Categorías
Fer un CANVI de VIDA INICI

Quan la vida et fot d’hòsties

1. Què m’ensenyen les hòsties: la vida ens moldeja

Des de l’imaduresa de pensament, voldriem preservar totes les parts que ens mantenen intactes, desitjaríem que mai ens féssin mal, no rebre cops, ni daltabaixos , flotar en un món on tot fós inoqüo, i el nostre cor no és ressentís per l’experiència de relacionar-se amb els demés.

ser imperturbables, vaja.

Precisament com em trobava en un moment eventualment convuls amb alguns morats emocionals, em vaig recollir a reflexionar sobre els cops de la vida, i mentres ho feia vaig engrapar una pedra pissarra del terra. Immedietament em va sorprendre al tacte, perquè era d’aquelles que tenen unes proporcions perfectes, recta polida , romboide, que donava gust d’acaronar pels perfils tan ben deliniats que tenia.

Mentres la resseguia amb els dits em va assaltar la reflexió sobre la gran quantitat d’esdeveniments a la que pot estar exposada aquella pedra per perdre la seva forma, i em vaig adonar de com n’era de voluble i transitòria aquella forma. Per molt que m’agradés com lluïa aquella pedra en aquell moment, és més que probable que la forma canviés… per la pluja, perqué algú la llencés contra alguna cosa, perquè la trepitjéssin …. D’entrada la idea de que perdés aquella forma que jo considerava “ideal” em despertava certa inquietud, però llavors vaig comprendre que no tenia perquè ser moldejada a pitjor, sinó que simplement s’adaptaria a les circumstàncies, i potser la propera vegada tindria forma de cor, estrella o de fletxa.

En la vida passa similar, som com un bloc de marbre, plorem per cada aresta que arrenquen de nosaltres com una pérdua infinita, en comptes de limitar-nos a observar com ens moldeja la vida. Potser la vida fa de nosaltres una escultura de la pietà , i lluïm com un marbre esculpit per Miguel Àngel, PERÒ ABANS HAUREM DE PASSAR PER FASES DE PÈRDUA I FASES AMORFES, no s’hi arriba de bloc immaculat a forma desitjable sense trencaments, sense un procés d’esculpir. FAN FALTA ELS TRENCAMENTS. Només hem d’observar cap a on ens porten.

2. Què m’ensenyen les hòsties: HUMILTAT

Si ho sé, la humiltat és una virtut que sembla que hagi passat de moda, que hagi quedat destinada als monjos Tibetans i no aparenta encaixar gaire en el nostre tarannà ferèstec i competitiu occidentals, on la velocitat en l’èxit i la comparació amb els demés són la mètrica del teu succés com ésser humà. Estem tan pujats en ser sempre més, més ràpids, eficaços, millors , que ens entrabanquem sols en aquest ritme frenètic i ens fem mal. Anem tant afanyats, que en la inèrcia de vida veloç ens estimbem cap als infortunis que ens fan parar.

La humiltat ràu en la capacitat d’acceptar una situació sense resistències i sense voler-te posicionar a partir d’un judici de raó, per sobre o sota d’algú o algún succés. Aquesta forma de no-comparació ens resulta si més no perturbadora, ja que ens desvincula de la nostra manera d’entendre la realitat. És contrària al mètode que els nostres cervellets d’infants van aprendre a catalogar successos a partir d’una escala de valors que va del dolent al bo. D’ençà, la reacció natural de les nostres ments és a establir criteris d’evaluació, a calificar les circumstàncies en relació a com beneficia o perjudica un succés A la nostra comoditat.

Puntuem negativament retalls de la realitat sense considerar tota la narrativa argumental on es desenvolupen els aconteixements. No tenim previsions futures ni podem veure tota la línia de successos per compendre si aquell problema suposarà a la llarga un prejudici o un benefici, ho desconeixem. Al calificar el present , aïllem la nostra persona de la història del que pot venir.

En una situació de conflicte o desagradable, en comptes d’observar des de la no-reacció, que és des d’on podem tenir una comprensió més àmplia, entrem de plé en el veredicte inquisitiu:

“això és inconcebible”, “m’ha faltat el respecte”, “quina injustícia”…

Situem el dany en una escala d’agravi personal, i com generalment sempre percebem algún grau l’agreujament, despleguem la reacció mental d’oposició, o l’acció defensiva pertinent. Ens omplim d’idignació, insultem, diem coses més brutes que el fons d’un contenidor de brossa pública, i si no hem aconseguit res és comú anar-nos-en amb el cap emmaranyat de tot el que podriem haver fet o no després del conflicte.. el resultat de l’experiment és sempre la frustració, amb la que arremetrem contra el món la nostra aflicció.

Però ara pregunto: Què et fa més mal, la situació en si o la força amb la que t’oposes a la situació en si? Permet que prengui un experiment com exemple:

La tol.lerància a l’adversitat

L’experiment que descric a continuació pretenia mesurar l’impacte del cortisol en l’organisme, i per analitzar-ho van idear una prova que consistia en introduïr ratolins en cubells amb aigua dels que no podien escapar. Un cop dins del cubell , se’ls deixava una estona per observar el comportament: els ratolins no deixàven de nedar i d’intentar fugir malgrat no hi havia escapatoria possible. Tot i la lògica de que no podien escapar-se, ho seguíen intentant fins a quedar esgotats, i a prop d’ofegar-se. Després d’uns minuts d’agonia , el científic en qüestió els treia del cubell per mesurar-lis l’estrés. Obviament, pobres bestioles, tenien el cortisol pels núvols.

Doncs bé, la prova va durar unes quantes jornades per evaluar l’impacte de l’estrés sostingut sobre l’organisme, que lògicament era nefast. El que aquest experiment em va fer plantejar va ser el següent: després d’unes quantes inmersions aqüàtiques, el ratolí hauria d’haver aprés per repetició que sempre assistia una mà del cel que el rescatava de l’agonia, llavors…. perquè seguien desvivint-se en buscar fugir? Perquè no simplement flotàven fins que passés l’estona?

Aquí va ser on vaig comprendre que NOSALTRES FEM EXACTAMENT EL MATEIX. Quan passa una mala situació, en comptes de flotar en la situació, ens desgastem oposant-nos-hi. I conseqüentment no solament patim el mal de la situació , sinó tot el mal molecular de la cascada de reaccions químiques que es donen en una situació d’alarma. Tot doblement nefast. És millor no barallar-se amb l’adversitat per no acabar doblement perjudicat.

A vegades deixant-se flotar en la situació, quedar-se sense oposar resistència és la forma més plàcida d’atravessar un contratemps.

3. Quan la vida et fot d’hòsties: acceptar el que no acceptes. SABER DEIXAR ANAR

En el pinacle de la resistència cap al infortuni, arriba un moment on el malestar és tan àlgid que no el pots seguir sostinguent, desgasta massa , és massa corpulent per confrontar-s’hi. Llavors abaixes la resistència i arriba un estat de ressignació o rendició cap allò què és, tant se val de com de dolent l’hagis considerat abans, no queden més recursos per seguir amotinant-se. En aquest punt és quan s’aconseguieix un canvi de prisma cap a la situació i on comença a respirar el nus mental que ens retroalimentava el malestar. Es dilueix la lluita, es tol.lera el problema.

Aquesta corba de resistència-rendició, en moltes ocasions, ens fa adonar-nos de la supremacia de les circumstàncies exteriors sobre la nostra pretensió de domini sobre les mateixes circumstàncies, ens fa ser conscients que quan les situacions “ens superen” és perquè portàvem massa temps pretenent domar les circumstàncies. És l’ensenyança de la vida cap a la RENDICIÓ . És la vida xiuxiuejant-te: “deixa’t anar, no lluitis més, jo et subjecto”. I aquí , just aquí , és on es farà visible allò que era bo per a tu. Ara ho veuràs:

T’explicaré una experiència que lliga molt bé amb aquest concepte de degràcia transformada en benedicció:

L’any passat era en un estat de bona forma física, havia començat la temporada escolar, que coincideix amb la temporada esportiva dels pavellons, i considerava que havia aconseguit encaixar prou bé les dues feines que tenia llavors. Era un dia feliç i jo sortia xiulant amb la bicicleta de camí cap a l’escola on impartia la propera activitat. No havia ni fet 200 metres amb bicicleta quan , per l’humitat i les lloses extremadament polides de la plaça del Monestir, la bicicleta em va fer una patinada espectacular de darrere i me’n vaig anar amb el genoll a terra sense temps a reaccionar. Em vaig quedar estabornida sobre el carrer amb la sensació que allà havia passat alguna cosa. Vaig resoldre com vaig poguer el tema laboral per anar a urgències, però en la radiografia no va aparèixer res anormal.. Així que vaig arribar a casa amb la convicció que només havia estat el cop.

Van passar alguns dies i seguia notant un dolor molt extrany i profund cada cop que em posava dempeus, i que s’accentuava quan acumulava més passes del compte. Per descartar anomalíes sobre teixits tous, l’assegurança laboral em va fer una altre prova d’imatge, i va ser quan el resultat es va fer visible: tenia la tibia trencada , fisurada com un vidre esquinçat, res massa greu però suficient com per portar-me al tractament mèdic d’un os trencat: la immovilització.

Que em diguin que he de fer un mes d’immovilització per a mi és com si em catapultéssin a l’Ares, com si condemnéssin a presó , un càstig que em condemna a la quietud. És just quan començo a atravessar les fases de lluita i resistència cap a la situació:

  • El primer pas és la resistència anarquista: ” jo no penso immovilitzar-me , això es curarà per si sol “… ja ja
  • El segon pas és el del victimisme dramaturg: “perquè a mi ? quina desgràcia, la vida em maltracta” ” tinc mala sort” etc. etc.
  • El tercer pas, el de no queda més remei: toca immovilitzar. Rendició.

Doncs bé , el mes d’immobilització que la meva ment pronosticava com el aconteixemen més terrible de l’any ,va resultar una etapa d’introspecció i de descans PAGAT per les dues feines, de reflexió i de deixar-me portar. Com no podia fer masses coses, tampoc podia inmiscuir-me ni controlar gaire, així que em vaig rendir. Vaig flotar com els ratolins haurien d’haver fet en l’experiment del punt 1. Tant se valia si no s’havia escombrat la casa o hi havia pols, jo tenia la obligació imposada de que tot em fos irrelevant , tret del propi descans. I d’aquí va arribar una etapa de calma que necessitava molt més del que jo m’hagués imaginat. A les dues setmanes d’immovilització lluïa una cara que feia mesos que no em veia: descansada, sense bosses als ulls ni granets. Era la festa del meu cos per dir-me que allò m’estava sentant bé. I quan ara ho recordo me’n adono del bálsam de pau que em va aportar aquella situació. Va ser allà on vaig començar a el.laborar canvis a la meva vida com el blog sobre el que et trobes llegint.

4. Fer d’observador: del drama a l’aprenentatge

No podem esquivar els infortunis per més que ens sedueixi la idea, no tenim boles de predicció del futur ni el horòscop es prou precís per mantindre l’adversitat notificada. Però el que si podem aprendre a fer és a navegar en ells de la forma més plàcida possible, o sense ofegar-nos amb les idees de totes les coses que podrien haver estat i no són.

Quan ens enganxem en la fantasia de pensar en modificar el passat, no solament forcem una esperança impossible, sinó que ens desgastem en desitjar que les coses formin una altre realitat de la que és. Lluites contra la realitat, lluites perquè sigui diferent, però la lluita està en un punt des d’on no és pot fer palanca. No pots apretar el botó del ascensor per baixar per sota del nivell zero. has d’anar cap amunt.

Imagina’t que ets un nàufrag al mar, i només comptes amb una base de fusta i un rem, i de sobte arriba una tempesta. Tens dues opcions, intentar aprendre a mantindre’t a sobre l’aigua amb els recursos que disposes i canalitzar l’energia unicament en això, flotar , o ser com un com un colador i filtrar energia en tots els pensaments de desgràcia, sumats al intent de mantindre’t surant sobre l’aigua. Tu esculls quina el.lecció és més rentable.

Sé que això que t’explico sona molt maco des de la tranquil.litat de terra ferma, i a tots se’ns plantejen qüestions i necessitats de voler comprendre perquè a vegades hem de trampejar situacions tan catastròfiques, però el que et proposo des d’aquí és que vagis més enllà, que pensis en aquesta porció de vida com en un procés que et fa de pont cap al que vindrà, i que si ho has d’atravessar el millor de tot és fer-ho acompanyant el moment, i segurament darrere s’hi amaga una situació millor per a tu a la que només podràs arribar a partir d’aquesta experiència.

Hi ha un conte zen que m’encanta i me’l recordo cada cop que em trobo en posició de descarregar del moment el contingut de tragèdia i és el següent:

Hi havia una vegada un camperol xinès, pobre però savi, que treballava la terra durament amb el seu fill. Un dia el fill li va dir:
-Pare, quina desgràcia! Se’ns ha escapat el cavall!
-Per què dius desgràcia? – va respondre el pare – veurem el que porta el temps …
Al cap de pocs dies el cavall va tornar, acompanyat d’un altre cavall, fet al qual el fill va sortir cridant d’eufòria:
-Pare, quina sort! El nostre cavall ha portat un altre cavall! -Per què li dius sort? – va reposar el pare – Vegem què ens porta el temps.
El noi va voler muntar el cavall nou, i aquest, no acostumat al genet, es va encabritar i el va llançar a terra. El noi es va trencar una cama. -Pare, quina desgràcia! – va exclamar ara el noi – M’he trencat la cama!
I el pare, reprenent la seva experiència i saviesa, va sentenciar: -Per què dius desgràcia? Vegem el que porta el temps! El noi no es consolava amb la idea de que allò no pogués ser una desgràcia es queixava de la seva sort al seu llit.
Pocs dies després van passar pel lloc els enviats del rei, buscant joves per endur-se’ls a la guerra. Van venir a la casa de l’ancià, però com van veure a el jove amb la seva cama trencada, no el van reclutar el van deixar i van passar de llarg.


El jove va comprendre llavors que mai s’ha de sentenciar ni la desgràcia ni la fortuna com absolutes, sinó que sempre cal donar-li temps a el temps, per veure si alguna cosa és bona o dolenta. O simplement per veure com una dolenta es pot transformar en una d’increïblement positiva.

5. Com saber quan has de lluitar i quan t’has de rendir

Aquesta es la pregunta màgica, conèixer quan quan una eventualitat requereix que lluitis en ella o quan és saludable deixar que passi de llarg. Per sort hi ha un indicador força fiable per reconèixer el camí a escollir, i és el grau de malestar que aquella situació comporta.

Tant en una situació de superació com una de desagradable, apareixerà un cert grau d’incomodiat, però mentre que en una situació de superació apareixerà certa coïssor pel canvi o decisió, en una circumstància desfavorable et sentiràs ansiós, desgastat, amb la sensació de fons d’estar equivocat.

En la confrontació on s’hi amaga una superació personal, es percep un malestar semblant al de llençar-se amb paracaigudes per primer cop, apareix un neguit provinent de sortir de la zona confort, tot i que serà un neguit transitori, recolzat per la mandrositat d’ encarar-se a una nova perspectiva. Es dissoldrà ràpid un cop t’hagis engrescat a l’activitat i un cop aconseguit l’objectiu, t’envalentonarà..

En les situacions conflictives que no et destinen a res positiu per a la teva experiència de vida, apareixerà un malestar dens, viscós i que t’angoixa més profundament, serà una ànsia que es projecta en el temps i de la que no te’n desempallegues per molt que t’ocupis amb altres activitats. Serà un malestar que sonarà de fons, ininterrumput.

Un truc força fiable per reconèixer-hi la diferència és:

Projecta’t en el futur , com si ja haguéssis aconseguit allò que tant has lluitat i pregunta’t des d’aquella posició:

  • Ha valgut la pena atravessar aquest malestar? Em sento satisfet o el malestar permaneix?
  • Imagina’t amb el conflicte ressolt i pregunta’t: haurà valgut la pena tot el que has d’atravessar?

Si no trobes una resposta d’alleujament, sinó que et visualitzes tant esgotat com si haguéssis atravessat una Titan Desert, aquella situació no val la pena lluitar-la, t’allunya de la teva pau interior.

Pren sempre les desicions que t’apropin a la pau interior, aquest és l’indicador més veraç de que les desicions escollides són les correctes, les que et deixen amb la sensació de satisfacció i d’haver pres l’el.lecció assenyada. És així de senzill.

Carolina Muscatelo Rius

Categorías
FILOSOFIA DE LÀNIMA INICI

La veracitat de la intuïció

Tot aquest post vol reforçar la idea de que tots tenim dins nostre un savi que ens aconsella , una força superior que ens orienta , una abraçada càlida d’un amor que vol el millor per nosaltres. Només hem de permetre que s’expressi, deixar-la opinar, acallar amb cura la veu xerraire de la raó i cedir la paraula a aquesta saviesa interna .

La intució és una eina meravellosa, una forma de confiança en la vida que en moltes ocasions sap millor que tu mateix qué és el millor per a tu mateix. Només cal aprendre a escoltar-la i confiar, obrir-li les portes perquè manifesti la màgia de la vida.

En aquest post incorporo una situació personal molt exemplificadora, per apropar-te l’experiència de com n’he sortit beneficiada quan he escollit donar vàlua a aquesta veu que sempre conté una informació encertada ( i que sovint no casa amb el que penses que hauries de fer!).

Pots adreçar-t’hi directament al punt 4 de la taula de continguts o seguir amb la continuitat de la lectura dona sentit a tot plegat. 😉

Taula de continguts:

  1. Què és això de la intuïció?
  2. El sobredomini de la lògica
  3. La il.lusió de control, o la farsa de control
  4. Experiència personal: l’increïble resultat de seguir el dictat de la intuïció

View Posts

1. Què és això de la intuïció?

La intuïció és un ràdar intern que generalment t’indica una direcció on trobar molt més d’allò que esperaves amb anhel. Aquest ràdar es basa en rebre informació sensitiva de molt baixa freqüència però amb una indicació molt clara de què fer o cap a on anar.

Desconeixem d’on prové aquesta font d’informació, i ens desorienta no poguer-li atribuïr cap condició raonable, però en aquest fet resideix la màgia de la mateixa, en que no sabem d’on ve i molt sovint ens guia assenyadament.

Resoldre el misteri de la seva procedència normalment ens encamina a adjudicar aquestes informacions sota la protecció d’una realitat superior a nosaltres, a la divinitat o al multivers de la física quàntica, circumstàncies que tampoc entenem del cert com funcionen però tenen cabuda com per amparar aquest concepte .

La intuició és màgia pura de la fe en la pròpia màgia. una màgia no visual, no sensorial, però si electromagnètica, és a dir, d’atracció o magnetisme en allò on enfoques els pensaments i desitjos més fervents.

En funció dels pensaments que tu tens sobre on et vols adreçar o què vols aconseguir, obtindràs resposta a la teva sol.licitud en el plaç que t’obris a la vida. La intuïció arriba en un acte de humiltat al reconèixer que no tenim el control ni les previsions del devenir de la vida per molt que ens esforcem en dominar diferents àmbits de l’existència. Arriba en la rendició del control i l’alliberament d’expectatives, però dins d’un marc de recerca de respostes.

2.Quan ofeguem la intució amb la lògica

Tots rebem dosis d’informació provinents de l’intuïció, però sovint són rebutjades en detriment al pensament organitzat. La fracció racional és tan predominant que apaga o anul.la altres referències sensorials.

Tot i la innegable utilitat de la lògica en les qüestions més pragmàtiques del nostre dia a dia, aquesta regna amb tal autoritat que desplaça al desterrament l’atzar, rebutja l’inexplicable i com un dictador, s’instal.la en el control sobre cadascuna de les el.leccions de la nostra vida. Des de l’aprenentatge occidental, qualsevol cosa deslligada del sentit comú està destinada al fracàs, a no ser tinguda en consideració, fruit de l’atzarós o l’estafa.

I quan més àmpli és el regnat de la lògica , més difícil obrir la porta a la frescura de la vida, element des d’on poden aparèixer situacions innovadores i manifestar-se la casualitat.

Pel tarannà funcional al que estem habituats, creiem fermament que l’èxit en la gestió del temps resideix en el recull d’informació de fonts “sensates” basades en l’evidència i des d’on a anticipar-nos. Però des d’aquest control pretenciós sovint oblidem que som massa petits com per entendre i organitzar la magnitud de les circumstàncies que interactuen en el conjunt on totes les coses hi són.

Ens passa igual com la cél.lula individual: aquesta únicament identifica allò que interactua directament amb ella però desconeix què és el que passa en el conjunt del cos, en la magnitud superior.

La lògica pretén establir prediccions de resultats basant-se en la informació que poseeix de l’entorn, ja sigui a través dels sentits o del sentit comú (fixa’t en la paraula, sentit comú és un sentit més).

El sentit comú és un instrument adquirit per l’experiència, i ha estat moldejat per l’evolució del cervell després d’anys d’aprenentatge basats en assaig-error. El teu cervell ha aprés a establir prediccions molt útils sobre l’entorn en determinades relacions segons la seva vivència o l’experiència dels demés. Com estableix prediccions?

  • En relacions causa-efecte:
    • si encenc una espurna sobre la llenya, aquesta farà foc
    • si tiro aigua sobre el foc, aquest s’apagarà
  • En relacions espai-temps: si segueixo caminant en un intèrval d’una hora avançaré 6km.

En predir circumstàncies bàsiques de les lleis naturals en contextos relativament simples, la lògica ens és d’utilitat. Però quan més àmpli és el camp a predir, o més extens en el temps, més variables intervenen en la fórmula i més fàcil és caure en l’error. Quan pretenem anticipar-nos en les circumstàncies de la vida on hi ha més implicacions que les derivades de les nostres accions o el.leccions, els nostres cervells perden efectivitat en el pronòstic de la conseqüència, de la causa-efecte. Simplement perquè les variables derivades de la coexistència de milers de persones i milers de desicions personals és tan ampli que resulta pretenciós voler-ho controlar

La meteorologia exemplifica aquest concepte de forma molt gràfica:

Malgrat la seva intenció planificadora, el seu abast és limitat i sovint incert o fins i tot improbable. Quan més lluny vol participar en la predicció, més possiblitat hi ha d’ error. Això es degut a que influeixen masses denominadors sobre els que establir seguiment: masses d’aire, corrents, fases lunars, ciclons, simbiosis entre l’Amazones i el desert…

Hi ha massa intropia com per determinar un únic resultat.

Podem pronosticar el resultat quan l’aconteixement està molt proper, perquè ja s’ha donat en algún altre punt del món o perquè veiem la seva proximitat, tal com coneixem que un huracà a la costa de Florida pot desembocar amb fortes ventades a la península, però és difícil anticipar el huracà fins que no s’ha desencadenat la reacció que el provoca. Resumint, tal com succeeix amb les prediccions meteorològiques, succeeix amb les prediccions logístiques de la nostra vida.

3. La il.lusió de control, o la farsa de control

Ens encaparrem en lligar el que succeïrà a l’endemà establint mesures necessàries per assegurar-nos de controlar el temps al minut per tal de que tot sigui com esperem que hagi de ser. I perquè aquest sistema funcioni tot està encaixat, rígid, inamovible, perdem la possibilitat de que l’endemà pugui ser sorprenent perquè establim d’avantmà com ha de ser.

Mantentint el vincle amb la mentalitat controladora ens perdem el misticisme de l’incertesa perquè suprimim qualsevol acció o el.lecció que no es regeixi per la coordinació del pensament lògic. Desacreditem qualsevol desició espontània que no sigui “coherent” amb la froma de pensament de l’entorn.

Menyspreem sense voler el rumb interior, i rebutgem la resposta mística als nostres anhels perquè desencaixen del procés de cribatge mental en el que ets absort. És l’arrogància del sentit de control, la fal.làcia de l’EGO.

El fet intuitiu sovint s’oposa a la lògica de l’evidència, sovint aporta informació que compta amb poc recolzament de la realitat exterior. Però aquí és on resideix la màgia, de decidir creure en ella o en la raó. Potser s’assembla a la visió de l’andana i 3/4 de Harry Potter: el que els sentits t’indiquen és que allà només hi ha un mur impenetrable, però si confies, si esculls anar més enllà , et trobaràs molt més del que mai havies imaginat. La intuïció és la veu que t’anima a traspassar el mur, la que et porta al lloc que anheles.

Per reforçar el valor de la intuïció i desmantellar-te suament el concepte de control envers la vida, aprofito per compartir una experiència molt gràfica, quelcom que trio relatar per ser una experiència recent que va corroborar d’una forma molt contundent el valor de la intuïció .

Precisament perquè en el moment del succés hi havia factors molt evidents que contrariàven la informació rebuda, la credibilitat a aquesta veueta preciosa es fa més intensa.

4. Experiència personal: l’increïble resultat de seguir el dictat de la intuïció

Aquesta és una història d’il.lusió , una història per il.lusionar-se. I com la majoria d’elements fatnàstics del meu record, es va iniciar a través d’un viatge.

Era a Croàcia i tenia decidit visitar alguna de les illes del país, malgrat conèixer que s’aproximava un temporal terrible provinent de l’Atlàntic. Jo mateixa havia sobrevolat la massa de núvols densos que tapàven bona part de la distància entre Espanya i Itàlia, així que tenia la confirmació visual d’aquest fet. El dia escollit per fer la visita a l’illa el pronòstic no podia ser pitjor: una tupida cortina d’obscuritat i núvols que semblàven voler engolir el mar, cobria tot el cel.

Malgrat la veracitat visual de mal temps, dins meu ressonava amb molta força la idea de anar-hi igualment, escoltava una certesa que em deia: “tu ves, ja veuràs que no és per tant. Prova i ves. “. El temporal hagués disuadit a qualsevol a embarcar-se cap al diluvi, però per experiències prèvies ja vaig permetent donar-li espai i conec de primera mà que aquesta informació molt sovint és més fidedigne i verídica que la que capto pels sentits o la que el.labora el meu sentit comú. Així que, no sense una mica de resistència inicial, m’hi vaig embarcar, vaig delegar a la vida amb un “que sigui el que hagi de ser” i em vaig adreçar al port a comprar el meu bitllet d’anada.

el cel d’aquell dia

Vaig arribar just a temps per comprar el bitllet del darrer ferry que sortia aquell matí, amb absoluta facilitat i uns minuts abans de que el catamarà sarpés.

En el trajecte cap a l’illa, la perspectiva desde el mar era encara pitjor: un blau fosc competia pel color de les profunditats amb el mar. Tot i així ja era a dins i no valia la pena cedir als terrors, i em vaig disposar a gaudir del trajecte.

Mentre avançàvem cap a la illa, va aparèixer una clariana al cel, just per on es filtrava l’esfera solar , i els seus rajos es projectàven a l’alçada d’on passàvem amb el vaixell. Una clariana prou gran com per escalfar-me la pell a través del vidre del catamarà. Allà tenia una picada d’ullet del cel per confirmar la meva el.lecció, per envalentonar-me a confiar. Sovint aquest símbol solar, per a qui la vol creure, és la forma de benedicció, de reafirmació que estàs en la direcció correcte. Pels que s’adhereixen en el sentit comú, aquest post no pretén contrariar-los ,només explicar la meva experiència.

Seguim amb el relat.

Doncs bé , arribo a l’illa i res de pluja. Per consolar la por latent que em deia que allò podia empitjorar, vaig decidir donar-me un plaç de tres hores d’expedició, i si passat aquest temps la tempesta es feia grossa, agafaria el ferry de tornada. Mentrestant , com ja era allà, pertanyía gaudir.

Em vaig posar a caminar sense cap rumb concret quan es va tornar a aclarir el cel mentre passava per l’alçada d’una caleta totalment tranquil.la i deserta, i dit de pas, de les de postal. Tot i que era aviat i encara quedava brisa humida de la pluja, no m’ho vaig pensar dos cops, i en un posar i treure, ja tenia el bikini calçat i em disposava a endinsar-me en la refrescant aigua matinal mentre els rajos de sol banyàven la superfície de l’aigua. Vaig gaudir uns bons 10 minuts d’un bany al mar amb el sol, i un fons negre. Una imatge de contrastos i alhora una reafirmació de que quan prens el rumb cap allò que vols fer en consonància amb el que realment vols, sovint s’alinien circumstàncies sorprenents, s’obren portes que ni t’imaginàves. Qui s’imaginaria un forat de llum en el lloc on et vols banyar enmig d’ un fons negre? És impredictible.

Després d’aquesta capbussada inicial, i amb l’entusiasme a flor de pell, em vaig vestir a corracuita per continuar la visita, procurant guanyar temps al mal temps. No tenia cap destí ni direcció fixe on anar, tampoc havia cercat res d’aquell indret, així que simplement caminava.

Mentres avançava en alguna direcció, em vaig creurar amb un noi i vaig tornar a sentir la mateixa informació sense procedència definida que em xiuxiuejava : ” parla amb ell” . Altre cop era davant una informació sobtada amb un contingut que es confronta amb el meu pensament amb l’acció: la vergonya de fer quelcom irracional vers el impuls de fer-ho i experimentar què passa.

Com ja estic llençada en aquest procés d’exploració, ho vaig fer, vaig anar decididament a parlar amb ell per preguntar-li si em recomenava algún lloc natural i paisatgísticament agraït. I precisament aquesta persona va ser qui em va proporcionar la informació d’un dels llocs més sorprenents de tot el viatge, qui em va recomenar un paisatge molt més idíl.lic del que pretenia trobar d’entrada, sense ni tan sols jo saber què anava buscant.

Em va recomenar una platja anomenada Pachamama ( si, només el sol fet del nom ja era com un imàn per a mi) que es trobàva en un trail una mica amagat. Així doncs em vaig disposar a encaminar-me cap aquell indret tot xerrant amb ell i agraïda de que la vergonya no m’hagués disuadit del que la meva intuïció m’havia recomenat.

ell ensenyant-me amb el seu telèfon els llocs on anar

Ens vam acomiadar i vaig mantindre la direcció aconsellada. Just albirada la primera platjeta, es va desplegar la pluja amb tot el seu potencial. A correcuita vaig adreçar-me a l’aixupluc d’una petita carpa amb taules i cadires on vaig córrer a refugiar-me. Literalment en aquell moment semblava que el cel s’esmicolés sobre la terra, però just havia esclatat en el moment en el que tenia un refugi a la vora, i l’aigua no va deixar massa mullader sobre la meva roba.

Va ser una pluja torrencial, però no em deixava desanimar, havia arribat just en el punt en el que apareixia un lloc on aixuplugar-me, i tenia una creença ferma en que aquell panorama podia millorar. Simplement havia d’observar, veure què passava.

Passats uns 20 minuts de pluja ferotge, tot es va calmar tal com va arribar i el cel es va començar a aclarir. Vaig sortir del meu refugi per encaminar-me cap al trail i seguir cap al lloc mencionat. ( si , dubtava una mica de si feia bé o devia marxar , però va poder amb mí la necessitat d’exploració ).

Seguia el caminet, per cert, un caminet pedregós, estret, i poc transitat, dels que conèixes de primera mà que només et poden portar a un lloc on no hi arriba massa gent, i que precisament són els que m’entusiasmen, quan em vaig ensopegar amb un gosset molt simpàtic delerós d’unes carícies al clatell. Va aparèixer l’amo i no sé exactament com, però vam acabar fent el camí plegats mentres teníem una conversa lleugera.

Resulta que aquest home era el propietari d’un petit restaurant eco-friendly de la caleta on m’adreçava (quina casualitat , eh?) i em va estar explicant la seva vida a l’illa, com era viure allà. El camí se’m va fer molt ràpid, i quan vam arribar al lloc no podia estar més sorpresa: una petita cala pedregosa amb aigua cristall que es convertia blau turquesa, tot decorada de pins i un petit mur de pedra des d’on sobresortia una gran olivera. Les hamaques buides li conferien al lloc l’emplaçament ideal pel descans del viatger alhora que no sobrecarregàven el paisatge. El restaurant era una petita construcció de fusta que casava totalment amb l’entorn , amb un seguit de tauletes de fusta senyalàven que a l’espai podies gaudir d’un àpat. Era un lloc preciós, increïble.

Doncs bé, jo d’entrada havia anat amb la intenció de descobrir i fer unes capbussades, així que em sabia greu fer ús de les tumbones , però l’home em va convidar a que utilitzés el que em vingués de gust. Em vaig tornar a posar la roba de bany i cap a l’aigua. Quina llibertat , quin agraïment, quin entusiasme. Tot vibrava dins meu. El cel es va aclarir fins a l’impensable, i la crema solar es va tornar a fer imprescindible. Era de somni tenir la possibilitat de gaudir d’aquell indret jo sola, d’aquell espai sols per mi, sols per intrèpids que havien foragitat les pors del mal temps. No sé quanta estona m’hi vaig estar, però sé que el temps va desaparèixer , fins que no em va donar l’avís la panxa.

Per l’amabilitat de l’home , vaig apropar-me a preguntar si era possible demanar quelcom per dinar, al que ell em va respondre que si, que just era l’últim dia que treballava i potser no tenia tot el que apareixia a la carta, però que encantat cuinaria alguna cosa. En aqull indret res no podia casar més que un plat de peix fresc, així que aquesta va ser la el.lecció. No oblidaré que va encendre la brasa només per a mi. I recordo les paraules que em va dedicar: “ara relaxa’t , no tinguis pressa que el dinar arribarà”. Com de necessàries són d’escoltar aquestes paraules, com ens fan falta als accelerats occidentals delegar la pressa per romandre en la calma del temps, on tot arriba i on no hi ha ferocitat.

La màgia només s’estava desencadenant. Per fer espera vaig deixar les meves coses a la hamaca i vaig començar a recòrrer el caminet de pedres que continuava illa endins, amb el banyador i unes sabatilles, lliure de carregar res, lliure de resposabilitats. Així va ser com als pocs minuts vaig trobar-me amb la panoràmica més feréstega de l’illa ,de la zona més salvatge i intrèpida: davant meu s’alçava l’unió de la roca i el mar, unió desposeïda de construccions urbanístiques , transports i persones. Només pedres que veneràven el cel amb les seves formes esculpides per les marees i les plujes, els pins, la flora mediterrània i l’olor a mar i romaní que tant m’enamoren. Era respirant l’elixir de la vida. No tinc paraules per descriure l’efecte d’èxtasi d’aquella brisa en mi ni d’aquella visió, tampoc crec que existeixi cap droga que t’apropi a l’estat d’unió amb la terra que vaig aconseguir en aquell indret. Estava visquent màgia pura. Vaig trobar una roca plana , inusualment plana, i vaig decidir estirar-m’hi a gaudir d’allò. Tot en aquell moment era perfecte, d’una senzillesa equilibrada i alhora d’una inconmesurable complexitat. Podia dir que era en pau.

No sé quanta estona hi vaig ser, però quan vaig sentir que ja m’havia recarregat, vaig emprendre la tornada a la cala. Tot aproximant-me em van venir a avisar que en 5′ tenia el dinar fet. Quina meravella. No sé si el que va ser deliciós en el dinar en si o la fotografia de dinar sota una olivera mirant l’horitzó del mar, la cala, visquent la tranquil.litat. Em vaig menjar aquell peix de forma reverencial, amb suma subtilitat, amb veneració.

Quan vaig acabar, vaig apropar els plats a la cabana restaurant, i aquí em van oferir una copa de vi ( gratuïta) mentres xerràvem sobre el món de la restauració. Si ja et dic que no podia ser millor. El vi era de barreja de vinyes i el resultat era aclaparadorament aromàtic. I aquesta petita aportació etíl.lica va acabar d’augmentar la sensació de somni.

Mentres érem allà intercanviant diàlegs, se’m va ocòrrer proposar-li l’opció d’oferir-me com a ajudant de temporada, sense compromisos, únicament deixant la possibilitat al cel. Ell va acceptar la proposta rebent la meva adreça de correu electrònic. L’estiu que ve us diré alguna cosa sobre si s’ha desenvolupat o no, aquí tots mantindrem l’intriga. I així, després d’hores de somni va ser com vaig decidir empendre la tornada cap a la zona del port.

la illa d’Hvar a la tarda era ben assoleiada

Feliç. Feliç d’haver-me atrevit a valorar aquestes pampallugues d’informació , feliç d’haver seguit els dictats de la intuició, feliç de sentir-me en harmonia, i sobretot , feliç d’haver-me deixat guiar per aquesta veu interior.

Carolina Muscatelo Rius