Taula de continguts

1. Mecànica d’una ferida emocional

Quan es fa una ferida emocional sense la opció a ser güarida, o bé perquè el sentiment és inacceptable des del prisma de convivència social, o bé pequè no existeix l’opció de curació amb l’agressor o circumstància causant de la ferida, és queda una emprenta en el cor i un garbuix en el pensament. El cervell s’enfoca en voler-ho resoldre, perquè detecta del cor la necessitat de güarir una agressió, de treure’s del damunt aquest dolor punxagut, i buscarà accions necessàries per poder sol.lucionar-ho.

Penses en el perdó , planejes venjança , busques la reconciliació, qualsevol mecanisme que et pugui descarregar d’aquell dolor… Però si no apareix l’oportunitat d’atendre’l perquè la situació de vida no ho afavoreix ( aquella persona ja no es troba en la teva vida, la situació ja es passada i no tornarà, no hi ha comunicació reconcilitatòria possible, o simplement requereix temps…) és com si la ferida no rebés cap cura, i visquéssis amb un trau sagnant.

Davant l’estímul d’un agravi no curat que continua dins teu, el cervell intensifica la recerca i manté l’atenció sobre l’aconteixement no resolt que manté l’ai al cor. Malgrat que tu saps des del pensament conscient que rumiar-hi no et fa cap bé, que no hi ha una ressolució possible ara per ara , la ment inconscient intenta retornar l’equilibri, hi rumia, hi dona voltes i més voltes a la cerca d’una solució per intentar güarir aquell cor ferit que crida de dolor .

El cor fa mal i el cap treu fum.. són situacions de vida de confusió en les que t’assenyalen que perdonis, que ho deixis estar…. i qué més t’agradaria que deixar-ho córrer, però per molt que pensis en perdonar, sents que no pots, que la ferida segueix allà i no sembla que vulgui tancar-se. T’abraces a la idea que el temps tot ho cura, que necessites distància temporal per dissoldre-ho, afirmació que porta una mica d’esperança projectada en el futur però no resol el dol del moment present.

Per això , tenir l’oportunitat d’expulsar el compungiment, parir aquest dolor, cridar la ràbia i el dol, colpejar amb la ira, ballar la alliberació, és increïblement sanador. La güarició no s’aconseguiex a través del cap pensant, sinó mitjançant sentir en el cos l’ emoció atorada.

2. El cos com a receptàcul d’emocions

El cos és la membrana que et delimita a tu del exterior. Per una banda és el receptor de la realitat exterior, l’embut que endinsa dins teu els esdeveniments externs, i per altra banda, és la pissarra on informes al món exterior de la part física manifesta del nostre estat intern , és a dir, pensaments i emocions.

En el moviment hi ha manifestació del nostre estat anímic. Cada gesticulació que realitzem equival a un pensament traslladat a la mecànica del cos . Cada parpadeig, moviment de mans, ganyota, descriuen amb un llenguatge físic una forma de pensament. El cos te el seu propi llenguatge , d’aquí que existeixin modalitats terapèutiques que sàpiguen llegir-lo ( osteopatia, psicologia psico-corporal…)

Per tant, considerant que el cos és el nostre «avatar» en el món físic, i el receptàcul de totes les sensacions viscudes al llarg de la vida, adquirirà sentit que poguem establir una relació terapèutica a través del cos, mitjançant el propi cos i amb el seu llenguatge d’expressió, que és el moviment.

Amb el moviment participem activament a moure la mecànica de la nostra persona, a identificar els nòduls de compressió emocional adherits en els nostres teixits corporals, i així al identificar-los, accedir-hi i dona’ls-hi espai on expressar-los i així alliberar-los.

Tal com amb l’escriptura exploràvem de dins-enfora, aquí explorem d’enfora- endins.

3. Què són les meditacions d’Osho

Les meditacions d’Osho són un conjunt de balls , danses o deshinibicions de moviments físics que actuen d’intermediaris entre el teu cos i la emoció continguda, comprenent-se com accions terapèutiques a través del moviment.

El mediàtic mestre Indi va proposar la metodología de «permetre’t tot» , experimentar la deshinibició absoluta. L’acumulació de la repressió i la inhibició de les accions físiques, és el que desencadena respostes orgàniques de contenció i contracció, que, mantingudes en el temps o mal transitades , poden evolucionar en malaltia. Ràbia continguda, dolor no expressat, comunicació cohibida… totes aquestes accions reprimides, contingudes, OCUPEN LA SEVA PLAÇA EN L’ORGANISME i mantenen en vigilia el pensament, perquè al no poguer-se canalitzar en la seva forma real, es mantenen emmagatzemades.

Posem-li un exemple a aquest concepte: Imagina’t que vas pel carrer i sense voler ensopegues amb algú. Aquest algú te una resposta agressiva cap a tu (sense tenir en compte el teu fortuït entrebanc ) i et sents parcialment amenaçat per la seva resposta explosiva o violenta.

La teva resposta emocional instantània oscilarà entre el desconcert i la defensa: insultar-lo, o fins i tot, fotre-li una empenta. Però no ho fas, l’impuls queda esmorteït pel codi moral, per les conseqüències, o la paràlisis de no saber com respondre a un atac agressiu inesperat. Per una banda experimentes la reacció visceral a les circumstàncies, més la seva corresponen resposta hormonal, i per l’altre, t’abstens de qualsevol moviment físic associat a l’emoció pel judici racional de conducta. Aquesta inhibició emocional és la que, ímput rere ímput, col.lapsa i es queda en el cos com a ràbia no executada, no canalitzada.

La proposta d’Osho era obrir-se a viure l’experiència de la ràbia , el dol , el neuroticisme, de forma absoluta.

D’una forma permisiva i segura , suggereix permetre alliberar la emoció vetada per obrir tot el contingut del nostre interior que ha quedat cohibit per les inhibicions conductuals, les interpretacions de l’entorn ( ràbia=dolenta) o la paràlisis ( no sé què fer).

L’experiència es viu a través d’un conjunt de fases de treball físic intens, on presencies el teatre de les emocions en el teu cos, on permets aflorar el contingut mecànic (moviment) de l’emoció castrada o bloquejada. Sentint-la plenament obres la porta als records de sentiments suprimits, i, és al retrobar-los, sentir-los i viure’ls com el que són, tensions emocionals que volen expressar-se en comptes d’ímputs que merèixen repressió, quan s’alliberen.

4. Fases de la meditació activa

MEDITACIÓ ACTIVA:

Primera fase: Es comença el procés a partir de la respiració. Respirant de forma intensa, profunda, ràpida, sense ritme, sense pauta, concentrant sempre en l’exhalació. Exhala amb energia, a través del nas, el cos es tindrà cura de la inhalació.

Segona fase: EXPLOTA! Deixa que surti tot el que sigui necessari treure. Proporciona llibertat al teu cos perquè s’expressi com vulgui. Torna’t completament boig. Crida, crida, plora, salta, Sacseja’t, balla, canta, riu, tira’t a terra. No retinguis res. Mantingues tot el teu cos en moviment. Una mica d’actuació t’ajudarà algunes vegades a començar. No permetis que la teva ment interfereixi amb el que està succeint. Embogeix conscientment. Lliura’t per complet.

Tercera fase: Amb els braços enlaire tot el temps per sobre del teu cap, salta amunt i avall fent el soroll «Ju !, Ju !, Ju !,» tan profundament com puguis. Cada vegada que caiguis, fes-ho sobre els peus plans a fi que el so repercuteixi profundament al centre de les teves vísceres. Treu tot el que tens, queda’t completament exhaust.

Quarta fase: STOP! Queda’t immòbil com siguis, en la posició que siguis. Roman com un testimoni de tot el que t’està succeint. Observa el teu cos, com es sent, observa la teva ment i els pensaments i les imatges que et vinguin. Només observa-les.

Cinquena fase: Celebra! A través de la música i la dansa expressa’t com vulguis, balla , belluga’t ,mou canells, deixa’t portar pel moviment que més li vingui de gust al teu cos fer

5. Experiència personal

Com sempre us apropo la meva experiència per si pot servir a algú a valorar provar-ho. En el procés és on vaig destapar que la font de la meva ràbia es debia a experiències passades on vaig inhibir la resposta física associades a aquesta emoció. I en conseqüència, experiències en contextos similars, contribuïen a posar-me irascible o a la defensiva. Quan cridava de ràbia em veníen al la ment aquells moments que vaig voler cridar i no ho vaig fer. Els vaig poguer identificar i entendre d’ on venia la intensitat aclaparadora del sentiment. Això et dona molta tranquil.litat, reconèixer amb claredat el perquè del què sents i simplement sentir-lo.

Per altre banda, també vaig descobrir que el sexe, per la seva similitud corporal, l’utilitzava com a mètode per decarregar ràbia , bàsicament perquè és un dels terrenys on no està del tot coartat obrir-se a l’experiència física de cridar, esgarrapar, agafar amb força , dominar… i de sentir-nos el cos obertament .

Al moure grans cantitats d’energía d’emocions, dol, plor, lluita, darrere l’aclaparadora intensitat de l’esdeveniment , s’hi sol amagar un desig de buidatge , de descàrrega. I passar el procés de descàrrega és una experiència que et deixa esgotat, però igualment descarregat. És una experiència molt recomanable.

Vaig constatar com n’és de necessari fer físic l’element descàrrega, tenir espais segurs on poguer detonar d’una forma «acceptable» i » saludable», ja sigui a través del ball, el teatre,la boxa, el crossfit, etc… però és de primer ordre trobar un mètode que alliberi l’explosió emocional, que esmorteeixi l’exhaustivitat de controlar els nostres ímputs emocionals, conseqüències de l’exercici de viure.

Estar en pau sona genial, però estar en coherència, és increïble.

Carolina Muscatelo