Categorías
Fer un CANVI de VIDA INICI

LA POR en el canvi

Decidir un canvi en la vida és correspondre’s amb la necessitat natural d’evolucionar, de modificar una situació coneguda a favor d’una altre totalment incerta, però potencialment possible. En les ocasions on decidim participar en la modificació de les circumstàncies, sovint ens confrontarem amb dubtes que questionaran el nostre rumb, que ens faràn vacil.lar o fins i tot voler retrocedir. Però forma part del procés atravessar aquesta inquietud interior i exterior, tol.lerar-la per esbrinar què s’hi troba més enllà.

Taula de continguts:

  1. Perquè fan por els canvis?
  2. Com funciona la por
  3. Com aconseguir calmar la por
  4. Acceptar la incertesa: ser una mica més lliures

1. Perquè fan por els canvis

Els canvis són terrenys fèrtils de possibilitats, són moments molt màgics en els que t’obres a l’exploració, obres la frontera a la vida i desplegues el mapa de totes les opcions entre les que pots escollir Però davant aquesta magnitud d’opcions també apareixeràn els fantasmes de l’alerta i les veus de la prudència. En els canvis ens desvinculem d’una situació predictible, d’una realitat ja coneguda, per passar a un estat d’expectant incertesa, territori on germina amb facilitat la por.

Els dubtes, sovint provinents d’advertències exteriors, es multipliquen dins teu com un virus, i s’enquisten en les teves el.leccions tot qüestionant la credibilitat de les teves passes, fent tambalejar les decisions que prens. Avançar agafat de la cautela en ocasions és un pes extra a carregar, i al avançar enfocat en no esguerrar-la inhibeixes l’exploració d’una posició de sana curiositat, de capacitat i de joc.

Quan fem canvis sovint ens sentim que caminem a les fosques procurant no fer-nos mal. Invertim més energía anticipant les possibles situacions perturbadores que ens han insinuat que ens podríen fer-nos ensopegar, que en aixecar-nos un cop hem entrebancat. La por, centinela dels perills, com no pot veure què hi ha més enllà, et recomana que siguis curós, precabut, que t’estiguis quiet, que millor evitis el malestar dels canvis. Però precisament aquesta quietud d’on vens és la que et fa de presó, la que et va apagant l’al.legría, l’entusiasme i la que exigeix un canvi. Quedar-se estàtic no és una opció.

2. Com funciona la por

La por és una companya amb una funció vital per la nostra supervivència, és qui ens prevé de perills i qui ens avisa de possibles situacions nocives per a nosaltres . Però en ocasions fa massa cridòria, és com un nen petit que busca la teva atenció fent tant soroll com sigui possible, i el seu mecanisme de crida d’atenció és prement tots els botons corporals que pot: opressió al pit, rumiacions excessives, palpitacions, procrastinació, anticipacions…. Ella te una missió molt clara, comunicar-te el eco d’una advertència, i per dur a terme la seva missió ho fa de forma molt aparatosa. Voler que calli, és el que fa que soni més fort, amb més insistència.

Quan parlo d’escoltar-la refereixo a donar-li plena consideració i espai, posar atenció a veure què et vol comunicar. Esquivar-la perquè el que et diu no t’agrada només farà que augmenti l’intensitat de la seva advertència. La por es calma si es sent escoltada.

Esbrinar de què t’adverteix la por, t’ajudarà a identificar allò que encara te ressó dins teu, quines coses la provoquen et dona dades sobre coses de la vida que t’intoxiquen o mereixen la teva atenció.

La por és la socorrista de la psique, qui t’adverteix de que l’exterior no és segur per cabussar-s’hi o que hi poden haver meduses. T’avisa a través del malestar dels aconteixements i de les persones que són nocives per a tu, t’orienta a través de l’ansietat de les situacions que val més allunyar-se’n. I necessita d’aquests estímuls forts perquè reaccionis.

És una emoció que, inclús quan està hiperactivada, convida a revisar els antics veredíctes temibles que algú va deixar en tu i que encara et condicionen a dia d’avui.

La por actúa com una consellera , una advertidora. Però és una advertidora que va aprendre a mantindre’t salvaguardat a l’infantesa, quan tu encara no tenies madurades altres capacitats. Per tant s’utilitza de les mateixes manifestacions aparatoses que va necessitar quan erets menut. Podem fer d’ella una sabia consellera, però caldrà interactuar amb des de la seguretat i fermesa que otorga l’adult de la psique.

3. Com aconseguir calmar la por

Enllaçant amb el que descobríem més amunt, la por es calma si permets esbrinar què et vol comunicar, i amb la informació recollida del context que la fa alertar, pots establir un diàleg constructiu entre els teus temors i els teus objectius.

Exemples de diàlegs saludables amb la teva por serien els següents:

  • Quan l’inseguretat de la situació desperti les alarmes, reconeix-li que allò que fas és insegur. I a continuació explica-li com era la situació abans d’aquesta inseguretat, per exemple com n’estava compromesa la teva salut emocional si no intentaves un canvi.
  • Quan s’esveri perquè no tens el control, comenta-li que potser l’absència de control és el terreny de cultiu perquè broti qualsevol altre possiblitat, perquè esdevingui la casualitat. Potser aquella incertesa invasora farà rodolar les teves habilitats cap on han d’anar.
  • Quan el dubte s’instauri recorda totes les situacions en les que te’n vas sortir. Com vas sortir-te’n d’exàmens, bloquejos, i d’altres circumstàncies amb les que vas viure bloquejos i alertes similars t’ajudarà a empoderar-te.
  • Quan s’exedeixi en prevenció recorda que estàs viu, que encara sou aquí tu i la por, i que si pots sentir-la és perquè la vida us acompanya, que la gestió de la vida que heu fet fins aquell moment ha estat l’adeqüada.

I com la seva funció és mantindre’t en vida , saber que la consideres, saber que valores les seves advertències, reconeixes que existeix i que prens desicions amb fermesa però considerant-la, es relaxa. Ha complert amb la seva funció.

I posteriorment DECRETA:

” Apreciada ansietat/por: Sé que hi ets, i considero les teves advertències. T’escolto. Però et faig saber que estic fent el que vull fer, el que sento que és millor per a mi. Jo decideixo la meva vida, vull ser el narrador de la meva història , acceptant els riscos que comporta. TRIO LA LLIBERTAT D’ESCOLLIR EL QUE VULL EN LA MEVA VIDA, malgrat pugui comportar transicions que no sempre són còmodes. DECIDEIXO SER JO QUI DISSENYA LA MEVA VIDA, que ningú més l’expliqui o la limiti per mi, ni els anhels dels meus pares, ni les pressions del meu entorn.

Aquí estàs fent d’adult de la psique, estàs acollint i tol.lerant la por, i alhora prens les regnes de la direcció cap a on et vols enfocar. Ja veuràs que la relació amb la por es torna més amable, i arribes al punt d’equilibri on l’ansietat es torna aquella empenta revolucionària per aconseguir els teus propòsits. La por ha transmutat en un element de construcció.

4. Acceptar l’incertesa: ser una mica més lliures

L’incertesa én la vida és una constant, actuem des de la convicció de conèixer el nostre futur més pròxim però mai sabem d’aquí dos hores la vida ens ha donat una tombarella. Si el que regna en la teva vida és un full en blanc, totes les opcions són possibles ( les realment bones també). Si el quadern anterior s’havia acabat, no et deixava espai per seguir dibuixant, creant , desenvolupant, el porcés natural és tancar-lo , guardar-lo i iniciar un altre.

Hi hauràn un munt de pàgines per escriure? si.

Encara no saps com les ompliràs? Amb quins colors, dibuixos , cites ? També.

Cal saber-ho ? NO.

La vida perdría el seu sentit de vida si poguéssis predir què passarà, pensa-ho. Sería monòtona, previsible, carent de sorpresa, superació i aprenentatge.

Quan deslligues la necessitat de control i predicció dels aconteixements, la por minva, ja no te necessitat d’estar activada perquè l’alliberes de la seva funció preventiva. Al no albirar expectativa no s’hi pot activar la prevenció. Quan deixes de tindre exigència en els esdeveniments permets que qualsevol possibilitat s’obri en la teva vida. Al acceptar l’incògnita permets la llibertat. I la por no treballa quan t’aculls a l’abraçada d’acceptar sense resistència el que hagi de venir.

una il.lustració meva @la_buscavides

Categorías
Influència de la societat INICI

PERQUÈ NO TENIM PAU INTERIOR

1. El sistema de vida

Anhelem una existència de tranquilitat però contradictoriament portem sistemes de vida impulsius i neuròtics, empesos a fer el màxim nombre d’activitats per dia. Ens forcem fins al límit de les nostres capacitats per encabir-nos en unes expectatives d’èxit. Ens imposem fites condicionades per la cultura del temps sobre com s’assoleix el valor d’èsser humà . T’empenys fins que l’equilibri de la ment es descompensa, l’emoció es desborda, i el sentir, de tant suprimir les sensacions, s’avaría. Fas i fas i t’esforces i si no arribes com veus que altres ho fan, et sents incapaç, descomposat, rebutjat per l’entorn i per tu mateix al no ser hàbil en fer allò que sembla que els demés aconsegueixen.


Porto dies adonant-me de les causes de la meva ansietat, i totes conclouen un punt comú: el temor a les coses terribles que ens fem a nosaltres mateixos en el panorama social. Ja no tenim depredadors, tampoc riscos excessius d’un medi natural imprevisible, sinó que hem domesticat el món. Pel contrari no solament l’hem fet més ferotge per a la supervivència de les altres espècies sinó que l’hem complicat fins al punt que ens resulta un veritable laberint per a nosaltres mateixos.

No tenim por al lleó, ni a la serp, ni al senglar, ja no temem les espècies ( tot i que tampoc les respectem), i en canvi ens passem els dies el.ludint tots els riscos de l’ urbanització de l’humanitat.

Passo més temps preocupada per evitar multes i grúes, pels cronòmetres mil.limitrats dels parquímetres, per les Agències Tributàries i qualsevol error que pugui cometre sense voler, que per qualsevol dels perills orgànics existents fóra…. i quan l’exigència exterior és tan elevada, tan aclaparadora, et ressenteixes.

2. El desequilibri interior

L’ angoixa, l’apatía, la depressió, o malalties somàtiques solen ser la manifestació de que el plà de la teva persona està en desequilibri, la teva ànima, cansada… Cansada de sobreexposició a esforços, malalta d’inquisidors horaris, exhausta de la dinàmica salvatge de competivitat, fatigada de pre-avisos i pre-caucions sobre tot el terrible que et pot passar allà fóra , on l’eco que escoltes és que la vida és domini dels forts i els febles acaben servint hamburgueses al Mc Donald’s (amenaça de fracàs).

Pares, professors, pel.lícules , personatges públics i de ficció, tot sembla recolzar la trama que la vida pertany als exitosos, i que pel contrari, si no assoleixes aquest camí de l’èxit, et veuràs abocat al INFRAMÓN dels vius, un lloc terrible a les afores del nucli social on pidolaràs per una feina de tercera categoria , condemnat a una cadena de serveis i a viure en un suburbi a les afores.

Tots aquests elucubracions convergeixen en una sumissió cap a sistemes de vida perjudicials, impulsats per la pressa, enfocats en la solvència econòmica i en predicció de circumstàncies futures, basats en el nombre de mencions honorífiques en el currículum, però sobretot, formen part d’un sistema econòmic que rendeix homenatge al capital i està molt allunyat del valor als recursos naturals i a les aptituds humanes. I aquesta eqüació guanya reclam publicitari amb titulars sensacionalistes i notícies exagerades, ja que no hi ha res més cridaner i que aixequi més expectació que l’amenaça disfressada de notícia, i ja sabem que la por de la mà dels mitjans de comunicació, duplica la seva capacitat atemoritzant.

Ens aglutinem en aquests sistemes de vida perquè creiem que si són el que tothom segueix, serà que són vàlids i veraços, únics i linials cap a la seguretat del compte corrent i la subsistència. Però contradictoriament, aquesta desnaturalització en la velocitat de la vida ens està passant factura:

“Las cifras revelan que nueve de cada diez españoles (96%) han sentido estrés en el último año, y cuatro de cada diez (42,1%), lo han hecho de manera frecuente o continuada, porcentaje que equivale a casi 12 millones y medio de españoles (12.413.000). Solamente un 4,0% de los entrevistados declara no haber sentido estrés en el último año.”

estadística del Consell general de Psicología

Invertim massa temps en complaure, en ser l’orgull del nostre entorn, volem la complaença dels pares, mestres o del nostre cap, perquè no hi ha carícia més plaent que el reconeixement i l’acceptació, però aquesta gratificació és la que sense voler ens sotmet, la que ens enllaça en la dependència de creure’ns capaços i hàbils en funció de com ens valoren del exterior, és la nostra ancla.

Fíxa’t en com de bé funciona la competivitat que moltes empreses s’aprofiten de l’estímul dels premis i reconeixements per exprèmer l’eficàcia dels treballadors, ja que el sol fet de reconeixement fa que ens posem solets a competir! Fins i tot els pares, a petita escala, premíen els fills obedients i castiguen els desobedients o, dit d’una altre forma, als que no obeeixen la seva voluntat (encara que la seva voluntat sigui qüestionable) .

3. Fer el que fan els demés

Fer el que els demés esperen de tu és com intentar una vegada i una altre caminar amb unes sabates que no són la teva talla, o amb uns talons, però com veus que hi han models que caminen somrients i cofoies per la passarel.la com si no se’ls rebreguéssin els peus allà dins, t’acabes creient que en aconseguir-ho està la clau per caminar i no a l’inrevés. El Feedback que reps de l’exterior és que si fas el mateix , gaudiràs del mateix reconeixement.

ERROR DEL SISTEMA.

Perquè ens desgastem una vegada i una altre i una altre intentant una acció que no podem ni volem fer? Si aquelles sabates no són del teu peu, i a més no se’t dona bé caminar amb talons , perquè destrossar-te els dits, els turmells i l’esquena? On està la teva pau en intentar una acció et senta malament?

Calça’t en coherència amb la teva forma de caminar, de trepitjar. Què diràn importa ben poc al món dels no vius, i el que volem és la VIDA i a més amb SALUT. IMPORTES TU. I si tu camines àgil , segur, sense entrebancs amb unes xancletes, poc importa un nap que no tinguin glamour, presència o una alçada irreals.

Esperem que al fer el mateix que fan els demés , rebrem l’aprobació de fóra que nutrirà la nostra acceptació i autoestima plena. Però la realitat, és que la pau no arriba amb l’admiració del teu entorn, sinó de visquis en COHERÈNCIA amb tu mateix.

Els psicòlegs van plens d’històries de com l’humanitat explota psiquicament per intentar assolir el que els demés esperen d’ells o el que creiem que tindrà acceptació. I un cop aconseguit, no s’hi amaga l’èxit, sinó que re-sorgeixen tots els interrogants que portàves fent callar ,però amb l’intensitat augmentada en proporció al temps que han estat reprimits:

Realment era això el què volía?
 I ara què toca?
 Ara què he de fer?
 Ara que ho he aconseguit , perquè em sento així de perdut?
 I si això no és el que volía? 

4. Surt a buscar-te

No val la pena invertir valuós temps de vida en acontentar les veus que opinen sobre la teva manera de fer, perquè sempre hi hauràn veus a acontentar, sempre hi hauràn coses a millorar , per tant serà una roda inacabable. El que no te preu és que et calcis en l’estil de vida que realment anheles, et desfacis de les amarres que i surtis a experimentar la llibertat.

Per això

Quan una persona manifesta una profunda angoixa existencial perquè l’exterior és masa abrupte NO ESTÀS EN EL TEU CAMÍ.

Quan l’estrés et devora, les nits son territori dels malsons, i el dia , una obra viva d’Homer, ESTÀS LLUNY DEL TEU PROPÒSIT.

Quan no trobes pau, ni marxant lluny, ni en els demés ni en els éxits acadèmics, NO ESTÀS BUSCANT DINTRE TEU.

Surt a buscar-te, ves a trobar les teves sabates ideals, i no paris fins que les trobis. Ja veuràs que quan les trobis ho sentiràs, sentiràs que aquelles són les sabates per a tu i caminaràs segur, convençut , i sobretot , tranquil, perquè, tot i que el camí podrà ser difícil, segur que ben calçat serà molt més transitable.

PER SEGUIR ENDINSAN-TE EN EL MERAVELLÓS MÓN DE LA RECERCA PERSONAL ET PROPOSO SEGUIR LA LECTURA EN ELS SEGÜENTS POSTS:

Carolina Muscatelo Rius

Categorías
LA CERCA DEL SENTIT DE LA VIDA

EL VIATGE DE L’HEROI: del món ordinari a la crida de l’aventura

“Dentro de veinte años estarás más decepcionado por las cosas que no hiciste que por las que hiciste. Así que suelta las amarras. Navega lejos del puerto seguro. Coge los vientos alisios en tus velas. Explorar. Sueño. Descubre.” — MARK TWAIN.

Com a tot viatge de d’autosuperació, no és lliure d’obstacles. Però és just en ells on s’amaga la llavor del teu creixement , del teu empoderament. Veien-te capaç de sortejar-los és quan sumaràs valor a les teves capacitats, on acumularàs experiència , on descobriràs què s’hi amagava darrere el que creies que éren horitzons finits. I allà , en els confins que no t’havíes atrevit a explorar, hi descobriràs les riquesa de la resposta, de la llibertat. TOCA ENCAMINAR-SE AL VIATGE DE l’HEROI.

1. MÓN ORDINARI:

L’heroi comença en la seva vida quotidiana en el seu món conegut. Tot li resulta familiar i estable. Concep la vida d’una manera determinada

L’inici del viatge comença en la coneguda zona 0; posició rutina, observant un paisatge previsible, desèrtic de sorpreses, de no veure res inesperat, màgic… res que destaqui , una estepa vital. Quan tot és monocromàtic l’absència de color atemoritza, la rutina es torna feréstega i l’avorriment s’oxida en inquietud:

“Serà així tota la meva vida?

Com pot ser que se’m desgasti la pell cada cop que intento encabir-me en aquests motlles de vida que tothom m’indica com la ruta cap a l’estabilitat i la costum?”

Si no em falta de res, perquè sento que em falta aire per riure?”

Et sona d’alguna cosa això?

Tot i així, aprenem a suprimir aquestes qüestions, les ocultem sota capes i capes d’ocupacions, vestim la vida de tasques que creiem indispensables i ens consumeixen el temps mentres esquivem la sensació que crida: AQUEST NO ÉS EL TEU CAMÍ…” Omplim el dipòsit de l’emòvere amb un combustible aigualit però que ens permet mantindre el motor engegat i funcionant a ralentí.

Acallem la veu que pugna pel sentit a l’existència amb rentadores, tuppers, reunions, compres, compromisos… uns quefers, una feina ,unes suposades obligacions que en molts casos ni ens proven ni ens afavoreixen, però integrem creient-nos que són l’única opció… Com si l’objectiu de la nostra vida fós mantenir-se, la pura subsistència de l’equilibri zero… QUIET en la zona rutina, sense destacar, pagant l’impost de la repetició programada i una taxa de desmotivació , perquè mentres estiguis al teu punt inmòbil no hi ha risc de caure… NI D’AVANÇAR.

Però després d’unes quantes mutilacions a la personalitat per tal d’adaptar-te al motlle, de moltes reprogramacions d’actitud i tantes altres sessions de camises de força per “controlar” la crida a l’emòvere, quan ja no pots apuntalar per enlloc més la façana del que havíes de fer creure que ets, perquè te més escletxes que el desert del Calahari,….deixes que tot s’ensorri. Tot cap avall! a pendre pel cul i pel sac! Massa esforç de sostenir, massa car de mantenir …. i què descobreixes? que aquella part teva, genuïna, més interior i profunda que havíem descuidat en l’esforç de que la cara visible fós l’esperada, aquella part estava FAMÈLICA!

FAMÈLICA DE VIURE, DE RIURE, DE GAUDIR D’ALLIBERAR-TE. Famèlica d’amor , de donar, d’ajudar . Famèlica d’estimar-nos. Famèlica d’aventures, de creure en els canvis , de convicció que la seguretat neix dins d’un mateix. FAMÈLICA DE LLIBERTAT .

¡¡¡FAMÈLICA DE VIURE EN CONSONÀNCIA AMB TU MATEIX!!!

HA ARRIBAT EL MOMENT: Toca aurar-se a mirar als ulls al que sents , acceptar que no estàs bé on ets, que tens preguntes que necessiten resposta, i sortir a la cerca. Equipa’t amb la convicció que tens capacitats de sobres per fer les modificacions necessaries, i dona el pas, confiant, ja que, només fent el recorregut de l’heroi, tindràs la certesa de que tard o més d’hora trobaràs el teu emovere .

2. CRIDA A L’AVENTURA

L’heroi és desafiat a dur a terme una recerca que canvia la seva rutina.

El desafiament de sortir de la teva rutina, requerirà confiança sobre les pròpies capacitats i l’ acceptació de l’inseguretat en les circumstàncies de l’entorn. Toca confiar com Indiana Jones decideix confiar en la seva fe per creuar un precipici sense ponts, per descobrir que el pont és invisible. És una combo entre un acte de fe i d’emprenedoría. Un compromís amb tu mateix. I correspondrà fer el.leccions, introduïr canvis, potser sobtats, potser pausats però ininterrumputs. Els canvis més profunds vindràn acompanyats de proves igual d’exigents: Hauràs d’afrontar les teves resistències interiors , esculpides sobre anys de motlles socials, escoltaràs desacreditacions, dubtaràs, hi hauràn nits que la por et farà companyía, i potser tindràs ganes de recuperar les superfícies que creies estables perquè , encara que et consumíen per dins, eren les teves consumidores conegudes.

Aquí és on et recordaré que ja ets al camí de L’HEROI. Perquè la valerositat de mirar als ulls a la responsabilitat de trobar el teu propòsit i acceptar-lo és de per si mateix un acte heroïc.

Per concloure et recordo: Com a tot viatge de superació , no és lliure d’obstacles. Però és just en ells on s’amaga la llavor del teu creixement , del teu empoderament. Veien-te capaç de sortejar-los és quan sumaràs valor a les teves capacitats, on acumularàs experiència , on descobriràs què s’hi amagava darrere el que creies que éren horitzons finits. I allà , en els confins que no t’havíes atrevit a explorar, hi descobriràs les riquesa de la resposta, de la llibertat.

Categorías
Influència de la societat INICI

CADUCATS. Cal tornar a l’orígen

En un intent de reivindicació a la modernitat, vam desterrar el nostre passat més humà: vam menysprear les tradicions culturals, d’alimentació, d’interacció amb el medi, artístiques, de credos i rituals… pequè consideràvem que pertanyíen a una herència primitiva, terrenal i obsoleta. Ens vam creure massa tecnòlegs i sofisticats per aquells contes de bruixes i plantes medicinals. Hem hagut d’emmalaltir d’afeccions físiques i emocionals per atrevir-nos a tornar a mirar a l’orígen, per tornar a re-validar la saviesa popular, per donar crèdit al que les societats més aborigens ja coneixíen.

Desacreditem fervorosament tot allò que no pertany a l’actualització, a la societat urbanitzada i culturitzada, allò que s’escapa del segell de la ciència o de la verificació de la lògica. Beneïm i exaltem el laboratori i rebutgem equilibris i sinèrgies tribals fins que no passen el control de qualitat per persones amb credencials. Ens deshumanitzem desproveïnt-nos de les capes de profunditat emocional com l’art i la filosofía i sense voler hem devaluat les humanitats com la dansa, la música, la pintura, l’expressió corporal… recloent- les en la perifèria de la vida, com a elements superfluus o exclusius del luxe i el temps lliure. Eines que són presents des dels nostres inicis com a condició humana i que eren de preuat valor cultural i social, han estat relegades a tercers plans, productes de “gurús” ,”hippies ” o categoritzades com a “hobbies”, mentres que l’asfalt i el ciment guanyava terreny urbanístic i la farmacopea s’erigiía com a líder en la curació de les nostres ànimes.

“No debemos entender el mundo solo con la inteligencia, lo conocemos en la misma medida a través del sentimiento. El juicio de la inteligencia, en el mejor de los casos, es la mitad de la verdad”

Carl Jung

Sense desmerèixer tots els beneficis que el pensament organitzat ens ha apropat , i reconeixent les facilitats per garantir-nos cobertura en les necessitats bàsiques, educació i sanitat, l’intent de afavorir-nos l’existència, ens ha portat a l’altre banda de l’espectre de la paleta, és a dir, a una desproporció en les mesures de control i un desarrelament profund dels nostres orígens.

El disseny de la vida encarat al domini i l’eficiència, on es prioritza l’èxit financer, és dirigit per un algoritme d’ordre i control patològic que s’expressa amb una industrialització del temps i conseqüentment una organització quadriculada i matemàtica de la vida. Un sistema de vida meticulós i preprogramat que afavoreix la propulsió d’una economía fantasma (basada en valors en bolsa especulatius) i que gradualment ens ha anat allunyant de moltes de les àrees que ens defineixen com a raça humana.

El joc, la comunitat, la dansa, l’art i moltes de les característiques del nostre col.lectiu tant necessàries pel desenvolupament i manteniment saludable del nostre cervell, van deteriorant-se dins un estat dictatorial on la raó i la finances són els executors suprems.

Les persones, amuntegades sobre horaris i rutines, perdem l’il.lusió en nosaltres mateixes i en un entorn subjectat per les presses i l’exigència, que acaben per inhibir del nostre tarannà explorador, somiador i curiós.

Hem simplificat dimensions profundes de la nostra persona per tal de fer la subsistència més acceptable, i ens hem acostumat a estar tan adherits al frenesí que ens hem desconectat de nosaltres mateixos, de les necessitats reals i de les nostres fonts d’alegria. Aquesta alexitimia de l’alegria, ens exposa a altres emocions de l’espectre com el dolor, la tristesa o l’apatia, predisposant-nos a ser vulnerables a qualsevol estímul de desensibilització. Hem cedit a la química i la farmacopea la capacitat de güarir aspectes que es guareixen reprenent la nostra conexió amb la condició humana: és a dir, amb ritmes naturals i temps.

“La medicina generalista está firmemente decidida a mejorar nuestra vida con sustancias químicas y la posibilidad de cambiar realmente nuestra fisiología y nuestro equilibrio interior por medios no farmacológicos solo se considera en raras ocasiones”

Bessel Van der Kolk (psiquiatre)

Necessitem comprendre que el sobreesforç , la tristesa, l’esgotament no són símptomes inadeqüats i condemnables que cal suprimir, sinó conseqüències de viure forçats amb períodes de recuperació mínims. Són elements indicatius que l’interacció entre l’entorn i tu no és sana, necessita de revisió. Cal posar el focus en recuperar-nos com a animals juganers i socials, amb necessitats saludables d’establir vincles, de fusionar-nos en un entorn menys manipulat, de tornar a la coherència de formar part d’un medi natural.

Cal reemprendre el SER(verb) humà: el caminar descalç, el pujar arbres, meditar, cantar, ballar, dedicar temps a cuinar, a estimar, abraçar , petonejar, dir t’estimo, pintar, ensopegar i aprendre. I desplaçar la pantalla, la gràfica i la pressa. Perquè no cal que vingui ningú per dir-te que viure és la millor inversió de la teva vida, no necessites de la ciència per saber que estimar et fa sentir bé , que petonejar t’exita, que meditar et calma, que ballar t’al.legra, que menjar sa et senta bé. JA HO SAPS.

Impactes de la nostra desconexió:

SALUT

  • L’innovació de treballar amb confort i sense inclemències, la sofisticació de desplaçar-se en cotxe o patinet elèctric, les facilitats de la vida moderna per operar des de dispositius i l’implementació de temps lliure destinat al descans del cos ( terrasseta del bar, sofà) , ha causat un patró d’immobilitat que afavoreix el deteriorament de les funcions de l’organisme, debilitant les capacitats físiques i generant cossos morfològicament disfuncionals, fins i tot apropant-nos a la malaltía. Ens ha fet falta la ciència i el metge, amb diagnosis i estadístiques per promoure el que des dels orígens ja sabíem, que el moviment és un factor inherent a l’èsser humà i tant necessari per a la vida com la feina i els diners. Ha hagut d’intervindre la raó per promocionar que l’exercici físic és un requisit indispensable en la salut.

ALIMENTACIÓ

  • Ens ha costat tornar a aquells aliments de primera fil.lera de terra. Els vam descatalogar al considerar-los d’orígen humil, menjar de pagesos i gent amb poc recursos. Preferíem aquells aliments tan palatables i estimulants que ens ofereixen els supermercats i restaurants, ben carregats de sabor, pur hedonisme del paladar. I mentrestant el colesterol alt, plaques d’ateroma, cansament, dolors a les articulacions… però com estem tan desconectats de les necessitats reals del cos, vam mantindre preferències fins que van arribar seqüeles irreversibles com la diabetis o problemes cardiovasculars….En comptes d’ escoltar els avisos de l’organisme enviava amb diferents senyals d’alerta, hem necessitat d’uns experts que ens comuniquéssin l’importància d’una alimentació saludable, que l’abús de productes industrials i refinats i de l’excés d’aliments proteïcs d’origen animal són els causants de malaltíes com la diabetis, l’obesitat o el càncer colorrectal. Aquelles fulles verdes, aquells vegetals amb les seves restes de terra i adob, brut de brutícia sana, aquells fermentats avinagrats són els que alimenten la teva garantía de vida. Altre cop hem necessitat mà de la ciència en comptes de validar l’evidència de la imatge que et tornava el reflexe del mirall era insalubre.

ECOLOGIA

  • Tenir cura dels boscos era cosa de pacifistes de Greenpeace i hippies. L’interacció i simbiosi entre boscos i l’ecosistema no ens interessava massa, preferíem els diners dels terrenys, i el capital directe de la construcció i explotacions ramaderes i agrícoles lucratives. Fins que no han aparegut estudis sobre les sinèrgies entre els arbres, les relacions micorrizes-arrels, la presència d’infinitat de microorganismes dedicats a la biodegradació i conservació dels boscos, la necessitat dels boscos per l’equilibri planetari, no hi hem posat el focus. Hem anihilat 2/3 parts dels boscos, però ens ha fet falta el crit al cel els biòlegs, meteoròlegs, químics, oceanòlegs, per creure que ens estem desestabilitzant l’equil.libri del planeta.

Espiritualitat

ESPIRITUALITAT

  • Vam rebutjar l’espiritualitat al vincular-la a la religió o el dogma. Vam preferir el credo de Nietzsche i erigir-nos com éssers racionals i antropocèntrics, a donar cabuda l’introspecció. Vam menysprear els beneficis d’abraçar-nos a un estat meditatiu i de calma interior fins que no s’ha experimentat amb el cervell i s’ha vist com l’encèfal s’ilumina com un arbre de Nadal, i que les regions associades a la por i l’ansietat estàn significativament reduïdes i inhibides amb la pràctica. Ens ha calgut de l’exotisme i la tendència de corrents orientals com el Ioga i el Budisme per re-establir que l’espiritualitat és un aspecte intrínsecament lligat al benestar de l’èsser humà. Necessitem conectar-nos amb les dimensions de la màgia i l’espiritualitat, que ens apropen a un nexe de significància superior que l’individualisme.

I així amb un llarg etc.

Necessitem promocionar la conexió home-natura, comprendre que seguim formant part del col.lectiu dels mamífers, rercordar la necessitat d’harmonia entre les persones i l’hàbitat. Establir espais oberts on sigui possible moure’ns , desplaçar-nos amb la seguretat de disposar prou perímetre per establir-nos com individus lliures Fer bon ús de l’herència històrica, tal com es veneren els coneixements de la persona més experimentada d’una tribu, respectant-los i utillitzant-los per l’evolució de la lògica i dels instints, ja que són tots dos elements són els que ens han permet l’evolució com a col.lectiu.