestir-se d’acord a les necessitats de l’ànima. Cal escollir amb saviesa interior les PECES DE VALOR que la teva persona ha cultivat en aquests anys.

Els teus punts forts serviràn de base en la reconstrucció de la teva nova realitat. Ha arribat el moment de donar valor a allò valuós en tu, és a dir, de validar els teus dons, habilitats i destreses, tot aquell contingut preciós de tu mateix.

Una crisi impulsa a iniciar la reconstrucció del espai vital, a reacondicionar l’entorn personal perque sintonitzi amb els desitjos profunds de la teva ànima, és una oportunitat per fer el canvi que tant anhelaves i potser no t’atrevies a fer. Per tal que el teu espai vital resulti acollidor i gratificant, que t’apropi al destí d’un lloc on t’agradarà estar, cal construir-lo des de la satisfacció de les habilitats personals.

imagina’t que a les peces hi apareixen dons: creatiu, hàbil, manetes, ressolutiu, enginyós…

Inicies la construcció de la casa on voldràs viure, és per això que t’animo a treballar els ciments de l’arquitectura on edificaràs la teva vida encara que et porti una mica més de temps, i una casa de xapa per sortir del pas surt volant al primer contratemps. Si tires pel dret de les qualitats on ja tens l’aprovat social perquè et son cómodes, ràpides i fàcils, és més que probable que en un futur et tornis a trobar en un cul de sac com en el que ja ets. Escull on enfocar-te com si poguéssis fer realitat qualsevol somni, tria de la mà de l’intuïció i amb l’il.lusió de consellera.

  • D’entre tot l’inventari de tu mateix, dedica’t a escollir les aptituds que et fan sentir bé quan les fas, aquelles que t’omplen de satisfacció i benestar, i això últim és PRIMORDIAL.
  • Decidits els punts forts, explora a trobar PUNTS MITJOS ENTRE EL QUE SAPS FER, EL QUE T’AGRADARIA FER I LA TEVA PROFESSIÓ. És com resoldre un SUDOKU sobre un mateix, amb l’aventatge que aquí s’accepta qualsevol classe de resposta, des de la més creativa a la més irònica. SIMPLEMENT JUGA!

Per exemple:

INSPIRACIONS REALS:

Els exemples que t’escric aquí són reals:

  • Un company esportiu, tip de fer classes es va llençar a la locució i el tio s’està llaurant un futur fantàstic fent el que li agrada partint d’una formació que poc te a veure amb periodisme o imatge i so!
  • Jo cansada del desgast dels entrenaments personals i l’exigència física, m’he passat al plà artístic on desenvolupar anatomia i ensenyar els meus coneixements del múscul i la forma física a través de l’art. I ves per on que vaig venent dibuixos!
  • Una noia dietista, cansada de treballar per altres restaurants, va obrir el seu propi i ara és un dels restaurants macrobiòtics més parlats a Sant Cugat , col.laborant en tallers per botigues com Veritas.
  • I qualsevol escritor de blog de finances ve del mundillo, no en conec directament a cap però n’he llegit uns quants.

És feina nostra establir ponts que lliguin opcions de la nostra vàlua amb la nostra formació de maneres creatives i innovadores.

NO ABANDONIS EL TEU SOMNI PER LES LIMITACIONS AL QUE T’HAS PREPARAT A FER. POTS FER UN CANVI DE DIRECCIÓ QUAN ET DONI LA GANA. I PUNTO!

3.3. L’ATREVIMENT: AVENTURAR-SE AL DESCONEGUT!

Després de les fase de tirar per terra les barreres acadèmiques i sondejar-se per establir un rumb d’exploració, el següent pas que permet obrir-te a altres bombolles laborals (que poc o res tenen a veure amb la formació) és l’atreviment. Cal bellugar-se fóra dels marges del qüotidià.

Ser atrevit és la virtut de l’espavilat, del que no veu barreres sinó que estableix associacions creatives entre el que busca i com aconseguir-ho. Per això t’incitava d’inici a que et desvinculis de la línia del títol acadèmic, perquè l’esfera professió/requisit et condiciona, i ara mateix necessitem SER LLIURES, tenir llibertat plena en el pensament perque es traslladi en el mapa d’actuació.

Fa uns anys, solia atravessar una masia amb tot un procés d’horta molt acollidor, i em va saltar el desig de tornar a posar les mans a terra, d’aprendre més sobre els cicles de cultiu. No he estudiat res associat amb l’agricultura, però vaig decidir indagar sobre el lloc per esbrinar si buscàven voluntaris. Atravessada la pseudo-vergonya inicial ( cada vegada en tinc menys) vaig aconseguir contactar amb els pagesos encarregats. I després d’aquesta el.lecció a l’atreviment, et puc dir que vaig tenir un estiu genial, envoltada de persones estupendes amb qui fer birres i jugar a volei després de plantar, que sense pretindre-ho, cada dos per tres m’enduia a casa una cistella ben carregda d’hortalisses fresques i que anys després encara hi vaig de voluntària. Fixa’t tu quin premi aquest d’atrevir-se.

Amb això et vull dir que, quan superes a condició temerosa d’extralimitar-te, quan et sobreposes als temor del què pensaràn, més que sovint trobes al darrere un mecanisme d’ajuda que et permet aconseguir allò que et proposes. La por hi serà, però l’aniràs superant a cop d’atreviment. I cada vegada seràs més lliure, més decidit.

NO HI HA LIMITS! sigues pioner i aparca la vergonya, ja que normalment només t’impedeix fer coses diferents per un temor fantasma al què diràn. I en la majoría dels casos, t’ho dic amb coneixement del que parlo, les persones a les qui adreces el teu atreviment es veuen sorpreses per l’iniciativa , i més que rebujtar-te l’osadía, es queden captivades pel gest, i t’asseguro que et tindràn present. No hi ha res més cridaner que algú que empren el.leccions seguint el seu dictat interior.

Si vols més inspiració sobre l’atreviment, et convido a que facis una ullada a la següent entrada: més àrees en les que m’he atrevit experimentar, visita la següent entrada:

4. LA FÓRMULA DEL CANVI

5. UNA MICA D’HISTÒRIA PERSONAL

Als inicis de la vida autosuficient només optava per aquelles feines d’estudiant mal pagades però que les fas amb tota la il.lusió del món pel que simbolitza rebre els teus primers ingressos. Únicament tenia el graduat en Batxillerat i era iniciant els primers anys d’universitat, per tant no se’m pronosticava una recerca laboral molt prometedora, però com comences amb l’il.lusió de la joventut, tot t’està bé.

Aquelles feines catalogades d’estudiants solien ser demoledores, esclavitzants i amb uns rols jeràrquics de poder un pèl tòxics. Els encarregats sovint tenien actituds de afartament, i ho reflectien jugant al sometiment amb els treballadors més nouvinguts. Sense voler els pobres anhelàven el reconeixement i desplegàven el seu afàn de valoració instruïn-te com a catedràtics en les coses més insulses, com «com fer un café amb escuma»… mai hagués imaginat que fer un café requerís tantes classes magistrals. El fet és que ho vaig saber portar, però va arribar un punt on anar a treballar se’m feia un infern de monotonía i repetició. Sortir d’aquell subterrani d’explotació per 4-5€ l’hora es va convertir en la meva prioritat. La meva ànima cridava per trobar quelcom més, així que vaig atravessar la primera crisi: necessitava una professió que m’agradés i pogués fer mentres estudiava. I aquí va aparèixer l’ àmbit esportiu.

Mentre em dedicava a l’esport vaig ser prou feliç, la professió em feia viure en moviment : ballava, saltava, entrenava al ritme de la música i em donava molt bon rollo veure la gent passant-s’ho bé. Potser era massa exigent físicament i no teniem convenis que ajudéssin en l’assessorament de les cures físiques que requereix un esportista en fitnes, així que jo tirava de l’energia fins que em VAIG LESIONAR.

CATACLISME. A partir de la lesió, allò que em feia previamen feliç es va convertir en una tortura: havia d’encaixar el mateix ritme amb una disfunció corporal, sumat a l’exigència pròpia i de l’empresa. Em forçava i em desgastava en sostenir-ho perquè en aquesta professió hi anava lligada la meva subsistència i la meva identitat: JO ERA tècnica esportiva. Com no m’aturava , la lesió va evolucionar en una inflamació persistent i a una cirugía que em va portar a PARAR-ME EN SEC. SEGON GRAN CANVI.

La vida no està absent de canvis i alguns d’ells són a marxes forçades. Venen a ensenyar-nos que no vas pel camí , que no ets on en el fons del teu cor, t’agradaria ser. Per això arriben , perquè quan tu no t’atreveixes a sortir d’on ets, el canvi es forçat d’alguna manera per la vida per empénye’t al nou rumb. Passa com quan els pares prohibieixen els dolços al seu fill perquè no li perjudiquin les dents. Els dolços són aquelles coses de la vida que ens agraden, però ens estàn fent mal o ens distreuen del que veritablement importa: el plat principal.

Recuperant la meva història, fer de cambrera em feia mal a l’autovàlua, i fer d’entrenadora al cos. I potser va caldre que passés per les dues per aprendre a reconèixer en mi aquells dons que d’entrava no apreciava.

Les crisis són grans mestres.

Carolina Muscatelo

Categorías
El camí dels SOMNIS INICI Psicologia de la ment

LA PASSIÓ QUE ENS MOU

1. LA PASSIÓ EN SI MATEIXA ÉS UN CAVALL DE FORÇA

És una meravella estar motivat per una causa, tenir objectius sans dels que et fan créixer, un portafoli de projectes sota el braç amb il.lusions que t’il.luminen de guspires la mirada. Estar apassionat enamora, simplement pel fet de notar l’èxtasi de viure i tenir l’energia per aconseguir allò que et proposes.

La passió ocupa una posició privilegiada en el rànquing de la motivació, i és indispensable per guiar-te cap a l’il.lusió d’un somni.

La passió et dona un estímul superior al de la força de volunt o a qualsevol intenció pensada, és capaç de qualsevol cosa. És una força interior de pura emoció que agafa aquell contingut que t’entusiasma i el fa volar, et dona energia per mecanitzar la il.lusió , per posar-li ales o rodes o el que sigui que necessitis. Actúa com la musa i la recompensa alhora, és a dir, t’excita per motivar-te i alhora et fa sentir satisfacció per estar en el procés d’aconseguir allò que t’has proposat. Seria com el carmel que et deleita, i la dopamina després de menjar-lo.

Però aquest carburant motivacional no és l’element més racional de les peces del nostre comportament, bàsicament perquè la seva funció és animar-te a anar cap allò que et desperta sentiments intensos, i ho fa amb una força molt superior a la del sentit comú o la dels moderadors mentals.

Quan quelcom t’apassiona, t’encamines per aconseguir-ho, t’enfoques i vas a per allò. I és que en ocasions cal aquesta empenta insòlita i segons l’entorn «inadeqüada», és la justa i necessària per posar-se en marxa cap a objectius invisibles com són els somnis de vida. De poc serveixen les advertències externes quan la passió et mou indubtablement cap a un objectiu. Però en ocasions , un entorn massa preventiu incrementa l»intensitat del duel intern entre la passió i la raó fent que aquesta lluita interior sobre la supremacía d’una de les dos sigui més descarnada.

«Vull això però m’aconsellen allò. Però sento X i m’indiquen que el correcte està en anar cap a Y. Cortocircuites perquè et deixes de conectar amb la teva saviesa interior, i et quedes enlluernat pel magnetisme dels dos pols de la balança . En comptes d’arribar a un punt mig on trobar el teu equilibri, sembla que no existeixi consens entre el que vols i el que penses. O pesa massa la força de l’emoció o te massa ressó l’argument. I amortiguar el desig envers la raó, és un duel que et deixa exhaust. Massa moral, masses pretextos i massa sentir. Massa dosi d’ingredients per fer qualsevol recepta. En comptes d’un pastís tens u

2. LA PASSIÓ ÉS COMBUSTIBLE PER ALS SOMNIS

Aquest sentiment serveix com a guía del teu punt de vida, i que és un dels indicadors més infalibles que estàs en el teu propòsit .

T’ho dic des de la coneixença, perquè és la que sento quan em poso fil a l’agulla en alguna de les tasques que he somiat i posteriorment s’ha materialitzat, o a escriure aquestes linies, malgrat en el meu context actual sembli no tenir una trascendència rellevant! Escric i m’entusiasmo, i recullo el mateix entusiasme per posar-m’hi de nou en qualsevol altre foradet. Aquest intercanvi saludable de «motivació- es bo per a tu», que és una relació lògica d’amor, es desdibuixa un cop submergits en la piscina de les obligacions i la rutina; la densitat dels successos ens obnuvila el sentit comú superior, i perdem la claredat de fer allò que ens fa ser feliços.

Quan hi ha passió en allò que desenvolupes, estàs en el camí correcte. No cal que ho vegis ara mateix, només cal sentir-ho, ja que el sentir és el resultat d’una percepció atemporal.

Si hagués conegut aquest concepte de que quan sento joia estic contribuint a la meva felicitat futura, m’hi hagués compromés molt abans. És una llei que m’ha encantat conèixer i d’ençà que ho sé em sento amb el deure de ser-hi fidel, perquè és una forma de comprometre’s amb la pròpia felicitat.

Com a comportament associat a la nostra composició cerebral més animal, la passió ens indica la satisfacció primerenca del nostre nen interior, i al no estar gaire emparentada amb la racionalitat, ens conecta amb la nostra ànima menys manipulada i més instintiva, amb l’ànima del nen interior.

Un nen és en essència un ésser pur i sense els codis de conducta socials, viu el present i és tot instint i joia , s’entusiasma buscant allò que el fa feliç: anant en bicicleta, deslliçant-se per una tirolina, jugant i sent lliure. La part de la nostra persona que guarda aquest «nen» vindria a formar part deI que Freud descriu com el «Id» de la personalitat, però a diferència de la descripció que Freud va fer d’aquesta faceta personalitat que és més aviat moralista i reprimible, la passió instintiva encaminada cap al propòsit interior de la teva persona és un dels elements més estimulants per aconseguir un somni , per tant catalogable des d’una perspectiva més sana que la dels desitjos purament impulsius.

Escric per passió perquè em conecta amb un propòsit interior que em gratifica, i no te res de impulsiu ni reprimible. I aquesta és l’energia pura i positiva que ens interessa.

Com us deia, la passió ben direccionada és un potent combustible. S’assembla en intensitat a la ràbia amb la diferència que en aquesta ocasió el que ens movilitza és trobar més felicitat, més elements agermanats amb aquesta joia de motivació. Al igual que la ràbia, es gestiona al estil de bateria autònoma, s’autocarrega amb si mateixa mentres circuli en la direcció del moviment que et conmou. Ho sabràs perquè obtindràs més satisfacció , més recompensa cerebral.

Quan aparegui passió en la teva vida sota alguna forma d’objectiu que al resoldre’l et provoca més gratificació ,és a dir, que la mateixa passió s’autorrecarregui a si mateixa mentres fas allò que t’apassiona, vol dir que vas pel bon camí. No te més complicació. No li busquis els perquès ni consultis a les fonts externes la reafirmació del teu procés; si et satisfà i en el transcurs t’aporta més satisfacció, és bo per a tu. Apuntat’ho amb subratllador.

3. QUAN LA PASSIÓ ESTÀ ENVERINADA

Però a vegades aquest elixir motivacional està contaminat , te un virus que descodifica l’objectiu primari de movilitzar-te cap al benefici positiu i t’encamina cap al sabotatge o la destrucció. Te molt a veure amb patrons d’aprenentatge insans viscuts durant l’infància o l’adolescència, perquè les experiències més primerenques són les que deixen marques més indelebles en el record i les que configuren els patrons de la personalitat amb els que ens desenvoluparem a l’edat adulta. Només cal pensar en els primers cops que et va passar una experiència imporant , com el primer dia d’institut, el primer cop que vas tenir sexe o qualsevol altre experiència que fós rellevant per a tu i ja veuràs que el record és nítid ( a excepcions de traumes que pot ocòrrer el contrari).

Quan la passió és una força de dins que et porta cap a una experiència que preveus com a nociva, però tot i així t’hi sents atret com si t’oferíssin el dolç més desitjat, és que el teu inconscient et porta a voler repetir una situació perquè la reconeix, i percep l’oportunitat de repetir-la per intentar resoldre-la. I t’arrossega a la repetició amb la mateixa intensitat amb la que albergues l’anhel d’alliberació i ressolució.

Anem a aclarir-ho. Quan més emprempta va deixar una situació en la teva vida que sobretot voldries canviar com va succeïr, el teu inconscient et porta a viure rèpliques per escenificar el conflicte i per intentar donar-li un desenllaç diferent, és a dir, resoldre-ho. Quan més dura i contundent va ser la ferida que vas rebre en el passat, més potent és l’imàn que t’enllaça a persones o situacions que, malgrat et desperten una angoixa existencial, t’atrauen indescripitiblement. Precisament perquè veus en elles l’oportunitat de reviure i re-acondicionar una situació passada, però sovint únicament t’afegeixen més desgast, fricció i frustració a la teva persona.

4. PERQUÈ ENS SENTIM ATRETS PER SITUACIONS QUE ES REPETEIXEN

– «Com pot ser que em vegi atret un cop i un altre a les mateixes situacions/persones nocives?«- ens solem preguntar.

-Doncs perquè detectes patrons que reconeixes, ingredients similars a l’experiència zero que et captiven i et capgiren el cervell, malgrat que veus que anant per aquell camí no en treuràs res de bo. Això és degut a que l’anhel no passa per ment conscient, perquè cap ment vol tornar-se a exposar a un conflicte de forma voluntària, succeeix a nivell INCOSCIENT. La comprensió no juga gaire en aquest partit , perquè com us dieia prèviament, ve per conflictes inconclosos en altres etapes de la vida que van deixar marca i s’arrosseguen sota alguna forma , ja sigui com a record que no es pot alliberar, traumes, o memòries que pesen ja que van ser enterrades per a l’oblit.

I perquè els records passen a l’inconscient?»

Que els records s’aboquin al desterrament cap a l’inconscient recau en els sistemes de protecció mentals: si algún succés és massa dolorós, la ment el cobreix sota ciment per amortigüar-lo, és com enterrar el plutoni radioactiu perquè no faci mal al entorn. I està bé que passi, perquè a curt plaç són mecanismes que te la ment per gestionar les experiències de la vida, però en moltes ocasions la sanació ràu en treure-ho a la llum per netejar i airejar l’experiència, s’han de desenterrar els cossos del passat i deixar anar les cendres a l’aire. És dolorós però molt menys que arrossegar aquell pes fins a la fi dels dies.

Les proves per superar una passió insana solen ser de les més heroiques que existeixen. És exactament com la prova que experimenta Ulises al passar vora l’illa del cant de les sirenes: hi ha quelcom que em crida que és massa atractiu i físicament em supera ,que m’aboca a l’acció inconscient, però si no em continc, si em deslligo i hi vaig, serà la meva fi.

Per això necessites ajuda per sostenir quelcom que es manifesta com un encanteri. Porta a la llum aquesta inèrcia, identifica el rumb on et porta l’accel.leració de la passió, que segurament et porta a prop de l’illa des d’on escoltes la cançó de les sirenes. Passaràs al costat del cant, però només passant i sostinguent, és quan superaràs l’addicció. Si ja l’has començat a escoltar el cant, demana ajut a l’univers perquè t’amarri al màstil fins que hagis passat de llarg, l’atracció és massa forta com per vence-la amb arguments de la ment, s’ha d’optar per una mesura més contundent, una mesura que et salvi la vida. Per molt que el cos et demani el contrari, per molt que el cos lluiti per deslligar-se i anar-se a trobar-se amb el cant, lliga’t. Per molt que tu sàpigues que aquella passió és demoldedora, la pròpia passió que t’estiba a anar al seu retrobament, et mata. Plé està l’història de narracions sobre persones que sucumbeixen als anhels perjudicials . I per això em sap tant de greu que la passió, que en si mateixa conté una empenta sobrenatural, t’aboqui al precipici. S’ha de sobreposar. I recorda que després d’aquesta odisea, Ulises va cobras-se la seva valerositat i va retrobar-se amb la seva familia.

És per això que en aquestes situacions és vital fer un procés terapèutic de reprogramació, per tal d’aprendre a reconèixer aquestes tendències disrruptives del que és passió per güarir-les i descodificar-les, i posteriorment introduïr nous models o patrons sans. Aprendre a reconèixer aquesta tendència destructiva és el que et donarà d’eines per amortigüar els anhels de repetició en pro una ressolució positiva. Reconeixeràs que l’atracció ansiosa prové d’un element passat i podràs sostenir-la sense que remogui tota la teva vida. S’ha de reprogramar l’experiència zero, s’ha de tornar al cràter on va succeeïr l’mpacte i pintar-lo amb una mirada diferent.

En aquests casos són molt molt útils:

  • les Constelacions familiars
  • les reprogramacions de creences

Serà qüestió de temps, es aprendre a provar un remei diferent del que estàs acostumat a utilitzar, i és deixar-ho anar. No intentar res, no fer res, únicament quedar-te quiet i esperar que passi. Com l’escaladora, que va decidir pujar un mur sola, i la va enganxar una tempesta durant 7 dies que la va mantindre en el mur. Si lluites més per intentar allò que has vingut a fer pot ser que el mateix propòsit pel que buscàves resorgiment, t’aporti la mort. Pot ser que tot allò pel que lluites per tenir més vida, t’apropi precisament al contrari.

És molt dur. duríssim i dificilíssim. Perquè et contraposa al que d’entrada anhelaríes fer. Però només és un experiment, és provar resistir-te a l’acció per observar un altre resultat, quedar-se immòbil el temps suficient per desenllaçar-te del sentiment passional. Quan fas aquest passet, ets fent quelcom diferent i sovint s’obre la via a l’alternativa i apareix la finestra a la calma. És sostenir-se perquè passi la tempesta. I SEMPRE SEMPRE, PASSA.

Carolina Muscatelo Rius

Categorías
El camí dels SOMNIS INICI

la comparació amb els demés que ens entrebanca

La comparació forma part del mecanisme de localitzar-te com a ésser humà dins el panorama social. Serveix per veure quin lloc ocupes en l’esquema social en connexió amb als teus homònims, per valorar el punt de vida en el que et trobes i la relació entre virtuts i éxits.

La treta de la comparativa és que per autoevaluar-nos calibrem aquests aspectes envers l’exhuberància i majestuositat que desfila per les xarxes i rangs al Linkedin. Tot i saber que això és la cara maquillada de la realitat, és els referent d’es d’on obtenim informació del món i al que accedim quan volem consultar en quin estat es troba l’entorn en el moment d’ autoevaluar-nos.

Que vivim en un món competitiu no és cap novetat, el que si cal innovar és la mirada que adrecem cap a nosaltres mateixos, per mantenir una apreciació justa de la nostra persona, una comparativa que neixi d’un amor en equilibri i que sigui un mecanisme saludable i nutritiu en el procés del creixement personal.

1. La competitivitat a l’extrem

El mundillo on jo he viscut l’ànsia per la competició i la superació ha estat en l’esfera esportiva. Res m’ha provocat més evaluació de resultats que l’esport.

Si ets acostumat a educar el teu cos en la constància de l’exercici te’n adonaràs que sempre podríes estar escalant: el cos et segueix, s’adapta, i tu incrementes el volum d’entrenament. Hi ha una superació però també una competició dins tu mateix, competeixes per ser la millor versió de tu. Potser arribes a un moment on et sents cómode entrenant, tens prou desenvolupades la majoria de les habilitats físiques i ets capaç de tol.lerar un bon ritme en un període de temps que et resulta adeqüat.

Llavors t’obres a fer una capbussada a l’exterior i apareixen les proves i curses on galardonen persones capaces de fer en un sol dia el que tu entrenes en dues setmanes. Doncs clar, en comparació, et sents al principi del camí malgrat tens molt recorregut. En el moment que escollim fer un cop d’ull a fora i l’imatge de tornada ve carregada d’informació associada als èxits aliens, ens pessiga l’orgull.

I aquest pessic, t’enrola a posar fil a l’agulla a apretar l’accel.lerador per ser àgil esgarrapant millores. T’engresques a entrenar com un cabró perquè clar coi, si ells poden jo també. ERROR. Si ells poden , ells poden i punt. El primer que passa és que et forces a aconseguir el que altres ja han aconseguit començant des de la posició on tu estàs ara mateix, fent el primer pas, i seguidament és fàcil que t’entrebanquis en el frensesí d’assolir-ho. El repte resulta estimulant si ets capaç de ser coherent amb el teu ritme d’adaptació i et prepares suaument, però com precisament anem tan sobreestimulats per recollir mencions i arribar a l’èxit, que gariebé mai seguim uns ritmes d’adaptació respecutosos amb un creixement gradual.

1.2. La comparació amb els demés que ens accel.lera i ens entrebanca

Quan el motor de la nostra motivació és la comparació amb els altres, perdem de vista el nostre equilibri intern, perquè en comptes de trobar la senyalització del compàs dins nostre , permetem que el que hi ha fóra sigui el nostre indicador geogràfic d’on som i al ritme que anem. Aquí és quan ens accelerem per damunt de la nostra capacitat , és quan ens desgastem amb l’afany de ser els primers en arribar a la meta.

En comptes de trobar una motivació sobre la que experimentar el creixement gradual que vibri amb la nostra sensació de capacitat, permetem que l’exterior sigui el Sensei que indiqui com de bé anem en el nostre objectiu. Com de l’exterior sempre tendeix a sobresortir l’informació associada a l’ èxit, és molt probable que t’enganxis a la propensió d’assolir objectius com a sistema de recompensa. El problema esdevé quan et tornes addicte a la persecució de metes per revaloritzar-te a tu mateix.

L’esperit d’autosuperació, és fantàstic i ajuda moltíssim a no encasquillar-se, però QUAN PONDEREM LA NOSTRA VÀLUA EN RELACIÓ A L’AUTOSUPERACIÓ, pecarem de posar-nos sempre obstacles on superar-nos, i no acabarem mai, estarem sempre buscant reptes que ens reafirmin. Ho farem per inèrcia, i sense adonanr-nos-en ens trobarem competint fins i tot per arribar abans a la cua del súper.

Perseguim el següent repte com aquell qui persegueix la base de l’arc de santmartí: creient que allà i trobarem el tresor que veníem buscant. Però igual que l’arc és un efecte lumínic, la següent fita és una projecció on aboquem les nostres ganes de trobar la satisfacció plena. I aquí està la il.lusió : mentres siguis viu ets en un camí d’evolució constant i això implica recerca i trobada cíclica, no hi ha una adquisició de plenitud perenne i linial. El que avui et sembla indispensable, pot ser que demà no importi res, i a l’inrevés.

Mantindre l’atenció posada en el próxim aconteixement a superar ens fa perdre de vista el que ja hem aconseguit o el que tenim ARA mateix. Com dic en un altre post, si mantens la vista posada al cim de la muntanya, perdràs de vista on trepitjes i t’ensopegaràs. Us ho dic per experiència.

1.2. La comparació amb els demés que ens desmotiva i ens frena

La comparació amb els demés també pot portar-nos a l’extrem de la desmotivació i frustració. Quan posem el punt de reflexe a l’exterior i l’imatge de tornada és tan suculenta de persones magnífiques, el que se’ns mou és una autocompassió profunda cap a nosaltres mateixos per l’escassa col.lecció d’èxits lloables que hem recopilat. Si ens sentim part de la massa uniforme de la «majoria», no som considerats com destacants en alguna modalitat on se’ns ha donat alguna reafirmació o reconeixement, ens podem veure’ns paràlitzats per la mediocritat, per la tremolor de no ser un «algú especial» , o de no estar en sintonía amb allò que t’ho fa ser.

Tal com en el punt anterior ens presionàvem per seguir escalant cap amunt, en aquest altre t’enfonses cap avall. Des de la posició de pànic per no ser algú que pugui optar al succés, t’involucres en situacions que potencien aquesta mateixa sensació de fracàs i t’enroles en conductes abusives per omplir el forat d’insatisfacció que sents: t’invaeix la gula, menjes descontroladament, crees hàbits abusius, engoleixes pel.lícules, t’adormeixes a videojocs, o t’enganxes al sexe… consumeixes més per alimentar la motivació que et falta, però res et sacia. Perquè per omplir la peça que et falta, cal trobar la peça adeqüada. I CAP PEÇA D’ HEDONIMSE PUNTUAL OMPLIRÀ MAI EL BUIT EXISTENCIAL.

Albert György.

I el que passa externament és que tota la teva realitat REAFIRMA com et sents per dins. Creu-me que el teu exterior és un reflexe del teu interior fins a nivells tan intrincats que aquestes paraules sonen massa grapejades i escasses per transmetre-ho.INCONSCIENTMENT EXTERNALITZES EL MENYSPREU QUE SENTS mitjançant accions que corroboren aquesta sensació de minusvàlia o et veus enrolat en circumstàncies que, sense saber ni com apareixen , augmenten aquesta sensació de ridícul i d’inaptitud. En aquests casos val la pena iniciar un procés de güarició i aïllar-te saludablement de l’exterior sobredosificat per tenir cura de tu mateix, apartar-te provisionalment de tot el soroll social , per buscar en la pau el teu potencial, i fer-lo crèixer suament. No hi ha pressa.

2. La perfecció com a model a seguir

Venuda perfecció. És un ideal i una ideologia alhora. El ideal perquè és una referència idíl.lica però no real, i una ideologia perquè te una jerarquia ben equilibrada basada en persones que venen la perfecció i d’altres que la persegueixen o consumeixen. És un mercat que es retroalimenta i molt lucratiu.

En aquest mercat de la perfecció, s’ens ven una versió d’ésser humà immaculat i triumfant com a símbol de modernitat i sofisticació. Però aquesta idea col.lapsa amb la realitat, és una il.lusió. I aquí està la trampa: al vendre’t una il.lusió agradable, serà inevitable que t’hi sentis atret, i que busquis formes de aparentar-t’hi.

En relació a la valoració estètica de la nostra idea d’ésser humà refinat, aprofitaré a parafrassejar la idea que Wayne Dyer exposa a «Tus zonas erróneas» , i és el següent: ens impulsen a rebutjar tot rastre d’animalitat al fer-nos entendre que les nostres característiques més corporals, són massa terrestres i imperfectes per aconseguir l’ansiat éxit i reconeixement.

La societat t’incita en percebre com a defectuós la teva olor corporal, el teu alé, els cabells que et cobreixen, mentres paral.lelament et ven el remei a aquest problema autocreat. T’anima a camuflar sota aromes perfumats la teva essència, perquè siguis el referent del bon gust i t’impulsa a modificar totes aquelles parts de tu que t’allunyin de l’ideal immaculat: depila’t , neteja’t, porta les ungles com un quadre del Louvre, vesteix-te impolut, arregla’t el nas, llueix les sabates, encara que aquestes serveixin per contactar entre tu i el terra, no t’oblidis de que sobretot han de veure’s bé. Aparença , aparença i més aparença. I tot per procurar que la nostra estètica s’emparenti amb la idea de sofisticació de la que creiem que rebrem reconeixement.

Sinó fixem-nos en la infinitat de productes i serveis destinats al consum purament estètic. És abusiu , exagera’t. I el més curiós és que ens encanta tenir els lavabos plens de «cures per la lletjor», i les empreses cosmètiques estàn convençudes de fer un gran servei a la comunitat. Et venen flascons de «seguretat en tu mateix» en potets de vidre bonics. Quin negoci.

Perseguim la perfecció, però aquesta perfecció s’ha col.locat en un pedestal que per arribar-hi acabem fent veritables rituals de màgia negra, com passar per un cirugià perquè faci retalls del teu cos o t’introdueixi fal.làcies de silicona. Si no haguéssis escoltat o vist de forma repetitiva un ideal estètic com a paral.lelisme del que és atractiu, potser t’haguéssis sentit d’allò més seductor tal qual ets.

Hi ha un video molt il.lustratiu sobre la paròdia d’esquinçar-se el cos per un ideal, potser ja l’havies vist, sinó és súper gràfic:

Està perfecte buscar la teva millor versió , sempre i que aquesta sigui UNA VERSIÓ HARMÒNICA, una versió que tu consideres per a tu mateix sense la excessiva influència externa. En el moment que la palanca al canvi és una por, inseguretat o complex infundat, et mouràs per un estímul erròni. I entraràs en una roda en la que mai trobaràs la satisfacció, ja que quan més elevat és el grau d’exigència , més succeptible et tornes a la desviació del resultat. Si alguna cosa s’allunya d’un patró súper refinat, la probabilitat de desentonar és molt més elevada, i per tant més reactiva és la resposta que hi dones. És quan un pèl enquistat et pot amargar la vida.

I sinó que ho diguin als de masterxef: quina mala personalitat tenen els jutges en el moment que un resultat es desplaça uns mil.límetres del ideal. Si no és perfecte condemnen a la tortura pública al pobre aprenent, com si allò en el que ha treballat fos una abominació sortida de l’ Hades. Tot perquè ens estàn bombardejant amb que en la mètrica del éxit només existeixen dos barems de mesura: si no és perfecte, és una merda.

I potser el gran error és aquest judici de valors tan enfocat en el resultat sense tenir en compte el conjunt de circumstàncies on es troba inmersa la persona.

3. La comparació justa no existeix

Quan et compares estàs establint un judici, en el que mesures un aconteixement extern en relació al que perceps de tu mateix. Si et fixes, en ambdues parts de la balança hi peses la percepció: la percepció del que veus i catalogues envers la percepció del que creus de tu mateix. Són idees , basades en concepcions, i les concepcions estàn basades en idees prèvies.

Quin judici establiràs tu que tens en la balança la consideració dels aspectes bons i desagradables de tu mateix, i en la pantalla només reps una realitat maquillada o la llüentor dels filtres d’Instagram?

No pots fer un judici just cap a tu mateix.

Simplement perquè la percepció de tu mateix tindrà en consideració els aspectes no tant bons, i de l’atre només percebràs els que t’ensenyen, els magnífics. Per molt que et diguin que en totes les cases s’hi couen faves, sempre existirà desigualtat entre la comparació de tu mateix amb el que veus o perceps dels demés. Primer perquè per molt que et sàpigues la dita, no coneixes les faves alienes, i segon perquè la ment pot ser cabrona i sentenciadora cap a un mateix.

No pots fer judicis sense el prisma de l’amor , i molt em temo que l’amor no fa judicis. L’amor accepta.

Per tant, iniciar un procés d’amor cap a tu mateix és el mediador més sa entre el contingut amb el que et compares i tu mateix. Un filtre d’amor sempre reconduirà cap a la compassió els judicis mentals que t’escridàssen , els convidarà a ser menys agressius, els apavaigarà amb comprensió. El circuit mental podrà seguir jutjant-nos punitivament de tant en tant ( recorda que et jutges al nivell com ho van fer amb amb tu al passat o com has aprés a fer) però si rebem aquestes acusacions comparatives sense vincular-nos en elles, no ens faràn mal. Serà llavors quan establim una relació saludable entre un mateix i el que passa a l’exterior.

Carolina Muscatelo Rius

Categorías
Fer un CANVI de VIDA INICI

Quan la vida et fot d’hòsties

1. Què m’ensenyen les hòsties: la vida ens moldeja

Des de l’imaduresa de pensament, voldriem preservar totes les parts que ens mantenen intactes, desitjaríem que mai ens féssin mal, no rebre cops, ni daltabaixos , flotar en un món on tot fós inoqüo, i el nostre cor no és ressentís per l’experiència de relacionar-se amb els demés.

ser imperturbables, vaja.

Precisament com em trobava en un moment eventualment convuls amb alguns morats emocionals, em vaig recollir a reflexionar sobre els cops de la vida, i mentres ho feia vaig engrapar una pedra pissarra del terra. Immedietament em va sorprendre al tacte, perquè era d’aquelles que tenen unes proporcions perfectes, recta polida , romboide, que donava gust d’acaronar pels perfils tan ben deliniats que tenia.

Mentres la resseguia amb els dits em va assaltar la reflexió sobre la gran quantitat d’esdeveniments a la que pot estar exposada aquella pedra per perdre la seva forma, i em vaig adonar de com n’era de voluble i transitòria aquella forma. Per molt que m’agradés com lluïa aquella pedra en aquell moment, és més que probable que la forma canviés… per la pluja, perqué algú la llencés contra alguna cosa, perquè la trepitjéssin …. D’entrada la idea de que perdés aquella forma que jo considerava «ideal» em despertava certa inquietud, però llavors vaig comprendre que no tenia perquè ser moldejada a pitjor, sinó que simplement s’adaptaria a les circumstàncies, i potser la propera vegada tindria forma de cor, estrella o de fletxa.

En la vida passa similar, som com un bloc de marbre, plorem per cada aresta que arrenquen de nosaltres com una pérdua infinita, en comptes de limitar-nos a observar com ens moldeja la vida. Potser la vida fa de nosaltres una escultura de la pietà , i lluïm com un marbre esculpit per Miguel Àngel, PERÒ ABANS HAUREM DE PASSAR PER FASES DE PÈRDUA I FASES AMORFES, no s’hi arriba de bloc immaculat a forma desitjable sense trencaments, sense un procés d’esculpir. FAN FALTA ELS TRENCAMENTS. Només hem d’observar cap a on ens porten.

2. Què m’ensenyen les hòsties: HUMILTAT

Si ho sé, la humiltat és una virtut que sembla que hagi passat de moda, que hagi quedat destinada als monjos Tibetans i no aparenta encaixar gaire en el nostre tarannà ferèstec i competitiu occidentals, on la velocitat en l’èxit i la comparació amb els demés són la mètrica del teu succés com ésser humà. Estem tan pujats en ser sempre més, més ràpids, eficaços, millors , que ens entrabanquem sols en aquest ritme frenètic i ens fem mal. Anem tant afanyats, que en la inèrcia de vida veloç ens estimbem cap als infortunis que ens fan parar.

La humiltat ràu en la capacitat d’acceptar una situació sense resistències i sense voler-te posicionar a partir d’un judici de raó, per sobre o sota d’algú o algún succés. Aquesta forma de no-comparació ens resulta si més no perturbadora, ja que ens desvincula de la nostra manera d’entendre la realitat. És contrària al mètode que els nostres cervellets d’infants van aprendre a catalogar successos a partir d’una escala de valors que va del dolent al bo. D’ençà, la reacció natural de les nostres ments és a establir criteris d’evaluació, a calificar les circumstàncies en relació a com beneficia o perjudica un succés A la nostra comoditat.

Puntuem negativament retalls de la realitat sense considerar tota la narrativa argumental on es desenvolupen els aconteixements. No tenim previsions futures ni podem veure tota la línia de successos per compendre si aquell problema suposarà a la llarga un prejudici o un benefici, ho desconeixem. Al calificar el present , aïllem la nostra persona de la història del que pot venir.

En una situació de conflicte o desagradable, en comptes d’observar des de la no-reacció, que és des d’on podem tenir una comprensió més àmplia, entrem de plé en el veredicte inquisitiu:

«això és inconcebible», «m’ha faltat el respecte», «quina injustícia»…

Situem el dany en una escala d’agravi personal, i com generalment sempre percebem algún grau l’agreujament, despleguem la reacció mental d’oposició, o l’acció defensiva pertinent. Ens omplim d’idignació, insultem, diem coses més brutes que el fons d’un contenidor de brossa pública, i si no hem aconseguit res és comú anar-nos-en amb el cap emmaranyat de tot el que podriem haver fet o no després del conflicte.. el resultat de l’experiment és sempre la frustració, amb la que arremetrem contra el món la nostra aflicció.

Però ara pregunto: Què et fa més mal, la situació en si o la força amb la que t’oposes a la situació en si? Permet que prengui un experiment com exemple:

La tol.lerància a l’adversitat

L’experiment que descric a continuació pretenia mesurar l’impacte del cortisol en l’organisme, i per analitzar-ho van idear una prova que consistia en introduïr ratolins en cubells amb aigua dels que no podien escapar. Un cop dins del cubell , se’ls deixava una estona per observar el comportament: els ratolins no deixàven de nedar i d’intentar fugir malgrat no hi havia escapatoria possible. Tot i la lògica de que no podien escapar-se, ho seguíen intentant fins a quedar esgotats, i a prop d’ofegar-se. Després d’uns minuts d’agonia , el científic en qüestió els treia del cubell per mesurar-lis l’estrés. Obviament, pobres bestioles, tenien el cortisol pels núvols.

Doncs bé, la prova va durar unes quantes jornades per evaluar l’impacte de l’estrés sostingut sobre l’organisme, que lògicament era nefast. El que aquest experiment em va fer plantejar va ser el següent: després d’unes quantes inmersions aqüàtiques, el ratolí hauria d’haver aprés per repetició que sempre assistia una mà del cel que el rescatava de l’agonia, llavors…. perquè seguien desvivint-se en buscar fugir? Perquè no simplement flotàven fins que passés l’estona?

Aquí va ser on vaig comprendre que NOSALTRES FEM EXACTAMENT EL MATEIX. Quan passa una mala situació, en comptes de flotar en la situació, ens desgastem oposant-nos-hi. I conseqüentment no solament patim el mal de la situació , sinó tot el mal molecular de la cascada de reaccions químiques que es donen en una situació d’alarma. Tot doblement nefast. És millor no barallar-se amb l’adversitat per no acabar doblement perjudicat.

A vegades deixant-se flotar en la situació, quedar-se sense oposar resistència és la forma més plàcida d’atravessar un contratemps.

3. Quan la vida et fot d’hòsties: acceptar el que no acceptes. SABER DEIXAR ANAR

En el pinacle de la resistència cap al infortuni, arriba un moment on el malestar és tan àlgid que no el pots seguir sostinguent, desgasta massa , és massa corpulent per confrontar-s’hi. Llavors abaixes la resistència i arriba un estat de ressignació o rendició cap allò què és, tant se val de com de dolent l’hagis considerat abans, no queden més recursos per seguir amotinant-se. En aquest punt és quan s’aconseguieix un canvi de prisma cap a la situació i on comença a respirar el nus mental que ens retroalimentava el malestar. Es dilueix la lluita, es tol.lera el problema.

Aquesta corba de resistència-rendició, en moltes ocasions, ens fa adonar-nos de la supremacia de les circumstàncies exteriors sobre la nostra pretensió de domini sobre les mateixes circumstàncies, ens fa ser conscients que quan les situacions «ens superen» és perquè portàvem massa temps pretenent domar les circumstàncies. És l’ensenyança de la vida cap a la RENDICIÓ . És la vida xiuxiuejant-te: «deixa’t anar, no lluitis més, jo et subjecto». I aquí , just aquí , és on es farà visible allò que era bo per a tu. Ara ho veuràs:

T’explicaré una experiència que lliga molt bé amb aquest concepte de degràcia transformada en benedicció:

L’any passat era en un estat de bona forma física, havia començat la temporada escolar, que coincideix amb la temporada esportiva dels pavellons, i considerava que havia aconseguit encaixar prou bé les dues feines que tenia llavors. Era un dia feliç i jo sortia xiulant amb la bicicleta de camí cap a l’escola on impartia la propera activitat. No havia ni fet 200 metres amb bicicleta quan , per l’humitat i les lloses extremadament polides de la plaça del Monestir, la bicicleta em va fer una patinada espectacular de darrere i me’n vaig anar amb el genoll a terra sense temps a reaccionar. Em vaig quedar estabornida sobre el carrer amb la sensació que allà havia passat alguna cosa. Vaig resoldre com vaig poguer el tema laboral per anar a urgències, però en la radiografia no va aparèixer res anormal.. Així que vaig arribar a casa amb la convicció que només havia estat el cop.

Van passar alguns dies i seguia notant un dolor molt extrany i profund cada cop que em posava dempeus, i que s’accentuava quan acumulava més passes del compte. Per descartar anomalíes sobre teixits tous, l’assegurança laboral em va fer una altre prova d’imatge, i va ser quan el resultat es va fer visible: tenia la tibia trencada , fisurada com un vidre esquinçat, res massa greu però suficient com per portar-me al tractament mèdic d’un os trencat: la immovilització.

Que em diguin que he de fer un mes d’immovilització per a mi és com si em catapultéssin a l’Ares, com si condemnéssin a presó , un càstig que em condemna a la quietud. És just quan començo a atravessar les fases de lluita i resistència cap a la situació:

  • El primer pas és la resistència anarquista: » jo no penso immovilitzar-me , això es curarà per si sol «… ja ja
  • El segon pas és el del victimisme dramaturg: «perquè a mi ? quina desgràcia, la vida em maltracta» » tinc mala sort» etc. etc.
  • El tercer pas, el de no queda més remei: toca immovilitzar. Rendició.

Doncs bé , el mes d’immobilització que la meva ment pronosticava com el aconteixemen més terrible de l’any ,va resultar una etapa d’introspecció i de descans PAGAT per les dues feines, de reflexió i de deixar-me portar. Com no podia fer masses coses, tampoc podia inmiscuir-me ni controlar gaire, així que em vaig rendir. Vaig flotar com els ratolins haurien d’haver fet en l’experiment del punt 1. Tant se valia si no s’havia escombrat la casa o hi havia pols, jo tenia la obligació imposada de que tot em fos irrelevant , tret del propi descans. I d’aquí va arribar una etapa de calma que necessitava molt més del que jo m’hagués imaginat. A les dues setmanes d’immovilització lluïa una cara que feia mesos que no em veia: descansada, sense bosses als ulls ni granets. Era la festa del meu cos per dir-me que allò m’estava sentant bé. I quan ara ho recordo me’n adono del bálsam de pau que em va aportar aquella situació. Va ser allà on vaig començar a el.laborar canvis a la meva vida com el blog sobre el que et trobes llegint.

4. Fer d’observador: del drama a l’aprenentatge

No podem esquivar els infortunis per més que ens sedueixi la idea, no tenim boles de predicció del futur ni el horòscop es prou precís per mantindre l’adversitat notificada. Però el que si podem aprendre a fer és a navegar en ells de la forma més plàcida possible, o sense ofegar-nos amb les idees de totes les coses que podrien haver estat i no són.

Quan ens enganxem en la fantasia de pensar en modificar el passat, no solament forcem una esperança impossible, sinó que ens desgastem en desitjar que les coses formin una altre realitat de la que és. Lluites contra la realitat, lluites perquè sigui diferent, però la lluita està en un punt des d’on no és pot fer palanca. No pots apretar el botó del ascensor per baixar per sota del nivell zero. has d’anar cap amunt.

Imagina’t que ets un nàufrag al mar, i només comptes amb una base de fusta i un rem, i de sobte arriba una tempesta. Tens dues opcions, intentar aprendre a mantindre’t a sobre l’aigua amb els recursos que disposes i canalitzar l’energia unicament en això, flotar , o ser com un com un colador i filtrar energia en tots els pensaments de desgràcia, sumats al intent de mantindre’t surant sobre l’aigua. Tu esculls quina el.lecció és més rentable.

Sé que això que t’explico sona molt maco des de la tranquil.litat de terra ferma, i a tots se’ns plantejen qüestions i necessitats de voler comprendre perquè a vegades hem de trampejar situacions tan catastròfiques, però el que et proposo des d’aquí és que vagis més enllà, que pensis en aquesta porció de vida com en un procés que et fa de pont cap al que vindrà, i que si ho has d’atravessar el millor de tot és fer-ho acompanyant el moment, i segurament darrere s’hi amaga una situació millor per a tu a la que només podràs arribar a partir d’aquesta experiència.

Hi ha un conte zen que m’encanta i me’l recordo cada cop que em trobo en posició de descarregar del moment el contingut de tragèdia i és el següent:

Hi havia una vegada un camperol xinès, pobre però savi, que treballava la terra durament amb el seu fill. Un dia el fill li va dir:
-Pare, quina desgràcia! Se’ns ha escapat el cavall!
-Per què dius desgràcia? – va respondre el pare – veurem el que porta el temps …
Al cap de pocs dies el cavall va tornar, acompanyat d’un altre cavall, fet al qual el fill va sortir cridant d’eufòria:
-Pare, quina sort! El nostre cavall ha portat un altre cavall! -Per què li dius sort? – va reposar el pare – Vegem què ens porta el temps.
El noi va voler muntar el cavall nou, i aquest, no acostumat al genet, es va encabritar i el va llançar a terra. El noi es va trencar una cama. -Pare, quina desgràcia! – va exclamar ara el noi – M’he trencat la cama!
I el pare, reprenent la seva experiència i saviesa, va sentenciar: -Per què dius desgràcia? Vegem el que porta el temps! El noi no es consolava amb la idea de que allò no pogués ser una desgràcia es queixava de la seva sort al seu llit.
Pocs dies després van passar pel lloc els enviats del rei, buscant joves per endur-se’ls a la guerra. Van venir a la casa de l’ancià, però com van veure a el jove amb la seva cama trencada, no el van reclutar el van deixar i van passar de llarg.


El jove va comprendre llavors que mai s’ha de sentenciar ni la desgràcia ni la fortuna com absolutes, sinó que sempre cal donar-li temps a el temps, per veure si alguna cosa és bona o dolenta. O simplement per veure com una dolenta es pot transformar en una d’increïblement positiva.

5. Com saber quan has de lluitar i quan t’has de rendir

Aquesta es la pregunta màgica, conèixer quan quan una eventualitat requereix que lluitis en ella o quan és saludable deixar que passi de llarg. Per sort hi ha un indicador força fiable per reconèixer el camí a escollir, i és el grau de malestar que aquella situació comporta.

Tant en una situació de superació com una de desagradable, apareixerà un cert grau d’incomodiat, però mentre que en una situació de superació apareixerà certa coïssor pel canvi o decisió, en una circumstància desfavorable et sentiràs ansiós, desgastat, amb la sensació de fons d’estar equivocat.

En la confrontació on s’hi amaga una superació personal, es percep un malestar semblant al de llençar-se amb paracaigudes per primer cop, apareix un neguit provinent de sortir de la zona confort, tot i que serà un neguit transitori, recolzat per la mandrositat d’ encarar-se a una nova perspectiva. Es dissoldrà ràpid un cop t’hagis engrescat a l’activitat i un cop aconseguit l’objectiu, t’envalentonarà..

En les situacions conflictives que no et destinen a res positiu per a la teva experiència de vida, apareixerà un malestar dens, viscós i que t’angoixa més profundament, serà una ànsia que es projecta en el temps i de la que no te’n desempallegues per molt que t’ocupis amb altres activitats. Serà un malestar que sonarà de fons, ininterrumput.

Un truc força fiable per reconèixer-hi la diferència és:

Projecta’t en el futur , com si ja haguéssis aconseguit allò que tant has lluitat i pregunta’t des d’aquella posició:

  • Ha valgut la pena atravessar aquest malestar? Em sento satisfet o el malestar permaneix?
  • Imagina’t amb el conflicte ressolt i pregunta’t: haurà valgut la pena tot el que has d’atravessar?

Si no trobes una resposta d’alleujament, sinó que et visualitzes tant esgotat com si haguéssis atravessat una Titan Desert, aquella situació no val la pena lluitar-la, t’allunya de la teva pau interior.

Pren sempre les desicions que t’apropin a la pau interior, aquest és l’indicador més veraç de que les desicions escollides són les correctes, les que et deixen amb la sensació de satisfacció i d’haver pres l’el.lecció assenyada. És així de senzill.

Carolina Muscatelo Rius

Categorías
FILOSOFIA DE LÀNIMA INICI

La veracitat de la intuïció

Tot aquest post vol reforçar la idea de que tots tenim dins nostre un savi que ens aconsella , una força superior que ens orienta , una abraçada càlida d’un amor que vol el millor per nosaltres. Només hem de permetre que s’expressi, deixar-la opinar, acallar amb cura la veu xerraire de la raó i cedir la paraula a aquesta saviesa interna .

La intució és una eina meravellosa, una forma de confiança en la vida que en moltes ocasions sap millor que tu mateix qué és el millor per a tu mateix. Només cal aprendre a escoltar-la i confiar, obrir-li les portes perquè manifesti la màgia de la vida.

En aquest post incorporo una situació personal molt exemplificadora, per apropar-te l’experiència de com n’he sortit beneficiada quan he escollit donar vàlua a aquesta veu que sempre conté una informació encertada ( i que sovint no casa amb el que penses que hauries de fer!).

Pots adreçar-t’hi directament al punt 4 de la taula de continguts o seguir amb la continuitat de la lectura dona sentit a tot plegat. 😉

Taula de continguts:

  1. Què és això de la intuïció?
  2. El sobredomini de la lògica
  3. La il.lusió de control, o la farsa de control
  4. Experiència personal: l’increïble resultat de seguir el dictat de la intuïció

View Posts

1. Què és això de la intuïció?

La intuïció és un ràdar intern que generalment t’indica una direcció on trobar molt més d’allò que esperaves amb anhel. Aquest ràdar es basa en rebre informació sensitiva de molt baixa freqüència però amb una indicació molt clara de què fer o cap a on anar.

Desconeixem d’on prové aquesta font d’informació, i ens desorienta no poguer-li atribuïr cap condició raonable, però en aquest fet resideix la màgia de la mateixa, en que no sabem d’on ve i molt sovint ens guia assenyadament.

Resoldre el misteri de la seva procedència normalment ens encamina a adjudicar aquestes informacions sota la protecció d’una realitat superior a nosaltres, a la divinitat o al multivers de la física quàntica, circumstàncies que tampoc entenem del cert com funcionen però tenen cabuda com per amparar aquest concepte .

La intuició és màgia pura de la fe en la pròpia màgia. una màgia no visual, no sensorial, però si electromagnètica, és a dir, d’atracció o magnetisme en allò on enfoques els pensaments i desitjos més fervents.

En funció dels pensaments que tu tens sobre on et vols adreçar o què vols aconseguir, obtindràs resposta a la teva sol.licitud en el plaç que t’obris a la vida. La intuïció arriba en un acte de humiltat al reconèixer que no tenim el control ni les previsions del devenir de la vida per molt que ens esforcem en dominar diferents àmbits de l’existència. Arriba en la rendició del control i l’alliberament d’expectatives, però dins d’un marc de recerca de respostes.

2.Quan ofeguem la intució amb la lògica

Tots rebem dosis d’informació provinents de l’intuïció, però sovint són rebutjades en detriment al pensament organitzat. La fracció racional és tan predominant que apaga o anul.la altres referències sensorials.

Tot i la innegable utilitat de la lògica en les qüestions més pragmàtiques del nostre dia a dia, aquesta regna amb tal autoritat que desplaça al desterrament l’atzar, rebutja l’inexplicable i com un dictador, s’instal.la en el control sobre cadascuna de les el.leccions de la nostra vida. Des de l’aprenentatge occidental, qualsevol cosa deslligada del sentit comú està destinada al fracàs, a no ser tinguda en consideració, fruit de l’atzarós o l’estafa.

I quan més àmpli és el regnat de la lògica , més difícil obrir la porta a la frescura de la vida, element des d’on poden aparèixer situacions innovadores i manifestar-se la casualitat.

Pel tarannà funcional al que estem habituats, creiem fermament que l’èxit en la gestió del temps resideix en el recull d’informació de fonts «sensates» basades en l’evidència i des d’on a anticipar-nos. Però des d’aquest control pretenciós sovint oblidem que som massa petits com per entendre i organitzar la magnitud de les circumstàncies que interactuen en el conjunt on totes les coses hi són.

Ens passa igual com la cél.lula individual: aquesta únicament identifica allò que interactua directament amb ella però desconeix què és el que passa en el conjunt del cos, en la magnitud superior.

La lògica pretén establir prediccions de resultats basant-se en la informació que poseeix de l’entorn, ja sigui a través dels sentits o del sentit comú (fixa’t en la paraula, sentit comú és un sentit més).

El sentit comú és un instrument adquirit per l’experiència, i ha estat moldejat per l’evolució del cervell després d’anys d’aprenentatge basats en assaig-error. El teu cervell ha aprés a establir prediccions molt útils sobre l’entorn en determinades relacions segons la seva vivència o l’experiència dels demés. Com estableix prediccions?

  • En relacions causa-efecte:
    • si encenc una espurna sobre la llenya, aquesta farà foc
    • si tiro aigua sobre el foc, aquest s’apagarà
  • En relacions espai-temps: si segueixo caminant en un intèrval d’una hora avançaré 6km.

En predir circumstàncies bàsiques de les lleis naturals en contextos relativament simples, la lògica ens és d’utilitat. Però quan més àmpli és el camp a predir, o més extens en el temps, més variables intervenen en la fórmula i més fàcil és caure en l’error. Quan pretenem anticipar-nos en les circumstàncies de la vida on hi ha més implicacions que les derivades de les nostres accions o el.leccions, els nostres cervells perden efectivitat en el pronòstic de la conseqüència, de la causa-efecte. Simplement perquè les variables derivades de la coexistència de milers de persones i milers de desicions personals és tan ampli que resulta pretenciós voler-ho controlar

La meteorologia exemplifica aquest concepte de forma molt gràfica:

Malgrat la seva intenció planificadora, el seu abast és limitat i sovint incert o fins i tot improbable. Quan més lluny vol participar en la predicció, més possiblitat hi ha d’ error. Això es degut a que influeixen masses denominadors sobre els que establir seguiment: masses d’aire, corrents, fases lunars, ciclons, simbiosis entre l’Amazones i el desert…

Hi ha massa intropia com per determinar un únic resultat.

Podem pronosticar el resultat quan l’aconteixement està molt proper, perquè ja s’ha donat en algún altre punt del món o perquè veiem la seva proximitat, tal com coneixem que un huracà a la costa de Florida pot desembocar amb fortes ventades a la península, però és difícil anticipar el huracà fins que no s’ha desencadenat la reacció que el provoca. Resumint, tal com succeeix amb les prediccions meteorològiques, succeeix amb les prediccions logístiques de la nostra vida.

3. La il.lusió de control, o la farsa de control

Ens encaparrem en lligar el que succeïrà a l’endemà establint mesures necessàries per assegurar-nos de controlar el temps al minut per tal de que tot sigui com esperem que hagi de ser. I perquè aquest sistema funcioni tot està encaixat, rígid, inamovible, perdem la possibilitat de que l’endemà pugui ser sorprenent perquè establim d’avantmà com ha de ser.

Mantentint el vincle amb la mentalitat controladora ens perdem el misticisme de l’incertesa perquè suprimim qualsevol acció o el.lecció que no es regeixi per la coordinació del pensament lògic. Desacreditem qualsevol desició espontània que no sigui «coherent» amb la froma de pensament de l’entorn.

Menyspreem sense voler el rumb interior, i rebutgem la resposta mística als nostres anhels perquè desencaixen del procés de cribatge mental en el que ets absort. És l’arrogància del sentit de control, la fal.làcia de l’EGO.

El fet intuitiu sovint s’oposa a la lògica de l’evidència, sovint aporta informació que compta amb poc recolzament de la realitat exterior. Però aquí és on resideix la màgia, de decidir creure en ella o en la raó. Potser s’assembla a la visió de l’andana i 3/4 de Harry Potter: el que els sentits t’indiquen és que allà només hi ha un mur impenetrable, però si confies, si esculls anar més enllà , et trobaràs molt més del que mai havies imaginat. La intuïció és la veu que t’anima a traspassar el mur, la que et porta al lloc que anheles.

Per reforçar el valor de la intuïció i desmantellar-te suament el concepte de control envers la vida, aprofito per compartir una experiència molt gràfica, quelcom que trio relatar per ser una experiència recent que va corroborar d’una forma molt contundent el valor de la intuïció .

Precisament perquè en el moment del succés hi havia factors molt evidents que contrariàven la informació rebuda, la credibilitat a aquesta veueta preciosa es fa més intensa.

4. Experiència personal: l’increïble resultat de seguir el dictat de la intuïció

Aquesta és una història d’il.lusió , una història per il.lusionar-se. I com la majoria d’elements fatnàstics del meu record, es va iniciar a través d’un viatge.

Era a Croàcia i tenia decidit visitar alguna de les illes del país, malgrat conèixer que s’aproximava un temporal terrible provinent de l’Atlàntic. Jo mateixa havia sobrevolat la massa de núvols densos que tapàven bona part de la distància entre Espanya i Itàlia, així que tenia la confirmació visual d’aquest fet. El dia escollit per fer la visita a l’illa el pronòstic no podia ser pitjor: una tupida cortina d’obscuritat i núvols que semblàven voler engolir el mar, cobria tot el cel.

Malgrat la veracitat visual de mal temps, dins meu ressonava amb molta força la idea de anar-hi igualment, escoltava una certesa que em deia: «tu ves, ja veuràs que no és per tant. Prova i ves. «. El temporal hagués disuadit a qualsevol a embarcar-se cap al diluvi, però per experiències prèvies ja vaig permetent donar-li espai i conec de primera mà que aquesta informació molt sovint és més fidedigne i verídica que la que capto pels sentits o la que el.labora el meu sentit comú. Així que, no sense una mica de resistència inicial, m’hi vaig embarcar, vaig delegar a la vida amb un «que sigui el que hagi de ser» i em vaig adreçar al port a comprar el meu bitllet d’anada.

el cel d’aquell dia

Vaig arribar just a temps per comprar el bitllet del darrer ferry que sortia aquell matí, amb absoluta facilitat i uns minuts abans de que el catamarà sarpés.

En el trajecte cap a l’illa, la perspectiva desde el mar era encara pitjor: un blau fosc competia pel color de les profunditats amb el mar. Tot i així ja era a dins i no valia la pena cedir als terrors, i em vaig disposar a gaudir del trajecte.

Mentre avançàvem cap a la illa, va aparèixer una clariana al cel, just per on es filtrava l’esfera solar , i els seus rajos es projectàven a l’alçada d’on passàvem amb el vaixell. Una clariana prou gran com per escalfar-me la pell a través del vidre del catamarà. Allà tenia una picada d’ullet del cel per confirmar la meva el.lecció, per envalentonar-me a confiar. Sovint aquest símbol solar, per a qui la vol creure, és la forma de benedicció, de reafirmació que estàs en la direcció correcte. Pels que s’adhereixen en el sentit comú, aquest post no pretén contrariar-los ,només explicar la meva experiència.

Seguim amb el relat.

Doncs bé , arribo a l’illa i res de pluja. Per consolar la por latent que em deia que allò podia empitjorar, vaig decidir donar-me un plaç de tres hores d’expedició, i si passat aquest temps la tempesta es feia grossa, agafaria el ferry de tornada. Mentrestant , com ja era allà, pertanyía gaudir.

Em vaig posar a caminar sense cap rumb concret quan es va tornar a aclarir el cel mentre passava per l’alçada d’una caleta totalment tranquil.la i deserta, i dit de pas, de les de postal. Tot i que era aviat i encara quedava brisa humida de la pluja, no m’ho vaig pensar dos cops, i en un posar i treure, ja tenia el bikini calçat i em disposava a endinsar-me en la refrescant aigua matinal mentre els rajos de sol banyàven la superfície de l’aigua. Vaig gaudir uns bons 10 minuts d’un bany al mar amb el sol, i un fons negre. Una imatge de contrastos i alhora una reafirmació de que quan prens el rumb cap allò que vols fer en consonància amb el que realment vols, sovint s’alinien circumstàncies sorprenents, s’obren portes que ni t’imaginàves. Qui s’imaginaria un forat de llum en el lloc on et vols banyar enmig d’ un fons negre? És impredictible.

Després d’aquesta capbussada inicial, i amb l’entusiasme a flor de pell, em vaig vestir a corracuita per continuar la visita, procurant guanyar temps al mal temps. No tenia cap destí ni direcció fixe on anar, tampoc havia cercat res d’aquell indret, així que simplement caminava.

Mentres avançava en alguna direcció, em vaig creurar amb un noi i vaig tornar a sentir la mateixa informació sense procedència definida que em xiuxiuejava : » parla amb ell» . Altre cop era davant una informació sobtada amb un contingut que es confronta amb el meu pensament amb l’acció: la vergonya de fer quelcom irracional vers el impuls de fer-ho i experimentar què passa.

Com ja estic llençada en aquest procés d’exploració, ho vaig fer, vaig anar decididament a parlar amb ell per preguntar-li si em recomenava algún lloc natural i paisatgísticament agraït. I precisament aquesta persona va ser qui em va proporcionar la informació d’un dels llocs més sorprenents de tot el viatge, qui em va recomenar un paisatge molt més idíl.lic del que pretenia trobar d’entrada, sense ni tan sols jo saber què anava buscant.

Em va recomenar una platja anomenada Pachamama ( si, només el sol fet del nom ja era com un imàn per a mi) que es trobàva en un trail una mica amagat. Així doncs em vaig disposar a encaminar-me cap aquell indret tot xerrant amb ell i agraïda de que la vergonya no m’hagués disuadit del que la meva intuïció m’havia recomenat.

ell ensenyant-me amb el seu telèfon els llocs on anar

Ens vam acomiadar i vaig mantindre la direcció aconsellada. Just albirada la primera platjeta, es va desplegar la pluja amb tot el seu potencial. A correcuita vaig adreçar-me a l’aixupluc d’una petita carpa amb taules i cadires on vaig córrer a refugiar-me. Literalment en aquell moment semblava que el cel s’esmicolés sobre la terra, però just havia esclatat en el moment en el que tenia un refugi a la vora, i l’aigua no va deixar massa mullader sobre la meva roba.

Va ser una pluja torrencial, però no em deixava desanimar, havia arribat just en el punt en el que apareixia un lloc on aixuplugar-me, i tenia una creença ferma en que aquell panorama podia millorar. Simplement havia d’observar, veure què passava.

Passats uns 20 minuts de pluja ferotge, tot es va calmar tal com va arribar i el cel es va començar a aclarir. Vaig sortir del meu refugi per encaminar-me cap al trail i seguir cap al lloc mencionat. ( si , dubtava una mica de si feia bé o devia marxar , però va poder amb mí la necessitat d’exploració ).

Seguia el caminet, per cert, un caminet pedregós, estret, i poc transitat, dels que conèixes de primera mà que només et poden portar a un lloc on no hi arriba massa gent, i que precisament són els que m’entusiasmen, quan em vaig ensopegar amb un gosset molt simpàtic delerós d’unes carícies al clatell. Va aparèixer l’amo i no sé exactament com, però vam acabar fent el camí plegats mentres teníem una conversa lleugera.

Resulta que aquest home era el propietari d’un petit restaurant eco-friendly de la caleta on m’adreçava (quina casualitat , eh?) i em va estar explicant la seva vida a l’illa, com era viure allà. El camí se’m va fer molt ràpid, i quan vam arribar al lloc no podia estar més sorpresa: una petita cala pedregosa amb aigua cristall que es convertia blau turquesa, tot decorada de pins i un petit mur de pedra des d’on sobresortia una gran olivera. Les hamaques buides li conferien al lloc l’emplaçament ideal pel descans del viatger alhora que no sobrecarregàven el paisatge. El restaurant era una petita construcció de fusta que casava totalment amb l’entorn , amb un seguit de tauletes de fusta senyalàven que a l’espai podies gaudir d’un àpat. Era un lloc preciós, increïble.

Doncs bé, jo d’entrada havia anat amb la intenció de descobrir i fer unes capbussades, així que em sabia greu fer ús de les tumbones , però l’home em va convidar a que utilitzés el que em vingués de gust. Em vaig tornar a posar la roba de bany i cap a l’aigua. Quina llibertat , quin agraïment, quin entusiasme. Tot vibrava dins meu. El cel es va aclarir fins a l’impensable, i la crema solar es va tornar a fer imprescindible. Era de somni tenir la possibilitat de gaudir d’aquell indret jo sola, d’aquell espai sols per mi, sols per intrèpids que havien foragitat les pors del mal temps. No sé quanta estona m’hi vaig estar, però sé que el temps va desaparèixer , fins que no em va donar l’avís la panxa.

Per l’amabilitat de l’home , vaig apropar-me a preguntar si era possible demanar quelcom per dinar, al que ell em va respondre que si, que just era l’últim dia que treballava i potser no tenia tot el que apareixia a la carta, però que encantat cuinaria alguna cosa. En aqull indret res no podia casar més que un plat de peix fresc, així que aquesta va ser la el.lecció. No oblidaré que va encendre la brasa només per a mi. I recordo les paraules que em va dedicar: «ara relaxa’t , no tinguis pressa que el dinar arribarà». Com de necessàries són d’escoltar aquestes paraules, com ens fan falta als accelerats occidentals delegar la pressa per romandre en la calma del temps, on tot arriba i on no hi ha ferocitat.

La màgia només s’estava desencadenant. Per fer espera vaig deixar les meves coses a la hamaca i vaig començar a recòrrer el caminet de pedres que continuava illa endins, amb el banyador i unes sabatilles, lliure de carregar res, lliure de resposabilitats. Així va ser com als pocs minuts vaig trobar-me amb la panoràmica més feréstega de l’illa ,de la zona més salvatge i intrèpida: davant meu s’alçava l’unió de la roca i el mar, unió desposeïda de construccions urbanístiques , transports i persones. Només pedres que veneràven el cel amb les seves formes esculpides per les marees i les plujes, els pins, la flora mediterrània i l’olor a mar i romaní que tant m’enamoren. Era respirant l’elixir de la vida. No tinc paraules per descriure l’efecte d’èxtasi d’aquella brisa en mi ni d’aquella visió, tampoc crec que existeixi cap droga que t’apropi a l’estat d’unió amb la terra que vaig aconseguir en aquell indret. Estava visquent màgia pura. Vaig trobar una roca plana , inusualment plana, i vaig decidir estirar-m’hi a gaudir d’allò. Tot en aquell moment era perfecte, d’una senzillesa equilibrada i alhora d’una inconmesurable complexitat. Podia dir que era en pau.

No sé quanta estona hi vaig ser, però quan vaig sentir que ja m’havia recarregat, vaig emprendre la tornada a la cala. Tot aproximant-me em van venir a avisar que en 5′ tenia el dinar fet. Quina meravella. No sé si el que va ser deliciós en el dinar en si o la fotografia de dinar sota una olivera mirant l’horitzó del mar, la cala, visquent la tranquil.litat. Em vaig menjar aquell peix de forma reverencial, amb suma subtilitat, amb veneració.

Quan vaig acabar, vaig apropar els plats a la cabana restaurant, i aquí em van oferir una copa de vi ( gratuïta) mentres xerràvem sobre el món de la restauració. Si ja et dic que no podia ser millor. El vi era de barreja de vinyes i el resultat era aclaparadorament aromàtic. I aquesta petita aportació etíl.lica va acabar d’augmentar la sensació de somni.

Mentres érem allà intercanviant diàlegs, se’m va ocòrrer proposar-li l’opció d’oferir-me com a ajudant de temporada, sense compromisos, únicament deixant la possibilitat al cel. Ell va acceptar la proposta rebent la meva adreça de correu electrònic. L’estiu que ve us diré alguna cosa sobre si s’ha desenvolupat o no, aquí tots mantindrem l’intriga. I així, després d’hores de somni va ser com vaig decidir empendre la tornada cap a la zona del port.

la illa d’Hvar a la tarda era ben assoleiada

Feliç. Feliç d’haver-me atrevit a valorar aquestes pampallugues d’informació , feliç d’haver seguit els dictats de la intuició, feliç de sentir-me en harmonia, i sobretot , feliç d’haver-me deixat guiar per aquesta veu interior.

Carolina Muscatelo Rius

Categorías
Curació emocional INICI RECURSOS

El poder curatiu de la música: utilitzar la veu com instrument per harmonitzar el cos

En aquest post t’aventuro a explorar a través de la veu, la pròpia musicalitat, el cant, per reequilibrar estats emocionals i d’angoixa.

Sovint sentim com n’és d’alliberador cantar al cotxe, o escoltem persones que parlen de com de bé els hi fa el cant de mantres o apuntar-se a una coral. Per això he fet un recull de recursos sobre la facultat de cantar i el lligam musicalitat-cos-ment per relacionar perquè va tan bé alliberar el so a través de la veu.

1. La veu com instrument de curació

La veu és l’instrument de corda del nostre organisme, l’instrument musical del cos. Tenim un instrument d’aire incorporat que evolutivament hem aprés a entonar i modular al nostre gust per generar paraules, melodies, tan se val si harmòniques o no , GENEREM SO, i podem organtizar-lo de forma melòdica sota diferents notes de vibració.

Coneixem la màgia que la música exerceix sobre nosaltres, és una eina amb una conexió molt emotiva. És per això que el so creat dins nostre te una clar avantatge a l’hora d’estimular el nostre ànim, tenim la possibilitat d’influïr sobre el nosaltres mateixos a través de la veu melòdica, a través del cant.

La caixa de música que contenim entre costelles és l’instrument que més ressó te dins nostre i per tant, el que més directament pot influenciar en el nostre estat anímic. Les aventatges no vénen donades únicament per ser un instrument de propietat, sinó per l’acció de la vibració de les cordes vocals i del seu enllaç directe amb tots els teixits del nostre cos. Si alguna cosa he aprés de tots aquests anys de recerca i de la professió esportiva és com d’interrelacionades estàn totes les estructures corporals entre elles, funcionen com parts d’un conjunt únic i s’afecten unes a les altres, tant en la direcció beneficiosa com en la perjudicial.

Utilitzar el so com a element curatiu ràu en la possibilitat d’extendre la propietat vibracional que ja caracteritza el funcionament de l’organisme, a totes les estructures del cos de forma interna i molt més directe, de saccejar les nostres pròpies cordes vocals per traslladar-ne la vibració a nivell visceral. És autoinduïr-se el mètode osteopàtic de forma voluntària a través de la teràpia de so generada per un mateix. ÉS UNA EINA CURATIVA BRUTAL.

Quan tu fas un crit o cantes a «pulmó» pots notar que la melodia o el so no és solament allò que llences a l’exterior, sinó tot el ressó d’aire que t’omple el tòrax i vibra per la gola. Notes la potència de l’aire a la panxa, a les costelles, i si ets sensitiu , en tot el teu sistema visceral. Pots arribar a notar com una nota t’embriaga, com físicament és dins teu i s’expressa fora. T’invaeix el cos i el pensament, mentre fas l’esforç físic d’entonar, el cap es buida de contingut, únicament alberga l’intenció de pronunciar aquell so.

Posem en experiència aquest concepte:

  • Prova-ho, PRONUNCIA la vocal A allargada, amb la boca ben oberta i a pulmó, omple’t d’aire i que surti des del ventre. Sostingue-la fins que acabis tot l’aire.
  • Veuràs que la vocal A passa i ressona per tot el teu tronc, i que mentre ho fas només pots estar present en aquell so.
  • Prova repetir el procés col.locan-te una mà sobre l’esternó: observa com la vibració passa a través d’ell.

Veiem que la vibració del so t’atravessa, et sacceja. El so que tu emets vibra en tu mateix. I tal com vibra bressola els teus òrgans, els teus teixits, harmonitzant-los sota una mateixa vibració. Anem a veure perquè l’efecte vibracional és curatiu.

2. L’efecte de la vibració en l’organisme

La vibració és un sistema de frequència que movilitza ones en un espai a una velocitat. Tot te una vibració en aquest món (inclosos els nostres òrgans) i les seves ones generen respostes en els organismes sensitius o sensibles. En el cas de l’organisme, és la transmissió de vibració el que activa les respostes orgàniques i endocrines: pensa en com impacta un cláxon activant el cortisol i l’estrés o com ho fa el soroll del mar amb la relaxació. ELS SONS INTERACCIONEN directament amb la nostra biologia molecular.

La vibració en el cos és el resultat de tenir mecanismes vius i en acció. Aquest concepte ve recolzat per l’ús de l’OSTEOPATIA visceral, que és la vesant de la fisioteràpia més hol.lística, i pren com indicador la vibració dels òrgans, guiant-se d’ella per detectar possibles disfuncions.

La manca de vibració vigorosa d’un òrgan és el que l’osteòpata percep per conèixer on ha de fer la seva intervenció. Simplement desbloquejant aquell òrgan, permetent que torni a vibrar com correspón, restaura la seva funicionalitat, i tu surts de la consulta trobant-te molt millor.

Per tant, coneixent el vincle entre la vibració i la salut corporal, podem proposar com a eina terapèutica la font de vibració més propera i assequible: la pròpia veu utilitzada en el cant, en la generació de musicalitat.

3. L’enllaç entre la música i el cervell emocional

La música te accés directe amb l’emocionalitat humana, sempre ens ha conectat amb la part sensitiva, és l’element de conexió directe amb el cervell emocional. La música de per si sempre ha estat una musa emocional, una força conmovedora que impulsa a la sensitivitat. Tant una sonata de Bach pot empényens al vigor com un baix d’una cançó de rock. Una bateria incita a l’activitat, al tamborilejar els dits i les cames i un piano a divagar entre records. El que fa la música és hipnòtic. Anem a entendre-ho des del pragmatisme teòric:

Cortesia del cervell evolutiu, tenim un sistema límbic que organitza records al voltant de les percepcions dels nostres sentits. En el cas dels soroll, la percepció de sons influeix en la relació amb l’amígdala , també anomenada cervell emocional , que configura els records al voltant dels sons sobretot si aquests venen associats a una càrrega emocional. Per tant un estímul sonor com una cançó/ melodia conecta amb aquesta àrea del cervell més emocional que mitjançant relació de records fa aflorar les emocions associades. I a l’inrevés, un estímul sonor vinculat a un moment emocional important , crea un record amb el codi del so d’aquell moment.

Així és com un timbre d’escola et pot trasportar als records de la teva etapa escolar o el soroll dels grills pot dur-te a memòries estiuenques. Això és degut a la forma de classificar informació del cervell, que per vinculació relaciona un estímul ( ja sigui sonor, d’olfacte, de tacte..) amb la informació enregistrada (un record) i l’emoció associada (benestar).

La música , so ,soroll , melodia, te passe VIP a la nostra secció emocional, i des d’aquí podem establir una ruta de conveniència, per utilitzar-la a favor de la gestió emocional o a favor del drenatge emocional.

Posem per exemple quan tenim un mal dia: optem per ens endollar-nos unes pistes musicals alegres per modificar l’estat anímic al induïr-nos sons vinculats a moments d’oci. O pel contari, escollim sintonitzar el seu estat anímic amb música melòdica que ens ajudi a acabar de commoure’ns per purgar la llàstima que sentim. La música ens serveix tant de sincronía amb el que sentim com a element transformador del que sentim.

Pots comprovar l’importància d’aquest vincle so-emoció amb les melodíes de les pel.lícules: una pel.lícula de terror ens te més esglaiats pels sons i melodies que envolten l’escena que la pròpia imatge. O una pel.lícula dramàtica t’estova més per la música que lliga amb la circumstància que pel fotograma en si. Si no ho acabes de veure, prova a veure una escena sense so. Perdrà més de la meitat de força conmovedora . I després comprova l’emprempta que ha deixat, escolta la melodia de la pel.lícula hores o algun dia després de veure-la: et farà sentir igual que com et vas sentir mentres veies el film. Paraula.

4. Perquè ens fa tan de bé cantar

  • L’acte de cantar en sí és és una acció on s’allibera molta energia, energia de freqüència sonora. És una expressió física del cos per la voluntat d’emetre so. Mentre la voluntat de l’acció és orquestada pel cervell, la part sonora és exigència de treball físic. Hi ha compleció entre el treball de la ment i del cos, tots dos enfocats cap a una mateixa direcció. Podem dir que es crea un estat de presència en el moment, determinat pel vincle de cantar.
  • Al moure quantitats suggerents d’aire, obliguem al diafragma a movilitzar-se més profundament. La funció diafragmàtica actua com un balancí dels òrgans interns, els «masajea». Una acció més inmersiva del diafragma és un estímul més profund sobre les vísceres, com un massatge terapèutic. A que no t’ho havíes plantejat?
  • Aquest aire que surt a l’exterior carregat de so, propaga la vibració a través del cos. La vibració com hem vist,és el sistema de freqüència de l’organisme viu. De fet, en un viatge als E.U.A. em va sobtar descobrir les armilles «vibracionals» , uns xals que traduïen la vibració de la música a vibració motora que notàves directament al teu tronc. Podíes contrastar la vibració agitada i convulsa del heavy metal, amb la vibració calmada d’un hang. I aquelles vibracions sobre el cos t’induïen el mateix estat anímic que el de la música que volíes escoltar. Curiós ,no?

RESUMINT ELS BENEFICIS

  • Ens conecta amb el nostre propi cos
  • Al alliberar energia sonora, ens decarrega
  • Al lligar-nos a una acció, fem mindfullness
  • La vibració de cantar influeix en el nostre organisme: vibrem per on passa el so
  • Ens conecta amb la nostra pròpia emocionalitat
  • Ens vigoritza si la melodia és més exigent
  • Ens tranquilitza si la melodia és més suau

5. Utilitzar el cant com a sistema de relaxació

Coneixem que en l’acció de cantar l’importància recau en l’acte de sostindre la melodia mitjançant l’exhalació. L’exhalació la fase de la respiració més utilitzada per regular l’ansietat o estats de nerviosisme, degut al vincle amb el sistema nerviós parasimpàtic, també conegut com el sistema de tranquilitat i la calma. En aquest sistema es prioritzen les funcions vitals bàsiques, com la digestió i la abaixada de ritme cardíac, i l’exhalació s’encarrega de mantindre’l en forma.

Una exhalació sostinguda és una manera d’harmonitzar i equilibrar el sistema nerviós i la relació entre l’activació-relaxació de les funcions de l’organisme. L’AVENTATGE ÉS que ho fa d’una forma més lleujera i agradable que des de les tècniques tradicionals de mindfullness, ja que no recau tant en l’obligatorietat d’estar present en el cicle respiratori sinó en la lleujeresa de realitzar una acció que et vincula en la presència de la respiració. És un recurs MOLT ÚTIL quan estàs massa nerviós com per posar-te a respirar o t’estàs iniciant en la meditació.

Tots hem sentit a parlar dels beneficis de la respiració conscient, però hi ha vegades en que estàs tan sobreestimulat que asseure’t a respirar sembla impossible a nivell mental, l’obligatorietat de quietud alimenta encara més l’ànsia del pensament.

L’estatègia a seguir en aquests casos és substituir la ruta de pensament i adreçar-la a una acció abans de ser capaç de la no-acció. Aconseguim la calma a partir d’una acció, donem material perquè al cervell s’hi entretingui, i pugui desvincular-se de la ment. I EL QUE MÉS ATRAU AL CERVELL DESPRÉS DEL PENSAMENT, ÉS EL PROPI COS. Per tant escollim la ruta d’una acció que requereix prou presència corporal com per arrelar l’atenció al propi cos d’una forma més unida que des de la respiració basal.

Després d’associar-nos amb l’intenció de inhalar per sonoritzar l’exhalació, podrem extreure’n la màxima presencialitat al moment present, ja que cada acció és veurà requerida d’una intenció corporal. Estarem fent Mindfullnes , presència plena, meditació, a través del acte de sonoritzar la veu.

5.1. EL CANT DE MANTRES i els seus beneficis

Els beneficis i l’èxit en el cant de mantres es basa en el combo de tres ingredients:

El missatge del propi mantra

L’acció de cantar

El suport grupal

Per una banda ens afavorim amb tot allò positiu que ens dona el cantar i que n’hem parlat més amunt: la vibració, l’exhalació i el vincle amb el nostre cos, i per l’altre la repetició d’un missatge positiu que a costa de recitar acaba posicionant-se com un pensament poderós en el cervell.

Un mantra funciona igual que el procés d’instaurar creences: a través de la repetició aconseguim convéncer un sistema de pensament a favor de la seva versió més optimista.

En el cant de mantres tots els missatges son lluminosos, espirituals i tranquilitzadors. i les melodies són suaus i fàcils d’entonar: no requereix de gran professionalitat com a cantant, simplement recau en la valentia de ser capaç de posar-se a cantar. A més, cantar a nivell grupal dona la seguretat de permetre’t envalentonar-te a intentar-ho , ja que sentim el recolzament del grup i suprimim certs judicis o condicionants que ens avergonyeixen.

Ara bé, hi ha una tendència a l’exotisme que resta el benefici del mantra i que mereix reflexió: és la de recitar en una llengua que no és la nostra (sense desmerèixer la llengüa orígen). Malgrat coneixem el contingut del mantra, les paraules no estàn enregistrades en els nostres cervells amb els continguts associats, són una frase a cantar però el cervell no les codifica simultàniament amb el simbolisme que els hi correspón, simplement perquè no són habituals en la nostra parla. A part estem més pendents de la seva pronunciació que al missatge en sí mateix.

És aquí on és interessant proposar els mantres en la seva traducció literal, o proposar mantres nous amb missatges coherents pel nostre sistema de pensament ( el llenguatge) , perquè tinguin la interpretació directe per part dels nostres cervells i el corresponent benefici del seu missatge positiu. ÉS transcriure-ho en el patró llingüístic de qui ho recita perquè possibiliti el significat en la paraula i la repetició del contingut. Resumint: més clar, més entenedor i per tant més beneficiós.

5.2. RECITAR MONOSÍLABS: OHM I LA MEDITACIÓ

Quan fa massa vergonya cantar o dubtem de les nostres qualitats vocals, un altre sistema de cant és utilitzar el so d’un monosílab. Subjectar-nos a un mateix so i deixar-lo transcòrrer plàcidament cap a l’exterior, sense grans virgueries de cordes vocals produeix els mateixos efectes que utilitzant el cant, emprem el mateix sistema sonor però sense prioritzar els vaivé en l’entonació.

L’aventatge en recitar monosílabs, o vocals aïllades, és que ens adherim a la respiració des d’una forma més sutil, més suau, però igual de present , i és idònia com introducció a la meditació o inducció a estats de calma ( per l’exhalació sostinguda i la vibració del so).

El treball consisteix en inhalar profundament i exhalar el so suaument, allargant-lo en el temps. Mentres deixes anar el so, notaràs com aquest ressona dins del teu cos. Pots iniciar-te amb el mantra OM.

Segons l’hinduisme el OM simbolitza la unitat amb allò superior, és el so primigeni a partir del qual emergeixen tots els demés sons, és una síl.laba sagrada. Com al prinicipi no entenia el perquè del misticisme en aquest so, em vaig disposar a experimentar amb ell:

La silaba OM, sobretot la vocal «o» ( diuen que es pronuncia «aum» però la majoria fem un so més semblant a la «o») te una profunditat inaudita, és una vocal que te un ressó profund i oscil.latori en el cos. Ressona pel tòrax i s’extén cap a les profunditats del ventre i surt cap amunt. És una cosa curiosa de sentir. El resultat del meu experiment inicial va ser un increïble estat de calma i un terreny fantàstic des d’on començar a meditar. L’he seguit incorporant en moltes altres ocasions amb el mateix resultat: calma i predisposició posterior a la meditació, i només calen 5′ de recitar com per notar-ne els beneficis (una mica més si venim molt agitats).

A mesura que avançava en les meves incursions en recitar sons per observar-ne la vibració, vaig seguir incorporant vocals; la «aaaaaaaa» vibra cap amunt, la «iiii» sona més punxaguda , la «eeee» és més horitzontal… és una forma boníssima de adherir-te a la refugida respiració conscient des d’un lloc més fàcil, sempre i quan estiguem lliures dels prejudicis de causar so.

Si no aconsegueixes obrir-te a l’experiència per vergonya, sempre pots endollar-te uns auriculars amb un so de fons que t’aïllin temporalment de l’espai, i així ajudar-te a entrar en el teu espai interior. Opta per sons de la natura que no et distreguin excessivament de la teva tasca. I si no pots disposar d’un espai pròpi o tranquil , apropa’t a alguna de les sales de meditació budista , on ja veuràs que hi ha molta tol.lerancia al cant.

6. Coses que ens castren la veu ( perquè engabiem la veu ): paradigma amb la nostra societat

Com a col.lectiu social, hem deixat de permetre’ns l’exploració sonora a gran escala: inhibim el cant pulmonar, el crit o l’exhalació sonora. L’acte de convivència ens condiciona en la supressió de comportaments que puguin ser considerats estorbs o incòmodes pels demés, i sobretot que puguin ser jutjats o catalogats d’incorrectes. En conseqüència, totes les actituds corporals que intercedeixin amb la convivència dels demés són jutjats de forma cruenta amb mirades despectives o adjudicats a abscència de facultats mentals, i entre ells està el fet de cantar perquè sí.

Si si, posa’t a pronunciar una A sonora enmig de la Diagonal ,ja veuràs com et miren. Però en canvi , anar estrenyits emocionalment, amb el nostre cervell amarrat a la raó i el raciocini, no sembla presentar el mateix judici punitiu ( molesta,si, però no està malament del cap).

Bé, doncs aquesta meravellosa convivència que tant ens beneficia en algunes coses, en l’aspecte d’expressió animal no ho fa gens ni mica.

Hem oblidat que el nostre cervell está basat en el cervell mamífer, i malgrat l’intel.lecte, tenim necessitats purament animals. Però pels condicionaments socials, les conductes més vinculades amb l’oci de ser animals queden recluides als nostres interiors o als nostres espais. Malauradament com el so atravessa els espais, és una ona vibratòria, doncs no és benvinguda.

Així que anem per la vida parlant en xiuxiueig i cantant amb vergonya o ni tan sols això. I ja no et dic de jugar amb la teva veu o emetre un crit per desfogar-se. És força castrador, però com som ésssers socials, la força del grup és superior a la nostra voluntat.

Fent restrospectiva en l’història, l’acció del cant, del ball i del ritual, han estat part de la nostra cultura i de la nostra expressió humana. Totes les cultures s’han beneficiat dels cants i dels balls com a sistemes de celebració, d’agrupació i fins i tot de curació. Però en l’afany de la productivitat , l’organització hiperpragmàtica, ha desestabilitzat la balança a favor de tota acció que tingui una direcció molt enfocada en la producció.

SI vols seguir llegint sobre el tema pots apropar-te al post «CADUCATS; cal tornar a l’orígen«

Com a consequència d’aquest desarrelament, la sensació de buidor ha anat creixent i tornant-nos a aporpar a estratègies que poguéssin portar-nos de tornada un ansiat benestar.

Cantar, col.laborar en una melodia de grup o en la teva pròpia , t’uneix amb el entorn en l’acció d’endinsar aire de fóra dins teu per tornar-lo a l’exterior amb un missatge: la melodia. L’aire que t’atravessa de sortida se li transfereix una vibració en el transcurs de les teves cordes vocals, que amplifica el so. Aquest so és el que vibra en tu , el que et sintonitza amb el teu estat orgànic.

No tinguis por del què diràn, prioritza’t i tingues cura de tu de les formes més saludables possibles. I cantar és una d’elles, és una forma de comunicar al món el teu estat anímic. La veu és una eina comunicativa, utilitza-la, expressa’t, entona i desentona, què més dona. Allibera’t.

7. Una cançó per pujar l’ànim

Aquí m’arrisco al catalogar una cançó com a elevadora del ànim, però és bona vibra, fàcil de seguir i molt «uplifting», així que l’enganxo!

Carolina Muscatelo

Categorías
FILOSOFIA DE LÀNIMA INICI

L’espiritualitat

  1. Com emergeix la espiritualitat
  2. El Dol com a precurssor
  3. Itinerant cap a un contacte diví
  4. L’arribada de l’interacció espiritual

1. Com emergeix l’espiritualitat

Normalment neix de la necessitat de subjectar-se a alguna cosa més àmplia que a la realitat individual. Quan les coses mundanes i personals fan mal, buscar refugi en allò mitològic i sagrat ofereix un abric curatiu per als nostres interiors adolorits. Es fa difícil posar paraules a una cosa vivencial personal i profunda, però l’origen, en la majoria dels casos, resideix en l’anhel de curació.

Quan s’esgoten els recursos exteriors (personals, socials, familiars, econòmics ..), i la desorientació manté la teva vida en suspensió, encomanar-se als poders superiors és un consol que dóna calma, assossec i estabilitat.

2. El dol com a precurssor

Quan algún succés extern ens sacseja i ens desestabilitza, o els suports que havien aconseguit amarrar-nos en la seguretat d’una vida plàcida no funcionen, l’ésser humà perd la fe en el raonable i se sent víctima de les causalitats i els esdeveniments.

En els moments de gran dolor, el sistema racional defensiu està en lluita amb les circumstàncies (exterior culpable, injust) o contra un mateix (remordiments, culpabilitat, ira, ressentiment), la força del pensament curtcircuita perquè no pot resoldre la situació i les circumstàncies externes són superiors a la nostra capacitat de comprensió / resolució.

Ens sentim atemorits, desorientats i exposats, i les antigues estratègies mentals han deixat d’ajudar-nos o per contra, projecten les seves acusacions contra nosaltres mateixos. La vida, descontrolada i incomprensible a mercè de la destí i els infortunis demana un reajustament. Sol ser en aquestes situacions, quan opera l’ incertesa i el descontrol, quan s’obre la porta a l’ apropament d’allò desconegut. Quan la realitat no es pot subjectar amb les justificacions que abans havien servit per desglossar la realitat sense profunditzar (utilitzant conceptes com la casualitat, l’atzar, la sort) és quan es permet el canvi.

3. Itinerant cap a un contacte diví

Ens repleguem, recollim la nostra vida cap a dins, i iniciem el procés de trànsit. Reconèixer-vulnerables dóna pas i permís a acostar-nos a aquelles idees que ens semblàven fruit d’allò tribal, rural i l’antic, per on mai abans havíem navegat, fos per incredulitat o per falta de necessitat (la vida funcionava).

Aquest pas permet renovar mecanismes cap al canvi i l’adaptació i es propicia o facilita l’exploració interior. La reconnexió ens empeny a desitjar envoltar-nos d’espais naturals, i mars, platges, cels oberts, camps, muntanyes, volem envoltar-nos d’escenaris adeqüats per acollir el nostre ésser ferit i abonar el nostre desig d’introspecció. Aquests escenaris actúen com a font de l’essencial i ens refelexen la cara de la realitat menys manipulada, sense artificis ni soroll humà.

En la contemplació d’un mateix en vasts espais de món natural, emergeix l’apreciació pel no-humà. Observar la vida des de l’existència de les plantes, els animals, sentir el recolliment entre els arbres, apreciar el plaer al caminar, notar la brisa marina, o el mar a la teva pell, sona tan càlid com reconfortant.

I aquest consol no humà, ens col·loca en el rail d’apreciar la bellesa més enllà de la nostra influència com a col·lectiu intel·ligent, de trobar consol fora de l’abraçada de l’home, de trobar refugi lluny dels límits de la llar, d’adonar-nos que hi ha goig més enllà del que has après a valorar fins ara.

Trobes aliment per l’esperit (si la paraula esperit et provoca rebuig, anomena-la sacietat de la calma mental).

I així es com s’obra la màgia. El DOLOR et va assenyalar el que no funcionava, la VULNERABILITAT et va portar a refugiar-te en la natura , i el REFUGI a indagar-te per dins. I entre aquests processos, va qüallar el sentir-te viu, amb tot el dolor i descontrol per delegar-ho a la vida mateixa i que ella s’encarregui de resoldre el que jo ja no sé ni puc. I així, en la rendició, nu i exposat, reps un acolliment, i arriba la pau. Una pau que dialoga amb tu, que et acompanya.

 La profunditat personal i espiritual no t’estalviarà els trànsits, però si donarà suport i lleugeresa al procés.

4. L’arribada de l’interacció espiritual

A l’inici pot ser que el diàleg ho adjudiquis a formes inanimades com el vent, la terra o els núvols, ja que és més fàcil per al cervell identificar-se amb l’objecte material i allò conegut. Però a poc a poc van fent-se més freqüents els moments de contacte amb el coneixement inanimat, que construeix diàleg amb el que saps, però ho ordena de formes que ni coneixies. Idees netes apareixen en la teva ment, i es comencen a donar coincidències que distigeixes que no són únicament fruit de l’atzar, sinó que vénen dissenyades per anhels profunds del teu ésser.

Escoltes a el silenci, i d’aquest emanen històries i suggeriments.

La interpretació racional a aquests esdeveniments encara incideix en descartar-los com coneixements fiables, però dóna’ls temps i credibilitat i veuràs com es materialitzen en creïbles i raonables. Moltes vegades flueixen a través de la intuïció, ja que és el radar més sensible als moviments de l’entorn, però hi haurà un període de lluita entre el que creus que saps i el que de veritat és. Aquí només et puc animar que exploris la teva brúixola interna, que et posicions en el desconegut per veure on et guia la intuïció. Si vas per entorns que coneixes, segurament interferirà el que coneixes i serà una batalla entre raonaments i sensacions.

Arribats a aquest punt, et convido a desfer-te del que creus saber per descobrir un altre nivell de coneixement. Explora’l dins el confort que et calgui perquè et vagi donant seguretat. És un entrenament per desvincular-se de la necessitat de controlar i predir des dels vells patrons de pensament, per escoltar-te per dins i obtenir indicadors d’una altra font de saviesa diferent a el cervell. Deixa’t guiar per la intuïció , permet que aquesta t’indiqui cap a on anar. Allibera’t de la necessitat d’examinar la realitat a través dels judicis de la ment, per obrir-te a explorar-la des de les coordenades que et ressonen en el cor.

Igual que la gravetat està viva, l’experimentem però no som partícips mentalment d’ella, l’espiritual és una unió de la part de la ment menys pensant (consciència) amb la vida mateixa. Pertanyem a la gravetat com ho fem a la vida , I la vida és l’existència que acull totes les formes de vida i et conecta amb l’entorn des del cor, des d’un vincle profund on totes les coses hi són. La gravetat és l’espai temps on tot hi és , on tot succeeix, la espiritualitat és la forma immaterial de percebre allò que envolta el TOT ON SOM. És una forma de conexió amb el que JA ÉS.

Carolina Muscatelo

Categorías
INICI Psicologia de la ment

El rol de la ràbia i com alliberar-la

Transcriure aquesta emoció en paraules neix de la voluntat de fer-la més comprenedora, de conèixer el seu rol i la funció que desempenya per apropar-nos a ella des d’una posició d’observació i d’integració. La ràbia te una funció vital i sovint alberga una intenció protectora i reguladora. És una de les emocions més energiques i actives, i si ens beneficiem d’ella com a combustible per l’acció, podem extreure resultats beneficiosos, com la motivació.

Per això és preciós saber com direccionar-la, perquè serà qui t’empenyerà a buscar les sol.lucions a les situacions que t’han causat ferida.

Taula de continguts:

  1. La airada ràbia
  2. Metabolisme de la ràbia
  3. Com descomprimir-la
  4. Mètodes per alliberar-la:
  5. Experiència personal amb el sentiment

1. La airada ràbia

La ràbia és un sentiment molt potent, te una capacitat inmensa de direccionar-te cap al moviment amb una intensitat que ennovula el judici. És pura força d’acció , la rábia vol colpejar, enderrocar, traslladar-se al marc de les circumstàncies que l’han detonat per anul.lar-les. És la justiciera i la defensora dels drets, l’Atenea del poble que davant una situació de vida ofensiva, executa una defensa proporcional a l’atac rebut. La funció és clara, i inicialment sana: vol defensar-te i protegir-te i generalment ho fa a favor del contraatac.

El propòsit net de la ràbia és bo, perquè vol salvaguardar-te i inutilitzar allò que t’ha fet mal, perquè quan la justícia no es solventa per la via convencional, necessita ferir, donar igualtat a l’agravi.

La seva tasca és equivalent a la funció de les cél.lules anti-cossos del sistema immunitari, que davant qualsevol detecció de cos extrany o possible atac, despleguen totes les armes possibles per neutralitzar la presència d’un element sospitosament perjudicial amb molta potència i contundència.

Llavors la ràbia en sí és un mecanisme defensiu, una resposta que respón a la llògica del ambient emocional intern, i per tant, te coherència i funció en la interioritat de la persona.

Quan la ràbia esdevé un problema és quan s’hiperactiva o s’hipersensibilitza i qualsevol cosa pot fer-la EXPLOTAR. Una ràbia hiperactivada és esgotadora, tant per la persona que l’experimenta com per l’entorn. Sovint és el resultat d’una situació dolorosa extenuant, o d’una ferida passada no resolta que manté ressonància sobre el moment actual.

«Cuando te tocan una herida saltas con la fuerza proporcional al tiempo que llevas acallándola»

Rut Nieves

Entenguem el metabolisme de la ràbia:

2. Metabolisme de la ràbia

PRIMERA FASE

Si en el passat vas rebre l’agravi o atac d’algú del qui no va saber defensar-te o no va poguer fer-ho, ja fós per les circumstàncies o bé perquè no disposàves dels recursos suficients per impedir l’agravi ( l’altre tenia més labia, més crueltat, més força psíquica o física… qualsevol cosa que inutilitzés la teva capacitat defensiva) el que succeeix és que reps una embestida emocional, amb els conseqüents danys morals o físics que comporta.

Després d’encaixar l’embestida, el primer sentiment que esdevé és la frustració per haver sigut incapaç d’evitar-te el dolor. Com has rebut un atac sense poguer-lo amortigüar, la ràbia, en el seu anhel de ser millor soldat, es vol tornar més eficient. I això només ho pot aconseguir entrenant més dur, és a dir, estàn més a l’agüait i tenint més presència en la teva vida.

El seu afàn d’exercir una millor protecció i ser millor soldat la porta a l’entrenament i la vigilància, per detectar qualsevol similitud amb el context que ens va ferir per saber-lo prevenir. Igual que la cèl.lula immunitària que parlàva prèviament. Rep l’atac, es sofreix un mal, però a partir de l’embestida, és readapta i es millora la preparació i l’alerta davant una amenaça similar.

hi ha molta ràbia en l’acte d’esforçar-te físicament

Fins aquí el circuit de la ràbia és el normal, el de qualsevol regulació evolutiva i d’aprenentatge.

SEGONA FASE

El perillós és quan la situació d’abús és repetitiva però no permet la rèplica o es priva l’ús de l’acció defensiva, com per exemple en un marc d’abús laboral o de bullying.

En aquests casos la ràbia és com un centinel.la amarrat a la torre que veu les injustícies que es perpetuen contra el seu poble sense poguer pendre-hi acció. Es torna més succeptible en el seu afany en prevenir atacs, però alhora impedida d’executar-los.

No pots aturar les destrosses de «l’enemic» per incapacitat o perquè t’hi trobes emparentat en algún aspecte: és l’entorn del que te’n beneficies econòmicament, un cercle social proper o una persona amb qui tens un vincle amb algun tipus d’intercanvi emocional o dependència. I és en aquestes situacions quan la ràbia s’enquista.

El que prèviament la induïa a entrenar-se , ara la desquicia, està tan pendent de vigilar com de reprimir-se, i la seva funció es veu desarmada, no pot intercedir… Es torna més irascible, t’embriaga i com no pot esclatar on toca, va detonant en contextos que no tenen res a veure amb la situació que la desperta, però on veu possibilitat de reafirmar-se. Si no pots explotar a la feina, explotaràs contra el conductor que s’ha saltat el ceda, si no pots arremetre contra els companys de classe, ho faràs contra els teus pares. Et sona això?

Am el pas del temps l’emoció és tan gran i l’evitació inversament potent que la batalla que te dins el teu organisme et pot fer emmalaltir.

.

TERCERA FASE

Si la situació de submissió i inhibició és manté la psique passa al següent estat: el de despersonalització: com mantindre la ràbia activa te un cost emocional molt elevat, la psique la suprimeix i anul.la aquesta emoció per tal de seguir visquent, d’economitzar recursos corporals. I és quan les persones es tonren autòmates, es desensibilitzen.

Així que tenir ràbia és un sa indicador que la teva personalitat respón defensivament , que encara es sent viva i mereixedora de fer front a circumstàncies adverses, sempre i quan aquestes circumstàncies no siguin sobredosificades per a tu. I és per aquest motiu que cal traduïr la ràbia en algún format que et permeti exrteure-la, alliberar-la, en un format que es reafirmi com a força capaç de movilitzar l’acció.

3. COM DESCOMPRIMIR LA RÀBIA

Les emocions admeten l’intercanvi d’elles mateixes per una acció CORPORAL SINÒNIMA, és a dir, una acció que contingui la propietat equivalent a l’emoció. Per això la ràbia sovint pot bescanviar-se en la potència d’un cop de puny, o d’un gest amb força, la tristesa en el plor o la co-creació de drama, i la felicitat amb l’expansió , el ball i el salt.

Comprenent que l’intenció de la ràbia és la seva actitud protectora, i la qualitat d’aquesta emoció és la FORÇA entesa com a forma EXPLOSIVA, entendrem que quan se’n veu privada, ACUMULARÀ L’EXPLOSIVITAT DINS EL PROPI COS.

El cos és el contenedor de la ràbia ( contenedor de contenir) , és on sorgeix i on es manté si no s’extreu. Com una bateria sobrecarregada te risc d’explosionar i ocasionar danys en el mateix espai on existeix. Per això és vital trobar un mètode per descarregar-la, trobar una via que pugui VALIDAR la força de l’emoció però sense ser-ne perjudicial per a nosaltres mateixos.

4. Mètodes per alliberar-la

El crit com alliberació

El crit és el format expresiu de l’emoció que parlem i del dolor. Fixa’t que la la funció del crit és extendre un missatge a la màxima llunyanía possible. Te la missió de demanar auxili o de reafirmar la teva força (interior) suma’t a la capacitat de poguer-se extendre en perímetres als que nosaltres físicament no podem arribar en aquell moment. És pura potència de vent.

El crit actúa com a traducció sonora de sentiments que interaccionen dins nostre amb el benefici de bescanviar-los per la mateixa potència i en un format capaç de ser excretat a l’exterior. Tradueix la ràbia en un format que permet que la puguis alliberar de dins teu.

Canvia una força interior per força d’impuls cap a l’exterior. És recollir aire per expulsar-lo amb un altre format més enèrgic i llunyà. Un bon crit des de les profunditats, o diversos crits sostinguts serveixen com a canals d’extracció de la ira. Conecta amb l’interruptor de deixar anar tot allò que ens remou per dins, d’expulsar-ho en el mateix format de contingut emocional. És molt alliberador.

Aquest mètode només te un problema i és l’entorn social. No ens sentim prou lliures com per cridar gratuïtament en els entonrs urbans on vivim, que generalment és on es desencadenen la majoria dels processos de convivència que inciten a la ràbia.

Tot i així, sempre pots recòrrer a l’opcio d’aïllar-te de la civilització momentàniament per tenir cura d’aquest sentiment , però si la circumstància no et permet que cridis lliurement et proposo que ho apliquis a través d’altres formats.

Si no pots cridar en sec, crida sota l’aigua, a la piscina, al mar, o a la banyera. Utilitza l’exercici de força o de velocitat punta per fer un cop de diafragma, un crit d’expulsió petit , en varies tandes. En l’àmbit esportiu està tol.lerat, creu-me que de sorolls guturals al gimnàs s’escolten molts. Ho hauràs de provar, t’hauràs d’atrevir a vèncer la vergonya inicial i provar-ho per entendre com t’allibera.

Segons la medicina xinesa , la ràbia malmet l’energia Qi del fetge, l’element fusta. Si l’energia d’aquest òrgan s’estanca es veu compromesa la nostra ment, perjudicant-la, i la ràbia es retroalimenta en un circuit tancat. I endevineu quin és l’element de desbloqueig de la ràbia segons aquest òrgan? l’aire, és a dir, cridar.

L’exercici com a potència física

Com parlo en el post de «Relació ment-cos: l’exercici com mitjà per equilibrar-se emocionalment» qualsevol modalitat d’exercici pot servir per portar la ràbia al context del moviment i utilitzar-la com a combustible muscular: l’aixecament de pes, nedar amb papallona, fer una classe d’spinning, sortir a córrer, fer un sprint….

És una forma excel.lent de traduïr l’agresivitat de l’emoció en força motora, de «cremar » l’energia que ens bull per dins a través del metabolisme corporal que la requereix. Necessites hormones potents per movilitzar grans càrregues de treball muscular i cardiovascular, hormones emparentades amb la ira, és per això que aquest sentiment ben enfocat és un bon combustible en el terreny esportiu.

Alhora, a nivell psíquic, dotar de sensació d’aptitud fa feliç a la ràbia, l’acontenta, canvia el pensament de «no vaig poguer amb d’allò» per un » puc amb això, estic fort, estic bé». Només cal que ens moguem en un context on poguem desplegar alguna de les nostres habilitats físiques per sentir-nos que podem amb aquell repte. Cambiem la sensació de frustració per una de CAPACITAT. A més, per la fisiologia del propi exercici, ens beneficiarem de les respostes hormonals reguladores que ens ajudaràn a un posterior estat de calma. És un bon recurs d’homeostasi.

EL SAC DE BOXA COM ALIAT

Per aquells que puguin pensar que la boxa pot estimular l’agressivitat, recorda que part d’alliberar l’emoció radica en la possibilitat de sentir-la tal qual és, d’ atendre les seves necessitats i trobar un canal saludable a través del qual deixar-la anar. Quan més engabiem quan hi ha més risc que causi danys a nosaltres o als demés.

La boxa és una forma ben direccionada de sentir l’emoció tal com és, d’aliar-te amb ella per assolir una finalitat esportiva. A curt termini estimula la tranquil.litat, estableix la sana relació de poguer tornar a estar en calma amb tu mateix.

Bé , ja sabeu que la representació del sac de boxa és el sinònim de la força rabiosa. Necessites ràbia per colpejar i colpejar amb ràbia, totes dues. És un remei bestial si ja hi ha de base autoconeixement corporal. Sinó molt de compte, que afegiria dramatisme sumar al nostre estat emocional un dit trencat!

El sac rep l’embestida de força absorvint l’impacte, i tu cop rere cop, alliberes tot l’onatge d’ira , extreus la ira a cop de puny. No te cap misteri , ja que colpejar és l’acció mes agermanada amb aquesta emoció, amb l’aventatge de no causar cap agravi a ningú, de saber-lo direccionar cap a una altre font inanimada destinada a aquella finalitat.

CRASH THERAPY: ESQUINÇAR ALGUNA COSA

AL deixar anar el descontrol personal podem optar al control personal. Com a la serie de Witcher: «desata tu caos», però en un context que et senta bé.

El mètode consisteix en vincular el que sentim amb un objecte inanimat que no pot rebre danys morals, únicament d’entropia, i voilà! La ràbia assoleix la seva finalitat de fer-se notar, de ser contundent. I què trenquem? doncs una caixa de cartró, un pot de vidre de conserves, pals secs del bosc… Posa-li la etiqueta del que t’ha fet enrabiar i llença’t a la demolició de l’objecte. Colpeja i trepitja la caixa de cartró, esquinça-la amb les teves mans fins que no quedi res, trenca tans pals secs del bosc com vulguis i llença’ls el més lluny possible juntamnet amb un crit.

DESATA TU CAOS. . i NO T’ATURIS FINS QUE NO SENTIS EL DESFOG DINTRE TEU. Que han de ser 20 caixes? ENDEVANT. que no t’aturi la lògica , que fins ara no t’ha servit de gaire amb el tema sentimental, oi que no?

5. Experiència personal amb el sentiment

A vegades som més iracunds del que voldríem admetre, però malgrat saber-ho, ens costa deixar de rondinar. Aquest argument no és justificant de les actituds airades, però ens dona un mapa certer els aspectes de la vida que ens estorben per comprendre on s’hi amaga un record dolorós. Coneixent què et fa enfadar pots anar a rascar perquè et fa sentir així l’esdeveniment i autoindandagar-se.

Masses vegades m’han convençut que la proesa radica en el control de les emocions, en amarrar-les i sostenir-les fins que s’apavaiguin. Tot i que és cert que una emoció transita un procés d’onada (arriba, assoleix el seu màxim pic, i disminueix) l’experiència personal m’ha ensenyat que per molt educades que les tingui, en comptes d’esclatar i fer soroll a fóra, el xivarri continúa a dins. I l’onada es converteix en un oleatge.

Al cohibir una emoció de contundència com la ira, intentes comprimir una actitud que te una expressió potent. I per manifestar-se de forma tol.lerable per l’entorn, sovint es dilueix en un format que es pugui extreure cap a l’exterior en petites dosis, com per exemple el plor. Plorar de ràbia és la via consentida de la ràbia, li abaixem la freqüència i donem l’avís a l’exterior d’un interior confós, que sovint es malinterpreta com a debilitat, per no causar agravis. I el que succeeix és que tens la contraposició de l’acció que faries i del que és socialment tol.lerable.

I si es mantenen ocultes i sense expressar, l’emoció corrosiva et fa emmalaltir, ja que al no permetre que sigui ella mateixa s’ha disfressat, ha mutat en una deformitat que busca la sortida sota una altre forma.

Per això és important que gaudim d’un espai on poguem portar a terme les deposicions de les emocions , tal com tenim un vàter per on treure allò que el cos no li fa servei, es SALUDABLE, treure allò que tens a dins i que no et fa cap bé.

Per a mí el truc no recau tant en controlar el detonar, sinó en integrar que som éssers emocionals, membres del col.lectiu mamífer i conseqüentment tenim el cervell disenyat en aquesta faceta d’ interacció grupal i un comportament EMOCIONAL amb NECESSITATS d’expressió d’aquest comportament.

com no hem de comportar-nos emocionalment si el nostre cervell racional està edificat SOBRE l’emocional?

Que ens inundi la ràbia és NORMAL, el que és SA és ESCOLLIR QUÈ FAIG AMB AQUESTA RÀBIA QUE SENTO. Sentir-la permet apropar-nos a la experiència 0 que ens infón aquell sentiment i güarir-lo. Autocontrolar-se serà possible mentres et permetis a posteriori alliberar-te en un entorn «sa» utilitzant algunes de les tècniques que descric o les que et vagin bé ( i no et facin mal ni a tu ni als demés ).

El que més ajuda a la ràbia és reconèixer que aquella emoció HI ÉS: » reconec aquesta ràbia que sento». RECONÈIXER-LA és permetre que hi sigui sense voler canviar-la, i donar-li un espai per manifestar-se. Sentir-la permet transmutar-la, així és com s’allibera.

Carolina Muscatelo Rius

Categorías
INICI LA CERCA DEL SENTIT DE LA VIDA

Persones que fan coses increïbles: COM PUC ARRIBAR A VIURE DELS MEUS SOMNIS

Taula de continguts:

  1. PERSONES QUE FAN COSES INCREÏBLES
  2. QUÈ TENEN ELLES QUE JO NO?
  3. FÓRMULA DE DESENVOLUPAMENT DE SOMNIS
    1. 1 CONÈIXER QUÈ VULL
    2. 2 COM HO PUC ASSOLIR
      1. REPROGRAMACIÓ DE CREENCES
  4. LA REALITZACIÓ DEL MEU SOMNI ( el meu cas personal)
  5. PERSONES INSPIRADORES

1. Persones que fan coses increïbles

Cuantes vegades ens quedem davant la pantalla admirant la vida de persones que semblen fer coses extraordinàries? Persones amb habilitats increïbles, vides d’ensomni o proeses lloables desfilen per les xarxes i les plataformes d’entreteniment per tot aquell encuriosit que desitgi apropar-se a la recepta del seu èxit. Ens encanten les històries d’autosuperació , les històries amb màgia.

Ens fascina admirar a altres persones que ens traslladen a vides lluny del que s’assembla a la nostra realitat, vides aventureres, vides a tot color, marcades per la brújola dels somnis.

Ens agraden perquè indirectament ens recorden la possibilitat i la potència dels somnis, perquè ens encurioseixen a voler conèixer la fòrmula de com ho han aconseguit , com s’ho fan , com és possible…. i ens sintonitzen amb l’Indiana Jones que tenim a dins, i ens empényen a voler aconseguir viure del que desitgem, igual que ells han aconseguit viure d’allò que consideren impagable.

La majoria d’aquestes persones, inciten a seguir-les, tenen una força magnètica , un poder atractiu que ens desperta admiració i enveja a parts iguals.

2.QUÈ TENEN ELLES QUE JO NO?

Solen ser persones en perfecte sincronía amb allò que les fa felices. Estàn aliniades en el seu propòsit de vida, i des d’aquella posició han anat manifestant un CREIXEMENT INCREïBLE DEL SEU DO.

Per general, són persones que han arribat a fer el que volíen PERQUÈ en un moment determinat van decidir PERSEVERAR i INVERTIR en allò que les motivava. Van decidir creure en ells mateixos, assumint el risc i acceptant l’incertesa que suposava apostar pel seu somni.

La coherència entre la seva forma de pensar, sentir i la seva forma de vida, es veu reflexada en una llüentor als ulls inigualable, que és el reflexe de la netedat del seu interior, un interior viu, no perturbat per la queixa ni el trasbals de l’obligació, ja que han aconseguit estar tan agraïts a la vida que no hi queda espai per l’autocompassió, la queixa o el ressentiment. Tenen convicció en les seves capacitats, una convicció neta i contagiosa, que fa d’imàn i convida a altres persones a voler estar amb elles, a voler aprendre d’elles.

l’escalador Alex Honnold és un exemple de la mirada neta , llüent, equilibrada

Són creadors d’històries que alimenten el motor de les il.lusions del món, que ajuden a creure en la possibilitat dels somnis, que les meravelles de la vida estàn a disposició de tothom que decideixi viure des de l’amor cap als seus anhels. És fabulós.

«Una persona conectada con su poder real, genera una onda expansiva en su entorno que no tiene que hacer nada, sólo con estar, toca un montón de vidas».

Covadonga Pérez Lozana.

M’encanta creure en que si elles ho han aconseguit, jo també puc. Tu també pots. Tots podem escollir viure de la forma que ens farà més feliços. Però hi han uns requisits indispensables A TREBALLAR-SE INTERNAMENT per creure-ho viable i viure en allò que experimentes el goig de viure. Perquè, ja saps que en va dir Henry Ford al respecte»tanto si crees que puedes como si crees que no puedes estás en lo cierto»

ja…la imatge te marques d’aigüa però m’agradava

3.1. CONÈIXER QUÈ VULL:

El primer pas, com he anat descrivint en el blog, és trobar allò que consideres impagable, que t’omple de gratitud i t’estimula a voler aprendre més ,saber més i millorar.

Si encara et trobes en aquest punt de la recerca, si estàs desmotivat perquè no saps el que vols, et convido a que facis un recull d’informació de tu mateix ( i si ja ho saps, t’animo a seguir llegint el següent punt «Conèixer com ho puc assolir»):

  • ESCRIU els teus talents associat a cadascuna de les parts del cos.
  • Agafa el requadre de l’Ikigai i posa la primera paraula que et vingui al cap que simbolitzi cadascún dels conceptes ( lo que amas: tocar la guitarra, vocació=ajudar) NO T’HO PENSIS MASSA!
  • Enumera les accions que pots fer per emprendre per potenciar els teus talents i busca alguna que puguis començar: dedicar dues tardes a la setmana a Hip hop, apuntar-te a classes, telefonar a aquell amic/conegut que ja hi treballa…

IMPORTANT: si t’engresques a citar-te amb el teu talent, és necessari que comprenguis que el teu cervell ho enregistrarà com a una tasca pendent, per tant necessites complir-la perquè és vagi fixant la sensació de possibilitat i de capacitat. El que ens interessa és estimular el creixement i la motivació d’aquest talent per tant ÉS NECESSARI EL COMPROMÍS A FER-HO. Si no la compleixes, minvaràs la fe en tu mateix , és a dir, deixaràs de creure’t capaç que pots dedicar temps a allò que t’agrada, i tornaràs a sentir-te desmotivat. És recomenable d’entrada posar una fita més baixa de la que creguis que pots dedicar perquè d’inici la puguis assumir facilment, i així qualsevol afegit en temps i dedicació addicionals, seràn entesos com a reforços positius.

  • Reforça’t amb l’emoció recompensa de fer el que t’agrada: recorda i evoca com et fa sentir explorar el camp dels teus talents

3.2. CONÈIXER COM HO PUC ASSOLIR:

EL FEEDBACK EMOCIONAL La part emocional és mil vegades més potent que l’acció que la racional . La racional dona solidesa i ordre a la emocional, però recorda que un somni ràu en la il.lusió, i la il.lusió és, segons la RAE, un «Sentiment d’alegria i satisfacció que produeix la realització o l’esperança d’aconseguir una cosa que es desitja intensament», per tant un somni te les seves qualitats de somni PER COM ET FA SENTIR, NO PER COM ET FA PENSAR. El pensar t’ajudarà en la organització de les coses mecàniques, el SENTIR T’HI ENCAMINA!!!!!

LA FAMOSA REPROGRAMACIÓ DE CREENÇES:

Imagina't per un moment a Tarzàn, feliç en la seva jungla sentint-se goril.la. Ell està convençut que és goril.la i per molt que existeixin diferències evidents entre la seva biologia i la del goril.la, la creença de que ell ÉS com els demés homínids, és el que ha generat que aprengui a ser capaç de moure's i comportar-se entre els arbres amb la mateixa agilitat que els seus cosins d'espècie . I ara fixa't en el moment que Jane li fa veure que ell no és un goril.la , sinó un humà. Tota la vida creient-se d'una espècie i ara l'evidència li diu que és d'una altre... Primer de tot ho negarà , després vindrà el xoc, i finalment, després d'una mica de treball interior,  l'acceptació. Serà costós al principi adoptar la nova identitat, però per sort el cervell és súper plàstic, i amb una mica de pràctica aprendrà a utilitzar altres propietats més humanes, com parlar i conduïr. 

El mateix en passa a nosaltres amb les creences sobre el que podem fer. Masses vegades ens han dit que viure dels somnis, hobbies, aficions , és difícil, il.lusiori, poc realista. I arrel d’aquesta creença, hem generat un pensament base i conseqüentment hem organitzat una vida encaminada a la suposada realitat dels adults i que no dona cabuda allò que ens feia somiar.

Ens trobem escollint formacions i professions «reals» com Dret i Economia, que encara que no ens motivéssin gaire ens han dit o fet entendre que ens destinen a ser «algú» ( fixa’t com utilitzem les paraules, «ser algú» i » ser algú de profit» , com si qualsevol cosa que s’allunya d’aquesta definició et condemnés a no ser ningú!). Ens creiem els contes dels adults, i sense voler, portem tant adehrits tots els comentaris i experiències que van abocar en nosaltres predeterminant-nos, que quan intentem fer un canvi de rumb i mirar cap els somnis, ens autosabotejem. Hi ha massa impediment, que ja no ve de fora , sinó de dins teu, de l’hombra que van deixar els altres dins teu.

Perquè ens autosabotejem? molt senzill, perquè la nostra base de dades cerebral te informacions contradictòries:

VOLER FER UN SOMNI REALITATVS.TOT EL QUE ENS HAN DIT DE COM ERA DE DIFÍCIL FER REALITAT UN SOMNI

El cervell aquí funciona com un ordinador, no pot processar dues accions contràries alhora, es processa la de més pes: si vols obrir una finestra a Google i prems el botó d’apagar alhora, s’apagarà segur. Doncs si en la teva vida te més pes allò que creus que és , per molt que pretenguis canviar-ho, et boicotejaràs a tu mateix per donar prevalença al que de veritat creus que és ( de forma inconscient) .

I PER AIXÒ, és fonamental si vols posar en marxa un somni, que identifiquis les creences que et mantenen bloquejat o en la situació de vida que vols canviar, per poguer treballar amb elles i modificar-les.

Et poso un exemple CLÀSSIC: quants cops hem escoltat que la vida d’artista no te futur? Jo mateixa: al entrar a la universitat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, la primera setmana de classe ja teníem un professor que ens destinava a abandonar qualsevol perspectiva de somni i futur al comentar-nos que ni el 90% de nosaltres treballariem d’artistes, i que com a molt seríem professors. COM POTS CREURE QUE EL TEU SOMNI ES PODRÀ REALITZAR SI TE’L DETERMINEN D’AQUESTA MANERA? I fixa’t quin impacte te la situació sobre la ment, situació que recull característiques RACIONALS que considerem prou valuoses com per valorar la seva opinió:

  • un ADULT que JA HA FET Belles Arts
  • sobre una TARIMA de L’UNIVERSITAT
  • T’AUGURA que com a molt assoliràs el seu mateix destí … te molt de pes en el cervell, et deixa una bona taca a netejar….

T’estic fent una pinzellada d’un tema en el que es pot aprofundir il.limitadament, però la intenció és que amb uns paràgrafs comprenguis com estem determinats per allò que creiem. i que les paraules son formes de conjugar realitats , les paraules tenen domini sobre el pensament ( d’aquí que existeixin branques de la psicologia com la Programació neurollingüística PNL, que posen el pes en l’ús que fem d’elles, perquè hem aprés a comunicar-nos amb els demés i amb nosaltres mateixos mitjançant paraules).

Fes la prova del que et dic. Pensa en FELIÇ. Posa en el teu cap la paraula feliç i deixa de llegir uns segons.

Segueix pensant en feliç.. oi que potser se t’han tensat una mica les galtes cap amunt ? Oi que potser t’han aparegut records o imatges que associes amb felicitat?

Ara prova a l’inrevés, pensa TRISTESA. TRISTESA ….

Es desfá el mig somriure i tot el teu cap i cos reaccionen a la paraula per donar pas a un pseudo-abatiment.

Testada la repercussió que tenen les paraules en nosaltres, i això que és un petit assaig, te’n adonaràs de l’impacte que te el que ens diem de nosaltres a nosaltres mateixos , i del que ens diuen els demés sobre nosatres.

Per això és PRIMORDIAL que primer de tot identifiquis que t’encalla, per després modificar-ho i instal.lar el que vols creure . És buscar el programa que fa que l’ordinador funcioni d’una forma poc útil per a tu, per esborrar-lo i instal.lar el que tu vols fer servir. Totes dues accions formen part d’un procés terapèutic i totes dues accions requereixen d’actuacions.

Identificar creences

jo puc, jo puc

Identificar creences és fàcil, només cal observar aquells àmbits de la teva vida que consideres coixos/ insuficients com per saber quins aspectes cal potenciar, on tens els focus de l’impediment o carència. Esbrinar-s’ho un mateix és possible amb una mica de temps, i és lògic fer aquesta sàvia inversió, ja que necessites de temps per treballar-te un aspecte de la teva vida que portes una quantitat de temps creien-te, no es modifica de cop i volta (ojalà, seria genial) . Cal identificar per després , revertir la creença amb la seva afirmació positiva i instaurar-la en el cervell.

Et proposo que et converteixis en arqueòleg, que agafis els estris i posis a investigar aspectes de tu mateix mitjançant unes activitats SENZILLES. Pots fer-los quan en tinguis ganes, però si estàs llegint aquest post, SERÀ POSITIU que els facis, recorda que l’escriptura lliure ( com el apartat del blog que et parlo d’ella) és una porta d’accés al inconscient , des d’on podràs accedir a informació de tu mateix.

(si no els vols fer ara, segueix llegint el punt de Modificar creences)

AUTOINVESTIGACIÓ:

  1. Escriu amb una o algunes paraules què signifiquen per a tu aquests termes. Per exemple: ART per a mi és DIVERSIÓ. No busquis un sinònim , busca QUÈ ÉS per a TU cadascuna d’aquestes coses. Escriu el primer que et passi pel cap, de forma espontània, i no analitzis res fins que acabis
    • FELICITAT
    • FUTUR
    • FEINA
    • SACRIFICI
    • PARES
    • ESCOLA
    • FAMILIA
    • LLIBERTAT
    • DESIG
    • ANHEL
    • PASSIÓ
    • LÍMITS
    • ESCLAVITUD
    • Aquest exercici és molt revelador, dirà de tu que simbolitzen cadacún d’aquests termes. només re-llegint-lo entendràs com perceps conceptes i alguns d’ells pot ser que estiguin molt allunyats de la seva definició acadèmica. Per exemple, si esclavitud ho defineixes com a 8 hores de feina, te’n adonaràs que treballant et sents esclau , i una acció respectuosa amb tu mateix pot començar per reduïr una jornada o buscar una altre feina.
  2. El següent és que posis el teu somni en un paper. escriu-lo al centre. al voltant posa tot allò que creus que fa que el teu somni sigui difícil i/o impossible. No t’estiguis de res.
    • quan hagis acabat , torna-ho a llegir i posa a baix quina persona o experiència et va fer creure allò ( ho farem servir més endevant)
    • Seguidament , toca transcriure allò que creus impossible pel seu antònim positiu. És a dir, si creus que ser músic és inviable perquè no guanyen diners, escriu en un altre full: els músics guanyen diners. I així amb totes les frases que has escrit del que consideres que impedeix el teu somni.
    • D’entrada ho llegiràs i et farà dentera, ho sentiràs com a fals perquè no és el que creus en l’actualitat. Però és aquí és on començarà a obrar-se la màgia. Trasncriure allò negatiu que creus en una afirmació positiva és el que donarà llum verda al cervell a que s’enfoqui en el positiu i vagi perdent de vista el negatiu. Començaràs a fixar-te en músics que guanyen diners, inclús et fixaràs en els músics ambulants amb les alforges plenes de monedes.
    • Quan hagis creat la llista, posa-te-la en un lloc on la puguis llegir sovint PER FOMENTAR LA REPETICIÓ. Jo la tinc al costat del mirall del lavabo , i mentres em rento les dents, llegeixo les afirmacions. Hauràs de donar-te temps perquè aquelles afirmacions que d’entrada negues, passis a tol.lerar-les , per finalment que fins i tot et convencin.
  3. Recordes les persones o situacions que et van dir totes les negativitats? Doncs ara toca fer una GALERIA DELS DEMENTORS, els monstres de Harry Potter que treuen energia. Igual que el meu professor de Belles Arts, que va tenir un impacte fort en la meva experiència negativa cap a l’art, cal que el tregui de la seva posició de poder perquè perdi importància en mi. i ho farem ridiculitzant-lo una mica.
    • per cada persona faràs una fitxa. Bateja’ls amb el nom que vulguis ( professor MORTIMER per exemple), i a partir d’aquí caricaturitza’ls. Dibuixa’ls, pinta’ls-hi papada, bigotis, posa el fons d’un caganer amb la seva cara, enganxa’ls-hi la seva frase odiosa al cul, o fes-li una llengua bífida , ALLIBERA’T PER FER EL QUE VULGUIS!!! Pots agafar retalls de revistes , fer dibuixos, editar-les amb l’ordinador. Res massa pulcre, és un espai de treball on deixar-se anar, i per això cal que sigui lliure de protocols de presentació. Creu-me que acaba sent força divertit. I si t’ajuda, sempre pots fer-lo acompanyat amb algún company que sàpiga dels monstres que parla, així al final, al compartir el riure plegats, serà més terapèutic.

MODIFICAR CREENCES

Així com identificar creençes és com aprendre a identificar l’ocell en el bosc, modificar creences és com aprendre a orientar-se dins la jungla. Perquè? doncs perquè hauràs de guiar-te majoritariament per la teva situació de vida. Quan la vida et senti satisfactòria, s’hagin produït canvis bonics cap a tu o casualitats inexplicables , és que realment estàs desbloquejant i t’estàs permetent començar a creure allò que busques. Quan tot es manté, és que necessites aprofundir, ja que, quan no aconseguiexes creure’t allò positiu , és perquè no has donat amb la informació clau que et manté bloquejat.

Com sempre m’utilitzo de la meva experiència per exemplificar-ho:

Recordes la llista que et comentava que tinc penjada al costat del mirall? En ella hi apareix l’afirmació: «s’acosta la feina bona per a mi». Estava a l’atur i la llegia cada matí amb l’esperança de predisposar la trobada amb alguna feina que em motivés. Jo seguía llegint la afirmació als matins i fent recerca, però tot es mantenia igual. Llavors va ser quan vaig posar atenció en les paraules que contenien la frase: totes em sonàven bé menys «feina» . Em vaig adonar que «Feina» «treball», per la meva experiència passada, són sinònims d’esclavitud, i l’esclavitud no encaixa en cap moment amb la idea de ser bona per a mi ( ni en la de ningú). Per tant són dues informacions contradictòries.

I aquí va ser quan va fer un «clic» i vaig entendre que havia de reescriure l’afirmació d’una manera que fós positiva, que la sentís com a possible i real , i vaig decidir:

«s’acosta la forma de guanyar diners bona per a mi»

Amb això et vull dir que identificar creences és un procés que a vegades obre portes a un altre procés, i modificar-les porta el ritme de la coherència amb tu mateix, i la constància amb la que hi treballis.

  • Coherència perquè allò que afirmes ha de resultar adeqüat amb el que et sents capaç de creure en aquell moment de vida.
  • Constància, perquè allò que penses necessita de repetició positiva per acabar-se modificant. Com a bona notícia, el que penses és el més succeptible de ser modificat. ( segur que t’han fet canviar d’opinió alguna vegada amb bons arguments!)

LA CAIXA D’SKINNER

T’aclareixo això de modificar el pensament amb l’experiment de «la caixa d’Skinner». En aquest experiment els coloms obtenien menjar quan apretàven un botó. Se’ls estudiava la conducta associada a la recompensa, per tant el seu cervell va APRENDRE A PENSAR que el menjar només apareixía si apretàven un botó. Vinculàven l’acció a la recompensa per finalment per acabar associant el combo menjar-botó com a sinònims.

Ara imaginem-nos que alliberen un colom del captiveri després de molt de temps en la gàbia de l’experiment. Penseu d’entrada que el colom creurà que ell és capaç d’obtindre aliment per si mateix? Buscarà botons i no els trobarà. Però arribarà un moment que abans de morir-se de gana, deixarà de buscar botons per intentar salvar-se la vida. Si el colom és astut, observarà altres companys que si són capaços d’obtindre aliment i anirà a aprendre com s’ho fan ells. Així és com descobrirà que troben menjar en els parcs sense cap acció vinculada. I després d’omplir la panxa unes quantes vegades, modificarà la creença de que necessita un botó per menjar per: «puc aconseguir menjar lliurement, no cal el botó»

El daltabaix en el confort del colom ha servit perquè s’hagi hagut de replantejar la seva situació de vida, s’hagi qüestionat el que pensava que sabia, el que CREIA que era.

Existeix un fóra de la gàbia, i sovint les situacions de vida, sobretot les situacions dràstiques, són les que et fan revisar la teva forma de pensar, i conseqüentment, les teves creences.

Quan et sents abatut i desmotivat és perquè estàs famèlic, igual que el colom, famèlic de somnis, de satisfacció. Com no trobes l’aliment que et nodreix, i portes temps sense sortir del cercle d’advertències, en algún moment la situació és tan insostenible que et desmorones, empalideixes de set de vida, i abans d’esfondrar-te del tot, surts a veure com s’ho fan els demés, explores per entendre perquè alguns aconseguiexen viure dels somnis que tu no aconsegueixes.

PER AIXÒ et recomano de tot cor, i com a exploradora del que t’escric, que ho provis, que T’INVESTIGUIS. Quan t’apareixi un NO PUC en el teu cap, pregunta’t PERQUÈ NO, i anota la resposta. FES-LA VISIBLE, extreu-la del fons del teu jo, perquè així és com es pot treballar amb ella. No pots relacionar-te amb sinceritat amb algú a qui no veus , no pots saber si t’agrada algú de TINDER, OKCUPID fins que no l’has vist I CONEGUT. I el mateix amb la teva forma de pensar. Necessites conèixer-la desde fóra per saber si t’agrada o t’està perjudicant. I d’aquí , d’una forma amistosa, relacionar-te amb ella per conjuntament aliniar-vos en la mateixa direcció, crear COHERÈNCIA.

EL CONTAGI DE CREENCES

Tenim un pilot automàtic gestionant les decisions del dia a dia, basant-nos en les experiències del que vam viure en el passat, en les creences que s’hi van formar resultat de l’aprenentatge d’experiències passades.

Et van trencar el cor un parell d’ocasions? l’amor és una merda. Vas tenir una mala experiència a l’adolescència? ser adolescent és molt dur. Vas conviure amb gent que no va anar bé? la convivència és conflictiva…. Aquest patró ens manté dins una gàbia de pensament, on ens enfoquem en allò que creiem perquè és correlatiu amb el que vam viure determinant-ho com a veritat per sempre més, i contagiem als altres amb anticipacions premonitòries de possibles perills basats en el que vam experimentar, programant veredictes negatius en els demés i participant activament en la perpetuació de creences limitants, al estil profe de Belles Arts.

El més sorprenent de tot és que amb creences molt arrelades sovint trobem motius exteriors per confirmar les nostres especulacions. Una persona que creu que els rics són uns brètols, veurà rics brètols, algú que pensa que la vida és avorrida , viurà una vida avorrida, i saps perquè?

Perquè a costa de mantindre el mantra d’aquesta afirmació, per ell veraç, haurà determinat el seu cervell a enfocar-se en aquell defecte que rebutja. Perquè un defecte que rebutgem és quelcom que volem tenir lluny, per tant quelcom perillós, i si ho anticipem és per prevenir-lo.

«Ves amb compte amb el senyor X , que només va per la pela», » Compte

Però imagina’t quin desgast estar sempre pendent de tot allò «perillós» ( res de perill real, sinó perill mental)

La teva experiència és una evidència transitòria del que va ser EN UN MOMENT DETERMINAT, i no vol dir que hagi de ser així per sempre més, no és un veredicte final, sinó el reflexe d’una situació de vida passada que t’indica on tens el punyal clavat, que t’informa de que al enfocar-te en allò que no vols, veuràs més d’allò que no vols , i no imaginem altre vida fóra de la gàbia.

«Cuando una situación interna no se hace consciente, aparece afuera cómo si fuera el destino»

Carl Gustav Jung

4. La realització del meu somni

Els somnis són fruit de valents. de debó. Valents en atrevir-se a adoptar altres punts de vista menys dramàtics possiblement.

Tot el que t’he escrit és de la meva recerca i treball, des de la posició de vida de persona corrent, com tu, i per això si estàs aquí, t’animo a que ho provis, perquè nomès autoinvestigant-te pots trobar la forma de despertar en tu la sensació de possibilitat. Creu-me que he vist resultats, he passat de veure’m en la apatía absoluta de dependre d’una situació laboral que em deprimia, a començar amb petites incursions d’autonomia, a programar les meves classes i obtindre diners de formes que ni m’imaginava.

He passat de dibuixar com a hobbie a aconseguir exposar a la Biblioteca i al Centre cívic de la meva localitat, a vendre a il.lustracions i que em facin encàrrecs per centres terapèutics, i fins i tot , que em valorin d’una forma monetària que considero abundant.

M’he atrevit a seguir amb el blog, a posar paraules amb el que expresso amb línies i colors, a projectar el curs de les emocions amb coherència.

Tot i així encara em queda feina a fer, i el fluxe d’abundància no és constant, a vegades es veu interrumput per la desconfiança en que aquella situació de bonança perduri, però quan identifico que començo a bloquejar-ho altre vegada, miro de relaxar el pensament, no li donc més importància al negativisme i miro de substituïr-lo per una altre cosa: sortir a córrer, dibuixar, escoltar música…

El procés no és quelcom linial, ni d’entrada constant, te els seus alts i baixos fins que els alts i baixos es fan més sinuosos a mesura que vas creient en tu mateix i vas veient proves d’aquests avenços fóra teu.

La por més gran dels somnis és que no els puguis complir. Però si davant la projecció de fracàs et negues a intentar-ho, no generaràs mai l’oportunitat i aquesta és la desició que et condemna, més que la pròpia projecció de fracàs. La idea d’impossibilitat és tan sols una idea, un miratge, i com ja hem vist, pots treballar-te-la identificant d’on ve i substituïnt-la per una afirmació positiva.

Per experiència, sovint veus que quan una persona alberga un somni amb un anhel molt molt intens i personal, que està en línia amb el seu Dharma de vida i és beneficiós per ella, tard o d’hora s’acaba materialitzant. Apareix quan la persona està preparada per acceptar que pot ser feliç d’allò que vol i on manifesta habilitats, amb el que treballa i es sent FELIÇ, i contribueix a la societat, i alhora està preparada per gestionar que els somnis es poden fer realitat suma’t a estar rendida d’exigir a la vida que es materialitzin , simplement permetent que passin. Així que no tinguis pressa, encamina’t i mentrestant… gaudeix i premia’t els petits passets que et direccionen .

5. PERSONES INSPIRADORES

ALEX HONNOLD

El Sr. Honnold és un escalador que practica escalada integral, és a dir, fa escalada sense corda. Tot i la controvèrsia de comprometre la seva vida pel risc de la pràctica, ha aconseguit ascendir parets i murs d’arreu del món. La seva execució està definida per el carisme de la seva habilitat i la força de la paciència. El vaig trobar en el documental més conegut d’ell , el FREE SOLO. Al observar-lo pots adonar-te’n de la meravellosa sintonía que te aquesta persona amb la natura. Es capaç de fusionar-se en la roca en un estat de presència absoluta, comprenent cada petita protuberància de la paret , llegint la paret per saber per on avançar. El que veus quan observes l’Alex Honnold és ell i la vida. És cert que treballa en el límit de la vida, acceptant que qualsevol moment pot desaprèixer, però el fet de desenvolupar la seva passió en aquest llindar, fa que el seu apreci per cada segon sigui profund, hi ha qualitat en la seva forma de viure, i una confiança profunda en la seva capacitat.

GEORGE MELIES

Aquest mag entusiasmat en crear il.lusions visuals, al descobrir el cinema va decidir que sería el mitjà per apropar la màgia de l’il.lusionisme a la gent. Era un entusiasta de l’enginy, i va trobar la forma d’enllaçar la seva passió amb un mitjà de difusió que féia les primeres passes. Jugava amb la màgia sobre l’ escenari ciniematogràfic, i era capaç de construïr efectes òptics que van fascinar a mil.lers de persones. Melies creia en la màgia, com un devot creu en la seva religió. Interpretava, creava i feia riure i sorprendre a la gent. TREBALLAVA DEL QUE A ELL LI FEIA FELIÇ , I EN CONSEQÜÈNCIA, FEIA FELIÇOS ALS DEMÉS. Al arribar la guerra, i modificar les prioritats de la gent, Melies va perdre el seu estudi i va deixar de rodar. Amb els pocs cèntims que li van quedar va obrir una botigua de joguines en una estació de tren. Però passada la guerra, les acadèmies d’art i cinema van reconèixer-li tota la seva trajectòria.