1. El sistema de vida

Anhelem una existència de tranquilitat però contradictoriament portem sistemes de vida impulsius i neuròtics, empesos a fer el màxim nombre d’activitats per dia. Ens forcem fins al límit de les nostres capacitats per encabir-nos en unes expectatives d’èxit. Ens imposem fites condicionades per la cultura del temps sobre com s’assoleix el valor d’èsser humà . T’empenys fins que l’equilibri de la ment es descompensa, l’emoció es desborda, i el sentir, de tant suprimir les sensacions, s’avaría. Fas i fas i t’esforces i si no arribes com veus que altres ho fan, et sents incapaç, descomposat, rebutjat per l’entorn i per tu mateix al no ser hàbil en fer allò que sembla que els demés aconsegueixen.

Porto dies adonant-me de les causes de la meva ansietat, i totes conclouen un punt comú: el temor a les coses terribles que ens fem a nosaltres mateixos en el panorama social. Ja no tenim depredadors, tampoc riscos excessius d’un medi natural imprevisible, sinó que hem domesticat el món. Pel contrari no solament l’hem fet més ferotge per a la supervivència de les altres espècies sinó que l’hem complicat fins al punt que ens resulta un veritable laberint per a nosaltres mateixos.

No tenim por al lleó, ni a la serp, ni al senglar, ja no temem les espècies ( tot i que tampoc les respectem), i en canvi ens passem els dies el.ludint tots els riscos de l’ urbanització de l’humanitat.

Passo més temps preocupada per evitar multes i grúes, pels cronòmetres mil.limitrats dels parquímetres, per les Agències Tributàries i qualsevol error que pugui cometre sense voler, que per qualsevol dels perills orgànics existents fóra…. i quan l’exigència exterior és tan elevada, tan aclaparadora, et ressenteixes.

2. El desequilibri interior

L’ angoixa, l’apatía, la depressió, o malalties somàtiques solen ser la manifestació de que el plà de la teva persona està en desequilibri, la teva ànima, cansada… Cansada de sobreexposició a esforços, malalta d’inquisidors horaris, exhausta de la dinàmica salvatge de competivitat, fatigada de pre-avisos i pre-caucions sobre tot el terrible que et pot passar allà fóra , on l’eco que escoltes és que la vida és domini dels forts i els febles acaben servint hamburgueses al Mc Donald’s (amenaça de fracàs).

Tots aquests elucubracions convergeixen en una sumissió cap a sistemes de vida perjudicials, impulsats per la pressa, enfocats en la solvència econòmica i en predicció de circumstàncies futures, basats en el nombre de mencions honorífiques en el currículum, però sobretot, formen part d’un sistema econòmic que rendeix homenatge al capital i està molt allunyat del valor als recursos naturals i a les aptituds humanes. I aquesta eqüació guanya reclam publicitari amb titulars sensacionalistes i notícies exagerades, ja que no hi ha res més cridaner i que aixequi més expectació que l’amenaça disfressada de notícia, i ja sabem que la por de la mà dels mitjans de comunicació, duplica la seva capacitat atemoritzant.

Ens aglutinem en aquests sistemes de vida perquè creiem que si són el que tothom segueix, serà que són vàlids i veraços, únics i linials cap a la seguretat del compte corrent i la subsistència. Però contradictoriament, aquesta desnaturalització en la velocitat de la vida ens està passant factura:

Invertim massa temps en complaure, en ser l’orgull del nostre entorn, volem la complaença dels pares, mestres o del nostre cap, perquè no hi ha carícia més plaent que el reconeixement i l’acceptació, però aquesta gratificació és la que sense voler ens sotmet, la que ens enllaça en la dependència de creure’ns capaços i hàbils en funció de com ens valoren del exterior, és la nostra ancla.

Fíxa’t en com de bé funciona la competivitat que moltes empreses s’aprofiten de l’estímul dels premis i reconeixements per exprèmer l’eficàcia dels treballadors, ja que el sol fet de reconeixement fa que ens posem solets a competir! Fins i tot els pares, a petita escala, premíen els fills obedients i castiguen els desobedients o, dit d’una altre forma, als que no obeeixen la seva voluntat (encara que la seva voluntat sigui qüestionable) .

3. Fer el que fan els demés

Fer el que els demés esperen de tu és com intentar una vegada i una altre caminar amb unes sabates que no són la teva talla, o amb uns talons, però com veus que hi han models que caminen somrients i cofoies per la passarel.la com si no se’ls rebreguéssin els peus allà dins, t’acabes creient que en aconseguir-ho està la clau per caminar i no a l’inrevés. El Feedback que reps de l’exterior és que si fas el mateix , gaudiràs del mateix reconeixement.

ERROR DEL SISTEMA.

Perquè ens desgastem una vegada i una altre i una altre intentant una acció que no podem ni volem fer? Si aquelles sabates no són del teu peu, i a més no se’t dona bé caminar amb talons , perquè destrossar-te els dits, els turmells i l’esquena? On està la teva pau en intentar una acció et senta malament?

Calça’t en coherència amb la teva forma de caminar, de trepitjar. Què diràn importa ben poc al món dels no vius, i el que volem és la VIDA i a més amb SALUT. IMPORTES TU. I si tu camines àgil , segur, sense entrebancs amb unes xancletes, poc importa un nap que no tinguin glamour, presència o una alçada irreals.

Esperem que al fer el mateix que fan els demés , rebrem l’aprobació de fóra que nutrirà la nostra acceptació i autoestima plena. Però la realitat, és que la pau no arriba amb l’admiració del teu entorn, sinó de visquis en COHERÈNCIA amb tu mateix.

Els psicòlegs van plens d’històries de com l’humanitat explota psiquicament per intentar assolir el que els demés esperen d’ells o el que creiem que tindrà acceptació. I un cop aconseguit, no s’hi amaga l’èxit, sinó que re-sorgeixen tots els interrogants que portàves fent callar ,però amb l’intensitat augmentada en proporció al temps que han estat reprimits:

Realment era això el què volía?
 I ara què toca?
 Ara què he de fer?
 Ara que ho he aconseguit , perquè em sento així de perdut?
 I si això no és el que volía? 

4. Surt a buscar-te

No val la pena invertir valuós temps de vida en acontentar les veus que opinen sobre la teva manera de fer, perquè sempre hi hauràn veus a acontentar, sempre hi hauràn coses a millorar , per tant serà una roda inacabable. El que no te preu és que et calcis en l’estil de vida que realment anheles, et desfacis de les amarres que i surtis a experimentar la llibertat.

Per això

Surt a buscar-te, ves a trobar les teves sabates ideals, i no paris fins que les trobis. Ja veuràs que quan les trobis ho sentiràs, sentiràs que aquelles són les sabates per a tu i caminaràs segur, convençut , i sobretot , tranquil, perquè, tot i que el camí podrà ser difícil, segur que ben calçat serà molt més transitable.

PER SEGUIR ENDINSAN-TE EN EL MERAVELLÓS MÓN DE LA RECERCA PERSONAL ET PROPOSO SEGUIR LA LECTURA EN ELS SEGÜENTS POSTS:

• “DISSENYAR LA TEVA VIDA: ESTRATÈGIES PER POSAR UN RUMB CAP ALS SOMNIS”
• “COM SÉ QUIN ÉS EL MEU PROPÒSIT: CAMÍ A L’AUTORREALITZACIÓ”

Carolina Muscatelo Rius