La força interna és el meravellós desenllaç a una crisis, és la destresa de vida adquirida després dels sotracs emocionals.

És l’empenta necessària per fer front a qualsevol situació, desenvolupant capacitats pròpies o fent-les crèixer per damunt de l’esperat. .

La força interior ressona amb l’ arquetip de l’heroi, però no sol sorgir des d’una posició heroica, més aviat passa a l’inrevés.

L’heroi neix d’una posició d’incomoditat, on es sent insegur i probablement vulnerable però es veu empés a prendre desicions difícils en una situació de vida crítica. Ve del drama i dels traumatismes de la vida, és l’arquetip de l’autosuperació.

Aquesta figura emparentada amb el flux de força, s’empodera de la situació, es responsabilitza de l’acció i escull avançar amb els temors a sobre, o malgrat les ferides i els dols obtenint sempre un RESULTAT ÉS SEMPRE POSITIU: s’aconsegueix maestria, la readaptació a unes noves circumstàncies, l’adquisició de noves fortaleses mentals i un autoconeixement profund dels propis límits i debilitats.

Endinsem-nos en aquesta capacitat que fa que tot ho poguem resoldre iniciant amb un extracte motivacional de la pel.lícula: “El guerrero pacífico”:

1. EL MECANISME DE LA FORÇA INTERIOR

Quan es reconeix la pròpia vulnerabilitat però s’escull amb valor posar-se en marxa (en comptes de quedar-se paralitzat), s’activa l’engranatge de la FORÇA INTERIOR. Aquesta maniobra interna és l’element compensatori de la psique, l’ingredient que facilita la transició a través de les dificultats i les pors per permetre el reestabliment de l’equilibri.

La força interna és l’element que dona reforç a les capacitats per encarar el suposat “dany” que hem d’afrontar: nodreix la pròpia personalitat injectant combustible a les destreses personals i al pensament creatiu. És la dosi compensatòria que equilibra la balança entre l’adversitat i la possibilitat de superar-la.

2. EL MISSATGE DE LA FORÇA INTERIOR

La forma que te la vida de fer-nos saber que el rumb escollit és el correcte és mitjançant l’activació de la força interna.

Quan de cop i volta ens sentim inundats per aquest suport intrínsec, la lectura és que el moviment escollit ens és favorable, que l’acció cap a on encaminem els nostres esforços te el suport universal. A través de la sensació física de valor rebem el missatge de que podem valdre’ns dels nostres recursos interiors, A través de la sensació de valor la vida sencera et comunica un gran: ENDEVANT!

Pot sonar a interpretació tarotista de l’existència, però en el desconeixement del que succeïrà, les sensacions físiques tenen la claus per fer-nos arribar que les desicions empreses són adeqüades o perjudicials, el cos ens dona la resposta a les el.leccions de vida triades.

En diverses ocasions, quan em confrontava amb desicions temudes, en el moment que em decantava per una d’elles s’obria un circuit de col.laboració extern inaudit, en resposta a la valerositat de les decisions triades. En els moments més crítics o decisius en els que em confrontava entre tirar endevant un projecte o llençar la tovallola, quan escollia amb fermesa avançar s’obria la màgia de la vida per recolzar la valerositat del pas triat. T’asseguro que quan apostes per un rumb amb certa convicció ( mai pots tenir una convicció del 100%) , l’univers sencer treballa per fer-lo viable, s’aplana el terreny i les dificultats desapareixen.

La força interior és el missatge vital de que el rumb ens és favorable, és un manifest a l’autoconfiança i alhora una referència de que la vida aplicarà la seva col.laboració infinita per donar-te suport en la transició del moment en el que et trobis. I només establint la direcció d’actuació i aferrant-te a la teva fortalesa interior, trobaràs una sincronia amb la vida amb casuístiques inexplicables.

3. ADAPTACIÓ A LES DIFICULTATS

En una crisis realment s’activa la remodelació de les capacitats personals.

Per entendre què passa a nivell psíquic, us posaré un exemple molt gràfic a partir del mecanisme adaptatiu que es presenta en el cos, ja que l’adaptació mental vindria a ser similar a la compensació que presenten els músculs davant l’exercici:

L’exercici és un element estressor : les fibres musculars són sotmeses a una força externa, a un estrés, al que han de sobreposar-se. En l’acció del moviment, algunes pateixen “mals” i es trenquen, però la força conjunta fa que el múscul afronti el pes de la càrrega que se li ha posat damunt i sobremunti l’exercici (element estressor) .

Tot i l’agravi, la saviesa natural de l’organisme activarà mecanismes de reparació que reforçaràn la zona moldejant-la d’una forma molt més adaptada a aquell estrés, i la propera vegada que ens col.loquem davant d’aquella càrrega, l’esforç i els danys seràn menors, fins a tal punt que la càrrega ja no suposarà cap repte ni dany pel cos.

Tant en el cos com en la psique tot està preparat per recuperar l’harmonia, l’ homeostasi és la regla universal del joc de la vida. Per això si existeix l’agressió, EXISTEIX EL MECANISME QUE NEUTRALITZARÀ L’AGRESSIÓ. I en els moments de dificultat, l’homeostasi es revela a través de LA FORÇA INTERIOR.

4.LES DIFICULTATS ENS FAN CRÉIXER

La adversitat te la capacitat de despertar talents que en la prosperitat haurien quedat dormits.

Horacio

Un no s’experimenta a si mateix realment si no és a través de les dificultats.

És mitjançant elles on realment copsem com de capaços som de sobreposar-nos a les situacions i sorprendre’ns de com de vàlids podem arribar a ser. Si la vida fós plàcida, no tindríem l’estímul que ens empentés a activar i readaptar les nostres habilitats, necessitem de l’incomoditat per nodrir les nostres aptituds.

En l’absència de reptes el nostre esperit es veuria privat de l’oportunitat de desenvolupar el seu autèntic potencial, quedaríem atrapats en una quietud que ens paralitzaria.. l’estàtic és més danyí que la naturalesa de l’evolució.

De l’adversitat neix la virtut de la renovació, del canvi i la transformació personal per crear un nou “JO” amb una forma de ser evolucionada, una forma de ser on tot és més: més CONSCIENT, més desperta i coneixedora de les pròpies fortaleses i debilitats, més savia en general. I com a saviesa em refereixo tant a l’autoconeixement de les fortaleses com les debilitats.

Aquí on tots repudiem les nostres febleses ens oblidem que precisament elles són les que més orientació ens donen sobre com bellugar-nos en el mapa de l’existència, perquè són les que limiten i descarten les experiències que ens ennueguen per dins o ens fan mal.

En la malaventura és on obtenim el premi de generar les adaptacions necessàries que permetràn accedir als objectius que ens agradarien o a les formes de vida que somiem. Sense l’adversitat no ens veuríem empesos a cercar nous rumbs que modifiquéssin l’existència que, temporalment, s’ha tornat insostenible. I de fet , quan un sistema de vida es fa insostenible és l’indicador més clar que s’han de fer els canvis que tant de temor ens fan fer. És el moment d’ introduïr nous trets a la personalitat que permetin el progrés, per diferenciar-nos dels que ens mantenien encallats en formes de ser i sistemes de vida que ens impedíen progressar.

Hi haurà un procés entre la calibració del dany a confrontar i l’aplicació del remei adeqüat, però mai coneixerem el desenllaç a no ser que naveguem en l’adversitat. La força interna és l’oponent a l’adversitat en el joc de contraris de la vida.

Reconec que no sempre és fàcil, jo sóc la primera que quan apareix un transtorn de la vida, s’acolloneix més que una mica. Quan es presenta el temor dins l’esfera de la realitat, la seva sobtada aparició és tan imponent que ens quedem provisionalment fóra de joc. El primer estímul és el xoc emocional, la sensació d’estupefacció per la desconeixença de com resoldre el conflicte que ens “amenaça”.

Necessitem d’uns dies d’exposició al conflicte i al temor que representa per familiaritzar-nos-hi i tol.lerar l’incomoditat nouvinguda, uns dies més per mirar al conflicte de front i integrar-lo perquè finalment la pròpia saviesa interior generi les eines i respostes que donguin amb el remei i la forma de confrontar-lo.

Tot i que a l’inici, dubtem dels recursos que disposem, l’homeostasi (el retorn a l’equilibri) és la regla natural i principi universal de la vida, per tant s’ha de confiar en que tota adversitat conté en ella mateixa el potencial d’una ressolució i posterior benaventurança. No s’ha de tenir por en fer els passos que ens portin al canvi, perquè l’equilibri sempre torna, és llei universal.

La psique és com el Merlí de l’estabilitat, sempre buscarà un brevatge que ens retorni a l’estat natural de pau.

Però s’ha de navegar en el caos.

I encara que soni descabellat, donar gràcies d’avantmà a aquella situació, perquè segons el conte sufí, sembla ser que el que estem experimentant en aquest precís moment és el que necessitem per a la nostra evolució. La vida sempre ens posa davant el necessari per progressar i trobar allò que realment estàvem buscant, però per aconseguir-ho, necessitem del disconfort, sense el malestar no ens posariem en el rumb de la cerca.

5. Què ensenya l’adversitat

L’adversitat ens ensnya sobre el moviment i l’impermanència de la vida, és el mestre que mostra a l’alumne a bellugar-se en el fluïr de la vida, flux que no s’atura, que és mòbil i impermanent.

És un mestre contundent, com un entrenador de l’antiga Esparta que et deixa en un context solitari amb només les armes dels teus propis recursos perquè els aprenguis a fer servir, perquè aprenguis com sortir-te’n de les situacions menys favorables potenciant les capacitats pròpies. L’adversitat és qui realment potencia el creixement del “JO”.

Sense ella, jo no hauria aprés a ser la persona social, extrovertida i atrevida que sóc avui, possiblement m’hagués quedat en una posició menuda d’introversió i vergonya. I segurament, si revises la teva història, a tu t’ha passat el mateix.

L’adversitat ens empeny i ens molesta perquè sortim d’allà on estem encara que ens hi aferrem. I per sortir-hi necessitem de cert recolzament intern , que és aquesta meravellosa forma de presentar ressolució de la que hem anat parlant en el post. La força interior és l’eina que ens predisposa a navegar en la transitorietat de la vida.

I a millor manera de nodrir la força interior és fer allò amb el que sintonitzes malgrat les advertències internes i les advertències injectades, posar-se en el raíl dels somnis i bucar formes de fer-los anar allibera el potencial interior per donar-li una potència inaudita.

Siguis en el moment de vida que siguis, comptes amb tu mateix i desplega’t a la vida. Allibera el teu potencial, deixa’l sortir i veuràs les meravelles de les que ets capaç.

Una càlida abraçada;

Carolina Muscatelo