Categorías
Dissenyar la teva vida

Estratègies per posar un rumb cap als somnis

Transitem un recorregut anomenat “vida” que es dibuixa a mesura que avancem, que es defineix al mateix nivell que tu emprens accions adreçades cap als teus objectius. El teu trajecte de demà serà el descendent del que hagis triat i fet avui. Per fer del demà un lloc on volguem estar cal que ens posem a fer-lo bonic des d’avui mateix.

1. CONÈIXER I DEFINIR QUÈ VULL

“La razón nº1 por la que la gente no obtiene lo que quiere es porque no sabe lo que quiere”

T. Harv. Eker.

Jo era un exemple molt gràfic de no saber el què volia, tot i que coneixía molt bé el que no: no volia parelles opaques, que ocultéssin la seva vida, que tinguéssin fóbia a dir que érem parella i fóssin zero apassionats. Tampoc volia viure entre formigó, no volia treballar en oficines i menys estar en un entorn impersonal com la urbe… Però un dia, després de parlar sobre els turments de la joventut amb una amiga, em va preguntar:

-” I llavors, com vols que sigui una parella?”

… i aquí es va socarrimar el meu circuit neuronal. Em vaig quedar tant en blanc que alguna cosa va crepitar dins el meu cervell. Collons! Fins llavors havia fet llistats de les qualitats descartables, i antagonistes dels meus anhels, però quan em pregunten les que valoro , no les sé ni enumerar!

Aquí va néixer la tasca de definir els processos del QUE SI VOLIA A LA MEVA VIDA. Així de complicat, perquè quan estàs acostumat a actuar per descarte, és a dir, a eliminar el rebuig d’allò que no t’agrada, posar-se en el prisma de l’optimisme és com canviar de calçat i no és que t’hi sentis precisament còmode a l’inici. Però llavors te’n adones que has estat constantment enfocan-te en eliminar la brossa de la teva vida, el enfoc tan calibrat en el rebuig que mai veies la frescor dels productes al entrar, només les peladures i restes!

Així que va enlairar el procés de llistar les coses que valorava positives de cadascún dels àmbits de la vida. Segur que hi han altres formes menys manides que llistar, però d’entrada, crear un diàleg en POSITIU amb la teva ment, és de les eines més útils per modificar les òptiques opaques amb les que mires les coses.

Les primeres llistes que vaig fer eren senzilles, de 4 termes i poca cosa més. Però ja començava a nèixer la capacitat d’apreciar aquelles qualitats en les situacions del meu entorn. Quan coneixia una possible nova parella, ja podia percebre en ell aquells termes bonics que venia buscant, i a mesura que acumulava experiència, tenia més clar què era imprescindible d’afegir a la llista, i cada cop era més precís en similitud allò que volia amb allò que coniexía.

MÀGIA? relativament, la ment fa aquesta classe de “màgia” , s’enfoca en allò que consideres prioritari, en allò que subratlles. Si subratlles positivitat, veurà positivitat, focs artificials i vida a tot color. Si subratlles foscor, no pares de veure merda pertot arreu. És un resum molt simplista del que vindria a ser la psicologia de la ment, i la reprogramació neruollingüística, però en aquest context , ho donem com a vàlid!

Després d’aquest “interloquio” inicial, necessari com escalfament per la idea cúspide, hauràs entés que és de preferència gairebé urgent definir-se a un mateix allò que considera trascendent en la vida. I per això estem aquí , per posar el primer maó de la construcció. Perquè la base sigui sólida cal que estigui construida sobre una superfície de prioritats coherents amb un mateix.

2. COM DESCOBRIR QUÈ VULL

Quan anem perduts entre els rebutjos de la vida, serà interessant reconvertir-ho en una afirmació positiva, perquè la ment s’hi enfoqui només cal que transformis allò negatiu que rebutges per el seu antagonista positiu:

  • NO M’AGRADEN ELS HOMES EGOÍSTES
  • NO VULL SEGUIR TREBALLANT A UNA OFICINA
  • ODIO QUE LES PERSONES TINGUIN PÀNIC A LES RELACIONS
  • DETESTO EL SOROLL I TRÀFIC DE LA CIUTAT
  • M’AGRADEN ELS HOMES GENEROSOS
  • VULL TREBALLAR EN UN ESPAI OBERT , A L’AIRE LLIURE , AL CAMP, A LA MUNTANYA….
  • M’ENCANTA LES PERSONES QUE SABEN EL QUE VOLEN EN UNA RELACIÓ
  • M’ENCANTA LA TRANQUILITAT I PAU DEL POBLE

i Així vas desfilant la versió negativa per teixir una de positiva. No et col.lapsis pretenent fer una modificació massiva de tots els aspectes que t’agradadaria revertir, de fet aniràs fent feina a mesura que et vagis trobant amb situacions que no t’agraden i identificant les etiquetes amb les que catalogues les coses. És una transformació a l’estil fitness: t’has de posar a entrenar avui i en uns mesos veuràs els canvis. Però quan estiguis en el canvi n’estaràs súper orgullós/a, a part a costa d’entrenar cada vegada seràs més capaç de posar l’atenció en allò atractiu en comptes de en allò desagradable.

Per exemple, si vas a un restaurant, quan el cambrer t’atengui, voldrà saber què vols. Si li dius que no vols espinacs, no t’en portarà , però tampoc et portarà res més. Necessites concretar QUÈ VOLS.

És de salut primària conèixer què és allò que t’entusiasma. Esbrinar què és allò que considerem impagable, allò que ens fa palpitar i ens accelera les pulsacions, és la matriu de l’existència. I per això

2. QUÈ EM FA POR

En la projecció dels somnis hi ha molta immobilitat pel simple fet del cangueli esgarrifós que suposa anar uns passos enfora del que coneixem com a entorn reconegut. Però si mai marxem per por, ens condemnem a l’estancament, i això si que fa temor!

Primer de tot cal reconèixer la nostra responsabilitat en la realitat que ens envolta, no ets l’absolut resultat de causalitats i obligacions, prens el.leccions dins el teu marc de vida, esculls on viure , de què treballar , amb qui compartir el teu temps, participem en la creació del context que ens rodeja. i amb això podríem dir que clar, és tot teu el resultat del que et rodeja, però no és exactament així. Perquè?

Perquè moltes d’aquestes el.leccions no les prens des de la possibilitat, basan-te en el què realment vols, sinò INTIMIDAT PER LES PORS ( por a la pèrdua, por al fracàs ) , des de la PREVENCIÓ A RESULTATS CATASTROFISTES i COACCIONAT per el que els demés creuen que és millor per a tu.

Procurem controlar i preveure les variables de la nostra vida per temor, i preferim mantindre marcs de referència no potables a endinsar-nos en el desconeixement de provar una altre ruta de vida.

Aquest mètode de disseny de vida és limitat, conformista i poc gratificant. No hi te cabuda l’il.lusió i l’espontaneïtat, hi ha massa privació de somnis i pressió social. Per això ens encaixem en rutines què ni ens agraden ni ens satisfàn, però tot per si de cas, ja que el panorama extraorbital a les feines “fixes” i els títols universitaris sembla TERRIBLE.

El que passa és que, quan et conformes amb una cosa que no és la que més t’agrada, omples un espai que podría estar disponible per quelcom millor. És com un enllaç molecular:

Imaginem-nos que som cadenes de molècules obertes, insaturades, amb infinites possibilitats de combinar-nos amb els elements. Si omples els enllaços lliures amb elements que tens més a l’abast per sortir del pas, t’enllaces amb ” per si de casos“, deixes de tenir disponible aquella ruta a altres opcions més interessants, disminueixes la possibilitat d’enllaçar-te amb la situació que veritablement vols, d’unir-te amb compostos que poden fer crèixer el teu element.

Per això és vital saber què volem per poguer-ho reconèixer. Sabem el que no volem , destaquem el que no ens agrada, però cal dissenyar la vida amb el que SI VOLEM. Definint el que volem és quan establim la possibilitat de trobar-ho.

Així que ja tenim complets dos temes, el més important: DEFINIR QUÈ VULL

EL SEGON I QUE SEGUIM ARA: IDENTIFICAR QUÈ ENS FA POR I ENS LIMITA

2. ESBRINAR QUÈ EM LIMITA

Les il.lusions del cor son cridades a l’estrada de la ment, on després d’un judici entre la il.lusió i l’ advocat defensor del que han injectat en tu com a sentit comú, acaba resultant en un veredicte que normalment prioritza no decebre les expectatives exteriors i intenta no rebutjar del tot el que t’agrada: manté l’enllaç a la rutina i cedeix el somni a la categoria del “hobbie” .

Conèixer l’orígen dels patrons limitants adquirits o sentències socials que et prohibeixen destinar temps a l’autoexploració o a la afirmació que altres vies de realitat són possibles ( són possibles els somnis, desitjos, anhels, hobbies…) forma part del camí a l’autodescobriment.

És un procés de neteja per el.liminar de la ment de coses velles i obsoletes, i disposar d’espai lliure per poguer reemplaçar-les per noves. És igual que fer neteja del terreny per després poguer-hi plantar la llavor del que vulguis recollir. Plantar en un terreny ocupat de males herbes o plé d’esbarzers és una temeritat agrícola, hem d’alliberar i preparar el terreny perquè quan hi plantem, surti allò que hem escollit. I el mateix passa amb la ment. Mentres arrosseguis herències antigues de limitacions subterrànies, de les que van per la foscor del pensament i et priven d’engrescar-te en aquells que si que vols, les idees predesessores ofegaran a les noves, com un esbarzer que ofega un brot d’alfàbrega.

AQUÍ ÉS ON JUGA UN PAPER IMPORTANT LA FIGURA DEL NEN: ja saps que els nens son els mestres de la curiositat, solen preguntar el perquè del perquè del perquè … Volen desentramar fins a l’última engruna d’un l’enigma que no comprenen fins aconseguir una resposta assimilable, volen satisfer la seva capacitat curiosa.

Doncs en aquest nen que tots tenim a dins ÉS QUI ENS AJUDA IMMENSAMENT a esbrinar els orígens dels bloquejos. Perquè és el curiós de la personalitat, i qui s’engresca a esbrinar. Quan permetis que el nen investigui entre els teus bloquejos, mantingues una actitud oberta i ESPONTÀNIA a les respostes, pregunta’t els perquès de les teves el.leccions i reaccions. L’inconscient dona respostes SEMPRE, el que passa és que sovint abaixem la tapa de la trampilla perquè ens fa por el que ens pot sortir de dins nostre .

Només deixa al nen que investigui , que és el que se li dona bé i pregunta’t:

Perquè em fa por viatjar? Per por a perdre calers. I perquè em fa por perdre calers? Perquè em dona inseguretat. I perquè tinc inseguretat sobre l’economía? Perquè a casa sempre anàvem justos de diners i sempre em deien que s’havien d’estalviar. PAM! ja saps d’on ve aquest LÍMIT, estalvies felicitat per por a l’escassetat.

I ara toca reconvertir-ho:

  • VIATJAR ÉS INVERTIR ELS DINERS EN EL BANC DE LA MEVA FELICITAT.
  • VIATJAR ÉS SER LLIURE , I SER LLIURE NO TE PREU
  • VIATJAR ÉS ABUNDÀNCIA.

Fixa’t en com va el procés: localitzo , n’esdevinc conscient, reprogramo.

Ens mereixem ser els capitans de la nostra vida, estar al capdavant nostre timó, ningú com tu mateix pot saber què és el millor per a tu mateix. Els demés poden opinar saber el que ens convé, però ets tu dins teu, tens el teu millor mestre. Només cal estar sincronitza’t amb el teu ràdar interior.

4. MOTIVACIÓ PER POSAR-SE EN MARXA!

Necessitem dotar de significància les nostres accions, tenir repercussió en l’entorn, sentir-nos útils i valuosos, i conseqüentment satisfets. Però contradictoriament, mantenim el motlle d’uns hàbits que ens sostenen en la mateixes circumstàncies, quan estem plenament capacitats per modificar-les i fer-les a la nostra semblança i satisfacció.

Per aquest motiu , he decidit agrupar en aquest blog diverses eines o estratègies que considero interessants per apropar-te a tu mateix, tant per ajudar-te aautodescobrir-te com per esbrinar els bloquejos o localitzar velles ferides que impedeixen que avancis en el disseny de la teva el.lecció de vida. Recursos per DEIXAR ANAR el pes dels condicionants i les limitacions que has arrossegat fins ara.

Et deixo enllaços directes al contingut del blog que et pot inspirar en la teva recerca personal:

anem a posar diferents fórmules per cercar l’itinerari

I per acabar el post, et deixo un dels vídeos més encoratjadors i simpàtics del àmbit del creixement personal que he vist:

Carolina Muscatelo

Categorías
Curació emocional INICI RECURSOS

Ferides emocionals: güarir emocions amb meditacions actives d’Osho

Taula de continguts

1. Mecànica d’una ferida emocional

Quan es fa una ferida emocional sense la opció a ser güarida, o bé perquè el sentiment és inacceptable des del prisma de convivència social, o bé pequè no existeix l’opció de curació amb l’agressor o circumstància causant de la ferida, és queda una emprenta en el cor i un garbuix en el pensament. El cervell s’enfoca en voler-ho resoldre, perquè detecta del cor la necessitat de güarir una agressió, de treure’s del damunt aquest dolor punxagut, i buscarà accions necessàries per poder sol.lucionar-ho.

Penses en el perdó , planejes venjança , busques la reconciliació, qualsevol mecanisme que et pugui descarregar d’aquell dolor… Però si no apareix l’oportunitat d’atendre’l perquè la situació de vida no ho afavoreix ( aquella persona ja no es troba en la teva vida, la situació ja es passada i no tornarà, no hi ha comunicació reconcilitatòria possible, o simplement requereix temps…) és com si la ferida no rebés cap cura, i visquéssis amb un trau sagnant.

Davant l’estímul d’un agravi no curat que continua dins teu, el cervell intensifica la recerca i manté l’atenció sobre l’aconteixement no resolt que manté l’ai al cor. Malgrat que tu saps des del pensament conscient que rumiar-hi no et fa cap bé, que no hi ha una ressolució possible ara per ara , la ment inconscient intenta retornar l’equilibri, hi rumia, hi dona voltes i més voltes a la cerca d’una solució per intentar güarir aquell cor ferit que crida de dolor .

El cor fa mal i el cap treu fum.. són situacions de vida de confusió en les que t’assenyalen que perdonis, que ho deixis estar…. i qué més t’agradaria que deixar-ho córrer, però per molt que pensis en perdonar, sents que no pots, que la ferida segueix allà i no sembla que vulgui tancar-se. T’abraces a la idea que el temps tot ho cura, que necessites distància temporal per dissoldre-ho, afirmació que porta una mica d’esperança projectada en el futur però no resol el dol del moment present.

Per això , tenir l’oportunitat d’expulsar el compungiment, parir aquest dolor, cridar la ràbia i el dol, colpejar amb la ira, ballar la alliberació, és increïblement sanador. La güarició no s’aconseguiex a través del cap pensant, sinó mitjançant sentir en el cos l’ emoció atorada.

2. El cos com a receptàcul d’emocions

El cos és la membrana que et delimita a tu del exterior. Per una banda és el receptor de la realitat exterior, l’embut que endinsa dins teu els esdeveniments externs, i per altra banda, és la pissarra on informes al món exterior de la part física manifesta del nostre estat intern , és a dir, pensaments i emocions.

Tal com hi podem trobar informació, hi podem canalitzar informació. El cos és el contenedor sensorial, on sorgeixen les sensacions , on es generen les emocions i per on accedeix l’informació provinent de l’exterior.

En el moviment hi ha manifestació del nostre estat anímic. Cada gesticulació que realitzem equival a un pensament traslladat a la mecànica del cos . Cada parpadeig, moviment de mans, ganyota, descriuen amb un llenguatge físic una forma de pensament. El cos te el seu propi llenguatge , d’aquí que existeixin modalitats terapèutiques que sàpiguen llegir-lo ( osteopatia, psicologia psico-corporal…)

Per tant, considerant que el cos és el nostre “avatar” en el món físic, i el receptàcul de totes les sensacions viscudes al llarg de la vida, adquirirà sentit que poguem establir una relació terapèutica a través del cos, mitjançant el propi cos i amb el seu llenguatge d’expressió, que és el moviment.

Amb el moviment participem activament a moure la mecànica de la nostra persona, a identificar els nòduls de compressió emocional adherits en els nostres teixits corporals, i així al identificar-los, accedir-hi i dona’ls-hi espai on expressar-los i així alliberar-los.

Tal com amb l’escriptura exploràvem de dins-enfora, aquí explorem d’enfora- endins.

3. Què són les meditacions d’Osho

Les meditacions d’Osho són un conjunt de balls , danses o deshinibicions de moviments físics que actuen d’intermediaris entre el teu cos i la emoció continguda, comprenent-se com accions terapèutiques a través del moviment.

El mediàtic mestre Indi va proposar la metodología de “permetre’t tot” , experimentar la deshinibició absoluta. L’acumulació de la repressió i la inhibició de les accions físiques, és el que desencadena respostes orgàniques de contenció i contracció, que, mantingudes en el temps o mal transitades , poden evolucionar en malaltia. Ràbia continguda, dolor no expressat, comunicació cohibida… totes aquestes accions reprimides, contingudes, OCUPEN LA SEVA PLAÇA EN L’ORGANISME i mantenen en vigilia el pensament, perquè al no poguer-se canalitzar en la seva forma real, es mantenen emmagatzemades.

instagram: lapizzygoma

Posem-li un exemple a aquest concepte: Imagina’t que vas pel carrer i sense voler ensopegues amb algú. Aquest algú te una resposta agressiva cap a tu (sense tenir en compte el teu fortuït entrebanc ) i et sents parcialment amenaçat per la seva resposta explosiva o violenta.

La teva resposta emocional instantània oscilarà entre el desconcert i la defensa: insultar-lo, o fins i tot, fotre-li una empenta. Però no ho fas, l’impuls queda esmorteït pel codi moral, per les conseqüències, o la paràlisis de no saber com respondre a un atac agressiu inesperat. Per una banda experimentes la reacció visceral a les circumstàncies, més la seva corresponen resposta hormonal, i per l’altre, t’abstens de qualsevol moviment físic associat a l’emoció pel judici racional de conducta. Aquesta inhibició emocional és la que, ímput rere ímput, col.lapsa i es queda en el cos com a ràbia no executada, no canalitzada.

La proposta d’Osho era obrir-se a viure l’experiència de la ràbia , el dol , el neuroticisme, de forma absoluta.

D’una forma permisiva i segura , suggereix permetre alliberar la emoció vetada per obrir tot el contingut del nostre interior que ha quedat cohibit per les inhibicions conductuals, les interpretacions de l’entorn ( ràbia=dolenta) o la paràlisis ( no sé què fer).

L’experiència es viu a través d’un conjunt de fases de treball físic intens, on presencies el teatre de les emocions en el teu cos, on permets aflorar el contingut mecànic (moviment) de l’emoció castrada o bloquejada. Sentint-la plenament obres la porta als records de sentiments suprimits, i, és al retrobar-los, sentir-los i viure’ls com el que són, tensions emocionals que volen expressar-se en comptes d’ímputs que merèixen repressió, quan s’alliberen.

4. Fases de la meditació activa

MEDITACIÓ ACTIVA:

Primera fase: Es comença el procés a partir de la respiració. Respirant de forma intensa, profunda, ràpida, sense ritme, sense pauta, concentrant sempre en l’exhalació. Exhala amb energia, a través del nas, el cos es tindrà cura de la inhalació.

Segona fase: EXPLOTA! Deixa que surti tot el que sigui necessari treure. Proporciona llibertat al teu cos perquè s’expressi com vulgui. Torna’t completament boig. Crida, crida, plora, salta, Sacseja’t, balla, canta, riu, tira’t a terra. No retinguis res. Mantingues tot el teu cos en moviment. Una mica d’actuació t’ajudarà algunes vegades a començar. No permetis que la teva ment interfereixi amb el que està succeint. Embogeix conscientment. Lliura’t per complet.

Tercera fase: Amb els braços enlaire tot el temps per sobre del teu cap, salta amunt i avall fent el soroll “Ju !, Ju !, Ju !,” tan profundament com puguis. Cada vegada que caiguis, fes-ho sobre els peus plans a fi que el so repercuteixi profundament al centre de les teves vísceres. Treu tot el que tens, queda’t completament exhaust.

Quarta fase: STOP! Queda’t immòbil com siguis, en la posició que siguis. Roman com un testimoni de tot el que t’està succeint. Observa el teu cos, com es sent, observa la teva ment i els pensaments i les imatges que et vinguin. Només observa-les.

Cinquena fase: Celebra! A través de la música i la dansa expressa’t com vulguis, balla , belluga’t ,mou canells, deixa’t portar pel moviment que més li vingui de gust al teu cos fer

5. Experiència personal

Com sempre us apropo la meva experiència per si pot servir a algú a valorar provar-ho. En el procés és on vaig destapar que la font de la meva ràbia es debia a experiències passades on vaig inhibir la resposta física associades a aquesta emoció. I en conseqüència, experiències en contextos similars, contribuïen a posar-me irascible o a la defensiva. Quan cridava de ràbia em veníen al la ment aquells moments que vaig voler cridar i no ho vaig fer. Els vaig poguer identificar i entendre d’ on venia la intensitat aclaparadora del sentiment. Això et dona molta tranquil.litat, reconèixer amb claredat el perquè del què sents i simplement sentir-lo.

Per altre banda, també vaig descobrir que el sexe, per la seva similitud corporal, l’utilitzava com a mètode per decarregar ràbia , bàsicament perquè és un dels terrenys on no està del tot coartat obrir-se a l’experiència física de cridar, esgarrapar, agafar amb força , dominar… i de sentir-nos el cos obertament .

Al moure grans cantitats d’energía d’emocions, dol, plor, lluita, darrere l’aclaparadora intensitat de l’esdeveniment , s’hi sol amagar un desig de buidatge , de descàrrega. I passar el procés de descàrrega és una experiència que et deixa esgotat, però igualment descarregat. És una experiència molt recomanable.

Vaig constatar com n’és de necessari fer físic l’element descàrrega, tenir espais segurs on poguer detonar d’una forma “acceptable” i ” saludable”, ja sigui a través del ball, el teatre,la boxa, el crossfit, etc… però és de primer ordre trobar un mètode que alliberi l’explosió emocional, que esmorteeixi l’exhaustivitat de controlar els nostres ímputs emocionals, conseqüències de l’exercici de viure.

Estar en pau sona genial, però estar en coherència, és increïble.

Carolina Muscatelo

Categorías
Curació emocional RECURSOS

L’escriptura com a porta d’accés a l’inconscient

“El lenguaje nos da poder de cambiarnos nosotros y de cambiar a los demás comunicando nuestras experiencias , ayudándonos a definir lo que sabemos y encontrando un significado común.”

Bessel Van der Kolk

Una eina meravellosa i útil per revelar l’informació que emmagatzema el teu inconscient és l’escriptura. L’escriptura és competència de l’àrea de Wernicke i la regió parietal del cervell, amb processament pel lòbul frontal esquerre, que és la part racional del mecanisme. Perquè aquest mètode sigui útil per explorar-se, cal una escriptura lliure, sense processar ni organitzar, deixant sortir les paraules a cops de dits al teclat, suprimint l’acció de processament i lògica.

D’inici, despreocupa’t del format i la coherència, ja endreçaràs la informació. L’acció ha d’anar vinculada a l’espontaneitat, perquè és l’única forma de saltar per damunt les defenses del pensament racional i obrir les portes al contingut de l’INCONSCIENT.

L’inconscient

L’inconscient són imatges, flashs de records, sensacions antigues, conceptes que no semblen massa coherents, però amb un poder informatiu ENORME. Allà és on s’emmagatzema tota la informació de tu mateix que no pots mantindre en actiu de forma conscient, perquè no existeix cap mecanisme de conciència que pugui suportar mantindre viva tota la informació sensorial i perceptiva que has anat rebent al llarg de la teva vida. Seria com intentar que un reproductor de vídeo reproduís moltes pel.lícules alhora, o que una finestra conservés totes les cerques que has fet d’ençà que vas nèixer ; bloquejaríes el sistema. Necessitem una unitat d’emmagatzematge que pugui preservar les nostres vivences però sense tenir-les presents constantment. L’Inconscient és aquest mitjà , i actúa com un núvol: emmagatzema i registra totes les experiències, però estableix mecanismes de filtratge per facilitar el bon funcionament del sistema ( que seríes tu mateix) . Per una banda porta el registre de totes les experiències de vida , i per l’altre ho classifica de forma que poguem seguir visquent sense estar abrumats pels records.

Està programat per facilitar-te l’existència i ho fa de dues maneres:

  • Bloquejant records dolorosos i desagradables perquè no interceptin amb la teva vida
  • Manifestant-ho amb sensacions i símptomes perquè les atenguis i solventis el conflicte associat al record

Tal com t’he comentat , al ser una unitat pròpia, al formar part d’un mateix, tenim la possibilitat d’accedir-hi, però caldrà superar resistències i estar disposat a fer aflorar pensaments i sensacions que poden ser desagradables (d’aquí l’orígen del bloquejos, per impedir el malestar). L’intenció d’obrir-se afegit a l’escriptura és una forma d’accés.

Amb aquesta eina, s’estableix un feedback bidereccional entre el contingut de la teva ment i tu mateix. Actúes com observador de la teva ment per veure de prop el seu contingut, sense identificar-te amb les peces que el fan funcionar. Pot assimilar-se a l’experiència meditativa, o a entrar en una espècie de “trance” literari, on poses sobre el taulell les peces que conformen el patró dels teus pensaments.

Inicialment pot costa una mica, perquè , com ens costa el deixar-nos anar!! Però poc a poc aniràs deslligant-te de voler una resposta “lògica” i permetràs que l’incoherència hi ragi, posant tinta a sensacions i conceptes que estàven emmagatzemats .

Provar-ho, agafa un paper en blanc i proposa’t escriure allò primer que et passi pel cap. Termes com: ” llibertat” , “em sento…..” poden ser bons desencadenants. Formula’t preguntes d’allò de tu mateix que t’agradaria esbrinar , sense cap expectativa ni trava i contesta el primer que et passi pel cap. Obre’t sense prejudicis al primer terme que aparegui a la teva ment, respón la primera paraula o resposta que et vingui, posa text a la primera sensació que tens i simplement no jutgis. Salta de tema, agafa esbranzida i aprofita per buidar, fes una purga de paraules. I quan sentis que ja no hi ha més per treure, encén el lòbul i la comprensió i llegeix el que has escrit.

Llegeix el que has extret i observa el contingut de la teva ment. Només fent conscient l’infomació que tens a dins , seràs capaç de resoldre-la. Si la mantens oculta, seguiràs processant la realitat pels mateixos mecanismes d’inhibició, és a dir repetint vells patrons de filtratge i de conducta.

Autopregunta’t , indaga’t esbrina, recull informació sobre tu mateix. NO HO DEIXIS CÓRRER, obre la llibreta i escriu el primer que et passi , :

  • QUÈ M’OMPLE?
  • QUÈ CONSIDERO IMPORTANT?
  • QUÈ EM FA FELIÇ?
  • QUÈ VULL ACONSEGUIR?
  • QUÈ M’HO IMPEDEIX?
  • QUÈ M’HI POT FER ARRIBAR?
  • QUÈ EM FA SENTIR VINCULAT AL MOMENT PRESENT?
  • ON VULL ANAR?
  • ON ESTÀ LA MEVA PAU?
  • ON EM SENTO SEGUR?
  • ON TROBO FELICITAT?
  • ON PUC APORTAR?
  • ON EM SENTO SATISFET?
  • ON EM SENTO ESTABLE?

Carolina Muscatelo Rius

Categorías
Autoconeixement RECURSOS

Identificar les creences limitants a través del cos: test de Kinesiologia

Taula de continguts

  1. Què és la Kinesiologia?
  2. En què consisteix?
  3. Com influeix la ment en el cos
  4. Com influïr del cos a la ment

1. Què és la Kinesiologia?

El nostre cos reflexa de primera línia el nostre interior emocional i de pensament. Sobre aquest argument, la Kinesiologia, que estudia mètodes complementaris de salut aplicats en la interacció de la ment i el moviment, va desenvolupar una tècnica on, a través d’un diàleg , obtenim respostes sobre nosaltres mateixos expressades mitjançant la contracció/debilitat muscular.

2. En què consisteix?

La Kinesiologia es basa en un diàleg interrogat mitjançant preguntes que es puguin respondre de forma afirmativa/negativa (si/no) mentres una persona (preferiblement un kinesiòleg) aplica força sobre el braç extés en el moment que respons.

El test comença amb una pregunta de calibratge (una pregunta evident, com per exemple: et dius Maria?) per seguir-ho de preguntes més compromeses sobre la teves pors, capacitats (et sents capaç de..?) conviccions ( estàs segur de…?), o si consideres certes o falses les qüestions interrogades. És una eina útil i senzilla d’aplicar. En el moment de la pregunta , l’interrogador presionarà el teu braç per abaixar-lo lleujerament i tu procuraràs mantindre’l alçat.

La clau d’aquesta tècnica és la sincronicitat del nostre cos amb les nostres creençes subconscients, és a dir, donem respostes físiques a les nostres formes de pensament. Es basa en que, malgrat poguem enganyar amb la resposta oral , el cos sempre acompanya allò que veritablement pensem, la nostra creença més arrelada, el que és cert per a un mateix.

El més impresionant és observar que , quan ets convençut de la resposta que dones, el teu braç permaneix al seu lloc sota la presió, en canvi , quan hi ha desconfiança, cedeixes sense voler a la pressió de l’interrogador.

3. Com influeix la ment en el cos

Perquè entenguis millor la tècnica que la Kinesiologia proposa, veiem un exemple:

Visualitzem que has sortit a córrer. Vas a bon ritme però de cop t’assalta alguna preocupació: tens pendent una reunió confliciva, resoldre algún problema domèstic, no tens resposta d’aquella entrevista que vas fer… S’instal.la en tu el dubte, la rumiació, dones voltes a possibles respostes però et sents una mica desconfiat, o fins i tot abrumat…

Observa què passa en el teu cos: abaixes la marxa, perds energía, empenta… et desmotives.

Si anàves a 5′ el km, enlenteixes el teu ritme, perds potència. Aquest és l’impacte físic del pensament associat a una emoció sobre el cos: és transcriu en el llenguatge corporal, i ho fa de forma força directe. Allò que sentim basat en allò que pensem es manifesta a través de l’organisme, a partir d’una resposta corporal en sintonía amb el que sents. Descobrir en tu mateix aquesta interacció i fer-la conscient és una proesa que et permetrà entendre’t i potser encaminar-te a aprendre a modular certa activitat mental. La bidireccionalitat pensament-emoció -cos és físicament evident.

Coneixent aquesta relació bidireccional ment-cos, podem aprofitar-nos de la relació per actuar en sentit invers o ascendent: transcriure la força del cos al pensament (relació cos-ment).

4. Com influïr del cos a la ment:

Partint del mateix exemple del corredor en el mateix punt d’inseguretat: imagina’t que malgrat el decaïment posterior al pensament, decideixes augmentar el teu ritme, exprèmer potència, experimentar la teva força muscular. Aquesta empenta muscular actuarà com un carregador, carregarà el pensament de potència, de capacitat i confiança, traslladarà la força mecànica al pensament.

Al destinar les hormones secretades per la procupació a la contracció muscular, és com si féssim servir un producte residual (aflicció) per crear una energía renovable (moviment).

Segurament , després d’uns quants metres, comprobaràs que el teu pensament angoixant , tot i ser-hi, s’ha modulat, o fins i tot has pogut re-encaminar-lo cap a un altre d’aptitud envers el teu repte o preocupació.

Si t’interessa seguir llegint sobre la relació cos-ment , pots visitar el post: “L’esport i l’exercici: mitjans per alliberar emocions”

Per finalitzar, és una tècnica pràctica que ens serveix per escavar en les profunditats de la ment per extreure pensaments enquistats en creences limitants o formes de pensament que ens afecten perjudicialment. Edevindre conscients sobre què és allò que te poder en l’equip de les nostres preocupacions permet poguer atendre-ho i tenir cura per així poguer-ho resoldre, modificar.

És una bona tècnica però recomano cert factor sorpresa,i no abusar-ne. Si l’has feta o te la prepares, pots oposar-te o falsejar qüestions per la perícia de la ment.

Et deixo un enllaç de youtube de la kinesiòloga Ana Lloveres per si volguéssis conèixer més acuradament la tècnica:

Carolina Muscatelo

Categorías
Com trobar el teu Dharma INICI

Com sé quin és el meu propòsit? Camí a l’autorrealització

  1. QUÈ ENTENEM COM A PROPÒSIT DE VIDA o què és , vaja!
  2. COM SÉ QUIN ÉS EL MEU PROPÒSIT
  3. COM EL TROBO?

1. QUÈ ENTENEM COM A PROPÒSIT DE VIDA

El propòsit és una idea subtil , una brisa ideològica, una cançó molt llunyana d’un rumb, res massa homogeni ni morfològicament definit. Però , com un germinat, va guanyant espai al cor i claredat al pensament, i te tanta força i determinació com per sentir-la inclús quan prentens mantindre una realitat tossuda i persistent per ordre de l’estabilitat.

Com sé què és el meu propòsit ?

El propòsit es gesta com una convicció suau d’on intueixes que està el teu potencial, el teu element. Es materialitza en el perímetre de la teva vida on hi abunda la creativitat espontània i la satisfacció en l’acció (dins la pròpia acció) , i s’experimenta com a gratificació en aquells àmbits on manifestes dons, capacitats, habilitats pures, vinculades amb la fluidesa i el goig de viure.

A prop del teu element (àmbit) és on percebràs força de voluntat, maduració de les teves capacitats , on evidenciaràs la potència del creixement i l’autorrealització, perquè quan descobreixes què vols i el que fas et satisfà, i la satisfacció és el motor de l’esforç més potent que hi ha. Tot i que no és lliure de proves i obstacles , el balanç és sempre positiu i pondera cap a la satisfacció..

La vivència de sensacions reconfortants en les tasques que fas serà l’indicador més veraç que et mous en el contorn del nucli del sentit de la teva vida.

I… com el trobo?

Hi ha diverses formes en les que es manifesta el propòsit de vida, però sovint no apareix amb la clarividència amb la que el voldríem saber o veure’l assignat. Hem d’acceptar que la opacitat inicial al voltant del nostre propòsit de vida forma part l’intriga en la narrativa de viure, intriga que no és precisament una qualitat amb la que la ment es sent a gust, ja que prefereix les coses clares i planificades, però que simplement és el tarannà de la vida. Tingues per segur que el propòsit es va fent nítid a mesura que fas immersió en l’exploració de tu mateix.

La forma més precisa de localitzar-lo és quan et permets guiar-te per el que sents que vols fer malgrat les circumstàncies externes o raonaments que no el recolzen. Però sovint el pes dels condicionants externs ens disuadeix d’enbancar-nos en l’aventura d’extreure’l del nostre interior.

A vegades calen anys per definir el propòsit i posar-lo en marxa, en gran part pels compromisos establerts amb les expectatives socials, que actúen com a disrruptors de somnis, impedint-ne el desenvolupament. D’altres vegades els mecanismes de inseguretat en un mateix o la por als possibles fracassos, ens posen fré , inactivant el procés de revelació, mantenint la opacitat al voltant del nostre impuls de descobriment.

Sovint, calen detonants, com el drama o la tragèdia , que actuen com a catalitzadors, desestabilitzant la vida tal com la coneixíem, ensorrant els murs de les “prioritats” que consideravem indispensables, però que t’aïllàven de la part de tu que anhelava una altre cosa (un anhel no conscient). D’altres neix de la convicció ferma de que hi ha quelcom millor per a tu fóra del que ja coneixes, sinó… ¿com podría ser que existís en tu mateix la idea d’una situació que desconeixes? ¿d’on prové la convicció sòlida que una realitat millor t’espera si tu no has experimentat aquesta situació favorable que la teva convicció anticipa? Doncs neix de la sabiesa de l’ànima, de la condició bàsica de tot èsser d’encaminar-se a la felicitat i al goig de ser.

Una pregunta molt reveladora és: si no treballésssis…què és el que faríes?

El teu porpòsit no està limitat a les tendències laborals que coneixes. Pot vorejar àmbits molt diferents, o que no estiguin definits per les sortides laborals que coneixes. Serà part del repte descobrir la funcionalitat que li pots donar a la teva habilitat de vida i relacionar-la amb àrees de la vida on tingui VALOR (vàlua) L’emoció de sortir a trobar el nexe d’unió correspón a la màgia de l’incertesa i és part del teu desenvolupament trobar el nexe d’unió. Pensa en el polímata i excèntric Da Vinci, com aconseguía lligar l’enginy amb la creativitat a través d’àmbits que podríen considerar-se diferenciats.

Com m’enecamino al meu propòsit?

El propòsit no és nítid, ni te un futur pre-establert. S’anirà creant a si mateix sobre les accions i desicions que facis ARA. I s’anirà revelant a mesura que avancis en el teu element i t’endinsis a bucejar en les teves capacitats. El present és l’únic “material” creatiu sobre el que pots dissenyar, on pots posar en marxa els mecanisme perquè esdevingui el teu propòsit. Tal com menciona el mestre Eckhart Tolle, el teu propòsit de vida no és més lluny que estar aquí mateix , on ets, fent el que estiguis fent en aquest precís instant.

És ARA quan pots establir el teu propòsit, és ARA quan pots posar un rumb, un sentit que embolcalli le teves accions i doni coherència a cadascún dels teus passos, i així faràs del moment un espai agradable on voler estar present. Si cadascuna de les teves accions va lligada al motiu que t’empeny en l’èxtasis de viure, viure el moment sortirà de forma natural, neixerà de la conseqüència d’estar en coherència amb tu mateix.

Ja ets en el teu propòsit.

Carolina Muscatelo

Categorías
Fer un CANVI de VIDA INICI

LA POR en el canvi

Decidir un canvi en la vida és correspondre’s amb la necessitat natural d’evolucionar, de modificar una situació coneguda a favor d’una altre totalment incerta, però potencialment possible. En les ocasions on decidim participar en la modificació de les circumstàncies, sovint ens confrontarem amb dubtes que questionaran el nostre rumb, que ens faràn vacil.lar o fins i tot voler retrocedir. Però forma part del procés atravessar aquesta inquietud interior i exterior, tol.lerar-la per esbrinar què s’hi troba més enllà.

Taula de continguts:

  1. Perquè fan por els canvis?
  2. Com funciona la por
  3. Com aconseguir calmar la por
  4. Acceptar la incertesa: ser una mica més lliures

1. Perquè fan por els canvis

Els canvis són terrenys fèrtils de possibilitats, són moments molt màgics en els que t’obres a l’exploració, obres la frontera a la vida i desplegues el mapa de totes les opcions entre les que pots escollir Però davant aquesta magnitud d’opcions també apareixeràn els fantasmes de l’alerta i les veus de la prudència. En els canvis ens desvinculem d’una situació predictible, d’una realitat ja coneguda, per passar a un estat d’expectant incertesa, territori on germina amb facilitat la por.

Els dubtes, sovint provinents d’advertències exteriors, es multipliquen dins teu com un virus, i s’enquisten en les teves el.leccions tot qüestionant la credibilitat de les teves passes, fent tambalejar les decisions que prens. Avançar agafat de la cautela en ocasions és un pes extra a carregar, i al avançar enfocat en no esguerrar-la inhibeixes l’exploració d’una posició de sana curiositat, de capacitat i de joc.

Quan fem canvis sovint ens sentim que caminem a les fosques procurant no fer-nos mal. Invertim més energía anticipant les possibles situacions perturbadores que ens han insinuat que ens podríen fer-nos ensopegar, que en aixecar-nos un cop hem entrebancat. La por, centinela dels perills, com no pot veure què hi ha més enllà, et recomana que siguis curós, precabut, que t’estiguis quiet, que millor evitis el malestar dels canvis. Però precisament aquesta quietud d’on vens és la que et fa de presó, la que et va apagant l’al.legría, l’entusiasme i la que exigeix un canvi. Quedar-se estàtic no és una opció.

2. Com funciona la por

La por és una companya amb una funció vital per la nostra supervivència, és qui ens prevé de perills i qui ens avisa de possibles situacions nocives per a nosaltres . Però en ocasions fa massa cridòria, és com un nen petit que busca la teva atenció fent tant soroll com sigui possible, i el seu mecanisme de crida d’atenció és prement tots els botons corporals que pot: opressió al pit, rumiacions excessives, palpitacions, procrastinació, anticipacions…. Ella te una missió molt clara, comunicar-te el eco d’una advertència, i per dur a terme la seva missió ho fa de forma molt aparatosa. Voler que calli, és el que fa que soni més fort, amb més insistència.

Quan parlo d’escoltar-la refereixo a donar-li plena consideració i espai, posar atenció a veure què et vol comunicar. Esquivar-la perquè el que et diu no t’agrada només farà que augmenti l’intensitat de la seva advertència. La por es calma si es sent escoltada.

Esbrinar de què t’adverteix la por, t’ajudarà a identificar allò que encara te ressó dins teu, quines coses la provoquen et dona dades sobre coses de la vida que t’intoxiquen o mereixen la teva atenció.

La por és la socorrista de la psique, qui t’adverteix de que l’exterior no és segur per cabussar-s’hi o que hi poden haver meduses. T’avisa a través del malestar dels aconteixements i de les persones que són nocives per a tu, t’orienta a través de l’ansietat de les situacions que val més allunyar-se’n. I necessita d’aquests estímuls forts perquè reaccionis.

És una emoció que, inclús quan està hiperactivada, convida a revisar els antics veredíctes temibles que algú va deixar en tu i que encara et condicionen a dia d’avui.

La por actúa com una consellera , una advertidora. Però és una advertidora que va aprendre a mantindre’t salvaguardat a l’infantesa, quan tu encara no tenies madurades altres capacitats. Per tant s’utilitza de les mateixes manifestacions aparatoses que va necessitar quan erets menut. Podem fer d’ella una sabia consellera, però caldrà interactuar amb des de la seguretat i fermesa que otorga l’adult de la psique.

3. Com aconseguir calmar la por

Enllaçant amb el que descobríem més amunt, la por es calma si permets esbrinar què et vol comunicar, i amb la informació recollida del context que la fa alertar, pots establir un diàleg constructiu entre els teus temors i els teus objectius.

Exemples de diàlegs saludables amb la teva por serien els següents:

  • Quan l’inseguretat de la situació desperti les alarmes, reconeix-li que allò que fas és insegur. I a continuació explica-li com era la situació abans d’aquesta inseguretat, per exemple com n’estava compromesa la teva salut emocional si no intentaves un canvi.
  • Quan s’esveri perquè no tens el control, comenta-li que potser l’absència de control és el terreny de cultiu perquè broti qualsevol altre possiblitat, perquè esdevingui la casualitat. Potser aquella incertesa invasora farà rodolar les teves habilitats cap on han d’anar.
  • Quan el dubte s’instauri recorda totes les situacions en les que te’n vas sortir. Com vas sortir-te’n d’exàmens, bloquejos, i d’altres circumstàncies amb les que vas viure bloquejos i alertes similars t’ajudarà a empoderar-te.
  • Quan s’exedeixi en prevenció recorda que estàs viu, que encara sou aquí tu i la por, i que si pots sentir-la és perquè la vida us acompanya, que la gestió de la vida que heu fet fins aquell moment ha estat l’adeqüada.

I com la seva funció és mantindre’t en vida , saber que la consideres, saber que valores les seves advertències, reconeixes que existeix i que prens desicions amb fermesa però considerant-la, es relaxa. Ha complert amb la seva funció.

I posteriorment DECRETA:

” Apreciada ansietat/por: Sé que hi ets, i considero les teves advertències. T’escolto. Però et faig saber que estic fent el que vull fer, el que sento que és millor per a mi. Jo decideixo la meva vida, vull ser el narrador de la meva història , acceptant els riscos que comporta. TRIO LA LLIBERTAT D’ESCOLLIR EL QUE VULL EN LA MEVA VIDA, malgrat pugui comportar transicions que no sempre són còmodes. DECIDEIXO SER JO QUI DISSENYA LA MEVA VIDA, que ningú més l’expliqui o la limiti per mi, ni els anhels dels meus pares, ni les pressions del meu entorn.

Aquí estàs fent d’adult de la psique, estàs acollint i tol.lerant la por, i alhora prens les regnes de la direcció cap a on et vols enfocar. Ja veuràs que la relació amb la por es torna més amable, i arribes al punt d’equilibri on l’ansietat es torna aquella empenta revolucionària per aconseguir els teus propòsits. La por ha transmutat en un element de construcció.

4. Acceptar l’incertesa: ser una mica més lliures

L’incertesa én la vida és una constant, actuem des de la convicció de conèixer el nostre futur més pròxim però mai sabem d’aquí dos hores la vida ens ha donat una tombarella. Si el que regna en la teva vida és un full en blanc, totes les opcions són possibles ( les realment bones també). Si el quadern anterior s’havia acabat, no et deixava espai per seguir dibuixant, creant , desenvolupant, el porcés natural és tancar-lo , guardar-lo i iniciar un altre.

Hi hauràn un munt de pàgines per escriure? si.

Encara no saps com les ompliràs? Amb quins colors, dibuixos , cites ? També.

Cal saber-ho ? NO.

La vida perdría el seu sentit de vida si poguéssis predir què passarà, pensa-ho. Sería monòtona, previsible, carent de sorpresa, superació i aprenentatge.

Quan deslligues la necessitat de control i predicció dels aconteixements, la por minva, ja no te necessitat d’estar activada perquè l’alliberes de la seva funció preventiva. Al no albirar expectativa no s’hi pot activar la prevenció. Quan deixes de tindre exigència en els esdeveniments permets que qualsevol possibilitat s’obri en la teva vida. Al acceptar l’incògnita permets la llibertat. I la por no treballa quan t’aculls a l’abraçada d’acceptar sense resistència el que hagi de venir.

una il.lustració meva @la_buscavides

Categorías
Influència de la societat INICI

PERQUÈ NO TENIM PAU INTERIOR

1. El sistema de vida

Anhelem una existència de tranquilitat però contradictoriament portem sistemes de vida impulsius i neuròtics, empesos a fer el màxim nombre d’activitats per dia. Ens forcem fins al límit de les nostres capacitats per encabir-nos en unes expectatives d’èxit. Ens imposem fites condicionades per la cultura del temps sobre com s’assoleix el valor d’èsser humà . T’empenys fins que l’equilibri de la ment es descompensa, l’emoció es desborda, i el sentir, de tant suprimir les sensacions, s’avaría. Fas i fas i t’esforces i si no arribes com veus que altres ho fan, et sents incapaç, descomposat, rebutjat per l’entorn i per tu mateix al no ser hàbil en fer allò que sembla que els demés aconsegueixen.


Porto dies adonant-me de les causes de la meva ansietat, i totes conclouen un punt comú: el temor a les coses terribles que ens fem a nosaltres mateixos en el panorama social. Ja no tenim depredadors, tampoc riscos excessius d’un medi natural imprevisible, sinó que hem domesticat el món. Pel contrari no solament l’hem fet més ferotge per a la supervivència de les altres espècies sinó que l’hem complicat fins al punt que ens resulta un veritable laberint per a nosaltres mateixos.

No tenim por al lleó, ni a la serp, ni al senglar, ja no temem les espècies ( tot i que tampoc les respectem), i en canvi ens passem els dies el.ludint tots els riscos de l’ urbanització de l’humanitat.

Passo més temps preocupada per evitar multes i grúes, pels cronòmetres mil.limitrats dels parquímetres, per les Agències Tributàries i qualsevol error que pugui cometre sense voler, que per qualsevol dels perills orgànics existents fóra…. i quan l’exigència exterior és tan elevada, tan aclaparadora, et ressenteixes.

2. El desequilibri interior

L’ angoixa, l’apatía, la depressió, o malalties somàtiques solen ser la manifestació de que el plà de la teva persona està en desequilibri, la teva ànima, cansada… Cansada de sobreexposició a esforços, malalta d’inquisidors horaris, exhausta de la dinàmica salvatge de competivitat, fatigada de pre-avisos i pre-caucions sobre tot el terrible que et pot passar allà fóra , on l’eco que escoltes és que la vida és domini dels forts i els febles acaben servint hamburgueses al Mc Donald’s (amenaça de fracàs).

Pares, professors, pel.lícules , personatges públics i de ficció, tot sembla recolzar la trama que la vida pertany als exitosos, i que pel contrari, si no assoleixes aquest camí de l’èxit, et veuràs abocat al INFRAMÓN dels vius, un lloc terrible a les afores del nucli social on pidolaràs per una feina de tercera categoria , condemnat a una cadena de serveis i a viure en un suburbi a les afores.

Tots aquests elucubracions convergeixen en una sumissió cap a sistemes de vida perjudicials, impulsats per la pressa, enfocats en la solvència econòmica i en predicció de circumstàncies futures, basats en el nombre de mencions honorífiques en el currículum, però sobretot, formen part d’un sistema econòmic que rendeix homenatge al capital i està molt allunyat del valor als recursos naturals i a les aptituds humanes. I aquesta eqüació guanya reclam publicitari amb titulars sensacionalistes i notícies exagerades, ja que no hi ha res més cridaner i que aixequi més expectació que l’amenaça disfressada de notícia, i ja sabem que la por de la mà dels mitjans de comunicació, duplica la seva capacitat atemoritzant.

Ens aglutinem en aquests sistemes de vida perquè creiem que si són el que tothom segueix, serà que són vàlids i veraços, únics i linials cap a la seguretat del compte corrent i la subsistència. Però contradictoriament, aquesta desnaturalització en la velocitat de la vida ens està passant factura:

“Las cifras revelan que nueve de cada diez españoles (96%) han sentido estrés en el último año, y cuatro de cada diez (42,1%), lo han hecho de manera frecuente o continuada, porcentaje que equivale a casi 12 millones y medio de españoles (12.413.000). Solamente un 4,0% de los entrevistados declara no haber sentido estrés en el último año.”

estadística del Consell general de Psicología

Invertim massa temps en complaure, en ser l’orgull del nostre entorn, volem la complaença dels pares, mestres o del nostre cap, perquè no hi ha carícia més plaent que el reconeixement i l’acceptació, però aquesta gratificació és la que sense voler ens sotmet, la que ens enllaça en la dependència de creure’ns capaços i hàbils en funció de com ens valoren del exterior, és la nostra ancla.

Fíxa’t en com de bé funciona la competivitat que moltes empreses s’aprofiten de l’estímul dels premis i reconeixements per exprèmer l’eficàcia dels treballadors, ja que el sol fet de reconeixement fa que ens posem solets a competir! Fins i tot els pares, a petita escala, premíen els fills obedients i castiguen els desobedients o, dit d’una altre forma, als que no obeeixen la seva voluntat (encara que la seva voluntat sigui qüestionable) .

3. Fer el que fan els demés

Fer el que els demés esperen de tu és com intentar una vegada i una altre caminar amb unes sabates que no són la teva talla, o amb uns talons, però com veus que hi han models que caminen somrients i cofoies per la passarel.la com si no se’ls rebreguéssin els peus allà dins, t’acabes creient que en aconseguir-ho està la clau per caminar i no a l’inrevés. El Feedback que reps de l’exterior és que si fas el mateix , gaudiràs del mateix reconeixement.

ERROR DEL SISTEMA.

Perquè ens desgastem una vegada i una altre i una altre intentant una acció que no podem ni volem fer? Si aquelles sabates no són del teu peu, i a més no se’t dona bé caminar amb talons , perquè destrossar-te els dits, els turmells i l’esquena? On està la teva pau en intentar una acció et senta malament?

Calça’t en coherència amb la teva forma de caminar, de trepitjar. Què diràn importa ben poc al món dels no vius, i el que volem és la VIDA i a més amb SALUT. IMPORTES TU. I si tu camines àgil , segur, sense entrebancs amb unes xancletes, poc importa un nap que no tinguin glamour, presència o una alçada irreals.

Esperem que al fer el mateix que fan els demés , rebrem l’aprobació de fóra que nutrirà la nostra acceptació i autoestima plena. Però la realitat, és que la pau no arriba amb l’admiració del teu entorn, sinó de visquis en COHERÈNCIA amb tu mateix.

Els psicòlegs van plens d’històries de com l’humanitat explota psiquicament per intentar assolir el que els demés esperen d’ells o el que creiem que tindrà acceptació. I un cop aconseguit, no s’hi amaga l’èxit, sinó que re-sorgeixen tots els interrogants que portàves fent callar ,però amb l’intensitat augmentada en proporció al temps que han estat reprimits:

Realment era això el què volía?
 I ara què toca?
 Ara què he de fer?
 Ara que ho he aconseguit , perquè em sento així de perdut?
 I si això no és el que volía? 

4. Surt a buscar-te

No val la pena invertir valuós temps de vida en acontentar les veus que opinen sobre la teva manera de fer, perquè sempre hi hauràn veus a acontentar, sempre hi hauràn coses a millorar , per tant serà una roda inacabable. El que no te preu és que et calcis en l’estil de vida que realment anheles, et desfacis de les amarres que i surtis a experimentar la llibertat.

Per això

Quan una persona manifesta una profunda angoixa existencial perquè l’exterior és masa abrupte NO ESTÀS EN EL TEU CAMÍ.

Quan l’estrés et devora, les nits son territori dels malsons, i el dia , una obra viva d’Homer, ESTÀS LLUNY DEL TEU PROPÒSIT.

Quan no trobes pau, ni marxant lluny, ni en els demés ni en els éxits acadèmics, NO ESTÀS BUSCANT DINTRE TEU.

Surt a buscar-te, ves a trobar les teves sabates ideals, i no paris fins que les trobis. Ja veuràs que quan les trobis ho sentiràs, sentiràs que aquelles són les sabates per a tu i caminaràs segur, convençut , i sobretot , tranquil, perquè, tot i que el camí podrà ser difícil, segur que ben calçat serà molt més transitable.

PER SEGUIR ENDINSAN-TE EN EL MERAVELLÓS MÓN DE LA RECERCA PERSONAL ET PROPOSO SEGUIR LA LECTURA EN ELS SEGÜENTS POSTS:

Carolina Muscatelo Rius

Categorías
LA CERCA DEL SENTIT DE LA VIDA

EL VIATGE DE L’HEROI: del món ordinari a la crida de l’aventura

“Dentro de veinte años estarás más decepcionado por las cosas que no hiciste que por las que hiciste. Así que suelta las amarras. Navega lejos del puerto seguro. Coge los vientos alisios en tus velas. Explorar. Sueño. Descubre.” — MARK TWAIN.

Com a tot viatge de d’autosuperació, no és lliure d’obstacles. Però és just en ells on s’amaga la llavor del teu creixement , del teu empoderament. Veien-te capaç de sortejar-los és quan sumaràs valor a les teves capacitats, on acumularàs experiència , on descobriràs què s’hi amagava darrere el que creies que éren horitzons finits. I allà , en els confins que no t’havíes atrevit a explorar, hi descobriràs les riquesa de la resposta, de la llibertat. TOCA ENCAMINAR-SE AL VIATGE DE l’HEROI.

1. MÓN ORDINARI:

L’heroi comença en la seva vida quotidiana en el seu món conegut. Tot li resulta familiar i estable. Concep la vida d’una manera determinada

L’inici del viatge comença en la coneguda zona 0; posició rutina, observant un paisatge previsible, desèrtic de sorpreses, de no veure res inesperat, màgic… res que destaqui , una estepa vital. Quan tot és monocromàtic l’absència de color atemoritza, la rutina es torna feréstega i l’avorriment s’oxida en inquietud:

“Serà així tota la meva vida?

Com pot ser que se’m desgasti la pell cada cop que intento encabir-me en aquests motlles de vida que tothom m’indica com la ruta cap a l’estabilitat i la costum?”

Si no em falta de res, perquè sento que em falta aire per riure?”

Et sona d’alguna cosa això?

Tot i així, aprenem a suprimir aquestes qüestions, les ocultem sota capes i capes d’ocupacions, vestim la vida de tasques que creiem indispensables i ens consumeixen el temps mentres esquivem la sensació que crida: AQUEST NO ÉS EL TEU CAMÍ…” Omplim el dipòsit de l’emòvere amb un combustible aigualit però que ens permet mantindre el motor engegat i funcionant a ralentí.

Acallem la veu que pugna pel sentit a l’existència amb rentadores, tuppers, reunions, compres, compromisos… uns quefers, una feina ,unes suposades obligacions que en molts casos ni ens proven ni ens afavoreixen, però integrem creient-nos que són l’única opció… Com si l’objectiu de la nostra vida fós mantenir-se, la pura subsistència de l’equilibri zero… QUIET en la zona rutina, sense destacar, pagant l’impost de la repetició programada i una taxa de desmotivació , perquè mentres estiguis al teu punt inmòbil no hi ha risc de caure… NI D’AVANÇAR.

Però després d’unes quantes mutilacions a la personalitat per tal d’adaptar-te al motlle, de moltes reprogramacions d’actitud i tantes altres sessions de camises de força per “controlar” la crida a l’emòvere, quan ja no pots apuntalar per enlloc més la façana del que havíes de fer creure que ets, perquè te més escletxes que el desert del Calahari,….deixes que tot s’ensorri. Tot cap avall! a pendre pel cul i pel sac! Massa esforç de sostenir, massa car de mantenir …. i què descobreixes? que aquella part teva, genuïna, més interior i profunda que havíem descuidat en l’esforç de que la cara visible fós l’esperada, aquella part estava FAMÈLICA!

FAMÈLICA DE VIURE, DE RIURE, DE GAUDIR D’ALLIBERAR-TE. Famèlica d’amor , de donar, d’ajudar . Famèlica d’estimar-nos. Famèlica d’aventures, de creure en els canvis , de convicció que la seguretat neix dins d’un mateix. FAMÈLICA DE LLIBERTAT .

¡¡¡FAMÈLICA DE VIURE EN CONSONÀNCIA AMB TU MATEIX!!!

HA ARRIBAT EL MOMENT: Toca aurar-se a mirar als ulls al que sents , acceptar que no estàs bé on ets, que tens preguntes que necessiten resposta, i sortir a la cerca. Equipa’t amb la convicció que tens capacitats de sobres per fer les modificacions necessaries, i dona el pas, confiant, ja que, només fent el recorregut de l’heroi, tindràs la certesa de que tard o més d’hora trobaràs el teu emovere .

2. CRIDA A L’AVENTURA

L’heroi és desafiat a dur a terme una recerca que canvia la seva rutina.

El desafiament de sortir de la teva rutina, requerirà confiança sobre les pròpies capacitats i l’ acceptació de l’inseguretat en les circumstàncies de l’entorn. Toca confiar com Indiana Jones decideix confiar en la seva fe per creuar un precipici sense ponts, per descobrir que el pont és invisible. És una combo entre un acte de fe i d’emprenedoría. Un compromís amb tu mateix. I correspondrà fer el.leccions, introduïr canvis, potser sobtats, potser pausats però ininterrumputs. Els canvis més profunds vindràn acompanyats de proves igual d’exigents: Hauràs d’afrontar les teves resistències interiors , esculpides sobre anys de motlles socials, escoltaràs desacreditacions, dubtaràs, hi hauràn nits que la por et farà companyía, i potser tindràs ganes de recuperar les superfícies que creies estables perquè , encara que et consumíen per dins, eren les teves consumidores conegudes.

Aquí és on et recordaré que ja ets al camí de L’HEROI. Perquè la valerositat de mirar als ulls a la responsabilitat de trobar el teu propòsit i acceptar-lo és de per si mateix un acte heroïc.

Per concloure et recordo: Com a tot viatge de superació , no és lliure d’obstacles. Però és just en ells on s’amaga la llavor del teu creixement , del teu empoderament. Veien-te capaç de sortejar-los és quan sumaràs valor a les teves capacitats, on acumularàs experiència , on descobriràs què s’hi amagava darrere el que creies que éren horitzons finits. I allà , en els confins que no t’havíes atrevit a explorar, hi descobriràs les riquesa de la resposta, de la llibertat.

Categorías
Influència de la societat INICI

CADUCATS. Cal tornar a l’orígen

En un intent de reivindicació a la modernitat, vam desterrar el nostre passat més humà: vam menysprear les tradicions culturals, d’alimentació, d’interacció amb el medi, artístiques, de credos i rituals… pequè consideràvem que pertanyíen a una herència primitiva, terrenal i obsoleta. Ens vam creure massa tecnòlegs i sofisticats per aquells contes de bruixes i plantes medicinals. Hem hagut d’emmalaltir d’afeccions físiques i emocionals per atrevir-nos a tornar a mirar a l’orígen, per tornar a re-validar la saviesa popular, per donar crèdit al que les societats més aborigens ja coneixíen.

Desacreditem fervorosament tot allò que no pertany a l’actualització, a la societat urbanitzada i culturitzada, allò que s’escapa del segell de la ciència o de la verificació de la lògica. Beneïm i exaltem el laboratori i rebutgem equilibris i sinèrgies tribals fins que no passen el control de qualitat per persones amb credencials. Ens deshumanitzem desproveïnt-nos de les capes de profunditat emocional com l’art i la filosofía i sense voler hem devaluat les humanitats com la dansa, la música, la pintura, l’expressió corporal… recloent- les en la perifèria de la vida, com a elements superfluus o exclusius del luxe i el temps lliure. Eines que són presents des dels nostres inicis com a condició humana i que eren de preuat valor cultural i social, han estat relegades a tercers plans, productes de “gurús” ,”hippies ” o categoritzades com a “hobbies”, mentres que l’asfalt i el ciment guanyava terreny urbanístic i la farmacopea s’erigiía com a líder en la curació de les nostres ànimes.

“No debemos entender el mundo solo con la inteligencia, lo conocemos en la misma medida a través del sentimiento. El juicio de la inteligencia, en el mejor de los casos, es la mitad de la verdad”

Carl Jung

Sense desmerèixer tots els beneficis que el pensament organitzat ens ha apropat , i reconeixent les facilitats per garantir-nos cobertura en les necessitats bàsiques, educació i sanitat, l’intent de afavorir-nos l’existència, ens ha portat a l’altre banda de l’espectre de la paleta, és a dir, a una desproporció en les mesures de control i un desarrelament profund dels nostres orígens.

El disseny de la vida encarat al domini i l’eficiència, on es prioritza l’èxit financer, és dirigit per un algoritme d’ordre i control patològic que s’expressa amb una industrialització del temps i conseqüentment una organització quadriculada i matemàtica de la vida. Un sistema de vida meticulós i preprogramat que afavoreix la propulsió d’una economía fantasma (basada en valors en bolsa especulatius) i que gradualment ens ha anat allunyant de moltes de les àrees que ens defineixen com a raça humana.

El joc, la comunitat, la dansa, l’art i moltes de les característiques del nostre col.lectiu tant necessàries pel desenvolupament i manteniment saludable del nostre cervell, van deteriorant-se dins un estat dictatorial on la raó i la finances són els executors suprems.

Les persones, amuntegades sobre horaris i rutines, perdem l’il.lusió en nosaltres mateixes i en un entorn subjectat per les presses i l’exigència, que acaben per inhibir del nostre tarannà explorador, somiador i curiós.

Hem simplificat dimensions profundes de la nostra persona per tal de fer la subsistència més acceptable, i ens hem acostumat a estar tan adherits al frenesí que ens hem desconectat de nosaltres mateixos, de les necessitats reals i de les nostres fonts d’alegria. Aquesta alexitimia de l’alegria, ens exposa a altres emocions de l’espectre com el dolor, la tristesa o l’apatia, predisposant-nos a ser vulnerables a qualsevol estímul de desensibilització. Hem cedit a la química i la farmacopea la capacitat de güarir aspectes que es guareixen reprenent la nostra conexió amb la condició humana: és a dir, amb ritmes naturals i temps.

“La medicina generalista está firmemente decidida a mejorar nuestra vida con sustancias químicas y la posibilidad de cambiar realmente nuestra fisiología y nuestro equilibrio interior por medios no farmacológicos solo se considera en raras ocasiones”

Bessel Van der Kolk (psiquiatre)

Necessitem comprendre que el sobreesforç , la tristesa, l’esgotament no són símptomes inadeqüats i condemnables que cal suprimir, sinó conseqüències de viure forçats amb períodes de recuperació mínims. Són elements indicatius que l’interacció entre l’entorn i tu no és sana, necessita de revisió. Cal posar el focus en recuperar-nos com a animals juganers i socials, amb necessitats saludables d’establir vincles, de fusionar-nos en un entorn menys manipulat, de tornar a la coherència de formar part d’un medi natural.

Cal reemprendre el SER(verb) humà: el caminar descalç, el pujar arbres, meditar, cantar, ballar, dedicar temps a cuinar, a estimar, abraçar , petonejar, dir t’estimo, pintar, ensopegar i aprendre. I desplaçar la pantalla, la gràfica i la pressa. Perquè no cal que vingui ningú per dir-te que viure és la millor inversió de la teva vida, no necessites de la ciència per saber que estimar et fa sentir bé , que petonejar t’exita, que meditar et calma, que ballar t’al.legra, que menjar sa et senta bé. JA HO SAPS.

Impactes de la nostra desconexió:

SALUT

  • L’innovació de treballar amb confort i sense inclemències, la sofisticació de desplaçar-se en cotxe o patinet elèctric, les facilitats de la vida moderna per operar des de dispositius i l’implementació de temps lliure destinat al descans del cos ( terrasseta del bar, sofà) , ha causat un patró d’immobilitat que afavoreix el deteriorament de les funcions de l’organisme, debilitant les capacitats físiques i generant cossos morfològicament disfuncionals, fins i tot apropant-nos a la malaltía. Ens ha fet falta la ciència i el metge, amb diagnosis i estadístiques per promoure el que des dels orígens ja sabíem, que el moviment és un factor inherent a l’èsser humà i tant necessari per a la vida com la feina i els diners. Ha hagut d’intervindre la raó per promocionar que l’exercici físic és un requisit indispensable en la salut.

ALIMENTACIÓ

  • Ens ha costat tornar a aquells aliments de primera fil.lera de terra. Els vam descatalogar al considerar-los d’orígen humil, menjar de pagesos i gent amb poc recursos. Preferíem aquells aliments tan palatables i estimulants que ens ofereixen els supermercats i restaurants, ben carregats de sabor, pur hedonisme del paladar. I mentrestant el colesterol alt, plaques d’ateroma, cansament, dolors a les articulacions… però com estem tan desconectats de les necessitats reals del cos, vam mantindre preferències fins que van arribar seqüeles irreversibles com la diabetis o problemes cardiovasculars….En comptes d’ escoltar els avisos de l’organisme enviava amb diferents senyals d’alerta, hem necessitat d’uns experts que ens comuniquéssin l’importància d’una alimentació saludable, que l’abús de productes industrials i refinats i de l’excés d’aliments proteïcs d’origen animal són els causants de malaltíes com la diabetis, l’obesitat o el càncer colorrectal. Aquelles fulles verdes, aquells vegetals amb les seves restes de terra i adob, brut de brutícia sana, aquells fermentats avinagrats són els que alimenten la teva garantía de vida. Altre cop hem necessitat mà de la ciència en comptes de validar l’evidència de la imatge que et tornava el reflexe del mirall era insalubre.

ECOLOGIA

  • Tenir cura dels boscos era cosa de pacifistes de Greenpeace i hippies. L’interacció i simbiosi entre boscos i l’ecosistema no ens interessava massa, preferíem els diners dels terrenys, i el capital directe de la construcció i explotacions ramaderes i agrícoles lucratives. Fins que no han aparegut estudis sobre les sinèrgies entre els arbres, les relacions micorrizes-arrels, la presència d’infinitat de microorganismes dedicats a la biodegradació i conservació dels boscos, la necessitat dels boscos per l’equilibri planetari, no hi hem posat el focus. Hem anihilat 2/3 parts dels boscos, però ens ha fet falta el crit al cel els biòlegs, meteoròlegs, químics, oceanòlegs, per creure que ens estem desestabilitzant l’equil.libri del planeta.

Espiritualitat

ESPIRITUALITAT

  • Vam rebutjar l’espiritualitat al vincular-la a la religió o el dogma. Vam preferir el credo de Nietzsche i erigir-nos com éssers racionals i antropocèntrics, a donar cabuda l’introspecció. Vam menysprear els beneficis d’abraçar-nos a un estat meditatiu i de calma interior fins que no s’ha experimentat amb el cervell i s’ha vist com l’encèfal s’ilumina com un arbre de Nadal, i que les regions associades a la por i l’ansietat estàn significativament reduïdes i inhibides amb la pràctica. Ens ha calgut de l’exotisme i la tendència de corrents orientals com el Ioga i el Budisme per re-establir que l’espiritualitat és un aspecte intrínsecament lligat al benestar de l’èsser humà. Necessitem conectar-nos amb les dimensions de la màgia i l’espiritualitat, que ens apropen a un nexe de significància superior que l’individualisme.

I així amb un llarg etc.

Necessitem promocionar la conexió home-natura, comprendre que seguim formant part del col.lectiu dels mamífers, rercordar la necessitat d’harmonia entre les persones i l’hàbitat. Establir espais oberts on sigui possible moure’ns , desplaçar-nos amb la seguretat de disposar prou perímetre per establir-nos com individus lliures Fer bon ús de l’herència històrica, tal com es veneren els coneixements de la persona més experimentada d’una tribu, respectant-los i utillitzant-los per l’evolució de la lògica i dels instints, ja que són tots dos elements són els que ens han permet l’evolució com a col.lectiu.

Categorías
INICI Propòsit del blog

Propòsit

Què t’ha portat fins aquí? Quines preguntes introduïes al cercador? Què anheles o què busques? Què vols canviar? Què t’inspira?

L’objectiu del blog és fer un espai on apropar les experiències de viure. Establir lligams entre nosaltres de les vivències que atravessem pot contribuïr en l’aptitud de tol.lerar les adversitats, sentir-nos compresos i embolcallar-nos en marcs de referència similars que ens ajudin a mitigar l’impacte dels infortunis i seguir endevant. Quan estàs bloquejat ,et sents sol i dubtes dels teus passos, o ni tan sols ets segur si hi ha més camí, escoltar a la llunyanía la companyía d’una veu que et convida a seguir pot ser la clau per motivar-se a seguir avançant. I des d’aquí et crido: “segueix, jo també m’he sentit així, però hi ha més camí , i les vistes són meravelloses!”

Categorías
Fer un CANVI de VIDA INICI

Punt de partida

Tot va començar el 2018 amb tants daltabaixos que una comèdia negre es quedaria curta en capítols per escenificar-ho. Però sobretot va començar amb un trencament, una dissolució d’un sistema de vida que va incinerar tot el que jo coneixía i en el que em basava , però que va servir de cendres per fer néixer el projecte de fer ús del meu camí personal com a mapa. La plena convicció de la tendència a l’equilibri natural em va servir de motivació per tornar a pintar el quadre en blanc en que s’havia convertit la meva vida.

També vaig encarar el fer un canvi de vida temerosa i carregada de punyetes de la dimensió del terror i l’esglai, atemorida pels coms ( com me’n sortiré , com ho assoliré , com se m’acut , …els coms de cada dia amb els que negociem milers de cervells però que són el repte de l’astúcia) i alhora, cohibida per les esfereïdores pors populars, injectades per l’herència social i familiar, per la cultura del treballador, o les pors difoses a cop megàfon que els mitjans alimenten amb els seus titulars colpidors ( CRISIIIIS!) …resumint, l’incoherència d’un sistema de vida que ningú porta massa bé però del que no masses se’n surten .

D’entre tota aquesta cridòria d’informació, la que si portava temps tenint un ressó imponent en mi era una creixent sensació de NECESSITAT DE CANVI . I aquest sería el meu punt de partida . Sensacions. Sensacional, no? Etimologíes….

Si a partir d’aquí t’engresca conèixer com es desenvoulpa el periple de modificar els jaciments de la meva vida, pots seguir llegint el contingut associat en el següent post:

FER UN CANVI DE VIDA I SORTIR IL.LÈS

Categorías
Fer un CANVI de VIDA INICI

Com fer un canvi de vida… i sortir il.lès!

Taula de continguts:

1.COM COMENÇA UN CANVI DE VIDA

Com tot canvi , es va definir per una desició dràstica, fóra del terreny del sentit comú.

Tot comença en el punt que vaig decidir posar un punt i apart a la feina, a la rutina, a l’estabilitat laboral i econòmica… bé, va ser un acte conscient molt inconcient. Imagineu-vos d’entrada quin bombardeig de neguit entre els familiars i el meu jo més soviètic” :

“Has de treballaaaaaaaar”, “com penses guanyar-te la vida a partir d’araaaa”, “com pagaràs el llogueeeeer” … “qui seràs si no tens feinaaaa”… I així amb moltes més preguntes amb banda sonora de Poltergeist inclosa (o del resplandor, depén del familiar)

Aquesta decisió es va desencadenar en el context de portar molt de temps en un espiral de desmotivació, apatia vital, sense saber-ne com sortir ni tampoc conèixent amb claredat cap a on em volia encaminar.. Fins aquell moment no m’havia atrevit a posar l’anhel de felicitat com a prioritat davant la rutina, ni de les suposades obligacions esdevingudes del vincle amb fer un servei útil i econòmicament recompensat dins la societat.

2.DESMOTIVACIÓ

Però quan aquest camí em va pesar de forma insuportable, em vaig ensopegar amb la desesperança, i conseqüentment vaig caure en la conclusió que la situació de vida que vivia senzillament no era l’adeqüada per a mi. No pot ser bona una circumstància de vida on les obligacions et pesen com una barra de gimnàs amb peses olímpiques i et genera sensacions de desesperança , d’esclavitud. No pot ser bo un compromís que et fa perdre la teva ESSÈNCIA , el temps i els cabells ( literalment, se’m queien els cabells a grapats) i quan sona despertador envejes profundament la vida plàcida de la teva mascota. Ja ni em motivava que el dia 30 de cada mes apareixèssin numerets en el meu compte corrent.

I així va ser com la desesperança de veure que l’intercanvi del meu temps a una entitat empresarial no em sentava gens bé, quan es va començar a gestar la idea de que, tal com existeix la sensació de fatiga, per força havia d’existir la sensació de motivació. Res existeix sense la força equivalent i oposada, ja ho deia Newton en la seva tercera llei d’acció-reacció, i si ho deia Newton, jo me’n fío.

Pert tant, quedava VOLER CREURE EN L’OPORTUNITAT DE CANVIAR-HO o conformar-se amb la realitat d’una vida insatisfactòria i aprendre a viure amb ella.

Definitivament havia de trobar ALLÒ QUE SI EM FES FELIÇ.

I així va ser com, després d’un acte heroïc , vaig presentar la meva dimissió.

3. DEIXAR-HO TOT (o casi tot)

Després de fer el pas, després de l’éxtasi de l’atreviment, de la rebel.lió, de trencar papers i llençar carpetes a la foguera de Sant Joan, us he d’advertir que el més difícil del canvi ve a continuació de la desició, al fer-te front a tu mateix . Et poso en context :

Ens eduquen per ser peces contributives d’una societat on el capital és el motor que impulsa l’engranatge dels nostres sistemes de vida, on es valoren els objectes de sobremanera, on veiem la vida passar desde presons tecnològiques, on les labors millor remunerades es desenvolupen en cadires estèrils, parlant d’eufemismes i anglicismes ( CEO, buisness, manager,network… ) , on els recursos naturals són explotats fins a reventar, incloent-nos nosaltres. Per contrapartida, quan fas labors de terra i a terra, quan decideixes sortir a investigar el teu camí, quan inverteixes en creativitat, quan cuides allò que realment t’importa com els teus fills o els teus avis …ets desprovist del títol de mencions honorífiques al reconeixement social.

Amb aquest abismal desequilibri de fons, és normal que el megàfon de la ment sintonitzi amb l’alerta roja al sortir dels entorns de seguretat i productivitat recogniscibles. Sintonitzar-te amb les tevés pròpies creences, principis i necessitats sembla més un luxe que una prioritat bàsica.

….LES MEVES NECESSITATS I PRINCIPIS…? DINERS I SALUT… NO? QUINES SÓN A PART DE MENJAR I UN SOSTRE? SÉ QUE NO M’AGRADA EL SISTEMA PERÒ M’HI CONFORMO, JA QUE TAMPOC SÉ QUÈ VULL….

PERQUÈ NO SAPS EL QUÈ VOLS?

PERQUÈ NO HEM TINGUT TEMPS A PLANTEJAR-NOS-HO!

4. EL PES DEL SISTEMA

HEM ESTAT MASSA ENFEINATS EN RECÒRRER UN CAMÍ PRE-ETABLERT I MOLT BEN DEFINIT: primer tocava complir amb un assortit de coneixements que els entesos (¿?) adjudicàven com a necessaris, seguidament, escollir una professió a la que dedicar-hi compromís i implicació (amb 16 anys has de ser el gurú dels pronòstics) per convertir-nos en algú de profit, per després professionalitzar-te en el camí triat ( tant se val si no és la teva vocació, l’important és que facis molts calerons), entrar al mercat laboral i amb la inèrcia de la corre-cuita , posicionar-te en un d’aquests anglicismes de poder ( CEO, COO , MANAGER, ACCOUNTANT) , formar una familia amb el què comporta, i correspondre’t amb les teves obligacions esdevingudes del matrimoni amb l’expectativa social.

Tot plegat fet a una velocitat Killian Jornet, però relativament fàcil de seguir, ja que no cal aprofundir en preguntes existencialistes ni incòmodes, la vida ja està dissenyada, i per aquest camí no s’hi esperen gaires sobresalts narratius ( tret de les circumstàncies personals del día a día) .

Vull emfatitzar com n’és de pràctic deixar-se portar pel corrent del que ja està predefinit, abandonar-se al modus operandi del que ja `va bé´ i que coneixem com a eficient (o suficient), per així alliber-nos de “l’empipadora” sensació de trobar quin és el nostre lloc al món, què ens fa vibrar d’emoció .

Per això és tant difícil posar-te dempeus on no veus camí , és complicat sortir de la PRESSIÓ de no formar part del mètode social, perquè fa POR. Por perquè tot indica que fóra del que t'han ensenyat, lluny de la roda extracció-producció-venda, no hi ha res. Ens marquen el límit al mapa dels "tierraplanistes", advertin-te: "si vas cap allà , cauràs , perquè no hi ha res". I és aquesta l'advertència que fa que suportis la realitat a costa del què calgui.

5. EVADIR-TE

Per tol.lerar una rutina de vida que considerem com a única opció, ens submergim en sistemes d’evasió i fem puénting en sensacions fortes per tapar i callar els anhels profunds de cercar la nostra raó d’ésser, substituint-los per sistemes de recompensa momentanis que donen un punt i seguit a la rutina. Ens mantenim permanentment ocupats en quefers cotidians i domèstics que decoren la superficie de la vida però en deixen estèril l’interior.

Esperem els caps de setmana com maratonians assedegats per destinar l’escàs temps lliure a esmorteïr la rutina carregant-nos de tasques, reunions familiars , adormint el pensar amb entreteniment audiovisual, o desgastant-nos amb alcohol i en els casos més arriscats, drogues recreatives i sexe desenfrenat.

Punts i seguit per tornar, sota llibertat condicional, a encaixar els densos dilluns, a l’espera ansiosa de l’arribada del divendres per reiniciar el seguit d’activitats lúdico-evasives que esmorteeixen els anhels de l’esperit. El ciclo sin fin del que parla el Rei León imagino.

6. CONFRONTAR: REFLEXIONAR LA DIRECCIÓ

Però és precisament quan observes que aquest hàbit regular d’anhelar el cap de setmana i voler esquivar “nada menos” que 5 dies de la setmana, quan CAL POSAR EN ORDRE la pròpia vida i aconseguir equilibrar l’eqüació: que la majoria de la setmana sigui una font d’AL.LEGRIA.

Per això , tot i el soroll que existeix a fóra, potser és convenient un període d’aïllar-se de tant d’estímul i del propi pensament determinista per confrontar-se amb preguntes més profundes, i que segurament donguin respostes més encertades de cap a on et vols encaminar. Desconectar-se de l’endoll que et manté hiperactivat, que alimenta els pensaments recurrents per trobar el teu ritme i en ell poguer-te preguntar: realment és això el que vull? o hi ha res més que em fa vibrar? És un posar PAUSA a l’exterior que t’arrossega per, en la TRANQUILITAT, trobar la teva veu.

No cal que ho deixis TOT ( tot i que ens encanta el determinisme del : ho va deixar tot) , només cal que comencis a indagar sobre tu per poguer introduïr en el Maps de la teva vida, les direccions a on et vols dirigir.

Si en vols aprofundir, et recomano que llegeixis el següent post:

7. EXPERIÈNCIA PERSONAL

Ja havía procurat encaixar en el sistema de vida imperant, procurat fer-me lloc entre el reconeixement social, havía buscat l’estabilitat en cada racó, i l’evasió al dolor en cada activitat. I ja havia comprés que darrere cap d’elles hi era la sensació de pau duradora, ni la reconfortant sensació que fas allò amb el que et sents realitzat.

Només quan ja no em quedava res més a provar , quan havía intentat sense éxit molts dels passos que descric, es quan va arribar el gran SALT. Tocava reconèixer que ja no hi havía res que pogués tapar la sensació de buidor que no trobava consol, que si existía la FAM DE SENTIT havía d’existir l’aliment que la nodrís i corresponía sortir a trobar-lo.

QUÈ HE VINGUT A FER ? TINC UN PROPÒSIT? SI ÉS AIXÍ, QUIN ÉS?

Posar veu i forma a aquestes preguntes , és el que m’ha empés fins aquí, és el que m’ha posat dits a les tecles, en marxa. I estic convençuda que aquests diàlegs no són solament meus, sinó que hi ha un bon gruix de persones que rondem a les mateixes preguntes. Reconèixer que estem a la cerca és el que ens col.loca en el camí adeqüat per trobar respostes.

Com serà, i quines respostes m’esperen no ho sé. El que si sé és que s’ha d’intentar perquè l’opció A ja l’he provat i no és la que vull escollir, i queda tot l’abecedari de possibilitats.