¡Tu carrito está actualmente vacío!
L’ ENVEJA: PERQUÈ APAREIX I QUÈ INDICA
Com tots els sentiments de la polaritat «negativa» és un sentiment ´que costa reconèixer i es reprimeix, sovint rebutjat tant per qui l’experimenta com pels que són partíceps del teatre que escenifica l’enveja.
L’envejós enveja en secret, s’ho guarda a dins perquè la font dels seus desitjos és alhora l’orígen del seu malestar: anhela una cosa que no te en aquest moment o que no sap com tenir. I el mecanisme de de l’emoció sol ser certa amargura derivada en una actitud de despreci precisament cap al objecte de la seva admiració, perquè l’ambicionaria per damunt de tot i perquè voler una cosa que no es te o no est pot tenir, provoca frustració.
En si mateixa l’enveja és inocua sobre l’objectiu de l’enveja, però és corrossiva per qui l’experimenta, perquè amplifica l’atenció sobre els forats de les mancançes, i perd de vista les virtuds de la situació que si són presents. Però, com a tot en la vida, te dues cares, i l’enveja també pot ser una emoció amiga.
TAULA DE CONTINGUTS:
- L’ENVEJA ÉS UN DESIG
- PERQUÈ ÉS CORROSSIVA L’ENVEJA?
- LES ARTIMANYES MANIPULADORES SORGIDES DE L’ENVEJA INSANA
- COM REEQUILIBRAR-LA
- LA MEVA EXPERIÈNCIA DE CREIXEMENT AMB L’ENVEJA
1. L’ENVEJA ÉS UN DESIG
La gelosía sorgeix de l’anhel inocent de desitjar en la teva persona actituds, proeses o béns materials dels altres. Com a totes les emocions sentides, vé a portar-te el missatge d’alguna cosa que ocòrre a un nivell més profund, t’ensenya allò que vols per a tu, indica un horitzó que vodríem conquerir, un quelcom que voldríem tenir.
Però n enveja ben direccionada es pot utilitzar de forma constructiva i ser la mà col.laboradora que ajudi a dissenyar sanes estratègies per anar a cercar allò que ens desperta una punxada de gelosia.
2. PERQUÈ L’ENVEJA ÉS CORROSSIVA?
El dolent de l’enveja succeeix en la sobreexposició al factor dels nostres anhels, és a dir, en situacions on els grans desnivells econòmics són viscuts de forma regular o en entorns on la comparació és la norma i la convivència diària exposa a l’intercanvi d’opinions sobre qui som i què tenim envers els altres. Us posaria molts exemples de casos d’escoles i feines, però crec que en aquests contextos tots heu viscut tant la faceta d’envejar com de ser envejats.
En aquests casos, quan hi ha desequilibri de fons o molta implicació pública, l’emoció a costa de reactivar-se es desborda i s’apodera de la ment. L’enveja, com a tota emoció, busca la protecció i la integritat de la pesonalitat, i si detecta el despreci, buscarà mecanismes per reestablir l’autoestima.
3. LES ARTIMANYES MANIPULADORES SORGIDES DE L’ENVEJA INSANA
L’aliança entre l’enveja i la ment crea una estratègia enfocada en destruir la llüentor d’allò que brilla als nostres ulls interiors, utilitzant mecanismes per inutilitzar allò que ens provoca mal de mirar, abocant-hi desdeny i paraules brossa al capdamanut. En aquest estat de segrest emocional és quan intervenen les triquinyueles, les manipulacions, la crítica i el despreci com a mètodes per fer mal l’objecte dels nostres anhels, per rebaixar l’estatus de la persona/cosa objectiu dels nostres voldríems.
Apareix una falsa sensació de minusvalia davant la llüentor de l’altre i la percepció de necessitar calibrar la balança al nostre favor, i que allò amb qui ens comparem, baixi uns nivells en l’escala de l’apreciació social perquè, sinó, ens sentim que nosaltres ens fem menuts i perdem visibilitat, i cap ment està còmode en la sensació de la menudesa. Deixar de ser protagonista visible és un succés que l’ego rebutja, i si ha de fer servir tot l’arsenal de armes en contra allò que posa en risc la seva posició, creu-me que ho farà. (l’ego comprés com aquella entitat mental regida pel temor i que guia totes les accions de manipulació des d’una gestió orquestrada per la carència i la por)
I aquest desdény cap allo envejat és de les actituds més llampants i més automàticament descartada pels altres, i en comptes d’assolir l’ensorrament del que suposadament ens amenaça, ens enfonsem nosaltres mateixos en un intent d’enfonsar l’altre. És igual a quedar-se atrapat en un terreny de sorres movedisses: veus que els altres avançen, i tu en un intent a sortir de l’estancament, a seguir-los també vols avançar perquè sinó et sents estancat. I com vols avançar apretes l’accel.lerador a fons aconseguint el contrari de l’efecte desitjat. T’enfoses més a tu.
La mateixa energia que pot ser invertida en esbrinar com assolir el que admirem, moltes vegades és dilapidada en enlucubracions i maquinacions perverses sobre què dir, quan i a qui per contaminar l’esfera en la que es belluga el nostre objecte d’admiració, en comptes de veure l’objectiu de les crítiques com algú o alguna cosa que ens pot ensenyar ocom arribar-hi.
La crítica és la bilis corrossiva de l’enveja: allunya, trenca relacions , les intoxica, aboca merda al damunt, i encara que la persona no s’en assabenti, es percep. El nostre camp cerebral intueix que algú no li caiem bé, com si escoltéssim sota la pell el murmuri de la melodía de la crítica, una melodía que reconeixem perquè sona pudent i ens crea mal rollo. Quan estás amb algú que et genera mal rollo i no saps ben bé perquè , sovint s’hi amaga sota el caparaçó del cervell un niu de pensaments d’enveja.
3. COM REEQUILIBRAR L’ENVEJA
Primer de tot acceptant que la sents. Amb totes les emocions el primer és veure que hi és, i què vol dir-te . Amb l’enveja va genial escriure tot allò que et murmura l’emoció dins del cap, donant-li un espai d’expressió per descarregar tot, absolutament tot. Però no a algú, perquè llavors el que fem és ampliar el circuit corrossiu. S’ha de fer autoobservació del diàleg intern.
Llavors, quan es desperta l’enveja per un algú o un algo el primer pas és reconèixer-la, dir-te : » osti , si , menganito o allò em fa molta enveja». Fer-la visible li treu ferro.
El segon és reconèixer que allò que envejes a tu també t’agradaria , com quan t’asabentes que algú va de vacances a un lloc exòtic i pronuncies: «ualaaa quina enveja! JO TAMBE VULL!».
I finalment, utilitzar-la com a guia per al teu següent pas més encaminat en construir-te un futur que contingui allò que desitges que en destruir , és a dir , fer un mapa on allò que desperta admiració i alhora ens punxa les ganes de tenir-ho, estigui com un objectiu.
I si no el veus viable, com desitjar un helicòpter, simplement agraïr el vehicle que si que tens. En el meu cas, quan no ho veig viable, simplement ho deixo anar, no se’m arrapa l’enveja al cor perquè l’impediment econòmic ja fa de per si un filtre amb la que la enveja no s’hi baralla, seria absurd atacar-me també a mi mateixa per no tenir els mitjans per aconseguir coses que no són dins el meu ràdar de possibilitats. Ho accepto i ho deixo estar.
El truc final i el més útil de tots per dessmantelar l’enveja és reemplaçar-la per la gratitud d’alllò que veus que t’agradaria tenir i d’allò que ja tens, és així de senzill. La gratitud és la força creadora de la benaventurança, i tot on s’hi enfoca crea amb més potència.
L’enveja adreçada de forma constructiva crea ponts entre la creativitat i ells nostres anhels, identifica el diamant de fóra i va a dintre a trobar eines per pulir el seu propi. és així de fanàstic. Una enveja ben direccionada és un capità de bord fabulós.
L’enveja sana és inspiradora, posa en marxa també, obre els ulls i és un guía fantàstic. per això ensenyar-la des de la perspectiva constructiva, activa la col.laboració externa, el món es torna un lloc fabulós on se t’ajuda anar en la cerca dels teus objectius i on despertaràs les ganes de la col.laboració per part dels demés.
4. La meva experiència de creixement amb l’enveja
Fa un any i mig vaig veure un documental que es deia «EXPEDITION HAPPINESS», que tracta d’una parella que després d’haver estalviat, decideix viatjar a Amèrica amb la mascota, customitzen un antic autobús escolar, i es recòrren Amèrica de nord a sud.
Tot el que representàven era el combo del que sempre hauría volgut… una parella aventurera i autònoma, la llibertat de tenir-ho tot amb tu, cuina inclosa , la mascota a bord i fer desfilar paissatges. Doncs bé, no la vaig poguer ni acabar de veure perquè la enveja se’m desbordadava a cada escena que apareixía.
La vaig pausar i vaig adonar-me’n que era enveja de direcció: Jo volía fer un viatge així, volia sentir-me així de lliure i visitar paissatges meravellosos com aquells que enseyàven.
Al adonar-me’n de perquè se’m despertava aquesta sensació va desembocar en iniciar el plà d’acció: com puc fer per aconseguir emprendre un viatge així? Realment Amèrica no era el destí que em cridava, però si em venía molt de gust explorar Europa. El plà d’acció hagués estat posar-se a estalviar, però estalviar x quantitat per iniciar-se per europa era un repte que em portaria uns anys. mínim.
En comptes de desmoralitzar-me, ho vaig deixar en mans de l’univers. Ja sé que sona irresponsable, però espera a seguir llegint. Tenia clar que volia visitar la costa mediterrània fins a Croàcia, que no tenia furgo però si un cotxe robust com un roure que encara li puc extreure un bon grapat de kilòmetres, i també sabia que aquell estiu, amb els llocs desatapeïts de turisme, era una bona ocasió per embarcar-me. Vaig dissenyar la ruta que m’agradaria i els llocs que voldria visitar. Vaig plantejar que necessitaria per fer el viatge de hostels, càmping i tenda, la roba, les mantes, els suplements per diversos mesos, el càmping gas… ho vaig anar organitzant tot.
Resulta que l’any anterior m’havia xocat un autobús per darrere, i tenía pendent rebre la indemnització de la col.lisió. No m’esperava res o no sabia què esperar, siguent honesta. Mai havia cobrat cap indmenització i tenia zero nocions de com funcionava. Doncs a l’abril, un mes just de quan m’imaginava emprenent el viatge, s’ em van comunicar que em transferíen la quantitat de la indemnització, i per la meva sorpresa, eren com els estalvis de diversos anys.
Aquí va estar el regal de la vida. aquí és on va confluír el somni, el miracle i el rumb. En tota aventura hi ha una facció de surreal, de idealització, de somnis. I aquesta part és la que la vida et cobreix quan et decideixes a posar una direcció en el teu GPS personal.
Doncs si, gràcies a aquest documental, gràcies a aquesta enveja, gràcies a a la confiança de la que parlo en el post «Aprendre a confiar en la vida» vaig realitzar el viatge més llarg i inoblidable per Europa.
Si vols esbrinar més cosetes dels miracles dels somnis et convido a fer una ullada als posts:
Carolina Muscatelo
