Categorías
El camí dels SOMNIS INICI Psicologia de la ment

LA PASSIÓ QUE ENS MOU

1. LA PASSIÓ EN SI MATEIXA ÉS UN CAVALL DE FORÇA

És una meravella estar motivat per una causa, tenir objectius sans dels que et fan créixer, un portafoli de projectes sota el braç amb il.lusions que t’il.luminen de guspires la mirada. Estar apassionat enamora, simplement pel fet de notar l’èxtasi de viure i tenir l’energia per aconseguir allò que et proposes.

La passió ocupa una posició privilegiada en el rànquing de la motivació, i és indispensable per guiar-te cap a l’il.lusió d’un somni.

La passió et dona un estímul superior al de la força de volunt o a qualsevol intenció pensada, és capaç de qualsevol cosa. És una força interior de pura emoció que agafa aquell contingut que t’entusiasma i el fa volar, et dona energia per mecanitzar la il.lusió , per posar-li ales o rodes o el que sigui que necessitis. Actúa com la musa i la recompensa alhora, és a dir, t’excita per motivar-te i alhora et fa sentir satisfacció per estar en el procés d’aconseguir allò que t’has proposat. Seria com el carmel que et deleita, i la dopamina després de menjar-lo.

Però aquest carburant motivacional no és l’element més racional de les peces del nostre comportament, bàsicament perquè la seva funció és animar-te a anar cap allò que et desperta sentiments intensos, i ho fa amb una força molt superior a la del sentit comú o la dels moderadors mentals.

Quan quelcom t’apassiona, t’encamines per aconseguir-ho, t’enfoques i vas a per allò. I és que en ocasions cal aquesta empenta insòlita i segons l’entorn “inadeqüada”, és la justa i necessària per posar-se en marxa cap a objectius invisibles com són els somnis de vida. De poc serveixen les advertències externes quan la passió et mou indubtablement cap a un objectiu. Però en ocasions , un entorn massa preventiu incrementa l”intensitat del duel intern entre la passió i la raó fent que aquesta lluita interior sobre la supremacía d’una de les dos sigui més descarnada.

“Vull això però m’aconsellen allò. Però sento X i m’indiquen que el correcte està en anar cap a Y. Cortocircuites perquè et deixes de conectar amb la teva saviesa interior, i et quedes enlluernat pel magnetisme dels dos pols de la balança . En comptes d’arribar a un punt mig on trobar el teu equilibri, sembla que no existeixi consens entre el que vols i el que penses. O pesa massa la força de l’emoció o te massa ressó l’argument. I amortiguar el desig envers la raó, és un duel que et deixa exhaust. Massa moral, masses pretextos i massa sentir. Massa dosi d’ingredients per fer qualsevol recepta. En comptes d’un pastís tens u

2. LA PASSIÓ ÉS COMBUSTIBLE PER ALS SOMNIS

Aquest sentiment serveix com a guía del teu punt de vida, i que és un dels indicadors més infalibles que estàs en el teu propòsit .

T’ho dic des de la coneixença, perquè és la que sento quan em poso fil a l’agulla en alguna de les tasques que he somiat i posteriorment s’ha materialitzat, o a escriure aquestes linies, malgrat en el meu context actual sembli no tenir una trascendència rellevant! Escric i m’entusiasmo, i recullo el mateix entusiasme per posar-m’hi de nou en qualsevol altre foradet. Aquest intercanvi saludable de “motivació- es bo per a tu”, que és una relació lògica d’amor, es desdibuixa un cop submergits en la piscina de les obligacions i la rutina; la densitat dels successos ens obnuvila el sentit comú superior, i perdem la claredat de fer allò que ens fa ser feliços.

Quan hi ha passió en allò que desenvolupes, estàs en el camí correcte. No cal que ho vegis ara mateix, només cal sentir-ho, ja que el sentir és el resultat d’una percepció atemporal.

Si hagués conegut aquest concepte de que quan sento joia estic contribuint a la meva felicitat futura, m’hi hagués compromés molt abans. És una llei que m’ha encantat conèixer i d’ençà que ho sé em sento amb el deure de ser-hi fidel, perquè és una forma de comprometre’s amb la pròpia felicitat.

Com a comportament associat a la nostra composició cerebral més animal, la passió ens indica la satisfacció primerenca del nostre nen interior, i al no estar gaire emparentada amb la racionalitat, ens conecta amb la nostra ànima menys manipulada i més instintiva, amb l’ànima del nen interior.

Un nen és en essència un ésser pur i sense els codis de conducta socials, viu el present i és tot instint i joia , s’entusiasma buscant allò que el fa feliç: anant en bicicleta, deslliçant-se per una tirolina, jugant i sent lliure. La part de la nostra persona que guarda aquest “nen” vindria a formar part deI que Freud descriu com el “Id” de la personalitat, però a diferència de la descripció que Freud va fer d’aquesta faceta personalitat que és més aviat moralista i reprimible, la passió instintiva encaminada cap al propòsit interior de la teva persona és un dels elements més estimulants per aconseguir un somni , per tant catalogable des d’una perspectiva més sana que la dels desitjos purament impulsius.

Escric per passió perquè em conecta amb un propòsit interior que em gratifica, i no te res de impulsiu ni reprimible. I aquesta és l’energia pura i positiva que ens interessa.

Com us deia, la passió ben direccionada és un potent combustible. S’assembla en intensitat a la ràbia amb la diferència que en aquesta ocasió el que ens movilitza és trobar més felicitat, més elements agermanats amb aquesta joia de motivació. Al igual que la ràbia, es gestiona al estil de bateria autònoma, s’autocarrega amb si mateixa mentres circuli en la direcció del moviment que et conmou. Ho sabràs perquè obtindràs més satisfacció , més recompensa cerebral.

Quan aparegui passió en la teva vida sota alguna forma d’objectiu que al resoldre’l et provoca més gratificació ,és a dir, que la mateixa passió s’autorrecarregui a si mateixa mentres fas allò que t’apassiona, vol dir que vas pel bon camí. No te més complicació. No li busquis els perquès ni consultis a les fonts externes la reafirmació del teu procés; si et satisfà i en el transcurs t’aporta més satisfacció, és bo per a tu. Apuntat’ho amb subratllador.

3. QUAN LA PASSIÓ ESTÀ ENVERINADA

Però a vegades aquest elixir motivacional està contaminat , te un virus que descodifica l’objectiu primari de movilitzar-te cap al benefici positiu i t’encamina cap al sabotatge o la destrucció. Te molt a veure amb patrons d’aprenentatge insans viscuts durant l’infància o l’adolescència, perquè les experiències més primerenques són les que deixen marques més indelebles en el record i les que configuren els patrons de la personalitat amb els que ens desenvoluparem a l’edat adulta. Només cal pensar en els primers cops que et va passar una experiència imporant , com el primer dia d’institut, el primer cop que vas tenir sexe o qualsevol altre experiència que fós rellevant per a tu i ja veuràs que el record és nítid ( a excepcions de traumes que pot ocòrrer el contrari).

Quan la passió és una força de dins que et porta cap a una experiència que preveus com a nociva, però tot i així t’hi sents atret com si t’oferíssin el dolç més desitjat, és que el teu inconscient et porta a voler repetir una situació perquè la reconeix, i percep l’oportunitat de repetir-la per intentar resoldre-la. I t’arrossega a la repetició amb la mateixa intensitat amb la que albergues l’anhel d’alliberació i ressolució.

Anem a aclarir-ho. Quan més emprempta va deixar una situació en la teva vida que sobretot voldries canviar com va succeïr, el teu inconscient et porta a viure rèpliques per escenificar el conflicte i per intentar donar-li un desenllaç diferent, és a dir, resoldre-ho. Quan més dura i contundent va ser la ferida que vas rebre en el passat, més potent és l’imàn que t’enllaça a persones o situacions que, malgrat et desperten una angoixa existencial, t’atrauen indescripitiblement. Precisament perquè veus en elles l’oportunitat de reviure i re-acondicionar una situació passada, però sovint únicament t’afegeixen més desgast, fricció i frustració a la teva persona.

4. PERQUÈ ENS SENTIM ATRETS PER SITUACIONS QUE ES REPETEIXEN

– “Com pot ser que em vegi atret un cop i un altre a les mateixes situacions/persones nocives?“- ens solem preguntar.

-Doncs perquè detectes patrons que reconeixes, ingredients similars a l’experiència zero que et captiven i et capgiren el cervell, malgrat que veus que anant per aquell camí no en treuràs res de bo. Això és degut a que l’anhel no passa per ment conscient, perquè cap ment vol tornar-se a exposar a un conflicte de forma voluntària, succeeix a nivell INCOSCIENT. La comprensió no juga gaire en aquest partit , perquè com us dieia prèviament, ve per conflictes inconclosos en altres etapes de la vida que van deixar marca i s’arrosseguen sota alguna forma , ja sigui com a record que no es pot alliberar, traumes, o memòries que pesen ja que van ser enterrades per a l’oblit.

-“I perquè els records passen a l’inconscient?”

Que els records s’aboquin al desterrament cap a l’inconscient recau en els sistemes de protecció mentals: si algún succés és massa dolorós, la ment el cobreix sota ciment per amortigüar-lo, és com enterrar el plutoni radioactiu perquè no faci mal al entorn. I està bé que passi, perquè a curt plaç són mecanismes que te la ment per gestionar les experiències de la vida, però en moltes ocasions la sanació ràu en treure-ho a la llum per netejar i airejar l’experiència, s’han de desenterrar els cossos del passat i deixar anar les cendres a l’aire. És dolorós però molt menys que arrossegar aquell pes fins a la fi dels dies.

Les proves per superar una passió insana solen ser de les més heroiques que existeixen. És exactament com la prova que experimenta Ulises al passar vora l’illa del cant de les sirenes: hi ha quelcom que em crida que és massa atractiu i físicament em supera ,que m’aboca a l’acció inconscient, però si no em continc, si em deslligo i hi vaig, serà la meva fi.

Per això necessites ajuda per sostenir quelcom que es manifesta com un encanteri. Porta a la llum aquesta inèrcia, identifica el rumb on et porta l’accel.leració de la passió, que segurament et porta a prop de l’illa des d’on escoltes la cançó de les sirenes. Passaràs al costat del cant, però només passant i sostinguent, és quan superaràs l’addicció. Si ja l’has començat a escoltar el cant, demana ajut a l’univers perquè t’amarri al màstil fins que hagis passat de llarg, l’atracció és massa forta com per vence-la amb arguments de la ment, s’ha d’optar per una mesura més contundent, una mesura que et salvi la vida. Per molt que el cos et demani el contrari, per molt que el cos lluiti per deslligar-se i anar-se a trobar-se amb el cant, lliga’t. Per molt que tu sàpigues que aquella passió és demoldedora, la pròpia passió que t’estiba a anar al seu retrobament, et mata. Plé està l’història de narracions sobre persones que sucumbeixen als anhels perjudicials . I per això em sap tant de greu que la passió, que en si mateixa conté una empenta sobrenatural, t’aboqui al precipici. S’ha de sobreposar. I recorda que després d’aquesta odisea, Ulises va cobras-se la seva valerositat i va retrobar-se amb la seva familia.

És per això que en aquestes situacions és vital fer un procés terapèutic de reprogramació, per tal d’aprendre a reconèixer aquestes tendències disrruptives del que és passió per güarir-les i descodificar-les, i posteriorment introduïr nous models o patrons sans. Aprendre a reconèixer aquesta tendència destructiva és el que et donarà d’eines per amortigüar els anhels de repetició en pro una ressolució positiva. Reconeixeràs que l’atracció ansiosa prové d’un element passat i podràs sostenir-la sense que remogui tota la teva vida. S’ha de reprogramar l’experiència zero, s’ha de tornar al cràter on va succeeïr l’mpacte i pintar-lo amb una mirada diferent.

En aquests casos són molt molt útils:

  • les Constelacions familiars
  • les reprogramacions de creences

Serà qüestió de temps, es aprendre a provar un remei diferent del que estàs acostumat a utilitzar, i és deixar-ho anar. No intentar res, no fer res, únicament quedar-te quiet i esperar que passi. Com l’escaladora, que va decidir pujar un mur sola, i la va enganxar una tempesta durant 7 dies que la va mantindre en el mur. Si lluites més per intentar allò que has vingut a fer pot ser que el mateix propòsit pel que buscàves resorgiment, t’aporti la mort. Pot ser que tot allò pel que lluites per tenir més vida, t’apropi precisament al contrari.

És molt dur. duríssim i dificilíssim. Perquè et contraposa al que d’entrada anhelaríes fer. Però només és un experiment, és provar resistir-te a l’acció per observar un altre resultat, quedar-se immòbil el temps suficient per desenllaçar-te del sentiment passional. Quan fas aquest passet, ets fent quelcom diferent i sovint s’obre la via a l’alternativa i apareix la finestra a la calma. És sostenir-se perquè passi la tempesta. I SEMPRE SEMPRE, PASSA.

Carolina Muscatelo Rius

Categorías
El camí dels SOMNIS INICI

la comparació amb els demés que ens entrebanca

Que vivim en un món competitiu no és cap novetat. El que és nou és com ens està afectant aquesta a la nostra psique. Tenim un embut col.locat al cervell per on ens introdueixen més continguts socials dels que mai havíem arribat a processar, i una palanca darrere que ens força constantment a mantindre el ritme d’autosuperació trepidant.

La comparació forma part del mecanisme de localitzar-te com a ésser humà dins el panorama social. Serveix per veure quin lloc ocupes en relació als teus homònims en l’escala de virtuts i éxits, com també de punt de vida. La putada és que en els últims anys calibrem aquests aspectes en relació a les meravelles que els altres fan desfilar per les xarxes o les titulacions i rangs al Linkedin. Malgrat saber que això és una portada de llibre on mai apareixerà el contingut de tot el llibre, és on ens referim al obtindre informació per autoevaluar-nos.

1. La competitivitat a l’extrem

T’introdueixo l’entrada amb el mundillo on jo he viscut la corva de sempre més i millor: la vida esportiva (també en l’acadèmica , però per professió ha tingut més ressó l’esportiva).

Si ets acostumat a educar el teu cos en la constància de l’exercici te’n adonaràs que sempre podríes estar escalant: el cos et segueix, s’adapta, i tu incrementes el volum d’entrenament. Hi ha una superació però també una competició dins tu mateix, competeixes per ser la millor versió de tu. Potser arribes a un moment on et sents cómode entrenant, tens prou desenvolupades la majoria de les habilitats físiques i ets capaç de tol.lerar un bon ritme en un període de temps que et resulta adeqüat.

Llavors t’obres a fer una capbussada a l’exterior i apareixen les proves i curses on galardonen persones capaces de fer en un sol dia el que tu entrenes en dues setmanes. Doncs clar, en comparació, tens molta feina a fer, i objectivament et sents al principi del camí malgrat tens molt recorregut. En el moment que escollim fer un cop d’ull a fora i l’imatge de tornada ve carregada d’informació associada als èxits aliens, ens pessiga l’orgull.

I aquest pessic, t’enrola a posar fil a l’agulla a apretar l’accel.lerador per ser àgil esgarrapant millores. T’engresques a entrenar com un cabró perquè clar coi, si ells poden jo també. ERROR. Si ells poden , ells poden i punt. El primer que passa és que et forces a aconseguir el que altres ja han aconseguit començant des de la posició on tu estàs ara mateix, fent el primer pas, i seguidament és fàcil que t’entrebanquis en el frensesí d’assolir-ho. El repte resulta estimulant si ets capaç de ser coherent amb el teu ritme d’adaptació i et prepares suaument, però com precisament anem tan sobreestimulats per recollir mencions i arribar a l’èxit, que gariebé mai seguim uns ritmes d’adaptació gradual.

1.2. La comparació amb els demés que ens accel.lera i ens entrebanca

Quan el motor de la nostra motivació és la comparació amb els altres, perdem de vista el nostre equilibri intern, perquè en comptes de trobar la senyalització del compàs dins nostre , permetem que el que hi ha fóra sigui el nostre indicador geogràfic d’on som i al ritme que anem. Aquí és quan ens accelerem per damunt de la nostra capacitat , és quan ens desgastem amb l’afany de ser els primers en arribar a la meta.

En comptes de trobar una motivació sobre la que experimentar el creixement gradual que vibri amb la nostra sensació de capacitat, permetem que l’exterior sigui el Sensei que indiqui com de bé anem en el nostre objectiu. Com de l’exterior sempre tendeix a sobresortir l’informació associada a l’ èxit, és molt probable que t’enganxis a la propensió d’assolir objectius com a sistema de recompensa. El problema esdevé quan et tornes addicte a la persecució de metes per revaloritzar-te a tu mateix.

L’esperit d’autosuperació, és fantàstic i ajuda moltíssim a no encasquillar-se, però QUAN PONDEREM LA NOSTRA VÀLUA EN RELACIÓ A L’AUTOSUPERACIÓ, pecarem de posar-nos sempre obstacles on superar-nos, i no acabarem mai, estarem sempre buscant reptes que ens reafirmin. Ho farem per inèrcia, i sense adonanr-nos-en ens trobarem competint fins i tot per arribar abans a la cua del súper.

Perseguim el següent repte com aquell qui persegueix la base de l’arc de santmartí: creient que allà i trobarem el tresor que veníem buscant. Però igual que l’arc és un efecte lumínic, la següent fita és una projecció on aboquem les nostres ganes de trobar la satisfacció plena. I aquí està la il.lusió : mentres siguis viu ets en un camí d’evolució constant i això implica recerca i trobada cíclica, no hi ha una adquisició de plenitud perenne i linial. El que avui et sembla indispensable, pot ser que demà no importi res, i a l’inrevés.

Mantindre l’atenció posada en el próxim aconteixement a superar ens fa perdre de vista el que ja hem aconseguit o el que tenim ARA mateix. Com dic en un altre post, si mantens la vista posada al cim de la muntanya, perdràs de vista on trepitjes i t’ensopegaràs. Us ho dic per experiència.

1.2. La comparació amb els demés que ens desmotiva i ens frena

La comparació amb els demés també pot portar-nos a l’extrem de la desmotivació i frustració. Quan posem el punt de reflexe a l’exterior i l’imatge de tornada és tan suculenta de persones magnífiques, el que se’ns mou és una autocompassió profunda cap a nosaltres mateixos per l’escassa col.lecció d’èxits lloables que hem recopilat. Si ens sentim part de la massa uniforme de la “majoria”, no som considerats com destacants en alguna modalitat on se’ns ha donat alguna reafirmació o reconeixement, ens podem veure’ns paràlitzats per la mediocritat, per la tremolor de no ser un “algú especial” , o de no estar en sintonía amb allò que t’ho fa ser.

Tal com en el punt anterior ens presionàvem per seguir escalant cap amunt, en aquest altre t’enfonses cap avall. Des de la posició de pànic per no ser algú que pugui optar al succés, t’involucres en situacions que potencien aquesta mateixa sensació de fracàs i t’enroles en conductes abusives per omplir el forat d’insatisfacció que sents: t’invaeix la gula, menjes descontroladament, crees hàbits abusius, engoleixes pel.lícules, t’adormeixes a videojocs, o t’enganxes al sexe… consumeixes més per alimentar la motivació que et falta, però res et sacia. Perquè per omplir la peça que et falta, cal trobar la peça adeqüada. I CAP PEÇA D’ HEDONIMSE PUNTUAL OMPLIRÀ MAI EL BUIT EXISTENCIAL.

Albert György.

I el que passa externament és que tota la teva realitat REAFIRMA com et sents per dins. INCONSCIENTMENT EXTERNALITZES EL MENYSPREU QUE SENTS mitjançant accions que corroboren aquesta sensació de minusvàlia o et veus enrolat en circumstàncies que, sense saber ni com apareixen , augmenten aquesta sensació de ridícul i d’inaptitud. Creu-me que el teu exterior és un reflexe del teu interior fins a nivells tan intrincats que aquestes paraules sonen massa grapejades i escasses per transmetre-ho. En aquests casos val la pena iniciar un procés de güarició i aïllar-te saludablement de l’exterior sobredosificat per tenir cura de tu mateix, apartar-te provisionalment de tot el soroll social , per buscar en la pau el teu potencial, i fer-lo crèixer suament. No hi ha pressa.

2. La perfecció com a model a seguir

Venuda perfecció. És un ideal i una ideologia alhora. El ideal perquè és una referència idíl.lica però no real, i una ideologia perquè te una jerarquia ben equilibrada basada en persones que venen la perfecció i d’altres que la persegueixen o consumeixen. És un mercat que es retroalimenta i molt lucratiu.

En aquest mercat de la perfecció, s’ens ven una versió d’ésser humà immaculat i triumfant com a símbol de modernitat i sofisticació. Però aquesta idea col.lapsa amb la realitat, és una il.lusió. I aquí està la trampa: al vendre’t una il.lusió agradable, serà inevitable que t’hi sentis atret, i que busquis formes de aparentar-t’hi.

En relació a la valoració estètica de la nostra idea d’ésser humà refinat, aprofitaré a parafrassejar la idea que Wayne Dyer exposa a “Tus zonas erróneas” , i és el següent: ens impulsen a rebutjar tot rastre d’animalitat al fer-nos entendre que les nostres característiques més corporals, són massa terrestres i imperfectes per aconseguir l’ansiat éxit i reconeixement.

La societat t’incita en percebre com a defectuós la teva olor corporal, el teu alé, els cabells que et cobreixen, mentres paral.lelament et ven el remei a aquest problema autocreat. T’anima a camuflar sota aromes perfumats la teva essència, perquè siguis el referent del bon gust i t’impulsa a modificar totes aquelles parts de tu que t’allunyin de l’ideal immaculat: depila’t , neteja’t, porta les ungles com un quadre del Louvre, vesteix-te impolut, arregla’t el nas, llueix les sabates, encara que aquestes serveixin per contactar entre tu i el terra, no t’oblidis de que sobretot han de veure’s bé. Aparença , aparença i més aparença. I tot per procurar que la nostra estètica s’emparenti amb la idea de sofisticació de la que creiem que rebrem reconeixement.

Sinó fixem-nos en la infinitat de productes i serveis destinats al consum purament estètic. És abusiu , exagera’t. I el més curiós és que ens encanta tenir els lavabos plens de “cures per la lletjor”, i les empreses cosmètiques estàn convençudes de fer un gran servei a la comunitat. Et venen flascons de “seguretat en tu mateix” en potets de vidre bonics. Quin negoci.

Perseguim la perfecció, però aquesta perfecció s’ha col.locat en un pedestal que per arribar-hi acabem fent veritables rituals de màgia negra, com passar per un cirugià perquè faci retalls del teu cos o t’introdueixi fal.làcies de silicona. Si no haguéssis escoltat o vist de forma repetitiva un ideal estètic com a paral.lelisme del que és atractiu, potser t’haguéssis sentit d’allò més seductor tal qual ets.

Hi ha un video molt il.lustratiu sobre la paròdia d’esquinçar-se el cos per un ideal, potser ja l’havies vist, sinó és súper gràfic:

Està perfecte buscar la teva millor versió , sempre i que aquesta sigui UNA VERSIÓ HARMÒNICA, una versió que tu consideres per a tu mateix sense la excessiva influència externa. En el moment que la palanca al canvi és una por, inseguretat o complex infundat, et mouràs per un estímul erròni. I entraràs en una roda en la que mai trobaràs la satisfacció, ja que quan més elevat és el grau d’exigència , més succeptible et tornes a la desviació del resultat. Si alguna cosa s’allunya d’un patró súper refinat, la probabilitat de desentonar és molt més elevada, i per tant més reactiva és la resposta que hi dones. És quan un pèl enquistat et pot amargar la vida.

I sinó que ho diguin als de masterxef: quina mala personalitat tenen els jutges en el moment que un resultat es desplaça uns mil.límetres del ideal. Si no és perfecte condemnen a la tortura pública al pobre aprenent, com si allò en el que ha treballat fos una abominació sortida de l’ Hades. Tot perquè ens estàn bombardejant amb que en la mètrica del éxit només existeixen dos barems de mesura: si no és perfecte, és una merda.

I potser el gran error és aquest judici de valors tan enfocat en el resultat sense tenir en compte el conjunt de circumstàncies on es troba inmersa la persona.

3. La comparació justa no existeix

Quan et compares estàs establint un judici, en el que mesures un aconteixement extern en relació al que perceps de tu mateix. Si et fixes, en ambdues parts de la balança hi peses la percepció: la percepció del que veus i catalogues envers la percepció del que creus de tu mateix. Són idees , basades en concepcions, i les concepcions estàn basades en idees prèvies.

Quin judici establiràs tu que tens en la balança la consideració dels aspectes bons i desagradables de tu mateix, i en la pantalla només reps una realitat maquillada o la llüentor dels filtres d’Instagram?

No pots fer un judici just cap a tu mateix.

Simplement perquè la percepció de tu mateix tindrà en consideració els aspectes no tant bons, i de l’atre només percebràs els que t’ensenyen, els magnífics. Per molt que et diguin que en totes les cases s’hi couen faves, sempre existirà desigualtat entre la comparació de tu mateix amb el que veus o perceps dels demés. Primer perquè per molt que et sàpigues la dita, no coneixes les faves alienes, i segon perquè la ment pot ser cabrona i sentenciadora cap a un mateix.

No pots fer judicis sense el prisma de l’amor , i molt em temo que l’amor no fa judicis. L’amor accepta.

Per tant, iniciar un procés d’amor cap a tu mateix és el mediador més sa entre el contingut amb el que et compares i tu mateix. Un filtre d’amor sempre reconduirà cap a la compassió els judicis mentals que t’escridàssen , els convidarà a ser menys agressius, els apavaigarà amb comprensió. El circuit mental podrà seguir jutjant-nos punitivament de tant en tant ( recorda que et jutges al nivell com ho van fer amb amb tu al passat o com has aprés a fer) però si rebem aquestes acusacions comparatives sense vincular-nos en elles, no ens faràn mal. Serà llavors quan establim una relació saludable entre un mateix i el que passa a l’exterior.

Carolina Muscatelo Rius