Categorías
INICI

COM SORTIR ENDEVANT EN MOMENTS DE CRISIS

Aquest post és per donar acollida als transeúnts que ens trobem en moments de canvis, on allò rutinari i estable s’ha interrumput i la desorientació s’ha presentat en el dia a dia deixan-te amb un enorme interrogant. En aquestes circumstàncies sempre va bé conèixer històries de superació veïnes, perque saber com s’ho han fet els demés per sortir del sotrac dona familiaritat en els daltabaixos de la vida i t’ofereix recolzament.

Per entendre perquè m’aventuro a escriure sobre la temàtica de la resiliència, deixa’m que et faci una intro del el marc de vida que em va precedir:

Vinc d’una estirpe de supervivents. Tal qual, érem una familia desestructurada de 7 membres amb dificultats econòmiques, pel que em va correspondre posar-me els guants de pencaire molt aviat i sobretot buscar-me la vida sense ressenyes ni suports. Als 14 era netejant interiors de camions, als 17 servint menjar per emportar en una rostisseria , i d’ençà els 18 cotitzant fins a dia d’avui. Això m’ha col.locat en una posició on m’he hagut d’espavilar de les formes més variades i innovadores, on he recorregut gran part de la meva adolescència i joventut sense gaires pautes ni senyalitzacions de com avançar, amb l’absència d’un entorn familiar on rebre un “aferrament segur”, terme que s’empra en psicologia per referir-se a aquell entorn que t’abraça en moments de crisi. Però aquest va ser el botó d’ignició que m’ha donat les bases de l’entrenament en l’autosuperació, i sobretot m’ha ensenyat a ser creativa amb la vida, a ser capaç de veure oportunitats fóra de les marees del comú i dels rituals de sol.licitar feina, a reinventar-me després de les crisis. Al no tenir regles, tampoc tenia límits, i sense ells he aprés a fer d’estratega i utilitzar l’atreviment per aconseguir propòsits.

Des d’aquest aprenentatge en l’autosuperació, he decidit apropar-te recursos que m’han servit en el camí de la transició cap al canvi, i que poden ser útils per començar a traçar una estratègia per confrontar aquests moments de crisi que tots encarem en algún moment.

1. UNA CRISI IMPLICA DEIXAR ENRERE

El que es caracteritza en els moments xungos és que no et queda altre que moure’t del lloc on ets. L’escenari de vida que fins ara t’ha aportat el que necessitàves s’ha esgotat, s’ha trencat o ha quedat desert d’oportunitats. Sovint les crisis son telons que s’abaixen de cop i et cauen al damunt sense que t’hagin avisat del canvi d’acte, són sobtats i imprevistos.

Estem d’acord que les crisis són un daltabaix en la vida, se’t desajusta el previsible i cómode deixan-te amb l’incertesa a la ment i amb la digestió d’una situació que sovint atravessa el procés natural de pèrdua: apareix la ràbia per la presumpte injustícia que t’ha suposat aquell canvi, i la segueix el dolor per la cessió de la realitat prèvia.

Atravessem pel cicle ràbia/dol perquè forma part del procés natural d’assimilació de l’aconteixement, és el mestre que permet purificar l’ànima de les emocions sentides i a alliberar la càrrega del passat. Aquest trajecte entre la negació/acceptació, dolor/ superació forma part del sistema de purga i està bé que sigui així. Abans que arribi l’acceptació, has d’haver-te cagat en tot una mica, i no passa res. És un trànsit imprescindible per avançar cap a una altre posició de vida projectada en el futur sense arrossegar els quists dels sentiments antics.

No podem esquivar els sotracs de la vida, però podem escollir com transitar-los sense perdre de vista l’adveniment d’una milloria, d’una forma esperançadora d’una ressolució.

No t’afanyis en catalogar el canvi com un element negatiu, espera a veure com evoluciona aquella cirucumstància que ara perceps com desfavorable dins l’esfera de la teva vida. No coneixes les implicacions totals de la situació fins que aquesta no avanci en el temps. Dona espai al temps perquè aquest expressi quin és el motiu d’aquella transició.

Hi ha un regal per a tu esperan-te darrere d’aquesta crisi, t’ho asseguro.

2. LA NOSTRA RESISTÈNCIA AL CANVI

Patalejem tant quan les coses no són com esperàvem o volíem… ens tensionem, enfadem, despotriquem, perquè qualifiquem d’injust una circumstància que en el moment ens sembla negativa però no tenim ni idea de com serà en el conjunt de la nostra vida. Tenim tendència a ser curts de mires i si aquí i ara no em senta bé, condemnem a la forca el moment sota el veredicte de ” això no és bo per a mi”.

En una crisi existeix una alteració de l’hàbit, se’t canvia la recepta amb la que gestionaves la vida, i necessitaràs de nous ingredients per reformular-la, per cobrir les necessitats que requereix aquesta nova etapa.

Imaginem-nos-ho com una adaptació a una dieta sense gluten:

Modificar els hàbits alimentaris sovint disgusta, i segurament d’entrada t’enfades i ho rebutges perquè se’t cau el cel al comprendre que has de desterrar de la teva vida certs aliments, però és el remei per avançar de forma saludable sense conseqüències més severes que una intol.lerància (a part que obres la visió a un món sense gluten que actualment te opcions igual o més atractives que les que ofereix el blat).

Una crisi s’assimila a la dieta en el aspecte que implica una aclimatació que d’entrada ens disgusta, sobretot si la costum ens satisfeia, però posarà en marxa mecanismes resilients que desenvoluparan altres recursos personals que seràn molt útils per a la nostra evolució. Si en alguna cosa afavoreix una crisi és a a la plasticitat al canvi i a l’evolució per readaptar-se a situacions diferents a les que has estat habituat.

Adaptar-se amb suavitat és el millor remei per avançar sense generar seqüeles perjudicials per a la nostra ànima/esperit/ment.

I mentrestant, enfoca’t cap endevant, que les teves accions continguin més comportaments encarats a ser còmplice del futur que d’ancla en el que ja va passar. El darrere conté una herència valuosa d’aprenentatges útils i que podràs aplicar, però ja no conté la resposta.

2.1. SORTIR DEL DRAMA

Una cosa és atravessar un trànsit de dolor, i l’altre es instal.lar-s’hi.

Quedar-nos encallats repetint el que està desgastat o perjudicant-nos, és un rol que reporta sofriment. Patim per la pèrdua perquè ens estiba més la pena pel que deixem enrere que l’alegria per el que pot venir, quan el futur pot albergar totes les oportunitats, inclús aquelles meravelloses i increïbles.

Els drames obren les portes a la possibilitat. El dolor agònic dels mals moments actua com a catalitzador que sacceja fins a la fàtiga la teva resitència al que ja coneixes fins que estàs tan esgotat de dolor que comences a creure en l’existència d’altres paradigmes que no son infeliços. És per això que quan ets al fons del drama, on ja no pots ni reconstruir les passes per tornar d’on veníes, s’obre una porta infinita cap a un futur on només hi cap l’esperança.

I aquest és el premi dels moments de crisi: permeten observar la vida des de la rendició, t’ensenyen a que pots ser feliç malgrat pèrdues i contratemps. Si t’apareixen dificultats és perquè pots atravessar-les: Si alguna cosa resulta motivacional en el joc de la vida és la promesa de que és assumible. Però per aconseguir-ho hauràs de fer un salt personal.

Cap problema pot ser resolt des del mateix nivell de conciència en el que s’ha originat”

Albert Einstein

2.2. LA RENDICIÓ AL CAOS

Endintrar-se en la zona de no control és la clau que obre les portes a la màgia, a la força que t’ensenya que en l’absència de domini hi apareixen les casualitats que enllaçen tots els aconteixements de formes meravelloses.

Una crisi convida a la percepció d’una realitat més àmplia que la individual, t’ensenya que per molt que vulguis aferrar-te al domini de la situació, hi ha una fracció molt important de l’existència que no es sotmet a la teva voluntat i t’altera tot el teu organigrama vital per ensenyar-te que no controles res. I quan finalment abandones la lluita de resistència i et rendeixes d’aquest control substituint-lo per un “que sigui el que hagi de ser”, apareix una apertura mística a la solució, des d’on apareixeràn situacions mil milions de cops més favorables a les que podies preveure, o a les que ja tenies.

Un canvi ens trasbalsa tant perquè ens resisitim a integrar-lo com a part natural del procés de la vida, repudiem que s’hagi escapat del nostre control. Però és just en aquesta escletxa d’incertesa on entra en joc el caos creant un nou ordre de vida, endreçant la vida d’una forma que reacondiciona la teva realitat i t’acompanya a obrir la ment. El caos és el ordre superior, és l’element necessari per crear un nou ordre. I és just per aquí on accedeix l’univers donan-te la possibilitat d’ampliar la teva comprensió a esferes més avançades.

En altres posts parlo més profundament sobre la confiança en la vida, però per lligar el contingut en aquest, vull que sàpigues que cada vegada que m’ha deixat anar, quan he estat massa esgotada per presentar confrontació i he desistit de programar i preconcebir, les coses han fluit d’una manera tan harmònica i feliç que per la meva ànima resulta inimaginable que allò pugui ser tan sols una casualitat. Són Casualitats d’una complexitat tan avançada que saps que només poden pertànyer a un narrador superior, a una forma de consciència més àmplia. I NO ha estat una experiència fortuïta i aïllada viscuda en una ocasió puntual, sinó que cada vegada que desisteixo en el meu afany per predestinar, tot assoleix una dimensió de felicitat gairebé surrealista.

És per això que, et convido a que simplement obris el pensament cap a l’opció d’alliberar el futur d’una condició on les previsions son agòniques, sinó que sigui un espai lliure de creativitat, una plantilla en blanc que neix de l’acceptació del que hi ha ara i aquí mateix per començar a explorar un futur prometedor, per visualitzar l’alegria. I amb això vull aprofitar per recordar-te una màxima vital :

” la incertesa és el terreny de la potencialitat pura”

Les set lleis espirituals de l’èxit

3.COM INNOVAR-SE EN MOMENTS DE CRISI:

3.1. LA TITULITIS COM A LÍMIT

Quan ens encasquillem en que l’únic que podem fer o exercir és allò en el que ens han qualificat mitjançant un diploma, restringim les nostres possibilitats. És afirmar que l’únic que estàs capacitat i autoritzat a fer és allò pel que t’han acreditat, que és una forma de reduïr-se a una definició i d’engabiar-te mentalment. T’encalles al determinar QUI ETS ( electricista, pastisser, bla bla ) i EL QUE POTS FER (electricista, pastisser, bla bla) en base al que vas estudiar alguns anys de la teva vida….és una gàbia cognitiva.

Els teus estudis avalen coneixements en el camp del que disposes un títol, però NO IMPOSEN LIMITACIONS AL QUÈ POTS FER, NI IMPEDEIXEN que et desenvolupis de forma autònoma en qualsevol altre àrea. I sabem que en reforçades ocasions els títols no responen sobre la professionalitat d’una persona, només indiquen que s’han finalitzat unes ensenyances.

Hi ha infinitat d’àrees on crèixer de forma autogestionada que no van vinculades a una professionalització matemàtica i precisa de l’educació: la cuina, l’escriptura, el dibuix, la pintura, dissenyar interiors, webs, fer horta, costura, un blog, fer parfums, la joieria, l’horta, aprendre a fermentar, fer massa mare… Hi ha un avantall molt àmpli de subjectes que tol.leren processos d’autoaprenentatge “extrauniversitaris” i no són inquisitius a l’hora d’evaluar-te , sinó que permeten aquest trànsit per l’imperfecció fins que s’assoleixen millores. Són àrees on pots jugar a créixer sense un mentor que exigeixi prosperar. A vegades esbrinar els ritmes plàcids on veure créixer sense pressió les nostres millores, és el millor bàlsam.

Si ens desvinculem per moments de la pressió d’haver de progressar en allò que ens hem determinat a ser, conseguirás relaxar la ment i descobrir moltíssimes altres possibilitats, no cal que siguin formatives, sinó RESSOLUTIVES! En moments de crisi, sorgeixen els millors remeis, i sovint són creatius i espontanis, fóra dels límits del diagrama i l’estadística. I en aquests casos els millors amics seràn el joc, l’exploració i la creativitat, totes virtuts del denominat “nen interior” de la psique.

Permete’t deixar-te guiar per l’intuïció, la satisfacció i la inventiva , juga a explorar, la vida és un joc i gran part depén de tu , pots escollir que estigui replet d’horaris i normes o que sigui una aventura. TU ESCULLS, i posats a escollir, perquè no jugar una mica?

3.2. FER INVENTARI DELS DONS PERSONALS

El que més m’ha servit a l’hora de reinventar-me ha estat conjugar diferents habilitats, o inclús fer-ne prosperar de noves mentres abandonava l’estil de vida anterior. En el moment de cataclisme et quedes una mica descol.locat, en xoc, i potser d’entrada no conectes amb l’oportunitat d’alimentar una virtut aparcada o en desenvolupament, però t’animo a que t’obris a la idea.

Igual que una nova pantalla de videojoc requereix configurar el personatge per adeqüar-lo a les noves dificultats, en un canvi de vida és necessari que reacondicionis el teu perfil personal.Cal iniciar una investigació de tu mateix, és a dir, entrar al magatzem de la personalitat per fer una mica d’inventari sobre les habilitats desenvolupades i vestir-se d’acord a les necessitats de l’ànima. Cal escollir amb saviesa interior les PECES DE VALOR que la teva persona ha cultivat en aquests anys.

Els teus punts forts serviràn de base en la reconstrucció de la teva nova realitat. Ha arribat el moment de donar valor a allò valuós en tu, és a dir, de validar els teus dons, habilitats i destreses, tot aquell contingut preciós de tu mateix.

Una crisi impulsa a iniciar la reconstrucció del espai vital, a reacondicionar l’entorn personal perque sintonitzi amb els desitjos profunds de la teva ànima, és una oportunitat per fer el canvi que tant anhelaves i potser no t’atrevies a fer. Per tal que el teu espai vital resulti acollidor i gratificant, que t’apropi al destí d’un lloc on t’agradarà estar, cal construir-lo des de la satisfacció de les habilitats personals.

imagina’t que a les peces hi apareixen dons: creatiu, hàbil, manetes, ressolutiu, enginyós…

Inicies la construcció de la casa on voldràs viure, és per això que t’animo a treballar els ciments de l’arquitectura on edificaràs la teva vida encara que et porti una mica més de temps, i una casa de xapa per sortir del pas surt volant al primer contratemps. Si tires pel dret de les qualitats on ja tens l’aprovat social perquè et son cómodes, ràpides i fàcils, és més que probable que en un futur et tornis a trobar en un cul de sac com en el que ja ets. Escull on enfocar-te com si poguéssis fer realitat qualsevol somni, tria de la mà de l’intuïció i amb l’il.lusió de consellera.

  • D’entre tot l’inventari de tu mateix, dedica’t a escollir les aptituds que et fan sentir bé quan les fas, aquelles que t’omplen de satisfacció i benestar, i això últim és PRIMORDIAL.
  • Decidits els punts forts, explora a trobar PUNTS MITJOS ENTRE EL QUE SAPS FER, EL QUE T’AGRADARIA FER I LA TEVA PROFESSIÓ. És com resoldre un SUDOKU sobre un mateix, amb l’aventatge que aquí s’accepta qualsevol classe de resposta, des de la més creativa a la més irònica. SIMPLEMENT JUGA!

Per exemple:

INSPIRACIONS REALS:

Els exemples que t’escric aquí són reals:

  • Un company esportiu, tip de fer classes es va llençar a la locució i el tio s’està llaurant un futur fantàstic fent el que li agrada partint d’una formació que poc te a veure amb periodisme o imatge i so!
  • Jo cansada del desgast dels entrenaments personals i l’exigència física, m’he passat al plà artístic on desenvolupar anatomia i ensenyar els meus coneixements del múscul i la forma física a través de l’art. I ves per on que vaig venent dibuixos!
  • Una noia dietista, cansada de treballar per altres restaurants, va obrir el seu propi i ara és un dels restaurants macrobiòtics més parlats a Sant Cugat , col.laborant en tallers per botigues com Veritas.
  • I qualsevol escritor de blog de finances ve del mundillo, no en conec directament a cap però n’he llegit uns quants.

És feina nostra establir ponts que lliguin opcions de la nostra vàlua amb la nostra formació de maneres creatives i innovadores.

NO ABANDONIS EL TEU SOMNI PER LES LIMITACIONS AL QUE T’HAS PREPARAT A FER. POTS FER UN CANVI DE DIRECCIÓ QUAN ET DONI LA GANA. I PUNTO!

3.3. L’ATREVIMENT: AVENTURAR-SE AL DESCONEGUT!

Després de les fase de tirar per terra les barreres acadèmiques i sondejar-se per establir un rumb d’exploració, el següent pas que permet obrir-te a altres bombolles laborals (que poc o res tenen a veure amb la formació) és l’atreviment. Cal bellugar-se fóra dels marges del qüotidià.

Ser atrevit és la virtut de l’espavilat, del que no veu barreres sinó que estableix associacions creatives entre el que busca i com aconseguir-ho. Per això t’incitava d’inici a que et desvinculis de la línia del títol acadèmic, perquè l’esfera professió/requisit et condiciona, i ara mateix necessitem SER LLIURES, tenir llibertat plena en el pensament perque es traslladi en el mapa d’actuació.

Fa uns anys, solia atravessar una masia amb tot un procés d’horta molt acollidor, i em va saltar el desig de tornar a posar les mans a terra, d’aprendre més sobre els cicles de cultiu. No he estudiat res associat amb l’agricultura, però vaig decidir indagar sobre el lloc per esbrinar si buscàven voluntaris. Atravessada la pseudo-vergonya inicial ( cada vegada en tinc menys) vaig aconseguir contactar amb els pagesos encarregats. I després d’aquesta el.lecció a l’atreviment, et puc dir que vaig tenir un estiu genial, envoltada de persones estupendes amb qui fer birres i jugar a volei després de plantar, que sense pretindre-ho, cada dos per tres m’enduia a casa una cistella ben carregda d’hortalisses fresques i que anys després encara hi vaig de voluntària. Fixa’t tu quin premi aquest d’atrevir-se.

Amb això et vull dir que, quan superes a condició temerosa d’extralimitar-te, quan et sobreposes als temor del què pensaràn, més que sovint trobes al darrere un mecanisme d’ajuda que et permet aconseguir allò que et proposes. La por hi serà, però l’aniràs superant a cop d’atreviment. I cada vegada seràs més lliure, més decidit.

NO HI HA LIMITS! sigues pioner i aparca la vergonya, ja que normalment només t’impedeix fer coses diferents per un temor fantasma al què diràn. I en la majoría dels casos, t’ho dic amb coneixement del que parlo, les persones a les qui adreces el teu atreviment es veuen sorpreses per l’iniciativa , i més que rebujtar-te l’osadía, es queden captivades pel gest, i t’asseguro que et tindràn present. No hi ha res més cridaner que algú que empren el.leccions seguint el seu dictat interior.

Si vols més inspiració sobre l’atreviment, et convido a que facis una ullada a la següent entrada: més àrees en les que m’he atrevit experimentar, visita la següent entrada:

4. LA FÓRMULA DEL CANVI

5. UNA MICA D’HISTÒRIA PERSONAL

Als inicis de la vida autosuficient només optava per aquelles feines d’estudiant mal pagades però que les fas amb tota la il.lusió del món pel que simbolitza rebre els teus primers ingressos. Únicament tenia el graduat en Batxillerat i era iniciant els primers anys d’universitat, per tant no se’m pronosticava una recerca laboral molt prometedora, però com comences amb l’il.lusió de la joventut, tot t’està bé.

Aquelles feines catalogades d’estudiants solien ser demoledores, esclavitzants i amb uns rols jeràrquics de poder un pèl tòxics. Els encarregats sovint tenien actituds de afartament, i ho reflectien jugant al sometiment amb els treballadors més nouvinguts. Sense voler els pobres anhelàven el reconeixement i desplegàven el seu afàn de valoració instruïn-te com a catedràtics en les coses més insulses, com “com fer un café amb escuma”… mai hagués imaginat que fer un café requerís tantes classes magistrals. El fet és que ho vaig saber portar, però va arribar un punt on anar a treballar se’m feia un infern de monotonía i repetició. Sortir d’aquell subterrani d’explotació per 4-5€ l’hora es va convertir en la meva prioritat. La meva ànima cridava per trobar quelcom més, així que vaig atravessar la primera crisi: necessitava una professió que m’agradés i pogués fer mentres estudiava. I aquí va aparèixer l’ àmbit esportiu.

Mentre em dedicava a l’esport vaig ser prou feliç, la professió em feia viure en moviment : ballava, saltava, entrenava al ritme de la música i em donava molt bon rollo veure la gent passant-s’ho bé. Potser era massa exigent físicament i no teniem convenis que ajudéssin en l’assessorament de les cures físiques que requereix un esportista en fitnes, així que jo tirava de l’energia fins que em VAIG LESIONAR.

CATACLISME. A partir de la lesió, allò que em feia previamen feliç es va convertir en una tortura: havia d’encaixar el mateix ritme amb una disfunció corporal, sumat a l’exigència pròpia i de l’empresa. Em forçava i em desgastava en sostenir-ho perquè en aquesta professió hi anava lligada la meva subsistència i la meva identitat: JO ERA tècnica esportiva. Com no m’aturava , la lesió va evolucionar en una inflamació persistent i a una cirugía que em va portar a PARAR-ME EN SEC. SEGON GRAN CANVI.

La vida no està absent de canvis i alguns d’ells són a marxes forçades. Venen a ensenyar-nos que no vas pel camí , que no ets on en el fons del teu cor, t’agradaria ser. Per això arriben , perquè quan tu no t’atreveixes a sortir d’on ets, el canvi es forçat d’alguna manera per la vida per empénye’t al nou rumb. Passa com quan els pares prohibieixen els dolços al seu fill perquè no li perjudiquin les dents. Els dolços són aquelles coses de la vida que ens agraden, però ens estàn fent mal o ens distreuen del que veritablement importa: el plat principal.

Recuperant la meva història, fer de cambrera em feia mal a l’autovàlua, i fer d’entrenadora al cos. I potser va caldre que passés per les dues per aprendre a reconèixer en mi aquells dons que d’entrava no apreciava.

Les crisis són grans mestres.

Carolina Muscatelo