La vida és un entrenament en el deixar anar, en el fluir i alliberar-nos de coses que ens són còmodes, per , a través de l’incomoditat, anar a a la cerca de les coses que ens faríen feliços.

Si una cosa he aprés, una mica a contracor , és l’IMPORTÀNCIA DE TANCAR CICLES. Quan volem projectar-nos cap a un futur prometedor és indispensable clausurar, no deixar enrere etapes inconcloses o fets a resoldre en el futur, situacions obertes o “per si de casos” sobretot quan decideixes empendre un rumb allunyat d’aquell marcador geogràfic on ets, quan et llences a viatjar a un nou destí.

Quan marxes, ja sigui per canviar d’aires com per deixar enrere, si dones l’esquena o fuges d’assumptes que s’havien de resoldre, el futur es reorganitza de tal manera que t’acaba retornant al epicentre dels conflictes perquè els encaris, t’agradi o no. Aprendre a clausurar assumptes pendents, per molta por que facin, és una aposta de futur guanyadora, és una opció molt més saludable que permetrà escollir un altre rumb de vida des d’una posició de llibertat energètica, vinculativa.

Quan marxes deixant temes inconclosos és com anar-se’n deixant l’ancla allà on esculls no tancar etapa, i aquesta ancla t’acaba fent tornar a aquell punt , lloc o situació per molt que et predisposis a mantindre el rumb cap a l’hortizó de possibilitats i quedar-te en la ruta que vas introduïr en el GPS , per molta empenta amb la que forcis aquella direcció, el pes de l’ancla t’impedeix anar massa lluny i sempre et porta de tornada.

L’ancla simbolitza el pes dels enllaços no alliberats, de les situacions no resoltes, de les coses de la vida que s’han posposat a ser encarades en un termini futur. Per tant, si vols tenir la sensació de poguer-te moure amb absoluta llibertat, si vols veure navegar la teva vida en la direcció que et marca el cor, viatja amb l’ancla amb tu. D’aquesta forma sempre podràs avançar o recular però desde la plena llibertat de desició, sense esdeveniments que t’obliguin a mirar enrere ni remordiments passats o lligams que et facin tornar. Sinó sempre hauràs de tornar al lloc on vas anclar-te en el passat per recuperar l’ancla que vas deixar enrere.

Quan veritablement vols obrir-te a un espai nou de vida i permetre la manifestació d’una nova realitat, lleva les ancles, tanca les etapes, clausura els conflictes i deixa anar, allibera els llocs, els espais i les persones de l’obligatorietat del vincle amb tu, perquè sinó crees un lligam que t’impedirà manifestar atracció cap allò on et vols destinar… No podràs arrelar-te al nou espai on et vols enfocar perquè ja ets arrelat en un altre lloc.

OJU! levar les ancles i deixar les amarres del port que ja coneixes no és feina fàcil!!

D’inici, suposa tallar amb el cordó umbilical de la llar i sortir a la recerca d’una il.lusió, de la terra promesa. És abocar-se a l’absoluta incertesa del mar obert dels somnis per perseguir una idea , la promesa llunyana de la llum d’un far, llençar-se a una recerca en la que aguardes millores per a tu però en la que, mentres aquestes millores no apareguin en l’horitzó, els temors saccejaràn la teva nau i els “peros” et desviaràn del rumb, on poden aparèixer fets indesitjats amb els que lidiar i que poden ennuegar més que la possible sensació opresora de la que pretens marxar.

Marxar sense amarres no és fàcil …però tornar obligat per les amarres que vas mantenir per por a no trobar la terra promesa és una forma MOLT FRUSTRANT DE RECULAR.

Per això aquí et vull recordar que, malgrat el traspàs de situacions és incòmode i la ment no s’hi sent gens a gust pretenent-se amarrar a aquelles coses que li donen sensació d’estabilitat, aquelles coses de les que et pretens aferrar són miratges de realitats passades que van funcionar però ja no ho fan, sistemes de vida que un dia van ser útils però ja no ho són més.

Per això , quan et sentis perdut i sense rumb recorda’t com de valent estàs siguent per sortir a la cerca d’una nova realitat que encaixi amb la nova persona que ets ara, i com allò que deixes enrere ja no solventa EL QUE NECESSITES ARA. I tanca-ho, perquè així viatjaràs lleuger de càrregues, de lligams. Tanca les relacions que funcionen per inèrcia, tanca les cases amb les que només queda la costum de ser-hi, tanca les activitats en les que ja no sents joia o realització. Tanca. Que si s’han de reobrir ho faràn per si mateixes.

I a mesura que naveguis en el mar de possibilitats aniràn apareixent aquelles benaventurances que indiquen la direcció en el camí, aniràn apareixent aquelles circumstàncies i benediccions que donen suport a fer les següents desicions de vida. No tinguis por, que tant sigui per avançar o recular , vas pel camí correcte.

T’envío una abraçada;

Carolina Muscatelo