Categorías
Influència de la societat INICI

PERQUÈ NO TENIM PAU INTERIOR

1. El sistema de vida

Anhelem una existència de tranquilitat però contradictoriament portem sistemes de vida impulsius i neuròtics, empesos a fer el màxim nombre d’activitats per dia. Ens forcem fins al límit de les nostres capacitats per encabir-nos en unes expectatives d’èxit. Ens imposem fites condicionades per la cultura del temps sobre com s’assoleix el valor d’èsser humà . T’empenys fins que l’equilibri de la ment es descompensa, l’emoció es desborda, i el sentir, de tant suprimir les sensacions, s’avaría. Fas i fas i t’esforces i si no arribes com veus que altres ho fan, et sents incapaç, descomposat, rebutjat per l’entorn i per tu mateix al no ser hàbil en fer allò que sembla que els demés aconsegueixen.


Porto dies adonant-me de les causes de la meva ansietat, i totes conclouen un punt comú: el temor a les coses terribles que ens fem a nosaltres mateixos en el panorama social. Ja no tenim depredadors, tampoc riscos excessius d’un medi natural imprevisible, sinó que hem domesticat el món. Pel contrari no solament l’hem fet més ferotge per a la supervivència de les altres espècies sinó que l’hem complicat fins al punt que ens resulta un veritable laberint per a nosaltres mateixos.

No tenim por al lleó, ni a la serp, ni al senglar, ja no temem les espècies ( tot i que tampoc les respectem), i en canvi ens passem els dies el.ludint tots els riscos de l’ urbanització de l’humanitat.

Passo més temps preocupada per evitar multes i grúes, pels cronòmetres mil.limitrats dels parquímetres, per les Agències Tributàries i qualsevol error que pugui cometre sense voler, que per qualsevol dels perills orgànics existents fóra…. i quan l’exigència exterior és tan elevada, tan aclaparadora, et ressenteixes.

2. El desequilibri interior

L’ angoixa, l’apatía, la depressió, o malalties somàtiques solen ser la manifestació de que el plà de la teva persona està en desequilibri, la teva ànima, cansada… Cansada de sobreexposició a esforços, malalta d’inquisidors horaris, exhausta de la dinàmica salvatge de competivitat, fatigada de pre-avisos i pre-caucions sobre tot el terrible que et pot passar allà fóra , on l’eco que escoltes és que la vida és domini dels forts i els febles acaben servint hamburgueses al Mc Donald’s (amenaça de fracàs).

Pares, professors, pel.lícules , personatges públics i de ficció, tot sembla recolzar la trama que la vida pertany als exitosos, i que pel contrari, si no assoleixes aquest camí de l’èxit, et veuràs abocat al INFRAMÓN dels vius, un lloc terrible a les afores del nucli social on pidolaràs per una feina de tercera categoria , condemnat a una cadena de serveis i a viure en un suburbi a les afores.

Tots aquests elucubracions convergeixen en una sumissió cap a sistemes de vida perjudicials, impulsats per la pressa, enfocats en la solvència econòmica i en predicció de circumstàncies futures, basats en el nombre de mencions honorífiques en el currículum, però sobretot, formen part d’un sistema econòmic que rendeix homenatge al capital i està molt allunyat del valor als recursos naturals i a les aptituds humanes. I aquesta eqüació guanya reclam publicitari amb titulars sensacionalistes i notícies exagerades, ja que no hi ha res més cridaner i que aixequi més expectació que l’amenaça disfressada de notícia, i ja sabem que la por de la mà dels mitjans de comunicació, duplica la seva capacitat atemoritzant.

Ens aglutinem en aquests sistemes de vida perquè creiem que si són el que tothom segueix, serà que són vàlids i veraços, únics i linials cap a la seguretat del compte corrent i la subsistència. Però contradictoriament, aquesta desnaturalització en la velocitat de la vida ens està passant factura:

“Las cifras revelan que nueve de cada diez españoles (96%) han sentido estrés en el último año, y cuatro de cada diez (42,1%), lo han hecho de manera frecuente o continuada, porcentaje que equivale a casi 12 millones y medio de españoles (12.413.000). Solamente un 4,0% de los entrevistados declara no haber sentido estrés en el último año.”

estadística del Consell general de Psicología

Invertim massa temps en complaure, en ser l’orgull del nostre entorn, volem la complaença dels pares, mestres o del nostre cap, perquè no hi ha carícia més plaent que el reconeixement i l’acceptació, però aquesta gratificació és la que sense voler ens sotmet, la que ens enllaça en la dependència de creure’ns capaços i hàbils en funció de com ens valoren del exterior, és la nostra ancla.

Fíxa’t en com de bé funciona la competivitat que moltes empreses s’aprofiten de l’estímul dels premis i reconeixements per exprèmer l’eficàcia dels treballadors, ja que el sol fet de reconeixement fa que ens posem solets a competir! Fins i tot els pares, a petita escala, premíen els fills obedients i castiguen els desobedients o, dit d’una altre forma, als que no obeeixen la seva voluntat (encara que la seva voluntat sigui qüestionable) .

3. Fer el que fan els demés

Fer el que els demés esperen de tu és com intentar una vegada i una altre caminar amb unes sabates que no són la teva talla, o amb uns talons, però com veus que hi han models que caminen somrients i cofoies per la passarel.la com si no se’ls rebreguéssin els peus allà dins, t’acabes creient que en aconseguir-ho està la clau per caminar i no a l’inrevés. El Feedback que reps de l’exterior és que si fas el mateix , gaudiràs del mateix reconeixement.

ERROR DEL SISTEMA.

Perquè ens desgastem una vegada i una altre i una altre intentant una acció que no podem ni volem fer? Si aquelles sabates no són del teu peu, i a més no se’t dona bé caminar amb talons , perquè destrossar-te els dits, els turmells i l’esquena? On està la teva pau en intentar una acció et senta malament?

Calça’t en coherència amb la teva forma de caminar, de trepitjar. Què diràn importa ben poc al món dels no vius, i el que volem és la VIDA i a més amb SALUT. IMPORTES TU. I si tu camines àgil , segur, sense entrebancs amb unes xancletes, poc importa un nap que no tinguin glamour, presència o una alçada irreals.

Esperem que al fer el mateix que fan els demés , rebrem l’aprobació de fóra que nutrirà la nostra acceptació i autoestima plena. Però la realitat, és que la pau no arriba amb l’admiració del teu entorn, sinó de visquis en COHERÈNCIA amb tu mateix.

Els psicòlegs van plens d’històries de com l’humanitat explota psiquicament per intentar assolir el que els demés esperen d’ells o el que creiem que tindrà acceptació. I un cop aconseguit, no s’hi amaga l’èxit, sinó que re-sorgeixen tots els interrogants que portàves fent callar ,però amb l’intensitat augmentada en proporció al temps que han estat reprimits:

Realment era això el què volía?
 I ara què toca?
 Ara què he de fer?
 Ara que ho he aconseguit , perquè em sento així de perdut?
 I si això no és el que volía? 

4. Surt a buscar-te

No val la pena invertir valuós temps de vida en acontentar les veus que opinen sobre la teva manera de fer, perquè sempre hi hauràn veus a acontentar, sempre hi hauràn coses a millorar , per tant serà una roda inacabable. El que no te preu és que et calcis en l’estil de vida que realment anheles, et desfacis de les amarres que i surtis a experimentar la llibertat.

Per això

Quan una persona manifesta una profunda angoixa existencial perquè l’exterior és masa abrupte NO ESTÀS EN EL TEU CAMÍ.

Quan l’estrés et devora, les nits son territori dels malsons, i el dia , una obra viva d’Homer, ESTÀS LLUNY DEL TEU PROPÒSIT.

Quan no trobes pau, ni marxant lluny, ni en els demés ni en els éxits acadèmics, NO ESTÀS BUSCANT DINTRE TEU.

Surt a buscar-te, ves a trobar les teves sabates ideals, i no paris fins que les trobis. Ja veuràs que quan les trobis ho sentiràs, sentiràs que aquelles són les sabates per a tu i caminaràs segur, convençut , i sobretot , tranquil, perquè, tot i que el camí podrà ser difícil, segur que ben calçat serà molt més transitable.

PER SEGUIR ENDINSAN-TE EN EL MERAVELLÓS MÓN DE LA RECERCA PERSONAL ET PROPOSO SEGUIR LA LECTURA EN ELS SEGÜENTS POSTS:

Carolina Muscatelo Rius

Categorías
Influència de la societat INICI

CADUCATS. Cal tornar a l’orígen

En un intent de reivindicació a la modernitat, vam desterrar el nostre passat més humà: vam menysprear les tradicions culturals, d’alimentació, d’interacció amb el medi, artístiques, de credos i rituals… pequè consideràvem que pertanyíen a una herència primitiva, terrenal i obsoleta. Ens vam creure massa tecnòlegs i sofisticats per aquells contes de bruixes i plantes medicinals. Hem hagut d’emmalaltir d’afeccions físiques i emocionals per atrevir-nos a tornar a mirar a l’orígen, per tornar a re-validar la saviesa popular, per donar crèdit al que les societats més aborigens ja coneixíen.

Desacreditem fervorosament tot allò que no pertany a l’actualització, a la societat urbanitzada i culturitzada, allò que s’escapa del segell de la ciència o de la verificació de la lògica. Beneïm i exaltem el laboratori i rebutgem equilibris i sinèrgies tribals fins que no passen el control de qualitat per persones amb credencials. Ens deshumanitzem desproveïnt-nos de les capes de profunditat emocional com l’art i la filosofía i sense voler hem devaluat les humanitats com la dansa, la música, la pintura, l’expressió corporal… recloent- les en la perifèria de la vida, com a elements superfluus o exclusius del luxe i el temps lliure. Eines que són presents des dels nostres inicis com a condició humana i que eren de preuat valor cultural i social, han estat relegades a tercers plans, productes de “gurús” ,”hippies ” o categoritzades com a “hobbies”, mentres que l’asfalt i el ciment guanyava terreny urbanístic i la farmacopea s’erigiía com a líder en la curació de les nostres ànimes.

“No debemos entender el mundo solo con la inteligencia, lo conocemos en la misma medida a través del sentimiento. El juicio de la inteligencia, en el mejor de los casos, es la mitad de la verdad”

Carl Jung

Sense desmerèixer tots els beneficis que el pensament organitzat ens ha apropat , i reconeixent les facilitats per garantir-nos cobertura en les necessitats bàsiques, educació i sanitat, l’intent de afavorir-nos l’existència, ens ha portat a l’altre banda de l’espectre de la paleta, és a dir, a una desproporció en les mesures de control i un desarrelament profund dels nostres orígens.

El disseny de la vida encarat al domini i l’eficiència, on es prioritza l’èxit financer, és dirigit per un algoritme d’ordre i control patològic que s’expressa amb una industrialització del temps i conseqüentment una organització quadriculada i matemàtica de la vida. Un sistema de vida meticulós i preprogramat que afavoreix la propulsió d’una economía fantasma (basada en valors en bolsa especulatius) i que gradualment ens ha anat allunyant de moltes de les àrees que ens defineixen com a raça humana.

El joc, la comunitat, la dansa, l’art i moltes de les característiques del nostre col.lectiu tant necessàries pel desenvolupament i manteniment saludable del nostre cervell, van deteriorant-se dins un estat dictatorial on la raó i la finances són els executors suprems.

Les persones, amuntegades sobre horaris i rutines, perdem l’il.lusió en nosaltres mateixes i en un entorn subjectat per les presses i l’exigència, que acaben per inhibir del nostre tarannà explorador, somiador i curiós.

Hem simplificat dimensions profundes de la nostra persona per tal de fer la subsistència més acceptable, i ens hem acostumat a estar tan adherits al frenesí que ens hem desconectat de nosaltres mateixos, de les necessitats reals i de les nostres fonts d’alegria. Aquesta alexitimia de l’alegria, ens exposa a altres emocions de l’espectre com el dolor, la tristesa o l’apatia, predisposant-nos a ser vulnerables a qualsevol estímul de desensibilització. Hem cedit a la química i la farmacopea la capacitat de güarir aspectes que es guareixen reprenent la nostra conexió amb la condició humana: és a dir, amb ritmes naturals i temps.

“La medicina generalista está firmemente decidida a mejorar nuestra vida con sustancias químicas y la posibilidad de cambiar realmente nuestra fisiología y nuestro equilibrio interior por medios no farmacológicos solo se considera en raras ocasiones”

Bessel Van der Kolk (psiquiatre)

Necessitem comprendre que el sobreesforç , la tristesa, l’esgotament no són símptomes inadeqüats i condemnables que cal suprimir, sinó conseqüències de viure forçats amb períodes de recuperació mínims. Són elements indicatius que l’interacció entre l’entorn i tu no és sana, necessita de revisió. Cal posar el focus en recuperar-nos com a animals juganers i socials, amb necessitats saludables d’establir vincles, de fusionar-nos en un entorn menys manipulat, de tornar a la coherència de formar part d’un medi natural.

Cal reemprendre el SER(verb) humà: el caminar descalç, el pujar arbres, meditar, cantar, ballar, dedicar temps a cuinar, a estimar, abraçar , petonejar, dir t’estimo, pintar, ensopegar i aprendre. I desplaçar la pantalla, la gràfica i la pressa. Perquè no cal que vingui ningú per dir-te que viure és la millor inversió de la teva vida, no necessites de la ciència per saber que estimar et fa sentir bé , que petonejar t’exita, que meditar et calma, que ballar t’al.legra, que menjar sa et senta bé. JA HO SAPS.

Impactes de la nostra desconexió:

SALUT

  • L’innovació de treballar amb confort i sense inclemències, la sofisticació de desplaçar-se en cotxe o patinet elèctric, les facilitats de la vida moderna per operar des de dispositius i l’implementació de temps lliure destinat al descans del cos ( terrasseta del bar, sofà) , ha causat un patró d’immobilitat que afavoreix el deteriorament de les funcions de l’organisme, debilitant les capacitats físiques i generant cossos morfològicament disfuncionals, fins i tot apropant-nos a la malaltía. Ens ha fet falta la ciència i el metge, amb diagnosis i estadístiques per promoure el que des dels orígens ja sabíem, que el moviment és un factor inherent a l’èsser humà i tant necessari per a la vida com la feina i els diners. Ha hagut d’intervindre la raó per promocionar que l’exercici físic és un requisit indispensable en la salut.

ALIMENTACIÓ

  • Ens ha costat tornar a aquells aliments de primera fil.lera de terra. Els vam descatalogar al considerar-los d’orígen humil, menjar de pagesos i gent amb poc recursos. Preferíem aquells aliments tan palatables i estimulants que ens ofereixen els supermercats i restaurants, ben carregats de sabor, pur hedonisme del paladar. I mentrestant el colesterol alt, plaques d’ateroma, cansament, dolors a les articulacions… però com estem tan desconectats de les necessitats reals del cos, vam mantindre preferències fins que van arribar seqüeles irreversibles com la diabetis o problemes cardiovasculars….En comptes d’ escoltar els avisos de l’organisme enviava amb diferents senyals d’alerta, hem necessitat d’uns experts que ens comuniquéssin l’importància d’una alimentació saludable, que l’abús de productes industrials i refinats i de l’excés d’aliments proteïcs d’origen animal són els causants de malaltíes com la diabetis, l’obesitat o el càncer colorrectal. Aquelles fulles verdes, aquells vegetals amb les seves restes de terra i adob, brut de brutícia sana, aquells fermentats avinagrats són els que alimenten la teva garantía de vida. Altre cop hem necessitat mà de la ciència en comptes de validar l’evidència de la imatge que et tornava el reflexe del mirall era insalubre.

ECOLOGIA

  • Tenir cura dels boscos era cosa de pacifistes de Greenpeace i hippies. L’interacció i simbiosi entre boscos i l’ecosistema no ens interessava massa, preferíem els diners dels terrenys, i el capital directe de la construcció i explotacions ramaderes i agrícoles lucratives. Fins que no han aparegut estudis sobre les sinèrgies entre els arbres, les relacions micorrizes-arrels, la presència d’infinitat de microorganismes dedicats a la biodegradació i conservació dels boscos, la necessitat dels boscos per l’equilibri planetari, no hi hem posat el focus. Hem anihilat 2/3 parts dels boscos, però ens ha fet falta el crit al cel els biòlegs, meteoròlegs, químics, oceanòlegs, per creure que ens estem desestabilitzant l’equil.libri del planeta.

Espiritualitat

ESPIRITUALITAT

  • Vam rebutjar l’espiritualitat al vincular-la a la religió o el dogma. Vam preferir el credo de Nietzsche i erigir-nos com éssers racionals i antropocèntrics, a donar cabuda l’introspecció. Vam menysprear els beneficis d’abraçar-nos a un estat meditatiu i de calma interior fins que no s’ha experimentat amb el cervell i s’ha vist com l’encèfal s’ilumina com un arbre de Nadal, i que les regions associades a la por i l’ansietat estàn significativament reduïdes i inhibides amb la pràctica. Ens ha calgut de l’exotisme i la tendència de corrents orientals com el Ioga i el Budisme per re-establir que l’espiritualitat és un aspecte intrínsecament lligat al benestar de l’èsser humà. Necessitem conectar-nos amb les dimensions de la màgia i l’espiritualitat, que ens apropen a un nexe de significància superior que l’individualisme.

I així amb un llarg etc.

Necessitem promocionar la conexió home-natura, comprendre que seguim formant part del col.lectiu dels mamífers, rercordar la necessitat d’harmonia entre les persones i l’hàbitat. Establir espais oberts on sigui possible moure’ns , desplaçar-nos amb la seguretat de disposar prou perímetre per establir-nos com individus lliures Fer bon ús de l’herència històrica, tal com es veneren els coneixements de la persona més experimentada d’una tribu, respectant-los i utillitzant-los per l’evolució de la lògica i dels instints, ja que són tots dos elements són els que ens han permet l’evolució com a col.lectiu.