«NUNCA ESTAMOS SOLOS SI CONFIAMOS EN NOSOTROS MISMOS»

Mola aquesta intro . MAI ESTEM SOLS QUAN CONFIEM EN NOSALTRES MATEIXOS quina frase taaaan bonica ii tan esperançadora. el tema es que no podem integrar-la com a tal fins que no confrontem desafiaments que realment verifiquin el seu contingut. confiar en un mateix inclús quan els dictats interns desafiin tota llògica, quan aquests estiguin desprovistos de sentit comú. Seguir-se fins als confins de la terra i malgrat el glaç i les tenebres, mantindre viva la llum i el caliu de l’esperança, de que allò és una prova que conté , la peça a la superació que necessites; en la duresa de l’incomoditat existeix la màgia de la catarsis i la transformació personal.

Estar amb un mateix a vegades es una tasca titànica, a vegades es molt millor endollar-se a un NETFLIX o empassar tones de químics serotoninèrgics, que escoltar aquell batibull intern d’emocions i pensaments caòtics que s’empenyen a distorsionar la imatge de tu mateix i la direcció del teu cor.. Sincerament (aquí , reflexió personal) crec que en l’escala evolutiva, qui ve fer feina és l’èssser humà, que gossos, gats, mosquits, tots amb els seus cervellets considerats menys privilegiats, es vinculen intensament al present sense tenir la lacra d’haver de lidiar amb un carregament de tones d’hipotètics, mentres que en la funció de la ment humana ens passem fent back and forths constantment, i només l’abstracció de la ment o una tasca que ens requereixi atenció plena prem el botó de «silenciar».

Doncs bé, amb aquest megàfon de ximpleries a les espatlles, hem de confiar amb les nostres rutes del cor. Tot i aquest carregament de temors, hem de llençar-nos a la carretera dels somnis. Això si, he d’estar preparats a l’aparició d’imprevistos, perquè quan succeeix un imprevist, només que un petit entrebanc faci posada en escena en el camí d’apostar tot al cor , l’aparició de l’espant es doble, l’ambient mental es torna hostil, intimidant i abrumador. Bàsicament perquè apareixen pors sobre prèvies pors i el pes es asfixiant.

En el dessassosec de no experimentar les sincronies anhelades, puff…. el cap es converteix en l’huracà katrina del temor, i la dessolació et fueteja per dins deixan-te esquifidetes les ganes de seguir apostant per tu mateix. O ho fas però ho fas fent molt poc soroll, no vagi a ser que el món s’assabenti del estruendo del fracàs estrepitós. Llavors vas pel camí del canvi de vida de puntetes , sense fer massa soroll així tampoc pots despertar els grans desastres.

Perquè us explico això? Doncs bé, perquè aquest estiu he tornat a fer una altre inmersió en el que venen a ser «els salts al buit» dels que us vinc parlant al blog (pots consultar el post «EL SALT AL BUIT» ). I com aquí parlem de l’experiència de recòrrer la vida, hem de narrar TOTS els processos, siguin quins siguin els resultats.

I aquest, lluny de fer-se fàcil, ha estat un estiu INTENSIU incòmode, i francament potent. En part per la creixent expectativa d’aconseguir d’una vegada per totes el que vull a la meva vida: trobar una tribu, un sentit existencial, la sensació d’obtenir calers a través del que m’agrada fer ( que això ha passat, per cert, però no en la manera que m’hagués agradat) i de conèixer una persona amb conexió àlmica.. i bé no ha estat el cas….per tant aquests anhels de connexió emocional s’han quedat famèlics, i ja sabem tots que amb fam no pensem les coses amb claredat, perquè ens enfoquem a resoldre amb URGÈNCIA és aquella necessitat primitiva de supervivència, a donar aliment a aquella part de tu assedegada de contacte humà del verídic, rebre alguna forma afectiva d’apreci. I diguem que al no passar, m’he enfadat una micona amb la vida i he tornat a casa per descarte.

aquí la paradeta fent mercat por ahí… batallant força

Ei, oju , que també m’ha ajudat, però aquests temporals ( els reals i els mentals) m’han deixat la capacitat d’apreciar els successsos positius una mica entumecidos. No m’ha passat res terrorífic , sempre he tingut on anar, però he rebut uns quants revesos i algún infortuni que m’ha tocat les tecles de la por i la soledat, i se m’ha despertat per dins el buit terrible de no tenir uns braços de confiança on refugiar-me i recarregar-me per sentir que , tot i el vendaval d’allà fora, jo en el meu nucli estava estable i invencible. I és del que us parlava més amunt ; apostar al cor i que no surti com l’expectat, FOT MAL. FA PUPA DE COLLONS. Et quedes esqüàl.lid de ganes d’intentar. Es transitori, però t’hi quedes. NECESSITES RECUPERAR-TE .

en un dels punts del viatge em va donar tal extenuació que em vaig quedar tirada dormint sota el sol abrasador així de tapada com em veus

I aquí he tornat, en plé procés de rehabilitació de l’ànima a posar claredat sobre les experiències. I TOT I EL procés de saber-me prou forta per intentar els canvis, per apostar per ells, es veu que ara estic desenvolupant la FORTALESA per confrontar que no surtin com s’esperava. Que si, que m’he quedat una mica torta, però també he aconseguit GRANS COSES!

Tant perquè em serveix a mi mateixa com si serveix a algú , aquí llisto tot allò que SI m’ha FUNCIONAT

  • HE VENUT i VISCUT DE L’ ART! I amb el millor preu que l’he venut mai. així que començo a conectar amb la capacitat DE POGUER COBRAR BÉ DEL MEU ART.
  • HE FET ALTA MUNTANYA SOOOOOLA
  • HE ACAMPAT MÉS DE 2 SETMANES . Vaja, literalment he viscut en una tenda d’acampada un temps rècord en la meva vida. el meu cervell s’ha acostumat a dormir sota el sol, la calor i amb soroll…increïble.
  • HE FET CIMS SOLA! I AUTOESTOP! I de rebot vaig conèixer un aspirant a masstgista que em va descarregar gratis ( sense malpensar marranots, es suís, molt professional)
  • HE CONDUIT TIRADES DE 9 HORES SOLAAAAAAA JO SOLAAAAAAA i aquí estic intacte
  • HE PROVAT L’EXPERIENCIA DE FER MERCAT. not bad. molta germanor en el lloc.
  • M’HAN BUSCAT I MHAN ESPERAT EN EL MERCAT PER COMPRAR-ME ART
  • HE TREBALLAT EN UNA CERVESERA SUISSA de parla alemana! i rebia tantes propines que me’n feia creus ( pd. la empresa s les va quedar, però bueno! aquells diners tenen la meva energia així que tornaràn amb interessos , segur!)
  • HE PROVAT L’EXPERIÈNCIA D’UN WORKAWAY ( per la meva forma de ser crec que prefereixo canvia esforç per calers la veritat)
  • EM FOTO AVENTURES SENSE GUIES NI RESSENYES. M’assec al volant i li foto
  • Com sempre, i que no fali, UNS QUANTS RALLIES PELS ALPS amb un cotxe que te 22 anyets.
  • he fet trail running POR FIN amb grans desnivells i pistes complicades.
  • ELS MEUS PULMONS I DIAFRAGMA SON MÉS FORTS QUE MAI (segons l’osteòpata)
  • I SEMPRE M’HAN OFERT ALLOTJAMENTS GRATUÏTS, però he aprés que a vegades prefereixes pagar, tenir el teu espai i no passar comptes amb ningú que aquest intercanvi. generalment quan algú t’allotja espera alguna cosa: xerrar, compartir, el que sigui.. a vegades senta bé tenir un espai per poguer ser qui ets.

I res, un breu recull d’aquests salts incerts . Per mi mateixa. Pels demés. perquè no puc parlar del que no sé, si jo no provo què vol dir la incomoditat d’intentar salts de vida, aquest lloc no tindría sentit.

Espero que et pugui motivar d’alguna forma. Una abraçada;

Carolina Muscatelo

Deja un comentario

A %d blogueros les gusta esto: