Confiar en la vida és alliberar-se.

Aquesta entrada és un cant a l’esperança, una mà reconfortant en els moments del salt, d’incertesa , una veu càlida que et xiuxiueja » tot està bé, segueix endevant, confia en tu…»

Ara ja , amb 30,31, 32 anys sobre les espatlles i força experiències de vida puc afirmar que la vida m’ha subjectat fins aquí i m’ha acompanyat SEMPRE tant a sortir-me’n dels moments més foscos com a complir els somnis més valuosos.

Me’n adono de la quantitat de cops vaig viure malestar innecesari a costa de formular prediccions catastrofistes i desenllaços negatius, quan en la majoria dels cops, les situacions no eren ni la meitat de tràgiques de com ho havia anticipat. I el més sorprenent és que SEMPRE s’amagava una troballa positiva darrere d’un esdeveniment que feia saltar les alarmes de la tragèdia. Què curiós oi?

Això si, abans de deixar anar el control he presentat resistència (moooolta resistència), lluita , conflictes interiors, però quan m’he atrevit a explorar una miqueta per fora d’aquesta sensació de temor , en desvincular-me de la necessitat de tenir-ho tot amarrat, HE TROBAT L’INIMAGINABLE.

1. Què és la confiança en la vida?

Mantindre la il.lusió i la confiança en la vida és un compromís amb l’optimisme, amb la sensació de que tota situació te en ella una sortida positiva, que inclús en les fites més difícils o en les situacions més desagradables existeix el desenllaç feliç . És confiança en que darrere de cada esdeveniment s’hi amaga la solució que vindrà a resoldre el teu anhel més profund. Una transformació que ocorre a través d’una superació personal darrere la qual s’hi troba un creixement imbatible.

Et puc explicar tantíssimes històries sobre LES MERAVELLES que ocòrren QUAN acceptes l’impredictible i fas UN SALT DE FE al terreny dels ANHELS, a ALLÒ DESCONEGUT des de l’alliberació del control i l’expectativa…

Són els fantàstics moments en els que s’obre una escletxa de claror en la consolidada muralla de la ment i ES PERMET L’ACCÉS A L’INIMAGINABLE, es filtra la llum de la vida que manifesta totes les casuístiques necessàries que ompliràn amb escreix els anhels més profunds, els desitjos més suspirats… Es una APERTURA a TOT , A TOT allò que amb màxim entusiasme havies esperat. Quan decideixes fer un pas en la direcció del que et conmou el cor, s’activa tal potència creativa al teu voltant que transforma tot l’amor i l’entusiasme que tens a dins en realitat i experiència.

3. LA NÈMESIS DE LA CONFIANÇA: EL CONTROL

El nostre gran conflicte en el moment d’obrir-nos a l’alegria de la VIDA és l’adherència al CONTROL.

Som una mica agnòstics de l’espontaneitat, no creiem que les situacions favorables puguin arribar per si soles si no forcem el resultat d’alguna manera, i per acotar les probabilitats d’èxit, encorsetem a la vida de tal forma que no respira. Volem garanties en els resultats, i en aquesta pretensió utilitzem el control com a confirmatori d’èxit, com a sistema de seguretat.

El CONTROL ÉS EL MAQUILLATGE DE LA POR

El control pretén lligar els successos del nostre voltant de forma que satisfaguin les nostres expectatives i siguin coherents amb la nostra forma de pensament (una forma de pensament aliniada normalment amb el que la societat aprova). El control vol assegurar que tot es succeeixi tal qual hem planejat, però en l’esforç d’encertar la planificació i d’eludir el contratemps, nuem el temps sota un lligam opressor, sota una seguretat asfixiant sorgida d’allò que creiem que ens és adient, allò que ens és «ideal». En comptes de descansar en el teixit de la vida (que és el que veritablement pot nodrir del que l’ànima necessita) creem estructures cuadrículades i rígides del dia a dia per les quals l’espontaneitat de la vida no pot cirucular.

El control bàsicament és una forma secundària de la por, és un temporitzador que preté apareguin els mínims girs argumentals sota l’amenaça de confrontar-nos amb un aconteixement INESPERAT que d’entrada ja valorem com a desagradable. La contradicció d’aquest fet és que precisament l’inesperat és l’escenari buit on apareix tot allò que esperem, precisament el caos que ens desmunta els programes és el material de construcció, l’argila de l’escultura de la vida i l’esfera on apareix tot el casual. No he experimentat cap altre terreny on rebi més del que imaginava que no fós el terreny de l’incertesa i el caos.

4. COM COMENÇAR A CONFIAR I DEIXAR DE CONTROLAR

Confiar en la vida és un procés de destensió, de soltar les regnes de la previsió i permetre l’espontaneitat, deixar anar la predestinació i la relació causa-efecte. Aquesta tranformació forma part d’una maduració en la que necessites temps per fer créixer la idea de que pots permetre’t DEIXAR-TE ANAR i tanmateix, apareixeràn les circumstàncies bones per a tu.

En el meu cas, la confiança va arribar en la meva vida sota l’experiència dels viatges. Els viatges són formats de descontrol, són petites dosis d’alliberament en el qual t’obres a que qualsevol esdeveniment sigui possible. Com no pots preveure la majoria de variables que poden intervenir en un viatge, la ment queda anul.lada momentàniament i deixa d’emetre projeccions de futur. I mentrestant tu et deixes fer, et relaxes. (O no et deixes anar en absolut i pateixes les conseqüències d’haver volgut controlar cada hora, i que res surti com esperàves, que també froma part del procés d’alliberar-se).

Una de les ventatges de viatjar és que es suprimeix aquesta tendència d’expectació cap als aconteixements: com res forma part de la rutina ni de l’entorn reconegut, es dificulta la conjetura sobre el que esperem que passi. Al ser tot nou, diferent, ens obrim a admirar la vida amb els ulls encuriosits d’un infant: observadors, curiosos, investigadors. No hi ha una rutina sobre la qual el.laborar el nostre plàning, ni material en el tinter dels records per escriure el guió sobre com anirà el dia. és un full en blanc. Els viatges són mestres de l’espontaneitat, ens permeten DESENGANXAR-NOS DE LA PREDICCIÓ. I aquí és on entra la MÀGIA DE LA VIDA.

En el meu procés d’experimentació de la confiança en la vida me’n adonava que cada vegada que viatjava, em passàven coses inverosímils, coses que haguéssin estat IMPOSSIBLES D’ESPERAR, i totes eren situacions fantàstiques , de les dels llibres d’aventures, circumstàncies que anhelava en el fons profund del meu inconscient però en les que només m’atrevia a fantasejar en un context imaginari.

Al inici de les meves incursions viatgeres, com a tot principiant, estava convençuda que la clau de l’èxit es basava en la programació: en reservar nits d’hostals, veure fotos d’on volia anar , vinga a llegir blogs de persones que hi havien anat, buscar bons llocs de menjar amb molts reviews…. vaja , la fòrmula de:

+INFORMACIÓ ÉS directament proporcional a + GARANTIA D’ÈXIT

Tot i la bona voluntat de la meva ment organitzadora, vora el segon dia d’expedició tot es començava a desajustar. Per una ment programadora això és un desastre: perds tickets de visites, no t’abonen les reserves d’allotjament, necessites el cotxe més o menys dies dels que l’has sol.licitat… però en la majoria dels casos el desajustament de l’organització era per donar espai a una situació MEGAFANTÀSTICA. Des de la estrena en el meu primer viatge a l’últim s’ha reafirmat aquesta tendència a la casualitat feliç. I a mesura que MENYS INTENTAVA PROGRAMAR , MILLOR EM SORTIEN LES COSES i a més casualitats m’obria. Què curiós oi?

4.1. ADAPTACIÓ PROGRESSIVA A L’INCERTESA

Cal anar explorant la relaxació del control tot seguint els ritmes interiors, permetre que el procés maduri per si sol. Deixar-se anar de cop i volta presentaria contradiccions dins tu mateix i podria desenllaçar en un procés inproductiu i contraure’s en comptes d’expandir-te. Massa alliberació pot resultar indigesta.

Per començar a deixar-se anar és necessària una mica de seguretat inicial, donar-li un aferrament segur a la ment des d’on explorar l’apertura amb certa base de predicció. És com veure en el mapa el camí que has de seguir però no estudiar-se la ruta, coneixes els colors de les marques del camí i saps que les has d’anar seguint però no estudies TOTAA la ruta.

Iniciar-se amb certa idea és un fantàstic punt de sortida per després delegar a l’espontaneitat la resta de coses menys importants: on dinar o què fer a la tarda, xerrar amb desconeguts…. És bo que afluixis l’addicció al control de forma progressiva per no bloquejar-te en el transcurs, si et forces massa és intentar controlar el descontrol, i corres el risc d’un bloqueig de la ment.

4.2. QUÈ M’HA FUNCIONAT A MI?

A mi m’ha funcionat donar un mínim d’estabilitat inicial al pensament per després guiar-me per la improvització.

Exemplificant la vida des de l’esfera viatgera: donar-me permís perquè el programa pugui canviar , acollir des de l’aprenentatge els canvis de plans i obrir-me a l’espontaneitat és el que m’ha fet de trampolí des de la planificació a la confiança. Com deia al principi cal una mica de suavitat perquè la ment no s’esveri, i un procés útil pot sorgir d’aquesta pre-planificació disposada a ser modificada( per exemple, acceptant la pèrdua econòmica d’aquella nit com a part de l’aprenentatge).

El fet de permetre’t equivocar-te sense jutjar-te punitivament et facilita l’apertura a l’exploració, i OBRIR-SE A L’EXPLORACIÓ ACTIVA L’INTUÏCIÓ (al tenir menys informació mental reps més informació sensitiva). En el transcurs aprens que quan volies programar A pero senties B , has de seguir el teu dictat intern, has d’apostar per B. ( en parlo més acuradament al post » La veracitat de la intuïció» ).

Comença suaument, obre una mica d’ espai a la desorganització i observa què passa, experimenta amb la sensació d’incògnita. Inclou la llibertat sense exigències ni expectatives, desitja que t’agradaria però no t’hi enganxis a demandar-ho.

CREA – CREU – VISUALITZA- DESITJA – DESPREN-TE

Els canvis que vagis fent a nivell interior els aniràs veient reflectits a l’exterior (tòpic, però dels certers) i això serà l’evidència que t’ajudarà a reafirmar-te en la confiança.

I arrisca’t, surt de la zona coneguda. Deixar-nos anar en el entorn rutinari és molt més complex perquè ja tenim una expectació, de tant en tant s’ha de fer net de l’entorn, és una teràpia , una cura de xoc que t’inmers en l’ara, entres en l’ara d’una forma que ben bé no sé explicar, però en un estat de presència en el que només pots viure en l’aquí. Suposo que per això m’agrada o ara aquest procés m’és necessari , perquè encara no tinc el nivell d’excel.lència com per entrar en l’ara de forma voluntària malgrat sigui la rutina o sigui el viatge.

El meu procés personal amb la confiança:

Jo no és que hagi viscut les penúries de guerres africanes, però tampoc puc presumir d’una vida «normal i corrent» més aviat ha estat una micro-batalla on he hagut d’explotar els meus recursos de formes exhaustives. Per això veure com jo lluitava per cobrar un sou de dos zeros mentres altres eren per Butàn explorant temples, era una enveja colossal. Però aquesta enveja poc a poc es va anar encaminant de forma productiva cap a voler complir allò que envejava: si ho envejo és que ho anhelo, i si ho anhelo m’hi he de posar fort per aconseguir-ho. I així va ser com va nèixer .

Les persones amb més dificultats sempre s’han de treballar més la confiança en la vida, però a canvi, si fan aquest treball, són les que troben recursos més sòlids d’empoderament i autocreixement. Qui creus que es predisposa més a buscar sortides a la vida, una persona amb dificultats o una persona amb facilitats? I qui creus que evolucionarà més profundament?

Si deixo al meu cor fluir, només tinc paraules d’extrema gratitud per les casuístiques que em porta la vida. Si demano ajuda al ésser diví que em guia, sé que sempre obtinc les respostes que necessito. Sóc una explorardora d’experiències i m’encanta rentabilitzar-les, apropant els aprenentatges trobats en el món. A través dels relats de les meves vivences, vull apropar una mirada d’esperança, perquè , tal com dic al inici, trobar germanor en l’exericic de viure ens reconforta per dins. I sé que les histories extraordinàries d’una persona corrent crea ressonància.

Esper-ho que et serveixi! T’envio una abraçada;

Carolina Muscatelo