Categorías
El camí dels SOMNIS INICI Psicologia de la ment

LA PASSIÓ QUE ENS MOU

1. LA PASSIÓ EN SI MATEIXA ÉS UN CAVALL DE FORÇA

És una meravella estar motivat per una causa, tenir objectius sans dels que et fan créixer, un portafoli de projectes sota el braç amb il.lusions que t’il.luminen de guspires la mirada. Estar apassionat enamora, simplement pel fet de notar l’èxtasi de viure i tenir l’energia per aconseguir allò que et proposes.

La passió ocupa una posició privilegiada en el rànquing de la motivació, i és indispensable per guiar-te cap a l’il.lusió d’un somni.

La passió et dona un estímul superior al de la força de volunt o a qualsevol intenció pensada, és capaç de qualsevol cosa. És una força interior de pura emoció que agafa aquell contingut que t’entusiasma i el fa volar, et dona energia per mecanitzar la il.lusió , per posar-li ales o rodes o el que sigui que necessitis. Actúa com la musa i la recompensa alhora, és a dir, t’excita per motivar-te i alhora et fa sentir satisfacció per estar en el procés d’aconseguir allò que t’has proposat. Seria com el carmel que et deleita, i la dopamina després de menjar-lo.

Però aquest carburant motivacional no és l’element més racional de les peces del nostre comportament, bàsicament perquè la seva funció és animar-te a anar cap allò que et desperta sentiments intensos, i ho fa amb una força molt superior a la del sentit comú o la dels moderadors mentals.

Quan quelcom t’apassiona, t’encamines per aconseguir-ho, t’enfoques i vas a per allò. I és que en ocasions cal aquesta empenta insòlita i segons l’entorn “inadeqüada”, és la justa i necessària per posar-se en marxa cap a objectius invisibles com són els somnis de vida. De poc serveixen les advertències externes quan la passió et mou indubtablement cap a un objectiu. Però en ocasions , un entorn massa preventiu incrementa l”intensitat del duel intern entre la passió i la raó fent que aquesta lluita interior sobre la supremacía d’una de les dos sigui més descarnada.

“Vull això però m’aconsellen allò. Però sento X i m’indiquen que el correcte està en anar cap a Y. Cortocircuites perquè et deixes de conectar amb la teva saviesa interior, i et quedes enlluernat pel magnetisme dels dos pols de la balança . En comptes d’arribar a un punt mig on trobar el teu equilibri, sembla que no existeixi consens entre el que vols i el que penses. O pesa massa la força de l’emoció o te massa ressó l’argument. I amortiguar el desig envers la raó, és un duel que et deixa exhaust. Massa moral, masses pretextos i massa sentir. Massa dosi d’ingredients per fer qualsevol recepta. En comptes d’un pastís tens u

2. LA PASSIÓ ÉS COMBUSTIBLE PER ALS SOMNIS

Aquest sentiment serveix com a guía del teu punt de vida, i que és un dels indicadors més infalibles que estàs en el teu propòsit .

T’ho dic des de la coneixença, perquè és la que sento quan em poso fil a l’agulla en alguna de les tasques que he somiat i posteriorment s’ha materialitzat, o a escriure aquestes linies, malgrat en el meu context actual sembli no tenir una trascendència rellevant! Escric i m’entusiasmo, i recullo el mateix entusiasme per posar-m’hi de nou en qualsevol altre foradet. Aquest intercanvi saludable de “motivació- es bo per a tu”, que és una relació lògica d’amor, es desdibuixa un cop submergits en la piscina de les obligacions i la rutina; la densitat dels successos ens obnuvila el sentit comú superior, i perdem la claredat de fer allò que ens fa ser feliços.

Quan hi ha passió en allò que desenvolupes, estàs en el camí correcte. No cal que ho vegis ara mateix, només cal sentir-ho, ja que el sentir és el resultat d’una percepció atemporal.

Si hagués conegut aquest concepte de que quan sento joia estic contribuint a la meva felicitat futura, m’hi hagués compromés molt abans. És una llei que m’ha encantat conèixer i d’ençà que ho sé em sento amb el deure de ser-hi fidel, perquè és una forma de comprometre’s amb la pròpia felicitat.

Com a comportament associat a la nostra composició cerebral més animal, la passió ens indica la satisfacció primerenca del nostre nen interior, i al no estar gaire emparentada amb la racionalitat, ens conecta amb la nostra ànima menys manipulada i més instintiva, amb l’ànima del nen interior.

Un nen és en essència un ésser pur i sense els codis de conducta socials, viu el present i és tot instint i joia , s’entusiasma buscant allò que el fa feliç: anant en bicicleta, deslliçant-se per una tirolina, jugant i sent lliure. La part de la nostra persona que guarda aquest “nen” vindria a formar part deI que Freud descriu com el “Id” de la personalitat, però a diferència de la descripció que Freud va fer d’aquesta faceta personalitat que és més aviat moralista i reprimible, la passió instintiva encaminada cap al propòsit interior de la teva persona és un dels elements més estimulants per aconseguir un somni , per tant catalogable des d’una perspectiva més sana que la dels desitjos purament impulsius.

Escric per passió perquè em conecta amb un propòsit interior que em gratifica, i no te res de impulsiu ni reprimible. I aquesta és l’energia pura i positiva que ens interessa.

Com us deia, la passió ben direccionada és un potent combustible. S’assembla en intensitat a la ràbia amb la diferència que en aquesta ocasió el que ens movilitza és trobar més felicitat, més elements agermanats amb aquesta joia de motivació. Al igual que la ràbia, es gestiona al estil de bateria autònoma, s’autocarrega amb si mateixa mentres circuli en la direcció del moviment que et conmou. Ho sabràs perquè obtindràs més satisfacció , més recompensa cerebral.

Quan aparegui passió en la teva vida sota alguna forma d’objectiu que al resoldre’l et provoca més gratificació ,és a dir, que la mateixa passió s’autorrecarregui a si mateixa mentres fas allò que t’apassiona, vol dir que vas pel bon camí. No te més complicació. No li busquis els perquès ni consultis a les fonts externes la reafirmació del teu procés; si et satisfà i en el transcurs t’aporta més satisfacció, és bo per a tu. Apuntat’ho amb subratllador.

3. QUAN LA PASSIÓ ESTÀ ENVERINADA

Però a vegades aquest elixir motivacional està contaminat , te un virus que descodifica l’objectiu primari de movilitzar-te cap al benefici positiu i t’encamina cap al sabotatge o la destrucció. Te molt a veure amb patrons d’aprenentatge insans viscuts durant l’infància o l’adolescència, perquè les experiències més primerenques són les que deixen marques més indelebles en el record i les que configuren els patrons de la personalitat amb els que ens desenvoluparem a l’edat adulta. Només cal pensar en els primers cops que et va passar una experiència imporant , com el primer dia d’institut, el primer cop que vas tenir sexe o qualsevol altre experiència que fós rellevant per a tu i ja veuràs que el record és nítid ( a excepcions de traumes que pot ocòrrer el contrari).

Quan la passió és una força de dins que et porta cap a una experiència que preveus com a nociva, però tot i així t’hi sents atret com si t’oferíssin el dolç més desitjat, és que el teu inconscient et porta a voler repetir una situació perquè la reconeix, i percep l’oportunitat de repetir-la per intentar resoldre-la. I t’arrossega a la repetició amb la mateixa intensitat amb la que albergues l’anhel d’alliberació i ressolució.

Anem a aclarir-ho. Quan més emprempta va deixar una situació en la teva vida que sobretot voldries canviar com va succeïr, el teu inconscient et porta a viure rèpliques per escenificar el conflicte i per intentar donar-li un desenllaç diferent, és a dir, resoldre-ho. Quan més dura i contundent va ser la ferida que vas rebre en el passat, més potent és l’imàn que t’enllaça a persones o situacions que, malgrat et desperten una angoixa existencial, t’atrauen indescripitiblement. Precisament perquè veus en elles l’oportunitat de reviure i re-acondicionar una situació passada, però sovint únicament t’afegeixen més desgast, fricció i frustració a la teva persona.

4. PERQUÈ ENS SENTIM ATRETS PER SITUACIONS QUE ES REPETEIXEN

– “Com pot ser que em vegi atret un cop i un altre a les mateixes situacions/persones nocives?“- ens solem preguntar.

-Doncs perquè detectes patrons que reconeixes, ingredients similars a l’experiència zero que et captiven i et capgiren el cervell, malgrat que veus que anant per aquell camí no en treuràs res de bo. Això és degut a que l’anhel no passa per ment conscient, perquè cap ment vol tornar-se a exposar a un conflicte de forma voluntària, succeeix a nivell INCOSCIENT. La comprensió no juga gaire en aquest partit , perquè com us dieia prèviament, ve per conflictes inconclosos en altres etapes de la vida que van deixar marca i s’arrosseguen sota alguna forma , ja sigui com a record que no es pot alliberar, traumes, o memòries que pesen ja que van ser enterrades per a l’oblit.

-“I perquè els records passen a l’inconscient?”

Que els records s’aboquin al desterrament cap a l’inconscient recau en els sistemes de protecció mentals: si algún succés és massa dolorós, la ment el cobreix sota ciment per amortigüar-lo, és com enterrar el plutoni radioactiu perquè no faci mal al entorn. I està bé que passi, perquè a curt plaç són mecanismes que te la ment per gestionar les experiències de la vida, però en moltes ocasions la sanació ràu en treure-ho a la llum per netejar i airejar l’experiència, s’han de desenterrar els cossos del passat i deixar anar les cendres a l’aire. És dolorós però molt menys que arrossegar aquell pes fins a la fi dels dies.

Les proves per superar una passió insana solen ser de les més heroiques que existeixen. És exactament com la prova que experimenta Ulises al passar vora l’illa del cant de les sirenes: hi ha quelcom que em crida que és massa atractiu i físicament em supera ,que m’aboca a l’acció inconscient, però si no em continc, si em deslligo i hi vaig, serà la meva fi.

Per això necessites ajuda per sostenir quelcom que es manifesta com un encanteri. Porta a la llum aquesta inèrcia, identifica el rumb on et porta l’accel.leració de la passió, que segurament et porta a prop de l’illa des d’on escoltes la cançó de les sirenes. Passaràs al costat del cant, però només passant i sostinguent, és quan superaràs l’addicció. Si ja l’has començat a escoltar el cant, demana ajut a l’univers perquè t’amarri al màstil fins que hagis passat de llarg, l’atracció és massa forta com per vence-la amb arguments de la ment, s’ha d’optar per una mesura més contundent, una mesura que et salvi la vida. Per molt que el cos et demani el contrari, per molt que el cos lluiti per deslligar-se i anar-se a trobar-se amb el cant, lliga’t. Per molt que tu sàpigues que aquella passió és demoldedora, la pròpia passió que t’estiba a anar al seu retrobament, et mata. Plé està l’història de narracions sobre persones que sucumbeixen als anhels perjudicials . I per això em sap tant de greu que la passió, que en si mateixa conté una empenta sobrenatural, t’aboqui al precipici. S’ha de sobreposar. I recorda que després d’aquesta odisea, Ulises va cobras-se la seva valerositat i va retrobar-se amb la seva familia.

És per això que en aquestes situacions és vital fer un procés terapèutic de reprogramació, per tal d’aprendre a reconèixer aquestes tendències disrruptives del que és passió per güarir-les i descodificar-les, i posteriorment introduïr nous models o patrons sans. Aprendre a reconèixer aquesta tendència destructiva és el que et donarà d’eines per amortigüar els anhels de repetició en pro una ressolució positiva. Reconeixeràs que l’atracció ansiosa prové d’un element passat i podràs sostenir-la sense que remogui tota la teva vida. S’ha de reprogramar l’experiència zero, s’ha de tornar al cràter on va succeeïr l’mpacte i pintar-lo amb una mirada diferent.

En aquests casos són molt molt útils:

  • les Constelacions familiars
  • les reprogramacions de creences

Serà qüestió de temps, es aprendre a provar un remei diferent del que estàs acostumat a utilitzar, i és deixar-ho anar. No intentar res, no fer res, únicament quedar-te quiet i esperar que passi. Com l’escaladora, que va decidir pujar un mur sola, i la va enganxar una tempesta durant 7 dies que la va mantindre en el mur. Si lluites més per intentar allò que has vingut a fer pot ser que el mateix propòsit pel que buscàves resorgiment, t’aporti la mort. Pot ser que tot allò pel que lluites per tenir més vida, t’apropi precisament al contrari.

És molt dur. duríssim i dificilíssim. Perquè et contraposa al que d’entrada anhelaríes fer. Però només és un experiment, és provar resistir-te a l’acció per observar un altre resultat, quedar-se immòbil el temps suficient per desenllaçar-te del sentiment passional. Quan fas aquest passet, ets fent quelcom diferent i sovint s’obre la via a l’alternativa i apareix la finestra a la calma. És sostenir-se perquè passi la tempesta. I SEMPRE SEMPRE, PASSA.

Carolina Muscatelo Rius

Categorías
INICI Psicologia de la ment

El rol de la ràbia i com alliberar-la

Transcriure aquesta emoció en paraules neix de la voluntat de fer-la més comprenedora, de conèixer la seva funció per apropar-nos a ella des d’una posició d’observació i integració. La ràbia te una funció vital i sovint alberga una intenció protectora i reguladora, però en ocasions mal direccionada. És una de les emocions més energiques i actives, i si ens beneficiem d’ella com a combustible per l’acció, podem extreure resultats beneficiosos, com és ara la motivació.

Taula de continguts:

  1. La airada ràbia
  2. Metabolisme de la ràbia
  3. Com descomprimir-la
  4. Mètodes per alliberar-la:
  5. Experiència personal amb el sentiment

1. La airada ràbia

La ràbia és un sentiment molt potent, te una capacitat inmensa de direccionar-te cap al moviment amb una intensitat que ennovula el judici. És pura força d’acció defensiva. La rábia vol colpejar, enderrocar, traslladar-se al marc de les circumstàncies que l’han detonat per anul.lar-les. És la defensora dels drets, la justiciera, l’Atenea del poble. És La força traslladada al camp de les situacions de la vida, on davant una ofensiva, executa una defensa proporcional a l’atac rebut, vol defensar-te i protegir-te i generalment ho fa a favor del contraatac.

El propòsit net de la ràbia és bo, perquè vol salvaguardar-te i inutilitzar allò que t’ha fet mal.

La seva tasca és equivalent a la funció de les cél.lules anti-cossos del sistema immunitari, que davant qualsevol detecció de cos extrany o possible atac, despleguen totes les armes possibles per neutralitzar la presència d’un element sospitosament perjudicial.

Quan la ràbia esdevé un problema és quan s’hiperactiva o s’hipersensibilitza i qualsevol cosa pot fer-la EXPLOTAR. Una ràbia hiperactivada és esgotadora, tant per la persona com per l’entorn. Sovint és el resultat d’una situació dolorosa extenuant, o d’una ferida passada no resolta amb implicacions sobre el moment actual.

“Cuando te tocan una herida saltas con la fuerza proporcional al tiempo que llevas acallándola”

Rut Nieves

Entenguem el metabolisme de la ràbia:

2. Metabolisme de la ràbia

PRIMERA FASE

Si en el passat vas rebre l’agravi o atac d’algú del qui no va saber defensar-te o no va poguer fer-ho, ja fós per les circumstàncies o bé perquè no disposàves dels recursos suficients per impedir l’agravi ( l’altre tenia més labia, més crueltat, més força psíquica o física… qualsevol cosa que inutilitzés la teva capacitat defensiva) el que succeeix és que reps una embestida emocional, amb els conseqüents danys morals o físics que comporta.

Després d’encaixar l’embestida, el primer sentiment que esdevé és la frustració per haver sigut incapaç d’evitar-te el dolor. Com has rebut un atac sense poguer-lo amortigüar, la ràbia, en el seu anhel de ser millor soldat, es vol tornar més eficient. I això només ho pot aconseguir estàn més a l’agüait , o sigui, tenint més presència en aspectes de la teva vida similars als que es va originar l’agravi inicial. El seu afàn de ser millor soldat la porta a l’entrenament i la vigilància, per detectar qualsevol similitud amb el context primari i saber-lo prevenir.

hi ha molta ràbia en l’acte d’esforçar-te físicament

Fins aquí el circuit de la ràbia és el normal, el de qualsevol regulació evolutiva i d’aprenentatge.

SEGONA FASE

El perillós és quan la situació d’abús és repetitiva però no permet la rèplica o es priva l’ús de l’acció defensiva, com per exemple en un marc d’abús laboral o de bullying.

En aquests casos la ràbia és com un centinel.la amarrat a la torre que veu les injustícies que es perpetuen contra el seu poble sense poguer pendre-hi acció. Es torna més succeptible en el seu afany en prevenir atacs, però alhora impedida d’executar-los.

No pots aturar les destrosses de “l’enemic” per incapacitat o perquè t’hi trobes emparentat en algún aspecte: és l’entorn del que te’n beneficies econòmicament, un cercle social proper o una persona amb qui tens un vincle amb algun tipus d’intercanvi emocional o dependència. I és en aquestes situacions quan la ràbia s’enquista.

El que prèviament la induïa a entrenar-se , ara la desquicia, està tan pendent de vigilar com de reprimir-se, i la seva funció es veu desarmada, no pot intercedir… Es torna més irascible, t’embriaga i com no pot esclatar on toca, va detonant en contextos que no tenen res a veure amb la situació que la desperta, però on veu possibilitat de reafirmar-se. Si no pots explotar a la feina, explotaràs contra el conductor que s’ha saltat el ceda, si no pots arremetre contra els companys de classe, ho faràs contra els teus pares. Et sona això?

Am el pas del temps l’emoció és tan gran i l’evitació inversament potent que la batalla que te dins el teu organisme et pot fer emmalaltir.

.

TERCERA FASE

Si la situació de submissió i inhibició és manté la psique passa al següent estat: el de despersonalització: com mantindre la ràbia activa te un cost emocional molt elevat, la psique la suprimeix i anul.la aquesta emoció per tal de seguir visquent, d’economitzar recursos corporals. I és quan les persones es tonren autòmates, es desensibilitzen.

Així que tenir ràbia és un sa indicador que la teva personalitat respón defensivament , que encara es sent viva i mereixedora de fer front a circumstàncies adverses, sempre i quan aquestes circumstàncies no siguin sobredosificades per a tu. I és per aquest motiu que cal traduïr la ràbia en algún format que et permeti exrteure-la, alliberar-la, en un format que es reafirmi com a força capaç de movilitzar l’acció.

3. COM DESCOMPRIMIR LA RÀBIA

Les emocions admeten l’intercanvi d’elles mateixes per una acció CORPORAL SINÒNIMA, és a dir, una acció que contingui la propietat equivalent a l’emoció. Per això la ràbia sovint pot bescanviar-se en la potència d’un cop de puny, o d’un gest amb força, la tristesa en el plor o la co-creació de diàleg dramàtic, i la felicitat amb l’expansió , el ball i el salt.

Comprenent que l’intenció de la ràbia és la seva actitud protectora, i la qualitat d’aquesta emoció és la FORÇA entesa com a forma EXPLOSIVA, entendrem que quan se’n veu privada, ACUMULARÀ L’EXPLOSIVITAT DINS EL PROPI COS.

El cos és el contenedor de la ràbia ( contenedor de contenir) , és on sorgeix i on es manté si no s’extreu. Com una bateria sobrecarregada te risc d’explosionar i ocasionar danys en el mateix espai on existeix. Per això és vital trobar un mètode per descarregar-la, trobar una via que pugui VALIDAR la força de l’emoció però sense ser-ne perjudicial per a nosaltres mateixos.

4. Mètodes per alliberar-la

El crit com alliberació

El crit és el format expresiu de l’emoció que parlem i del dolor. Fixa’t que la la funció del crit és extendre un missatge a la màxima llunyanía possible. Te la missió de demanar auxili o de reafirmar la teva força (interior) suma’t a la capacitat de poguer-se extendre en perímetres als que nosaltres físicament no podem arribar en aquell moment. És pura potència de vent.

El crit actúa com a traducció sonora de sentiments que interaccionen dins nostre amb el benefici de bescanviar-los per la mateixa potència i en un format capaç de ser excretat a l’exterior. Tradueix la ràbia permetent que la puguis alliberar de dins teu.

Canvia una força interior per força d’impuls cap a l’exterior. És recollir aire per expulsar-lo amb un altre format més enèrgic i llunyà. Un bon crit des de les profunditats, o diversos crits sostinguts serveixen com a canals d’extracció de la ira. Conecta amb l’interruptor de deixar anar tot allò que ens remou per dins, d’expulsar-ho en el mateix format de contingut emocional. És molt alliberador.

Aquest mètode només te un problema i és l’entorn social. No ens sentim prou lliures com per cridar gratuïtament en els entonrs urbans on vivim, que generalment és on es desencadenen la majoria dels processos de convivència que inciten a la ràbia.

Tot i així, sempre pots recòrrer a l’opcio d’aïllar-te de la civilització momentàniament per tenir cura d’aquest sentiment , però si la circumstància no et permet que cridis lliurement et proposo que ho apliquis a través d’altres formats.

Si no pots cridar en sec, crida sota l’aigua, a la piscina, al mar, o a la banyera. Utilitza l’exercici de força o de velocitat punta per fer un cop de diafragma, un crit d’expulsió petit , en varies tandes. En l’àmbit esportiu està tol.lerat, creu-me que de sorolls guturals al gimnàs s’escolten molts. Ho hauràs de provar, t’hauràs d’atrevir a vèncer la vergonya inicial i provar-ho per entendre com t’allibera.

Segons la medicina xinesa , la ràbia malmet l’energia Qi del fetge, l’element fusta. Si l’energia d’aquest òrgan s’estanca es veu compromesa la nostra ment, perjudicant-la, i la ràbia es retroalimenta en un circuit tancat. I endevineu quin és l’element de desbloqueig de la ràbia segons aquest òrgan? l’aire, és a dir, cridar.

L’exercici com a potència física

Com parlo en el post de “Relació ment-cos: l’exercici com mitjà per equilibrar-se emocionalment” qualsevol modalitat d’exercici pot servir per portar la ràbia al context del moviment i utilitzar-la com a combustible muscular: l’aixecament de pes, nedar amb papallona, fer una classe d’spinning, sortir a córrer, fer un sprint….

És una forma excel.lent de traduïr l’agresivitat de l’emoció en força motora, de “cremar ” l’energia que ens bull per dins a través del metabolisme corporal que la requereix. Necessites hormones potents per movilitzar grans càrregues de treball muscular i cardiovascular, hormones emparentades amb la ira, és per això que aquest sentiment ben enfocat és un bon combustible en el terreny esportiu.

Alhora, a nivell psíquic, dotar de sensació d’aptitud fa feliç a la ràbia, l’acontenta, canvia el pensament de “no vaig poguer amb d’allò” per un ” puc amb això, estic fort, estic bé”. Només cal que ens moguem en un context on poguem desplegar alguna de les nostres habilitats físiques per sentir-nos que podem amb aquell repte. Cambiem la sensació de frustració per una de CAPACITAT. A més, per la fisiologia del propi exercici, ens beneficiarem de les respostes hormonals reguladores que ens ajudaràn a un posterior estat de calma. És un bon recurs d’homeostasi.

EL SAC DE BOXA COM ALIAT

Per aquells que puguin pensar que la boxa pot estimular l’agressivitat, recorda que part d’alliberar l’emoció radica en la possibilitat de sentir-la tal qual és, d’ atendre les seves necessitats i trobar un canal saludable a través del qual deixar-la anar. Quan més engabiem quan hi ha més risc que causi danys a nosaltres o als demés.

La boxa és una forma ben direccionada de sentir l’emoció tal com és, d’aliar-te amb ella per assolir una finalitat esportiva. A curt termini estimula la tranquil.litat, estableix la sana relació de poguer tornar a estar en calma amb tu mateix.

Bé , ja sabeu que la representació del sac de boxa és el sinònim de la força rabiosa. Necessites ràbia per colpejar i colpejar amb ràbia, totes dues. És un remei bestial si ja hi ha de base autoconeixement corporal. Sinó molt de compte, que afegiria dramatisme sumar al nostre estat emocional un dit trencat!

El sac rep l’embestida de força absorvint l’impacte, i tu cop rere cop, alliberes tot l’onatge d’ira , extreus la ira a cop de puny. No te cap misteri , ja que colpejar és l’acció mes agermanada amb aquesta emoció, amb l’aventatge de no causar cap agravi a ningú, de saber-lo direccionar cap a una altre font inanimada destinada a aquella finalitat.

CRASH THERAPY: ESQUINÇAR ALGUNA COSA

AL deixar anar el descontrol personal podem optar al control personal. Com a la serie de Witcher: “desata tu caos”, però en un context que et senta bé.

El mètode consisteix en vincular el que sentim amb un objecte inanimat que no pot rebre danys morals, únicament d’entropia, i voilà! La ràbia assoleix la seva finalitat de fer-se notar, de ser contundent. I què trenquem? doncs una caixa de cartró, un pot de vidre de conserves, pals secs del bosc… Posa-li la etiqueta del que t’ha fet enrabiar i llença’t a la demolició de l’objecte. Colpeja i trepitja la caixa de cartró, esquinça-la amb les teves mans fins que no quedi res, trenca tans pals secs del bosc com vulguis i llença’ls el més lluny possible juntamnet amb un crit.

DESATA TU CAOS. . i NO T’ATURIS FINS QUE NO SENTIS EL DESFOG DINTRE TEU. Que han de ser 20 caixes? ENDEVANT. que no t’aturi la lògica , que fins ara no t’ha servit de gaire amb el tema sentimental, oi que no?

5. Experiència personal amb el sentiment

A vegades som més iracunds del que voldríem admetre, però malgrat saber-ho, ens costa deixar de rondinar. Aquest argument no és justificant de les actituds airades, però ens dona un mapa certer els aspectes de la vida que ens estorben per comprendre on s’hi amaga un record dolorós. Coneixent què et fa enfadar pots anar a rascar perquè et fa sentir així l’esdeveniment i autoindandagar-se.

Masses vegades m’han convençut que la proesa radica en el control de les emocions, en amarrar-les i sostenir-les fins que s’apavaiguin. Tot i que és cert que una emoció transita un procés d’onada, ve, assoleix el seu màxim pic, i disminueix, l’experiència personal m’ha ensenyat que per molt educades que les tingui, en comptes d’esclatar i fer soroll a fóra, el xivarri continúa a dins. I a vegades el procés d’onada es converteix en un oleatge.

Al cohibir una emoció de contundència com la ira, la ràbia, el que fas es minimintzar-la, empetitir-la i sovint es dilueix en un format que es pugui extreure en petites dosis, com per exemple el plor. Plorar de ràbia és la via tol.lerable de la ràbia, li abaixem la freqüència i donem l’avís a l’exterior d’un interior confós, que sovint es malinterpreta com a debilitat. I el que succeeix és que tens la contraposició de l’acció que faries i del que és socialment tol.lerable.

I si es mantenen ocultes i sense expressar, l’emoció corrosiva et fa emmalaltir, ja que al no permetre que sigui ella mateixa s’ha disfressat, ha mutat en una deformitat que busca la sortida sota una altre forma.

Per això és important que gaudim d’un espai on poguem portar a terme les deposicions de les emocions , tal com tenim un vàter per on treure allò que el cos no li fa servei, es SALUDABLE, treure allò que tens a dins i que no et fa cap bé.

Per a mí el truc no recau tant en controlar el detonar, sinó en integrar que som éssers emocionals, membres del col.lectiu mamífer i conseqüentment tenim el cervell disenyat en aquesta faceta d’ interacció grupal i un comportament EMOCIONAL amb NECESSITATS d’expressió d’aquest comportament.

com no hem de comportar-nos emocionalment si el nostre cervell racional està edificat SOBRE l’emocional?

Que ens inundi la ràbia és NORMAL, el que és SA és ESCOLLIR QUÈ FAIG AMB AQUESTA RÀBIA QUE SENTO. Sentir-la permet apropar-nos a la experiència 0 que ens infón aquell sentiment i güarir-lo. Autocontrolar-se serà possible mentres et permetis a posteriori alliberar-te en un entorn “sa” utilitzant algunes de les tècniques que descric o les que et vagin bé ( i no et facin mal ni a tu ni als demés ).

El que més ajuda a la ràbia és reconèixer que aquella emoció HI ÉS: ” reconec aquesta ràbia que sento”. RECONÈIXER-LA és permetre que hi sigui sense voler canviar-la, i donar-li un espai per manifestar-se. Sentir-la permet transmutar-la, així és com s’allibera.

Carolina Muscatelo Rius